La bicifòbia

En els darrers anys l'ús de la bicicleta a les ciutats ha augmentat sensiblement. És una molt bona notícia. Jo mateix, fa uns pocs anys, vaig tornar a muntar en bicicleta després de no haver-ho fet des de feia quasi 14 anys. Ara m'he convertit en un fanàtic de la bicicleta, i si un cop a la setmana no faig alguna petita ruta, sento que m'he deixat alguna cosa per fer.

Són innumerables els beneficis de salut de l'ús de la bicicleta, i a més a més li fem un gran favor al medi ambient i, de pas, a les nostres butxaques fent servir la bicicleta en comptes del cotxe. El Bicing a Barcelona o la Girocleta a Girona són realitats, i jo mateix en sóc usuari d'aquesta darrera. Tot i això, la bicicleta avança a un pas més lent aquí que a altres ciutats europees. I no només això, a més a més, ha sorgit un problema molt curiós, el de la bicifòbia.

El problema de la bicifòbia va ser especialment agut a Girona fa dos anys, després d'endurir-se les ordenances de civisme sobre la bicicleta i provocar una autèntica fractura social a la ciutat. De fet, vaig dedicar-hi un article (massa llarg, ho reconec), "Guerra al ciclista". En aquells moments, em pensava que el problema de la bicifòbia era especialment greu a la nostra ciutat, especialment per part de la "Girona Manaia", els 10.000 gironins i gironines autodeclarats "de-tota-la-vida" que es pensen que la ciutat és seva i que ells tenen dret a imposar el seu criteri sobre els altres 88.000 gironins i gironines que vivim i treballem a la ciutat dels quatre rius. Per cert, curiosament, tots aquests personatges són processistes, i habitualment dels més fanàtics i irracionals. Però això és un altre tema.

La veritat és que, parlant amb amigues i amics de Barcelona i altres indrets, m'he adonat que estava molt equivocat. Aquesta bicifòbia extrema i cunyadesca no és una dèria de gironins de mitjana edat. És un plantejament generalitzat, i que a Barcelona va ser encara més extrem, fins al punt que el Bicing en els seus inicis patia constants sabotatges (cosa que no tinc entés que mai hagi passat amb la Girocleta). I no només a Catalunya, vaig sentir fa un temps que a països com Polònia la ultradreta sol esmentar als "ciclistes" com a un dels problemes del país que cal erradicar, i recentment Michael O’Leary, conseller delegat de Ryanair, ha arribat a l'extrem de dir que caldria disparar als ciclistes (paraules literals). Així doncs, sembla ser que la bicifòbia no és tant una qüestió cultural o folklòrica, de simple rebuig irracional a la novetat. Tampoc és un simple recel per "invasió de l'espai vital" per part de la bicicleta al cotxe o al peató, tema que ja per sí mateix podria fer comprensible que hi hagués recel envers els ciclistes. És quelcom pitjor, la bicifòbia amaga posicions clarament conservadores i classistes, ja que la bicicleta és vista com a cosa de "progres", pobres o immigrants. 

La realitat és que no hi ha motius objectius ni racionals per a rebutjar la bicicleta d'aquesta manera. Com ja he dit, els seus avantatges i beneficis són incalculables. Però tot i això, la dèria sembla que no para. Avui mateix llegeixo al Diari de Girona que el Defensor de la Ciutadania de Girona, Ramon Llorente, entre molts altres temes d'especial rellevància i urgència de Girona ha destacat el tema d'haver de regular més les bicis.

Resulta molt estrany que, tenint en compte que més del 70% de les consultes al Defensor de la Ciutadania de Girona són per temes socials, com la pobresa energètica o l'emergència habitacional, decideixin destacar i posar com a titular ben gros que cal controlar més als ciclistes. ¿Resulta ara que és més greu que molts ciclistes vagin per la vorera que no que els serveis socials estiguin desbordats i no puguin fer front a la pobresa energètica i habitacional? ¿El què treu la son a la gent és que les bicicletes no estiguin registrades a l'ajuntament ni sigui obligatori que tinguin assegurança, i no pas que cada cop hi hagi més persones en situació d'emergència habitacional? Potser estic molt errat, però tenint en compte que els altres temes "destacats" són fer front al "moviment okupa" o el problema del soroll de l'oci nocturn, crec que és el classisme qui en té la culpa. Preocupar-se pels temes socials més dramàtics de la ciutat és una preocupació de "pobres", mentres que qui pensa que mai pot estar en perill de patir aquestes situacions no té altra cosa en que pensar-hi que en els ciclistes que van per la vorera.

Pot ser que m'equivoqui, i que aquesta bicifòbia tingui qualsevol altra explicació sociològica que ara se m'escapa, però em dona la sensació que el simple classisme ho explica tot. Per això, crec que és necessari i indispensable que els ciclistes seguim pedalant. Amb civisme i amb seny, òbviament, i seguint sempre les normes de circulació i de convivència. Però és necessari que les nostres ciutats segueixin emplenant-se de cada cop més bicicletes. Que el classisme d'uns quants no ens faci renunciar a la millor opció per a circular per la ciutat.

ECG.

Guerra al ciclista

Fa poc més d'un any que vaig tornar a anar amb bici. I el més curiós de tot és que feia 14 anys que no agafava una bicicleta. La darrera vegada va ser en una bicicletada que va fer el meu institut, des de Roses fins a Castelló d'Empúries, la qual no vaig poder acabar i vaig finalitzar en el cotxe escombra. I abans d'aquesta pedalada, no havia anat amb bici habitualment des dels 9 anys, que anava amb una bici petita i sense frens per Boimorto (poble d'aprop d'A Coruña a on passàvem caps de setmana i algunes vacances). Com podeu imaginar, vaig acabar tenint més d'un sonor accident amb aquella llauna sense frens de color verd.

No pot dir-se que hagi estat ciclista des de sempre. Però és ben cert que una vegada s'aprèn a anar amb bici, no s'oblida mai. Quan vaig tornar a agafar-ne una, amb 28 anyets, vaig començar a pedalar, vaig fer unes quantes esses, i a la que vaig aconseguir posar recte el manillar vaig avançar sense problemes. I des de llavors, em passo el dia anant amb bici, ja que, amb 29 anyets que tinc ara, resulta que ni tinc carnet de conduir ni mai he volgut tenir-ne. Sóc una cosa ben estranya, ho reconec. En un principi anava amb bici només per mitjà del servei de Girocleta, però poc després em vaig comprar una de plegable per a mí, sobretot perquè sovint he de desplaçar-me fins a Salt i allà no existeix el servei de moment.

Certament, sempre havia circulat amb bicicleta preferentment per àrees rurals, i mai hi havia anat habitualment per ciutat. I és tota una experiència, especialment a Girona, a on els carrils bici s'interrompen sense explicació aparent. En un principi optava per baixar de la bici a cada ocasió, i em passava més estona caminant al costat del vehicle que a sobre d'ell, però poc a poc vaig començar a agafar confiança i a baixar-me d'ell només quan era indispensable. Vaig atrevir-me a anar més per carretera i vaig perdre la por als cotxes, anant amb mil ulls i atent mai em va passar res. I això fent mínim quatre viatges diaris amb bicicleta de punta a punta de la ciutat, i sovint també a la veïna Salt.

Un día, però, vaig tenir el meu primer ensurt. A finals d'abril, anant en direcció a Salt a fer una classe a domicili a un alumne per l'estret carrer Sant Antoni, una furgoneta blanca va tirar-me al terra. Jo anava pedalant per un costat del carrer, molt arrapat als cotxes aparcats el més ràpid que podia, ja que sempre intento deixar espai al cantó esquerre perquè els cotxes em puguin avançar, però aquesta furgoneta era molt gran i el seu enorme retrovisor va donar-me un cop que em va fer menjar-me l'asfalt. No em vaig fer molt de mal, però un cop de la cantonada de la vorera a la meva cama dreta em va tenir coix durant més d'una setmana, i prenent calmants. La furgoneta no es va aturar, al contrari, va accelerar.

Per què la furgoneta va decidir no complir amb el seu deure d'auxili? Ho ignoro. No vaig ser capaç de veure tota la matrícula, només els quatre números i una de les tres lletres, i quan vaig anar a fer la denúncia em van dir que era informació insuficient, que furgonetes d'aquell model, blanques i amb aquelles dades de matrícula que recordava n'hi havia quatre a tot Catalunya, i que podria ser qualsevol. I també podria ser que fos de fora de Catalunya. No he rebut cap notícia sobre la denúncia, així que suposo que això quedarà en res. Els mateixos policies em van dir que eren habituals casos com el meu, d'accidents en bicicleta a on el conductor no s'atura, i que això solia ser causat perquè molta gent ara opta per no pagar l'assegurança del seu vehicle degut a la crisi, i clar, si s'aturessin a auxiliar al ciclista, se'ls hi podria caure el pèl.

Segueixo anant amb bicicleta, amb mil ulls, però ara sóc més reticent a deixar passar als cotxes pel meu cantó. Pels carrils a on compartim espai bicicletes i cotxes, per la meva pròpia seguretat escullo anar pel mig, i sentint-ho molt, els cotxes han d'aminorar i ser pacients. Rebo pitades i insults, noto el càlid alè dels cotxes al meu clatell quan m'apreten perquè acceleri (les meves cames són fortes, però tenen un límit), però per una oïda m'entra i per l'altra em surt. Això sí, la reparació de la meva bici no me la va pagar ningú, que va quedar feta una pena després de l'accident, però com que en aquells moments no m'anava massa bé passar pel taller i pagar la reparació, entre el meu pare i jo vam fer un "apanyo" per a poder seguir fent-la servir. Una reparació amateur.

I lo més curiòs em va passar a finals del mateix mes de maig. Un dia abans de les eleccions municipals em van proposar participar en el Critical Bike que organitzava Mou-te en bici, amb l'objectiu de mostrar als futurs possibles regidors i regidores els nombrosos punts negres de la ciutat circulant en bici. Abans, però, cada bici havia de passar una petita revisió. Com podeu imaginar, la meva no la va passar, ja que el fre de davant fallava, el manillar tremolava, i la cadena estava donada, i no em van deixar participar. Amb una diagnosi acurada de la ITB (sí, amb B alta, Inspecció Tècnica de Bicicletes), vaig passar pel taller per a fer-li una posada a punt, i em van recomanar que cada any passés la ITB. Ignorava que s'hagués de fer tant de manteniment a una bicicleta, però a partir d'ara ho faré. 

Van passar les eleccions municipals, i el nou govern electe de la ciutat no ha trigat a emprendre mesures polèmiques, que ara no hi ha temps de detallar. Però la que ve al cas és la de la nova ordenança de civisme que és molt més dura i restrictiva amb les bicicletes. Ja durant l'anterior legislatura es va endurir la normativa respecte a les bicis, però ara es preveuen sancions molt severes, i molta vigilància. En general, la tendència d'aquest govern ha estat la d'aplicar ordenances de civisme molt restrictives (jo acostumo a catalogar-les de "nordcoreanes"), però aquesta ha estat una de les què ha causat més revol, especialment a les xarxes socials.

Sí senyors, les xarxes bullen. I els debats entre bicifòbics i ciclistes s'allarguen interminablement. Sembla ser que hi ha una espècie de fractura social entre gironins que estan farts de les bicis, i usuaris de la bicicleta indignats amb la caça de bruixes que s'està duent a terme. I és molt estrany.

Per una banda, ha estat sempre habitual sentir a determinades persones, sovint homes de mitjana edat, emetre renecs testosterònics contra els ciclistes, però es quedaven en això: renecs de bar. Però ara, aquests mateixos "mega-mascles-alfa" (i moltes "femelles-alfa" també) aplaudeixen la nova mesura de l'ajuntament, i tracten d'hipòcrites i incívics als ciclistes, i els conviden a obeir les normes de circulació, a portar-se bé, a ser bons nens, i així no els hi passarà res. Senyors, això és surrealista. La bicifòbia de moltes i molts "gironins de bé", que es creuen lliures de pecat i a punt per a llençar pedres a tot això que no els hi agrada, em recorda molt a les discussions sobre la immigració, molt més vives fa uns anys que ara, però encara vigents. Sí senyors, perquè són acusacions i renecs molt semblants als que aquests mateixos "opinadors professionals" feien envers els nouvinguts fa uns anys (i que en alguns casos, segueixen fent)

I quines crítiques són aquestes? Són crítiques basades en analitzar la seva situació i comparar-la amb situacions d'altres indrets amb problemes semblants? No pas... Així doncs... Són reflexions sobre el corresponent fenómen relacionant-ho amb les circunstàncies i tenint en compte la situació dels afectats? Doncs tampoc! Què són, doncs? Doncs són anècdotes. Sí senyors, pures anècdotes, combinades amb mantres "políticament correctes", que junts fan una perillosa combinació que dóna sensació de veracitat. Un cop de vista molt ràpid i poc reflexiu, una opinió ràpida i superficial. Així, tothom té males experiències amb ciclistes, tothom coneix iaies indefenses que han patit terribles abusos, tothom té un cunyat que li ha explicat algo que li ha passat a un amic d'un amic, i depenent de les vegades que s'explici l'anècdota, aquesta es va aproximant perillosament al tertulià: primer és a una persona quasi desconeguda a qui li ha passat (el famós "amic d'un amic"), després és a un familiar intermig (un cosí, un tiet, o, molt preferentment, un cunyat), després acostuma a ser un familiar proper (un germà, el papa o la iaia), i  amb la transmutació final pot acabar sent el propi tertulià qui ha patit l'anècdota, un dia en un temps indeterminat que ara no vol recordar.

Anècdotes, anècdotes i més anècdotes. Abans tothom havia vist a un marroquí anant a cobrar ajudes en cotxe i sense aparents problemes econòmics greus mentres li havien rebutjat la mateixa ajuda a un autòcton (i aquí s'aplica la cadena d'aproximació de l'anègdota, primer aquest autòcton és un desconegut, després un amic, etc.). Tothom coneixia algú que havia patit un furt o una agressió per part d'un nouvingut que havia quedat impune, sovint un menor d'edat. (i és ben estranya aquesta "impunitat" de la qual tothom es queixava tenint en compte que els nouvinguts suposen més del 70% de la població dels centres penitenciaris, quan la delinqüència és igual de comú tant entre els d'aquí com entre els d'allà). Tothom tenia anècdotes a dir, i preferentment havien de pronunciar-se amb to prepotent, i la gent del voltant havia d'anar assentint amb gest altiu i cara molt seriosa mentres les escoltava, per a després passar a explicar una altra anècdota, basada segurament en algún fet més o menys real, però deformada intencionadament per a procurar que fos igual de grossa o més que la que acabava d'explicar l'altra persona. I el perill era que sovint un dels membres de la tertúlia arxivava mentalment aquesta anècdota deformada (vull pensar que sense ser conscient de què l'anècdota havia patit aquesta mutació i no s'assemblava gaire al fet que l'havia originada), i sovint tornava a explicar-la a una altra tertúlia semblant. Pot ser que fins i tot els més agossarats la féssin servir per a iniciar un altre debat semblant, potser davant d'un públic menys impressionable que el de la tertúlia anterior, i que per tant necessités uns petits retocs per tal de ser més dramàtic. Així doncs, podia passar que un noi de 12 anys amb pell especialment morena que havia intentat robar una xuxe a una botiga de gominoles a una autòctona de mitjana edat i mal geni, acabés convertint-se en un latin king de dos metres i tatuat que havia entrat a robar a la botiga d'una pobre iaia, la qual havia quedat, si no traumatitzada, molt malferida. I el noi, òbviament, va quedar impune.

Doncs en els darrers debats de les xarxes, passa el mateix amb les bicicletes. Les anècdotes de ciclistes es deformen i pateixen mutacions esgarrifoses, i això porta a que mitja Girona viu atemorida per ciclistes terrorífics que es pensen que el carrer és seu. No puc evitar imaginar a grups de ciclistes amb xupes creuades de cuir i mocadors al cap atemorint a iaies i a botiguers, com a les pel·lícules de "moteros" de finals dels anys 50, quan sento aquestes ridícules anècdotes. I el més insuportable de tot és el paternalisme. Després d'haver explicat la seva anècdota i haver-se quedat a gust, "l'homo anècditus" opta per donar un consell moral, convidar als ciclistes a obeïr les normes per tal d'evitar aquests conflictes, recordant-los que si fan el què han de fer res els hi passarà, i repetir mantres socialment acceptats com que tots hem de complir la llei, tots hem de ser cívics, tots hem de respectar els semàfors en vermell i hem de circular pel camí que ens toca. Vomitiu.

Senyores i senyors, els recomano que deixin les anècdotes tranquiles i parin d'esgrimir-les com a arguments, perquè no ho són. Ni tampoc són arguments els mantres generalistes com "tothom ha de complir la llei". Són principis molt obvis que tothom sap, no ha de venir un "homo anècditus" a enlluernar-nos amb la seva saviesa. A tots els bicifòbics els hi recomano que deixin els seus cotxes al garatge i passin a fer servir la bicicleta habitualment. No, no serveix dir que agafen la bici els caps de setmana (segurament embotits amb equips arrapats de ciclista amb colors cridaners). Circulin per la ciutat, de forma habitual, mínim quatre vegades al dia com fem la resta de ciclistes, i després parlem. Després parlem de lo difícil que és circular per aquesta ciutat, dels nombrosos punts negres, de l'incivisme de molts de cotxes i de la majoria de peatons. I potser llavores se n'adonaran per què ahir dilluns hi havia una concentració d'usuaris de la bicicleta protestant davant de l'ajuntament de Girona, que no era perquè els ciclistes no vulguin pagar multes i vulguin portar-se malament.

Senyors, reflexionin. I tinguin en compte que qui s'equivoca no és qui va en bici, sinó qui va per la ciutat en cotxe malgastant benzina, fins i tot per a trajectes molt curts.

ECG.

Torna el blog: "Danzad, danzad malditos"

Un servidor ha intentat durant la major part d'aquests darrers mesos, sense èxit, guardar silenci (més que res per tal de garantir la salut mental de les i els internautes), però certament els PePero-noCiUs (lo de peperovergents ja cansava) m'ho estàn posant extremadament difícil.  Sí, senyores i senyors. Torno a estar extremadament indignat. I he decidit tornar a escriure

Com a introducció, i per al públic lector que no estigui al cas, contextualitzo amb què la història de la meva indignació va començar amb la coneguda i polèmica compra del fons Santos Torroella. Sí, senyores i senyors... El nostre estimat govern municipal, que nega de forma sistemàtica tota mena de proposta que s'aparti dels seus projectes (si és que en tenen), ens va colar doblada fa un meset escàs una "reforma-expréss" de l'edifici de l'antiga audiència provincial de davant de la catedral, i per decorar-ho tot plegat, compra aquesta col·lecció d'obres d'art. 

Edifici del 'antiga audiència provincial

La indignació es va generalitzar. La forma com ho va gestionar tot el senyor alcalde feia vergonya. Si volia colar aquesta col·lecció de quadres, hi ha mil sistemes ja inventats de demagògia i de populisme que poden permetre "colar" la cosa i mantenir la opinió pública contenta. Es pot començar promocionant la reforma de l'edifici com a part d'un impuls econòmic i cultural per a la ciutat, i després, quan aquesta reforma sigui ben popular per a tots i totes, anunciar que s'inaugurarà el nou espai cultural de la ciutat amb les obres del fons Santos Torroella (que es poden haver adquirit disimuladament una mica abans). I tothom "content". Només ens queixariem els de sempre, i la resta de la gent diria que ens queixem per vici, que "a picar pedra ens posarien ells". 

Les abstencions de Veray (PP) i
Bonaventura (R.cat) van ser claus
per a fer que el vot de qualitat
de l'alcalde permetès la compra
del fons Santos Torroella

Però no. No podia haver-se fet pitjor. El penúltim ple, un ple molt crispat i amb moltes novetats (entre elles, el nombre de regidors d'esquerres es va reduïr de 5 a 4), va haver de menjar-se una nova manifestació de la PAH a la seva porta, havia de veure com uns pocs ciutadans i ciutadanes compromesos volien entrar en el ple a comprobar com s'intentava aprobar la impopular mesura del fons Santos Torroella... I no ho van poder fer. Com si de goril·les de discoteca es tractéssin, van situar una línia de policies locals fent barrera a la porta de l'ajuntament anunciant que "la sala de plens estava plena", i que no es podia passar. Estrany, perquè una persona s'havia deixat la jaqueta reservant un lloc a dins, però ja se sap que en la política sempre tenen lloc fenómens molt estranys (com la casual caiguda al terra i trencament de femur del senyor Millet just abans del seu judici). I quina casualitat també, es va tornar a permetre el pas al ple quan la moció sobre el fons Santos Torroella s'acabava d'aprobar...

L'alcalde va entrar en còl·lera, i va haver d'utilitzar (una vegada més) el seu vot de qualitat per poder portar-nos aquesta "meravella cultural" a la ciutat. La seva indignació es va basar en la defensa de la cultura de la ciutat, i altres perles vàries. Però aquí no va acabar la cosa, i el següent ple va venir calentet una vegada més.

Una altra idea de bomber va sorgir al diaris i a les converses de café, ara més nombroses, perquè a més dels jubilats, ara també hi participen els aturats. Ni més ni menys que cobrir el riu Güell per a construir-hi a sobre un vial. I aquí sí que van jugar amb foc, perquè han anat a tocar un dels símbols del "nacionalisme eugenienc", que tot i que pot semblar que està mort, a la que el toquen, reneix. I van menjar-se una reacció, vaja si se la van menjar! I una vegada més, un ple crispat, en el qual van haver de renunciar-hi per força al projecte.

I atenció, que ara arribem al moment actual. Ara resulta que el nostre govern municipal està ofès perquè la oposició "no li permet tirar endavant les seves polítiques", que li està fent una mena de boikot. Segons ells, la ciutat s'està tornant ingovernable.

Aquí és on arriba la disjuntiva a on un no sap què li fa més por: que ens estiguin prenent el pèl, o que veritablement es pensin que ho estan fent bé. Si realment creuen que tenen un projecte de CiUtat que és del gust de la ciutadania, i de què és la malvada oposició amb quatre perroflautes al darrera qui ho està arruinant tot, doncs certament "hay para alquilar sillas".

Després de lo del fons Santos Torroella, es parlava d'un "Gamonal" a la ciutat. Ara ha sorgit la polèmica dels rius, i moltes altres més. Reneixen vells "nacionalismes" locals, que semblaven soterrats: primer Sant Narcís, després Sant Daniel, ara Santa Eugènia (i tot coincidint amb que l'any passat van cumplir-se 50 anys de la seva annexió unilateral a la ciutat). I encara no s'ha refredat la qüestió dels serveis funeraris (amb la concessió amb Mèmora renovada per tres anyets més), molt viva des de finals de l'any passat, i encara hi ha coses per destapar.

I pot portar molta cua, perquè els serveis funeraris són només la punxa d'un enorme iceberg, que són els serveis municipals externalitzats. Perquè s'està veient amb aquests serveis (el cas més extrem el d'aigües de Girona) estan patint un seriòs risc d'impagaments en el futur per part del govern municipal, i podem trobar-nos en un futur no gaire llunyà amb què aquests serveis senzillament deixin de prestar-se. A l'estil de les ciutats de llatinoamèrica, amb tallades de llum i d'aigua en determinades zones, o coses pitjors. Hi ha qui m'acusarà d'alarmista, o, com sempre, de demagog (a més d'un se li hauria d'ensenyar què vol dir realment la paraula "demagògia", que ara està molt de moda), però qui avisa no és traidor.

I sí, senyores i senyors... Torno a escriure. Alguns (pocs) ho celebraràn, altres (uns pocs més) s'emprenyaràn, i molts, moltíssims, milers, els hi donarà exactament igual.

Però, com a mínim, tornarem a fer emprenyar una mica més al personal...

ECG.

El malson dels contenidors (capítol II)

Sembla que la qüestió dels contenidors a la nostra ciutat és quelcom crònic. Ja fa cosa d'un any vam tenir el drama del tancament de contenidors de basura orgànica, molt mediàtic i que va portar molta cúa.

En aquells temps era representant del PRE i el meu mitjà principal d'expressió a la xarxa era el blog del partit. Se'm va donar la oportunitat de dedicar un article a la qüestió: "El "misteri" dels contenidors tancats". Però ara ja no escric en nom de cap candidatura quan vull parlar una vegada més sobre els contenidors, però ara no és perquè hagin estat tancats, sinó perquè sembla ser que havien de ser renovats, i no serà així.

Al darrer ple de dilluns vam veure com una moció per a renovar tots els contenidors de la ciutat va ser tombada amb vots en contra de l'oposició, i cada grup municipal va esgrimir diversos arguments en contra d'aquesta renovació. Cada grup tenia motius molt concrets per a no estar a favor de la renovació, però la votació clau estava amb el grup del PSC, el qual va afirmar (agafeu-vos fort) que els diners d'aquesta renovació podien destinarse a... millorar el clavegueram!!!

Però hi ha un petit factor que sembla que se'ls hi ha passat per alt, i és que aquesta renovació de contenidors no provenia únicament d'un presupost municipal pagat directament pels gironins i gironines. Aquest presupost per a la renovació provenia d'una subvenció de la Unió Europea, tot i que, com la CUP va assenyalar, aquesta subvenció correspondria a una part d'aquesta inversió, i la diferència vindria de les arques municipals.

Així doncs, ens hem trobat amb què l'ajuntament tenia uns diners d'Europa destinats a fer aquesta renovació de contenidors (que certament ja tocava), i resulta que després del darrer ple, el govern municipal haurà de retornar aquests diners a Europa, ja que no poden fer-se servir per a cap altra cosa. Més d'un (sociata) esgrimirà l'argument demagògic de què aquests diners es podrien aprofitar per a altres coses, però si et donen diners per a invertir en una cosa molt concreta, no te'ls pots gastar en el què vulguis. Però hi ha alguns a qui això els hi costa molt d'entendre.

Coneixeu tots el meu odi visceral (i en ocasions bastant irracional) a CiU, però ara he de dir que començo a estar una mica fartet de tant de partidisme per part de la oposició, especialment del PSC. El grup socialista de l'oposició, certament, crec que era perfectament conscient d'on provenien aquests diners i com es podien invertir, i si no ho era és que directament són més inútils que la primera llesca del pà bimbo. Tombar aquesta moció, per la seva part, ha obeït a un objectiu molt i molt clar: tocar els nassos a l'equip de govern. No ha estat així amb les argumentacions d'altres grups de la oposició, que van votar-hi en contra per qüestions de coherència i de principis, però no hi ha cap dubte de què el vot en contra del PSC era purament malintencionat.

El PSC encara no ha acceptat la seva derrota a les darreres eleccions municipals, i el seu objectiu ara és recuperar el més aviat possible l'ajuntament, que es pensen que és propietat seva. I per a això, han demostrat no tenir cap mena d'escrúpol ni de vergonya. Si cal tacar el nom de la ciutat obligant a que tornem una subvenció que ha costat sang aconseguir, doncs es fa. Tot sigui per a desgastar a CiU. Així doncs, els "socialistes" gironins ens acaben de demostrar que l'únic que els hi interessa és treballar pel bé del Partit, i no pel bé de Girona.

Des de fa temps podem veure a certa regidora del PSC, de la qual ara no diré el nom (una pista: el seu cognom recorda al nom argentí de les tortites), present als moviments socials de la ciutat. Òbviament que tota ajuda és agraïda, i a ningú se li impedirà que ajudi a la PAH i a les associacions de veïns. Però siusplau, que no ens prenguin per imbècils: l'objectiu mal disimulat d'aquesta bona senyora és recaptar vots. I mira tú... serà casualitat que aquesta mateixa regidora va ser la que va proposar en el ple que ens gastéssim els diners de la subvenció europea en "altres projectes sostenibles"? No crec!

El PSC ha tingut prop de 30 anys per a estar del costat de l'associacionisme ciutadà i de les organitzacions de veïns. I... oh! Sorpresa! Ha calgut que deixin de governar la ciutat per a que se'n recordin de què l'associacionisme ciutadà existeix, i de què hi ha problemes socials que cal solucionar. Ens prenen vostès per idiotes? I si després tornen vostès a l'equip de govern, arreglaran algun dels problemes socials que patim? O aprendran dels convergents i faran un "això avui no toca", amparant-se amb l'excusa de què no tenen prou  poder o majoria per a fer absolutament res?

Que no enredin a ningú amb aquest rentat de cara. L'autèntic poder fàctic a Girona no és CiU (un altre tema és a la resta de Catalunya, a on sí que és el poder a combatre), sinó que és el PSC. Per molt que portin la paraula "socialista" al seu nom, i que es facin dir representants de la esquerra moderada institucional, la veritat és que la seva aspiració única i exclusiva és manar. És tenir la "seva" ciutat ben controlada. Ells no són la solució ni l'alternativa: són el principal problema.

No ens deixem embaucar pels cants de sirena del PSC gironí. Que quedi molt clar qui són. I en homenatge al difunt Hugo Chàvez, li he de dir al PSC de Girona:

"No nos hagan creer que ahora están del lado del pueblo. Porque aunque se pongan una careta, siguen teniendo orejas de cochino, y siguen teniendo rabo de cochino, i siguen roncando como cochinos".

Qui és Carles Puigdemont?

Periodista de professió (amb estudis de filologia, però sense cap carrera finalitzada), nascut a Amer, Carles Puigdemont i Casamajó és l'alcalde de la nostra estimada ciutat de Girona des que a les eleccions municipals de l'any 2011 es posés punt i final a 32 anys d'hegemonia socialista.

El seu nom per descomptat que no era desconegut a la nostra ciutat abans de convertir-se en alcalde. Cap de redacció del diari El Punt, director de l'ACN i director general del diari Catalonia Today, a més d'autor del llibre "Cata-qué?" i director de la Casa de Cultura del 2002 al 2004, així com membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya. A més, venia de ser diputat al Parlament de Catalunya des de l'any 2006. Un currículum "envejable" per a qualsevol candidat a l'alcaldia d'un municipi, al menys a priori. 

No tothom tenia una imatge del tot positiva d'ell. Hi havia qui afirmava que era un periodista molt mediocre, i que com a polític li mancava carisma, tot i tenir personalitat. Per un altre costat se'l posava pels núvols, i CDC des del principi de la campanya el va oferir com "l'alcalde del canvi" (tot i que algunes veus deien que ell mai havia volgut ser alcalde). I el canvi va arribar, però ningú sabria dir si cap a millor o cap a pitjor.

El 22 de maig del 2011 es convertia en alcalde, i va ser bastant sorprenent, ja que d'entrada tothom donava per sentat que els socialistes repetirien majoria una vegada més, donant entrada a la jove Pia Bosch com a successora d'Anna Pagans. La veritat és que la explicació més realista sobre aquest canvi va ser que les eleccions municipals es van contagiar de la devacle del PSC i del gran auge de CiU durant el 2010 i el 2011, i en realitat, tant Puigdemont com CiU n'eren perfectament conscients. La seva victòria no es debia als mèrits de CiU durant la campanya o al seu candidat (cosa que no vol dir que no fos un candidat competent, ja que com ja s'ha explicat, el seu currículum era envejable), sinó a l'efecte sociològic que se n'havia derivat de la proximitat entre els comicis. No havien passat ni sis mesos des de les eleccions catalanes, i el govern convergent encara no havia mostrat la seva pitjor cara, i el mite de què tots els problemes que podien haver-hi "eren culpa de l'herència rebuda" encara podia ser creïble. Lo més greu de tot és que encara ara hi ha qui s'ho creu, però aquesta és una altra qüestió.

El fet era que l'ajuntament de Girona durant tota l'època socialista s'havia caracteritzat per un fort hermetisme. Tant Quim Nadal com Anna Pagans havien mantingut a l'ajuntament allunyat dels veritables problemes de la ciutadania, i sovint donava la sensació de què Girona era només el barri vell. Tot i que els socialistes van arreglar molt una ciutat que era coneguda per ser "tres vegades immortal i plena de merda fins dalt", la veritat era que els barris, a on resideixen dos terceres parts de la població total del municipi, eren els grans oblidats (i en ocasió fins i tot menyspreats). Així, des dels col·lectius municipalistes sovint es criticava la "Girona de postal" d'Anna Pagans, i les CUP van sortir-ne molt beneficiades de la seva participació a la majoria de moviments socials de la ciutat durant aquesta època d"'hermetisme", aconseguint ni més ni menys que tres regidors (amb el recolzament de R.cat). 

Així doncs, Carles Puigdemont va començar a governar a una situació molt delicada, i veritablement la seva legislatura fins ara s'ha caracteritzat pels problemes reiterats. Va heretar les obres del TAV, que havien destrossat el Parc Central per sempre i havien provocat seriosos problemes i conflictes en el barri de Sant Narcís; va viure la forta retallada de finançament dels ajuntaments, trobant-se amb un municipi endeutat fins dalt, i va patir la forta indignació social derivada de les retallades injustificables del sector públic per tal del govern de la Generalitat. Així, va arribar a ser agredit el 15 de juliol de 2011, quan es dirigia a una conferència del conseller de Salut, per part d'un grup de protestants contra les retallades a la sanitat.

Tots aquests fets li dificultaven molt la legislatura. A més, hi havia el factor d'haver arribat a l'alcaldia degut a la inércia de les anteriors eleccions catalanes. Així, de seguir amb l'estil "hermètic" que havia caracteritzat a l'ajuntament durant els 32 anys de govern socialista, no tindria cap mena de possibilitat de repetir alcaldia a l'any 2015. I a més a més molts analistes ja vaticinaven que no acabaria la legislatura. De no haver-hi algun canvi fonamental a l'ajuntament, res podria evitar el retorn dels socialistes al poder, i CiU veuria molt seriosament compromés el seu projecte d'Estat "propi" català a mida, ja que per tal de poder dominar tot el procés sobiranista derivant-lo envers les seves necessitats (i dels seus dominadors financers de l'oligopoli LaCaixa-Godó) era indispensable tenir controlades les quatre capitals de província. Així doncs, Puigdemont va donar un gir molt important a l'ajuntament.

La crisi i els reiterats insults que estava patint la ciutadania van fer que l'associacionisme ciutadà s'enfortís cada dia més. Ja en època del fenómen del moviment social dels Indignats les coses estaven mogudes, però des del fracàs del 15-M els teixits associatius gironins van aprendre la lliçó i van començar a organitzar-se. I aquesta excel·lent organització i mobilització ciutadana, motivada tant per la crisi global com pels problemes del municipi (tant els que ja venien d'abans com els nous derivats de les obres del TAV i de les retallades), van culminar amb la creació de la Mesa d'Entitats i de la Xarxa pels Drets Socials. Girona es movia, i l'alcalde no tenia més elecció que adaptar-s'hi o enfrontar-s'hi. I va triar adaptar-s'hi.

A la legislatura de Puigdemont hem pogut veure una certa obertura de l'ajuntament envers els moviments ciutadans, i hem vist com s'està deixant negociar per a aconseguir uns presupostos participatius. Hem vist canvis respecte al què la participació ciutadana suposa, no tots els què dessitjariem, però més que a qualsevol altra època. Però tot i això, darrerament l'alcalde ha esdevingut hostil.

Els seus tímids compromisos envers les entitats ciutadanes rarament satisfeien les reivindicacions de la ciutadania, que mai eren excessives. Poc a poc hem anat veient com la situació se li ha anat escapant de les mans, i tot i oferir diverses audiències públiques als veïns de Sant Narcís i de la resta de la ciutat respecte a qüestions com la del TAV, i de mostrar-se dialogant (en teoria) amb la majoria de qüestions, al final resulta que aquesta obertura envers l'associacionisme ciutadà se li ha girat en contra. Ara, té una ciutat organitzada, que ha vist que el canvi és possible, i disposada a fer qualsevol cosa per a ajudar a la resta de ciutadans i ciutadanes a superar les injustícies reiterades que estem patint. I a l'alcalde li està quedant tot massa gran, i gran part de la ciutadania té la sensació de què l'alcalde no està de la nostra part.

El problema principal ha sigut que Carles Puigdemont ha volgut jugar a una cosa que no sap jugar-hi. Ha volgut ser un alcalde popular i proper, quan no és aquesta la seva vocació. Carles Puigdemont sense cap mena de dubtes seria un gran administrador, un excel·lent ministre, i faria grans labors com a diputat de qualsevol parlament. És un especialista amb "política professional". Però no està preparat per a la democràcia participativa.

El sistema teòricament democràtic a on vivim és representatiu, i això ho van tenir molt clar els socialistes durant els 32 anys previs a la "era Puigdemont". Tenien molt clar que ells eren triats com a representants a les urnes, i que aquests vots eren la legitimació de la seva feina, així que "no havien de rendir comptes a ningú". Però aquest sistema de democràcia "representativa", com bé deien els indignats, li diuen democràcia i no ho és. El sistema representatiu podia estar bé com a transició d'una societat que venia de patir una dictadura, però ja fa temps que la ciutadania (especialment els més joves) estan reivindicant més democràcia. O millor dit, simplement reivindiquen democràcia, ja que el sistema al qual vivim no se'l pot anomenar com a tal. Però curiosament, l'ajuntament convergent de Carles Puigdemont pretenia ser un ajuntament proper a la ciutadania sense fer el pas envers la democràcia participativa, i el problema està en què la classe política "professional" encara no ha entès què és veritablement la democràcia.

Així, veiem com Puigdemont volia ser l'alcalde del poble, i està siguent superat pel poble. I una vegada més, tal i com era al principi, està en la disjuntiva d'adaptar-s'hi o enfrontar-s'hi. Però sembla que aquesta vegada ha triat la segona opció. 

No sabem què passarà d'ara a les properes municipals. Però el què està clar és que el moviment ciutadà ja no es pot aturar, i anirà a més. L'auge de les accions de la PAH, la iniciativa "Cuinem juntes i dinem en família", i la força creixent de la Mesa d'Entitats ja no poden menys que ser la base de futures actuacions amb més àmbits. Molta gent del municipi que mai s'havia plantejat formar part de cap entitat ara veuen que només ells són amos del destí de la nostra gent. I el nostre alcalde sembla que de moment no pot participar-hi.

I aquest canvi que era, teòricament, per a aconseguir assentar-se a l'alcaldia, sembla que ha sigut precisament el què ha signat la seva sentència de mort com a polític municipalista. Sempre li quedarà la "alta política", i molt segurament quan deixi de ser alcalde passarà a tenir algun càrreg com a diputat o ministre. Però passarà a la història per haver pogut ser l'alcalde del poble, i deixar passar l'oportunitat.

I és que potser, en realitat, el problema no és ell, sinó el Partit del qual forma part.

ECG.

A on són les obres, les obres a on són?

A on és l'alcalde? Doncs avui per sort sembla que a l'ajuntament, però qualsevol diria que ha tornat a escapar-se al parlament, ja fent els preparatius per a ser ministre de l'Estat Català del gran emperador Artur I.

S'acosta la festa major de Sant Narcís, i el nostre George Clooney gironí havia promès que es faria la tan esperada obra de l'arc de Sant Narcís, destrossa fruit d'una anègdota pròpia d'un tebeo de Pepe Gotera i Otilio. A hores d'ara, els santnarcisencs encara estan esperant a que arribi aquesta meravellosa obra, la qual no sabem si arribarà avui o l'any vinent. Potser és això, que en realitat es referia que l'obra estaria acabada per les festes de l'any pròxim...

El castigat barri de Sant Narcís semblava que no tenia prou amb les obres del TAV, i ha de continuar patint insults d'una envergadura al·lucinant. Promeses vàries buides de contingut de futurs "gloriosos", garantint que es convertirien en el "nou centre" de Girona, i més jocs de la Puta i la Ramoneta al més autèntic estil convergent. Ja tenen una llarga experiència, i ara ens la estan demostrant...

Tenim una llarga llista de veïns cabrejats, i fins i tot han sorgit desavinences entre els propis veïns, fruit dels diferents nivells de cabreig que s'hi poden trobar. Els socis del gimnàs Girona abans gaudien de les vistes de la plaça d'Europa mentre suaven a les cintes de córrer i les bicicletes, i ara s'alça devant d'ells un panorama que recorda a les afores d'una ciutat síria en guerra. Va haver una nova tombada de les valles de l'obra per part dels veïns i comerciants, però cap mitjà de comunicació hi va parlar. La impotència s'apodera dels veïns, però admirablement no es cansen de lluitar, com gals irreductibles que han demostrat ser.

I l'únic consol que semblava que els hi podia quedar, que era recuperar la seva arcada per la festa major, difícilment sembla que es pugui fer realitat a temps... El dimarts passa volant, i l'arcada segueix igual.

Però la força de la ciutadania cada vegada queda més palesa en tots els actes, i especialment la PAH ha aconseguit demostrar que lluitant les coses es fan realitat. La Primavera Verda de la PAH ens omple d'il·lusió, i els constants atacs i despropòsits de les forces municipals i estatals són una mostra de què la classe política n'és perfectament conscient. Els atacs són senyal de què anem per bon camí.

Per això mateix, el dijous a les 21:00, tothom al centre cívic de Sant Narcís. Perquè no s'ha de callar davant dels insults reiterats que estem patint per part dels que es fan dir "els escollits democràticament".

ECG.

El hombre, como Berloso, cuanto más peludo más hermoso.

Sento la meva absència del blog durant aquests dies, però he tingut l'agenda molt apretada. I la segueixo tenint, doncs escric això quan encara ni tan sols he tingut temps d'esmorzar, però he decidit no defraudar als meus lectors i lectores.

Feia dies que li volia dedicar un article al nostre estimat regidor de Serveis Socials, però fins ara m'he contingut. Però després d'haver assistit ahir a un trosset del ple municipal (molt poquet, doncs de seguida certa persona que jo em sé em va reclamar i se'm va emportar cap a casa) ja certament que no tinc ganes de callar-me. I tinc ganes de dir noms i cognoms.

Sentint al senyor alcalde, Carles Puigdemont, aquí semblaria que vivim a una espécie de Marinaleda catalana. Sentint les seves condescendències i declaracions de "místic" qualsevol diria que és un alcalde que és adorat allà a on trepitja, que sempre està amb els barris i que no triga anys i panys a arreglar certa arcada derruida de Sant Narcís, i que es dedica a baixar-li l'IBI als comerços perjudicats de la Plaça d'Europa. Tot això sembla, sí, però res més lluny de la veritat. Com pot aquest senyor dir que no li molesta que entrin pancartes al ple mostrant disconformitats després d'haver expulsat a la PAH de la sala de plens? Com es pot dir que tothom pot entrar lliurement quan té a mig cos de la policia local muntant guàrdia davant de la porta de l'ajuntament com si de matons de discoteca es tractéssin? Es parla de llibertat estant rodejat de goriles... Tot i que no deixa de retratar el concepte de "llibertat" de CiU i del PP...

Però ara de moment deixarem de banda al George Clooney gironí, ja que a qui va dedicat l'article és al nostre estimat regidor de serveis socials, Eduard Berloso. Bueno, suposo que es dedica a això, ja que encara és hora que faci alguna cosa per a servir a la societat a banda de parlar... Però bueno, també hi ha molta gent que diu estar fent molta feina per al poble, i l'únic que fan és parlar.

Ja el senyor Berloso es va erigir com a salvador d'avis i àvies necessitats, després del tancament del centre de dia de Santa Eugènia. Però encara no conec cap avi que hagi rebut cap ajut des de la regidoria del senyor Berloso... com sempre tot es limita a parlar. Però lo més greu ha sigut com ara pretèn fer seva la iniciativa "Cuinem junts i mengem en família".

Abans era la política qui portava la iniciativa, i la ciutadania (per mitjà del món associatiu) sempre acabavem anant a remolc, havent de reaccionar. Ara, per fí és al revés. És la política la que ha de reaccionar i anar a remolc, intentant assignar-se els progressos de la mobilització ciutadana. Perquè ha sigut la ciutadania, a partir d'una iniciativa de la nostra companya Rosa Navarro, qui per fi ha fet realitat una nova manera de treballar amb els menjadors socials, fugint de la "caritat" i respectant la dignitat dels seus usuaris i usuàries. Però curiosament, quan la nostra companya, per mitjà de la Mesa d'Entitats, va tirar endavant la nova iniciativa, resulta que van aparéixer de sota les pedres molts que "ja tenien un projecte semblant" o que "tenien en marxa la mateixa idea", incloent gent del "lobby". Mira tú, on éreu fins ara? On era el vostre projecte?

I sobretot, senyor Berloso, què pretenia fer vostè? Com és que fins ara no s'ha fet (i continua sense fer-se)?

Doncs la resposta és, que si la ciutadania volem quelcom, ho hem de fer nosaltres. Doncs ells no ho faran.

ECG.

Video de la Marxa per la Dignitat del passat 18 de Gener

Vídeo editat per  Xavier Díez (USTEC-STEs/IAC) el mateix divendres de la "Marxa per la dignitat" de Girona.

La creació de la Xarxa pels Drets Socials (o XDS) l'any passat va significar la coordinació definitiva de totes les entitats que des de feia anys lluitaven pels Drets Socials. Aprofitant un moment clau com va ser l'acte de la PAH per tal d'evitar el desnonament del company Rómulo, es va fer oficial la fundació de la XDS, i des de llavores ha sigut la eina fondamental per la coordinació de la lluita ciutadana al nostre municipi, juntament amb la Mesa d'Entitats.

La passada Marxa per la Dignitat va ser un crit ciutadà envers la hipocresia de la classe política i dels poders fàctics, que sovint opten per ignorar les reivindicacions ciutadanes pensant que són quelcom passatger i que aviat passarà, com les antigues revoltes medievals. Però ara per fi al nostre municipi i rodalies tenim un fil conductor, aliè als electoralismes de les forces polítiques del nostre municipi (que encara que ho neguin, sovint hi participen a les entitats com a una eina d'electoralisme més que no perquè realment creguin amb la causa).

Gràcies a la XDS per la seva feina, que ha aconseguit fets històrics com organitzar un debat polític pels Drets Socials enmig de la passada campanya electoral, tractada com "plebiscitària" per l'hipòcrita govern convergent. I la seva feina no ha fet més que començar.

PODER POPULAR!

ECG.

Hi havia una vegada, un ajuntament...

Comença el blog, que intentaré que pugui oferir-vos un article diari o cada dos dies com a molt. Clar que sempre em comprometo i després em canso... Lo més provable és que us trobeu amb què una temporada hi ha un o dos articles diaris al blog i després us hi mengeu un mes sense que publiqui res. Però... aaaah! Sabíeu al què veníeu quan vàreu cometre la imprudència d'entrar en un blog escrit per mí.

Les circunstàncies han volgut que l'article que inauguri el blog sigui sobre el Poder Popular, que no abreviarem com a "PP" per motius obvis. Aquest concepte, que m'ha fet assimilar el meu estimat Xavier Villarreal, es refereix efectivament al poder del poble i a la seva capacitat per a participar activament a la política institucional. En teoria aquest concepte es troba intrínsec a la paraula "democràcia", però aquesta paraula actualment es troba profanadíssima. La sentim repetir com lloros a la classe política que ens desgoverna, i ja fins i tot se m'escapa el riure quan penso en el seu significat etimològic. Per això mateix, com no podem parlar de democràcia, hem de parlar de Poder Popular.

Ara mateix ens venen que la manera amb la qual el poble participa a la política és votant una vegada cada quatre anys, sempre i quan els "nobles" representants electes no decideixin avançar-les. Això ja de per sí mateix per a qualsevol ment mitjanament lògica és xarlotesc, però la cosa encara es torna més surrealista quan veiem al senyor Mariano Rajoy negant-se a dimitir ja que "ha de cumplir la misión que los españoles le han encomendado". Que jo sàpiga de tota la vida que quan algú no compleix la missió que se li dona des d'un principi, i a sobre de fer-ho malament empitjora la situació que havia de solucionar, se'l relleva de la missió, o fins i tot si té una micona d'orgull dimiteix per ell mateix. Però crec que el tradicional "orgullo español" s'ha anat volant dins d'un sobre, i ara el què tenim és a un paiasso sense circ que encara no s'ha enterat que està més mort que viu (políticament parlant). Però ara no volia parlar de Mariano I, el breve (tb conegut com a Marianico el Corto), ja que el què ens toca ara als santaeugeniencs i a la resta de gironins en general és estar molt atents al nostre estimat ajuntament.

Certament, vivim a una època de profunds canvis al nostre municipi. Després de 30 anys de desgovern sociata hem vist com un convergent anomenat Puigdemont (poc agraciat, com és tradició en els nostres alcaldes) ha aconseguit el què semblava impossible: fer bo el govern anterior.

Girona sempre ha sigut una ciutat que mirava cap a la galeria, una "ciutat de postal" que pràcticament no tenia en compte als barris, on irònicament hi viu el gruix de la població. Els barris de Santa Eugènia de Ter i Can Gibert del Plà, sense anar més lluny, suposen plegats més d'un terç de la població total de la ciutat, i tot i això sembla que per a la seu de govern de la Plaça del Vi no existim. Tot i que pitjor ho tenen en general el sector Est, els quals gràcies a una feina molt llarga i desinteresada de la Associació de Veïns de Mas Ramada, amb l'incansable Eusebio Lavado, per fi estan aconseguint alguns tímids canvis en aquesta zona desafavorida del nostre municipi. Però si hem de començar a parlar sobre Mas Ramada crec que ens hi estarem fins que surti el sol, o sigui que millor deixem aquesta història per a un altre article.

La cosa està amb què en aquests dies convulsos, marcats per l'arribada del TAV a la ciutat (tranquiles i tranquils, que ja li repartiré estopa al TAV, i crec que li agradarà a cert gal irreductible que conec), estem vivint una cosa que fa dos anys semblava imposible: estem veient com ens acostem cada vegada més cap a uns presupostos municipals participatius. I tot gràcies a la Mesa d'Entitats per a la Participació per mitjà dels grups municipals de la CUP i ICV-EUiA.

Poc a poc veiem com l'ajuntament més gris de la nostra història recent està veient com surt un raig d'esperança envers el canvi, i les gironines i els gironins estem molt espectants respecte a com tirarà endavant tot això. Ja de fet, ahir vaig tornar de la manifestació devant de les seus del PP, PSC i CDC pels casos de corrupció (què mengen els gossos? SOBRES!) amb molt bones sensacions al cos, pensant que un parell d'anys enrere una manifestació tan modesta hagués passat molt desaparcebuda i hagués sigut un fracàs de participació, i en canvi ahir vam veure com s'hi sumava molta més gent de la que els més optimistes podiem imaginar. 

Bufen vents de canvi al nostre municipi, però no ens han regalat res, ni tampoc ens ho regalaran. El poble es mou, i hi ha una gran efervescència institucional, en gran part degut a la delicada situació a la que vivim. Perquè la crisi no és només econòmica, sinó que és profundament política i institucional. I és en els moments difícils quan venen els grans canvis. Jo només espero algun dia poder explicar-lis als meus fills que jo vaig viure tot això, a ser possible veient que ells viuen a un mon millor del qual hi vaig créixer jo. Perquè jo soc encara dels què no vol creure que els seus descendents hi viuran pitjor que ell, per molt que diguin molts "gurús" de la economia (quina casualitat, els mateixos que abans creien que la totxana molava molt).

I bueno... amb aquesta primera reflexió optimista (que potser després del ple d'aquest dilluns la següent reflexió no ho serà tant), us deixo fins a la propera...

Demà parlarem del govern... o no

ECG.