Fum, fum, fum.

Tal i com era d'esperar, la gran coalició d'esquerres En Comú Podem (als quals se'ns ha posat el sobrenom d'"Els Comuns", sobrenom que, per cert, ens agrada), tot i les nombroses dificultats i el ridícul presupost de campanya que ha fet servir, ha resultat la clara guanyadora a Catalunya de les eleccions generals. Com he dit, era d'esperar, sobretot degut a la gran mobilització del vot de l'àrea metropolitana de Barcelona que no va aconseguir-se al 27S, fet que va provocar el triomf de Ciutadans.

No m'agrada fer de Sheldon Cooper i dir "te lo dije", però certament es van complir les variants que vaig advertir repetidament:

1.- Donar-li caràcter plesbicitari al 27S no eixamplaria l'espai independentista, sinó que inflaria molt a Ciutadans, que s'erigirien com l'espai renovador del "no". Els unionistes ho tenen molt clar, però l'ampli i heterogeni bloc sobiranista, amb molt diverses i contradictòries sensibilitats, no va poder simplificar-se a una sola gran candidatura presidencial que assolís una majoria absoluta irrefutable (i encara gràcies que no van tornar a dir lo dels "vots prestats"...)

2.- La sol·lució "a la uruguaia" presa per l'esquerra a Catalunya necessitava als moviments municipalistes de confluència i a Procés Constituent per a triomfar, en cas contrari només seria una nova ICV-EUiA ampliada. Però tot i aquest hàndicap inicial i el nom impronunciable de sigles interminables, encara hi havia serioses possibilitats d'esdevenir una força influent, però els grans errors de la campanya van ser, per una banda, no donar veu ni difusió als candidats autòctons, que van restar desconeguts per a la majoria, i per l'altra, atacar sense pietat la figura de Mas i la candidatura de Junts pel Sí en comptes d'atacar a C's, fet que va provocar que una horda de processistes hiperventilats adictes a les xarxes invertissin la pràctica totalitat del temps lliure que tenien (que semblava ser que era molt) en assetjar i pressionar fins a l'esgotament a tot l'entorn de CSQEP. L'espai electoral per on CSQEP havia de créixer era el que havia ocupat amb èxit Ciutadans, els quals van arribar frescos i en plena forma, mentres que CSQEP va arribar esgotadíssima i cremada abans de començar.

3.- Una confluència d'esquerres que inclogués els elements que no van entrar a les catalanes i que fes una campanya de líders autòctons i centrada a l'àrea metropolitana i altres antics nuclis industrials de Catalunya seria la primera força a les generals, recuperaria l'esperit del Dret a Decidir (encara molt viu, tot i que intentessin dividir-lo, negar-lo i/o amagar-lo) i acabaria amb el processisme, el principal verí de la política mediàtica catalana.

I així ha estat. I els processistes hiperventilats, abans molt escèptics del triomf de la confluència catalana i de què Podemos esdevingués una força determinant, no han trigat ni cinc minuts en llençar-se a l'atac. Els atacs des de la caverna catalana i el Camamilla Party han estat múltiples, però tots ells patètics i molt mal documentats. La premsa groga de Directe!.cat va llençar un article vergonyòs difamant Albano Dante i Marta Sibina, que faria caure la cara de vergonya als mismíssims sensacionalistes americans (hàbilment contestat i deixat en evidència pel mateix Dante). No contents amb això, després van decidir extendre un altre rumor fals, molt fàcilment contrastable però que repeteixen una vegada i una altra amb la pueril esperança de què es fes realitat per art de màgia: que En Comú Podem no podria tenir grup parlamentari propi al congrés dels diputats perquè suposadament incomplia el reglament, cosa que és absurda perquè el reglament permet perfectament tenir grup propi sempre i quan a la candidatura aspirant no hi hagi diputats que siguin militants d'un altre partit que s'hagués presentat als comicis, cosa impossible d'incomplir perquè Podemos no té militància, i a més a més la resta de diputats electes d'En Comú Podem o bé són independents o bé formen part d'ICV i EUiA, així que no hi ha cap diputat que incompleixi aquesta condició. A més a més, tal i com queda palès a un altre article del Huffington Post, les normes es compleixen i es pot formar grup parlamentari sense problemes, però això a la caverna sembla donar-li igual: la qüestió és repetir mil vegades una mentida amb la vaga esperança de què un nombre suficient de desinformats se la cregui, i potser així, a l'estil del llibre "El Secreto", potser esdevindrà realitat. No hi ha fe...

I la reacció no ha vingut només des de la caverna mediàtica i des de la premsa groga (deixem de banda els hooligroupies processistes hiperventilats adictes al Twitter), sinó que ha vingut també del mateix entorn processista. Com que el resultat de les generals deixava en evidència que el projecte de refundació convergent no tenia un ampli recolzament real, quedant Democràcia i Llibertat (o com jo els hi dic, els agres DiLLuns) com a darrera força amb representació a Catalunya, va ser reconegut per diversos sectors (fins i tot alguns de la CUP) que investir Mas ja no era una obligació real (si és que algun cop ho havia estat). Es va esgrimir des del processisme que Mas havia estat el president més votat i que s'havia de respectar la "voluntat democràtica", fet que és completament absurd, perquè Mas no era cap de llista (i de fet, ell mateix havia dit que en cas de no obtenir majoria absoluta no optaria a la presidència, i fins i tot després de les eleccions fa afirmar que faria "un pas enrere" perquè es complís el "full de ruta"), i a més a més el vot a Junts pel Si...llón (perdó) era molt heterogeni i en molts casos, moltíssims, va exercir-se A PESAR de la figura de Mas, no gràcies a ell. Però aquest dur bany de realitat va fer caure aquesta argumentació pel seu propi pes (si és que havia tingut algun pes en cap moment). Així, el #PressingCUP ha tornat (o potser mai havia marxat), i volen posar-lis el màxim de pressió possible per a la seva assemblea del 27D, just tres mesos després dels comicis, a on valoraran si accepten o no la darrera proposta feta per Junts per Mas (perdó). Que ja de pas sigui dit, proposta que pretèn fer-se passar com la definitiva, però que l'apartat sobre el pla de xoc social que s'esgrimeix com a principal punt d'acord entre els massistes i la CUP és molt insuficient, ridícul i insultant, com va deixar palès la diputada Marta Ribas al seu blog.

Així doncs, els convergents, hegemònics fins fa poc a Catalunya, han fracassat en el seu intent de surfejar sobre l'onada sobiranista i de refundar-se com a nou gran partit de Catalunya. Votar els agres DiLLuns no és entès com a sinónim de votar per Catalunya, aquesta simplificació pujolista ja no cola (tot i que alguns nostàlgics encara utilitzin l'obsolet terme "sucursalisme" per a criticar altres partits). Ni tan sols divorciar-se dels socis duranistes d'UDC els hi ha servit per a evitar posteriors conflictes (com l'incident recent a l'ajuntament de Salt). El seu intent d'acabar amb l'esperit majoritari del "Dret a decidir" dividint-lo i bombardejant amb desinformació per mitjà de tertulians raholians i mitjans de comunicació subvencionats no ha tingut efecte suficient. Però el #PressingCUP segueix, i ara fins l'assemblea de diumenge l'argument més esgrimit per intentar donar alguna mena de sentit a la investidura de Mas és que el referèndum que té Podemos com a un dels cinc punts innegociables per a investir qualsevol govern és impossible, que no té recorregut, que hi ha majoria absoluta del PP al senat i ho tombaran, i mil coses més. Lo més "freak" de tot plegat és que posen com a alternativa al referèndum (que de totes maneres, ningú ha dit que sigui fàcil d'assolir) la "desconnexió". Una "desconnexió" que ningú sap com tindrà lloc, i que tothom invoca a la fe i a la paciència, assegurant que si som pacients i seguim les passes del Procés (incloent la investidura de Mas) tindrà lloc per art de màgia, però no hi ha "desconnexions" que valguin, que no ens prenguin el pèl. Fins i tot alguns periodistes abans respectables (però que fa temps que han perdut tota credibilitat en ser abduïts pel processisme) com Jordi Borràs proposen ara extranyes teories conspiranoiques i maquiavèliques difícils de creure per tal de seguir amb el #PressingCUP i que l'encanteri màgic de la desconnexió pugui donar-se.

Ignoro què decidirà la CUP a la seva assemblea. Però sigui el què sigui, independentment de si el president de les retallades i de les seus embargades és investit i amb quines condicions, el cas és que Convergència té els dies comptats. El mur ja s'ha esquerdat, i és possible que al març tinguem una o fins i tot dues eleccions.

I sobretot, que els processistes massians no oblidin que #TenimMemòria, i que no convenceran pas a ningú amb pseudodeclaracions de pla de xoc social que són una cosa molt adequada per aquestes festes: FUM, FUM, FUM.

Bones festes a tothom!

ECG.

#20D, la fi del processisme?

Autobús de campanya per al #20D
d'En Comú Podem per a Girona.

Des d'aquell 11 de setembre de 2012 a on els astres van alinear-se i va tenir lloc la major manifestació per la independència de Catalunya que es recorda, fet que suposadament va provocar que Mas i tot CDC (i una part important d'UDC) de sobte caiguessin del cavall i esdevinguessin independentistes per art de màgia, a Catalunya ha mirat d'establir-se una mena de "pensament únic" totalitari i excloent que ha fet servir per a imposar-se tots els mitjans de comunicació servils al seu abast i una legió d'adictes a les xarxes socials amb molt de temps lliure i molta mala llet: el processisme.

I què és el processisme? Abans de res, hem de deixar molt clara una cosa: processisme no és sinónim d'independentisme. Un veritable independentista és algú amb idees clares i, generalment, crític. Un processista no és res de tot això. Així que, sisplau, que cap independentista es doni per al·ludit quan parlem de processisme. Això sí, també és molt cert que cap processista és veritablement conscient de que ho és, sinó que es creuen que són independentistes. Així que, amic processista que es fa dir indepe, si et sents identificat amb el perfil que descriuré a continuació, fes el favor d'anar a vomitar la teva bilis a un altre lloc.

El processisme és un moviment social i folklòric que es basa en grans performances públiques, eslògans demagògics i arguments simplistes, reduccionistes, victimistes i sense cap contingut més enllà de l'emocional, i que culpa de tots els nostres problemes a un enemic exterior anomenat "Espanya", el qual és una mena de gran monstre que mai canviarà i que sense ell viuriem tots feliços en el país de la gominola, rodejats d'unicorns i arcs de Sant Martí. És un moviment que es ven com a democràtic, revolucionari, que no para de fer història, i que és equivalent (si no superior) al moviment pels drets dels afroamericans de Martin Luther King o a la resistència pacífica de Gandhi. Es veu a sí mateix com el major desafiament de la història de Catalunya a la terrible tirania espanyola, com la veritat absoluta, com el clam col·lectiu d'un poble que té la raó i que sap que té la raó. Per arribar a aquest gran món de màgia i fantasia, cal seguir cegament el sacrosant "Procés", el camí recte i innegociable al qual suposadament és el poble català qui marca els tempos i qui demana que es realitzi cada pas amb escrupulosa precissió, no sabem exactament per mitjà de quin interlocutor. El processisme, a l'estil dels meus alumnes d'ESO que es neguen a fer els deures que han quedat pendents de la setmana passada perquè "això ja és passat", considera que l'etapa de reivindicació del "dret a decidir" de Catalunya i del referèndum vinculant "ja està superada", i que ara lo que més es porta, lo més "fashion", és la "desconnexió". Una desconnexió que tindrà lloc per art de màgia polsant un botó (i no sabem tampoc exactament quin botó), i que per a que tingui lloc cal que complim una série de condicions recollides en un recetari, com si es tractés d'una poció màgica.

El "processisme" ha estat analitzat de molt diverses maneres. El genial blogger Arqueòleg Glamurós l'ha definit com "un moviment contrarevolucionari de classes mitjes", una ideologia de "tietes benpensants" (l'equivalent català dels "cuñaos" peninsulars). És molt complex de definir, ja que té milers de variants i manifestacions, però alhora és quelcom molt simple, i més vell que l'anar a peu: el processisme és una ideologia difusa dirigida per l'establishment català. Bueno, millor dit, el processisme és la reacció de l'establishment català a la força del moviment sobiranista, és la forma de "reconduir-lo" per a que deixi de ser perillòs. I fins ara semblava que havia tingut èxit en aquesta reconducció, però aquest #20D sembla que se'ls hi pot esfonsar el "xiringuito". 

Efectivament, la crisi va fer sorgir el 15M, els moviments municipalistes i els diferents moviments de reivindicació dels Drets Socials, com la PAH, i aquests moviments compartien trinxera amb una ja establerta i consolidada des de feia anys (tot i que encara no prou nombrosa) esquerra independentista. Tot això era paral·lel a un moviment que ja feia anys que era hegemònic a Catalunya, sorgit després de la sentència contrària a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del TC: el moviment pel Dret a Decidir. El Dret a Decidir era un consens del 80% de la societat catalana, tant independentista com federalista, confederalista o, fins i tot, autonomista que reclamava un major autogovern. Un consens molt perillòs per a una CiU que ja es tornava a veure hegemònica després de l'esfonsament del tripartit, una CiU que s'havia vist beneficiada de la gran onada blava que sacsejava Europa, del moment dolç de la dreta del què també gaudia el PP. Aquesta conjunció d'astres, moviments democràtics pels drets socials juntament amb l'esquerra independentista revolucionària influenciant a l'enorme i heterogeni bloc del Dret a Decidir, era un caldo de cultiu molt perillòs que podia acabar creant una oposició encara més forta que el vell Tripartit, tot i que encara no tenia una manifestació política clara, i es trobava internament molt fragmentat. Ni tan sols era conscient de què era una sola gran onada de canvi, influenciada a més a més per un relleu generacional. Per això, l'establishment català sorgit de la transició, encarnat per CiU, necessitava reconduir tot aquest clam de llibertat envers els seus interessos. I aplicant un napoleònic "divide y vencerás", extenent els seus tentacles envers les entitats civils i els mitjans de comunicació, van posar en marxa el "processisme", el qual en un inici va intentar convertir la figura de Mas en un Massíes de braços oberts que representava "La Voluntat d'un Poble". No va colar, però van aconseguir quelcom més suculent i exitòs, ignoro fins a quin punt de manera voluntària, però amb uns resultats que semblaven prou beneficiosos: van aconseguir partir en dos el gran bloc del "Dret a Decidir".

Sí senyors: allargant tempos, cremant etapes, sobre-desinformant, emplenant planes i planes d'informació irrellevant i de debats bizantins interminables, van aconseguir que una gran part de la societat catalana quedés enlluernada i/o esgotada, i acabés decidint deixar de pensar i deixar que fossin altres els qui pensessin per ells. Havia nascut el processisme: el Dret a Decidir havia esdevingut quelcom del passat, i la pastanaga de la independència semblava estar molt i molt i molt aprop, a tocar amb les puntetes dels dits. Però els tempos es feien llaaaaargs i lents, amenitzats amb uns preliminars interminables en forma de grans "performances" anuals perfectament sincronitzades i amb eterns debats i discursos recargolats carregats de demagògia i victimisme, i ja de pas, amb atacs amb molta mala baba sempre a un enemic cuidadosament seleccionat. El PSC, UDC, Podem, la mateixa ERC (que va acabar absorbida pel processisme), la naixent CSQEP i finalment la CUP. Els enemics del processisme eren assetjats per hiperventilats adictes a les xarxes fins a esgotar-los i fartar-los de tot plegat, amb l'esperança de què aquests enemics decidisin deixar de dir el què pensen i de raonar amb una certa lògica. Dins del processisme no hi cabia lògica ni racionalitat de cap mena, el missatge ja es precuinava en els "voceros" processistes d'inspiració raholiana, i només calia repetir-ho com lloros. Però tot i això, el temps pasava, i la gran massa processista necesitava culminar amb un gran orgasme tota aquesta successió imparable de preliminars. I aquest orgasme va ser el 27-S...

... Però aquest va ser un orgasme incomplet. No va sortir com s'esperaven. No va haver un nombre suficient d'hiperventilats abduïts ni de tietes benpensants que aconseguissin fer caminar endavant a enlloc a suficients zombis. El processisme va quedar en evidència per obra i gràcia de la CUP, i se li va caure una careta que igualment ja tapava molt poc: que tot plegat tenia l'objectiu únic i exclusiu de refundar el catalanisme regionalista de tradició convergent per mitjà de la figura de Mas. I el mite va caure de forma traumàtica. Ja se sap que els traumes pasen per diverses etapes: la "Negació", negar-ho tot, repetir com lloros que el plebiscit s'havia guanyat i que la "desconnexió" començava ja, inminentment, i que era imparable; després la "Ira", descarregar la seva terrible ira contra la CUP (el #PressingCUP), i acusar-los de fer-los fracassar tot plegat, de sabotejar el sacrosant "procés" i de ser infiltrats i còmplices de l'espanyolisme, i ara estem a la fase de la negociació, considerar que encara es pot arribar a un acord amb la CUP fent estranyíssims jocs malabars però sense renunciar a la presidència del Massies, i presentant candidatures a les eleccions generals que serveixin per "defensar el vot" processista. Bueno, aviat vindrà l'etapa de la "Depressió", que després hauria de suposar l'"Acceptació".

Però lo pitjor de tot plegat és que el processisme pot ser aviat derrotat per allò que desde el principi més va témer. L'èxit dels moviments de confluència a les eleccions municipals del 24M van encentre totes les alarmes del processisme, que va veure que una possible "Catalunya en Comú" podia acabar amb el seu moviment contrarevolucionari, que en aquells moments es trobava en ple apogeu, així que van necessitar crear el Junts per Mas... ai, perdó... el Junts pel 3%... ai, merda... el Junts pel Si...llón... ai, que no me surt! Ho sento, la meva dignitat m'impedeix dir-ho. Això, diguem-li, la candidatura 60% convergent (una convergència, irònicament, practicant la sobrerepresentació dins la coalició que sempre li havia fet UDC durant el seu llarg matrimoni) que tenia al candidat de número 4 afirmant que aquest era prescindible... Però després repetint que des del principi els seus votants sabien que era imprescindible. I amb el carismàtic Romeva al capdavant, convertit en una carbassa després de que les 12 toquessin, i els ex-noCiUs es convertissin en un agre DiLLuns, havent perdut a ERC. Certament, la no-participació de Barcelona en Comú ni Procés Constituent a les catalanes va donar oxigen al processisme, perquè molt intel·ligentment molts dels membres de BeC i del PC van veure que la polarització del discurs de l'establishment català en aquestes eleccions "plesbicitàries" seria molt tòxic i no permetria presentar opcions racionals (tot i que alguns massoquistes kamikazes vam decidir tirar-nos a la piscina igualment i aguantar el terrible setge processista impulsant Catalunya Sí Que es Pot). Però aquest oxigen se'ls hi ha acabat.

El què més temien, la "Catalunya en Comú", s'ha encarnat en En Comú Podem, que totes les enquestes coincideixen amb que serà primera força a Catalunya. S'ha recuperat l'esperit del Dret a Decidir, i la històrica i justa reivindicació del Referèndum ha ressucitat. O bé mai havia mort, sempre havia estat allà, però havia estat silenciada i ensordida pels crits dels processistes hiperventilats. Ara el #20D pot significar la fi del processisme a Catalunya, i les portes del veritable canvi poden obrir-se. Serà Catalunya finalment la punta de llança d'un gran canvi peninsular, com molts politòlegs fa anys que van vaticinar que havia de ser tard o d'hora? En una setmana ho sabrem...

ECG.