viernes, 27 de diciembre de 2013

Una nova esperança



Girona abans enamorava, i ara diuen que emociona. Certament que fa sortir llàgrimes dels ulls, però aquestes llàgrimes no són precisament d'emoció. Però ara sorgeix un motiu per a estar emocionat, i aquest motiu és Compromís amb Girona.

Durant els darrers anys, moltes candidatures han intentat partir de la base per tal d'intentar canviar les coses al nostre municipi, però cap d'elles ho ha aconseguit. Des de baix, Reagrupament.cat, SI, Pirates de Catalunya, PRE-IR... Candidatures amb molta feina desinteressada al darrera, amb idees fresques i nous matissos, amb cooperacions valuosíssimes amb els moviments socials, però reduïdes ara a espais web abandonats i a paperetes de col·leccionista. I totes elles fracassades pel simple motiu d'haver començat la casa pel sostre, i haver començat la feina social per la candidatura en comptes de per la feina de base.

Només la CUP va entendre com es feien les coses, i per això va aconseguir fer-se amb un espai al nostre ajuntament a les darreres municipals, després d'una gran feina de cooperació i treball amb el món associatiu i la ciutadania. I han sigut la veritable alternativa que ha aconseguit fer canviar la manera de fer de la esquerra del nostre municipi, forçant als partits de l'"establishment" a canviar la seva manera de fer i a estar presents amb els moviments socials. Així, hem vist a membres del PSC i d'ICV a primera línia de la lluita ciutadana, quan mai abans se'ls havia vist allà (amb contades i molt honroses excepcions, que sempre hi havien estat al peu del canó). La CUP no ha baixat el ritme, i tot i els conflictes naturals que han sorgit tant dins d'ella com entre ella i altres organitzacions, continua siguent l'alternativa més propera al poble. Però desgraciadament, la CUP no ha aconseguit veritablement l'objectiu que va presentar amb el seu eslògan electoral: ser la veu del carrer a l'ajuntament.

I el motiu és molt més simple del què sembla. No és només que la ciutadania no tingui cultura democràtica. L'abstenció segueix sent molt alta, i si els partits d'esquerres no aconsegueixen formar majories transformadores no és culpa de què el poble no sàpiga votar. El problema és de la pròpia esquerra, la qual no té les respostes que el poble necessita. El programa electoral de la CUP és fantàstic, i el d'ICV té moltes aportacions molt valuoses, però tot i això segueixen sense il·lusionar el vot de la ciutadania frustrada. I això és degut a molts factors, però el principal és que, per a poder votar el fantàstic programa electoral de la CUP, un ha d'acceptar coses que no necessàriament li han d'agradar. Si jo vull votar el programa municipalista de la CUP, amb el meu vot estic aprobant també el concepte de "Països Catalans", el qual no comparteixo. I molta gent segurament tampoc voldrà votar la bandera vermella ni els seus principis marxistes, símbols i idees que no em desagraden gens, però que hem de comprendre que hi hagi gent que no s'hi senti identificada, o que fins i tot li desagradin. Si vull votar a ICV, estic aprobant indirectament que siguin el segon partit més endeutat amb les institucions bancàries, i que juguin al mateix joc electoral econòmicament insostenible que els partits grans. I això són només exemples concrets d'un llarg etcètera.

Els partits esmentats sovint esgrimeixen arguments pràctics i de "vot útil" per a obviar tots aquests factors que desagraden al votant, i que aquest els hi cedeixi el seu vot tot i haver-hi molts de factors que no el convencen a fer-ho de tot cor. Però igual que tots els partits excepte la CUP cometien l'error de presentar primer la candidatura i exercir després la feina ciutadana, tots els partits amb la CUP inclosa cometen un altre error: pretendre que la ciutadania s'adapti a ells en comptes d'adaptar-se ells a la ciutadania (tot i que els esmentats són qui més s'han adaptat a les veritables reivindicacions del poble, però no suficientment). 

Però sembla que en poc temps hem après moltes lliçons molt valuoses, i ara la cosa ha canviat de veritat. I per això ha sorgit Compromís per Girona. Per fi ha sorgit una candidatura que és conseqüència, i no causa, de la lluita ciutadana i municipalista. En els darrers anys, la Mesa d'Entitats per la Participació i la Xarxa pels Drets Socials han aconseguit aglutinar forces ciutadanes molt plurals i dispars, i han aconseguit canvis útils. Girona bull, i hem vist com ha nascut l'Escudella Solidària i com la PAH ha aconseguit el què semblava impossible. I tot aquest bullir de la ciutat ha propiciat el naixement de la candidatura que fa possible l'entrada de tota aquesta lluita a les institucions.


La primera candidatura veritablement feta pel poble i per al poble, amb noms propis de la ciutat que són ben coneguts per totes i tots degut a la seva llarguíssima trajectòria amb el món associatiu i municipalista. Noms que fan sorgir sonriures inconscients, com Josep Canal o Xavier Villarreal (i que fan remoure's ventres de determinats personatges de la política oficial). I la feina no ha fet més que començar.

Duríssims són els inicis, i el projecte ja ha rebut desacreditacions molt gratuïtes i crítiques sense fonament, basades en tòpics i amb prejudicis. Però Compromís pot passar per sobre de tot això, perquè no té rival en treball i participació ciutadana. És el camí que molts fa temps que somiavem, i que ara tenim ben encarrilat i en marxa a tota vela.

Gràcies, Compromís, per crear una nova esperança.

ECG.


viernes, 13 de diciembre de 2013

Independència sense sostre


El #BlocSalt aquest matí
 9 famílies sense casa, però amb "data i pregunta". 
Com ja suposo que us havieu adonat, en els darrers mesos havia decidit deixar d'escriure, com a part de la meva "retirada temporal" de l'escenari militant per a dedicar-me a la meva feina, la meva família, els meus estudis i la meva cooperativa. Un "zapatero a tus zapatos". Però ho sento. Avui la meva ira no es pot descriure amb paraules. Pensava que la meva indignació no podia arribar a cotes més altes, però ho ha fet.

Els meus sentiments en aquests moments són de profund odi i despreci, per una part cap als de sempre (classe política i part dels cossos de seguretat), però ara també en part cap a la gent del meu voltant. Sí, cap a la gent que m'envolta.

Perquè avui hem viscut el major drama social des de fa anys, i exceptuant els companys de sempre, he vist que l'únic que preocupa a tothom és la pregunta i la data d'una suposada consulta que en el fons saben perfectament que no se celebrarà.

Tothom penja als seus murs i twitters imatges de retrats de la emperadriu Sissí, i en canvi no pengen fotos del què ha passat aquest matí. Tothom emplena els seus blogs d'articles a on analitzen possibles resultats del referèndum o d'interpretacions de la intencionalitat de les dos preguntes. Tothom es caga en el govern espanyol perquè "no ens deixa celebrar el referèndum" (quina novetat! ara resulta que és la primera vegada que adverteixen que no permetran que es faci!) i aplaudeix al govern convergent per "haver donat data i consulta".

I mentres tant, 14 famílies han estat expulsades del #BlocSalt, i 9 d'elles no tenen a on viure.

El projecte social més espectacular dels darrers anys a les nostres terres ha sigut destruït per les forces del règim, i pocs s'alteren. Un habitatge alliberat pel poble i gestionat pel poble, amb hortes cooperatives, a on s'havien celebrat grans trobades i actes. Un oasi enmig d'aquest desert de corrupció, retallades i conformisme. I l'oasi ha estat esclafat.

La companya Marta Afuera ha estat detinguda per motius que es desconeixen i que no són gens clars (he sentit moltes explicacions contradictòries) i no passa absolutament res. Tothom està de festa perquè hi ha "data i pregunta" per al referèndum, i mentres té lloc la festa, ens han fotut la pitjor ganivetada que podriem imaginar.

Ha sigut com la escena de la "boda roja" de Game of Thrones. La pitjor de les traicions precisament en un moment en què tothom havia baixat la guàrdia.

I lo pitjor de tot és que la majoria de la gent ho ha permès... Potser serà veritat allò de què un poble té el govern que es mereix.

I com a un apunt apart, fastiguejat em vull mostrar respecte a l'actitud dels mossos d'esquadra en aquesta qüestió. Sabeu que precisament jo he sigut sempre un defensor dels cossos de seguretat, considerant que eren ciutadans igual de putejats que els altres. Però aquest acte no té nom.

Complien amb el seu deure? Bueno, no vull ser demagog, però m'agradaria recordar-lis a tots qui pensin això que totes les grans atrocitats de la història han estat executades per gent que "complien amb el seu deure". No tenien elecció? Ho dubto molt. Sempre es té elecció, i un expedient o una suspensió de feina i sou és un mal menor comparat amb el què han patit i hauran de patir les persones que s'han quedat sense res per culpa seva. Perquè han estat expulsades de la seva nova llar sense deixar-lis recollir absolutament res, ni tan sols el menjar.



I com a mínim, jo exigeixo que si un mosso d'esquadra accepta perpetrar aquest greu atemptat contra els drets humans, que com a mínim tinguin la decència de mostrar la seva cara. Perquè aquesta imatge amb els rostres tapats i en fila romana que veiem per tot arreu només pot definir-se amb una paraula: COVARDIA. Siguin valents, senyors, de mostrar el seu rostre i que les víctimes sàpiguen qui són els seus botxins! Perquè si ningú ve a aplicar una sentència, aquesta per lògica no s'aplica. I han estat vostès qui la han perpetrat.

Perquè tan culpable és qui la fa com qui ho permet. I tothom qui calla és igual de culpable.

Però tenim data i pregunta del referèndum. Sí, la tenim. I quina casualitat... precisament quan falten pocs dies per a acabar l'any, i el govern convergent necessita els vots parlamentaris d'ERC per a aprobar els seus presupostos. Precisament en el moment en què totes les enquestes anunciaven una caiguda en picat dels suports (i vots) cap a CiU, i donaven majoria a ERC. I quina gran casualitat també que el desnonament que portava temps anunciat s'hagi dut a terme just després de l'anunci d'aquest referèndum. I també què curiòs que la data s'hagi establert a un any vista, després de què se celebri el referèndum escocés i de l'11 de setembre, època en què l'independentisme està més en auge.

Quina casualitat tot plegat.

Ara CiU tornaràn a ser herois patriotes. Seran qui "ens han portat el referèndum", i no seràn pas tan dolents. Recuperaràn vots i recolzament, i molts els hi perdonaran totes les burrades que ens facin.

Hem perdut el #BlocSalt. Però no perdrem mai l'esperança. Perquè alguns potser no serem "herois patriotes", però tot i això seguim i seguirem lluitant per la nostra gent. Ja que ells mai no ho faran... però ens han donat data i pregunta.

ECG.


.