Avui m'he adonat que encara no havia escrit absolutament res en tot el 2016. Però és la tònica habitual. Des que vaig iniciar el blog allà per l'any 2013, embriagat per tota la mobilització que estava tenint lloc a la meva ciutat (o que a mi em semblava que tenia lloc), del gran impuls inicial vaig anar passant a la deixadesa, per a finalment escriure una vegada o dues al mes com a molt. Ja d'entrada sóc un procrastinador professional, però a més a més sóc hiperactiu i estic enmerdat en mil batalles, així que mai trobava temps ni ganes per a seguir escribint. Però especialment costava trobar la motivació.
Sovint pateixo un síndrome molt típicament ibèric, parlar del què no sé. Ja ho deia Azaña, si els peninsulars parlessin només del què saben, es generaria un profund silenci. Però en realitat, aquest és un síndrome comú entre els histriònics de les xarxes.
Suposo que aquesta afició a ser un adicte a les xarxes bocamoll en part es deu al fet de ser professor, i a que la meva feina sigui precisament parlar sobre el que sé, així que en les meves estones d'oci és comprensible que prefereixi parlar sobre el que no sé. Sóc un gran ignorant, com tots ho som en realitat, l'única diferència està en quines coses ignorem, les quals sempre seran moltes més que les que sabem.
Bé... Reconec que tantes profunditats m'estan avorrint fins i tot a mi mateix. Podria estar posant a parir el "processisme", com faig sempre. Podria estar llençant missatges demagògics i plens d'esperança, com també solia fer. També podria estar al llit dormint com a un bon gironí. Però no. Avui no. Avui em ve de gust fer quelcom encara pitjor que tot això: alimentar el meu enorme ego parlant de mi mateix.
Quan un està acostumat a ser un borni entre cegs acaba pillant el mal vici de sobrevalorar les pròpies capacitats. I en aquests casos, és molt saludable donar-se una dutxa d'humildat. Però clar, sovint aquestes dutxes d'autocrítica poden resultar en una dràstica reducció de la creativitat. En el meu pas pel món del teatre vaig aprendre que el motor d'un actor és precisament la seva vanitat, que el fet de ser algú amb una visió molt elevada d'un mateix permetia sovint un nivell de dramatització més alt, ja que l'actor necessita alimentar el seu ego demostrant les seves grans capacitats interpretatives. Crec que això podria ser aplicable a altres aspectes del dia a dia. Amb l'objectiu de satisfer el propi ego demostrant al món del què s'és capaç, es pot desenvolupar la creativitat. Tot i això, no s'ha d'oblidar que la egolatria, a banda d'impopular, és tòxica.
Amb el costum d'alimentar l'ego s'ha d'anar molt en comte, igual que amb l'alcohol. Una copa no fa pas mal, és plaent, i a més a més pot obrir la ment, però beure en excés té severes conseqüències, i embriagar-se d'ego pot ser igual de perillós, si no més.
Així doncs, lectores i lectors, us convido a treure els vostres egos a passeijar i a ser creatius, a escriure, a fer servir les xarxes per a donar a conéixer la vostra opinió, que les opinions són com els culs: tots en tenim. La xarxa està plena d'escrits avorrits i intranscendents, i es troba a faltar originalitat i xispa. I ja que aquí no la trobareu, doncs potser ha arribat el moment de crear-la vosaltres. Com a mínim, un lector en tindreu, un servidor, que és un lector insaciable, així com un col·leccionista d'egòlatres als quals m'agrada observar amb deteniment.
I bé... Em consola saber que, mentres esteu llegint això, no esteu cremant contenidors ni empenyent a iaies per les escales. Gràcies per compartir aquesta petita dosi d'egolatria diària, la qual us recomano a totes i a tots que també exerciu.
ECG.
