Mostrando entradas con la etiqueta Poder Popular. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Poder Popular. Mostrar todas las entradas

miércoles, 3 de octubre de 2018

#1O i #3O, un any després, tracte o truc?


¿Què va passar l'u d'octubre i el tres d'octubre de 2017? Fas aquesta pregunta a dos catalans, i obtens tres opinions diferents. Per a uns, el poble es va organitzar com mai s'havia vist, independentment de la seva ideologia, independentistes i no independentistes, amb la infinitat de matissos de cada un dels posicionaments, i tot per a poder votar. Per a altres, va ser una farsa que va ser legitimada per la repressió, i en cas de no haver existit aquesta, hagués estat un acte més de consum intern del moviment processista. L'"aturada de país" del 3O, per a alguns va ser una mobilització transversal sense precedents, per a altres un "lockout" burgès amparat per les institucions de la Generalitat. I com aquestes, n'hi ha infinitat d'opinions i punts de vista sobre aquests dos dies del passat any. No va deixar indiferent a cap sensibilitat.

Com més es reflexiona sobre aquells dies de la passada tardor, més inverosímil sembla tot plegat. ¿Com se suposa que hem d'explicar que l'Estat espanyol va enviar milers d'antidisturbis en un vaixell dels Looney Tunes per a atonyinar a gent que volia fer un referèndum simbòlic en urnes de plàstic? Crec que a qui li expliquéssim no sabria si li estem prenent el pèl o si li estem relatant un sketch dels Monty Python. Però deixant de banda els aspectes més inverosímils de tot plegat, la veritat és que la repressió va deixar una profunda petjada a la memòria de la majoria dels qui vam ser allà. No és que no hi haguessin hagut fets similars abans. Al 15-M, a les protestes estudiantils contra Bolònia i a alguns desnonaments hi ha haver repressió igual de salvatge, si no més, que la de l'1O, però la diferència és que en aquest cas van rebre qui normalment no sol patir la repressió dels antidisturbis. Els què ja havíem viscut embestides de la policia no ens venia de nou. Però allà hi havia molta gent que mai havia estat a manifestacions que no fossin "oficials" i molt preparades, gent que mai havia viscut aquesta classe de violència en primera persona. De fet, recordo que durant la jornada, mentres fèiem cúa i esperàvem, vam rebre la notícia que s'havien arribat a fer servir pilotes de goma, i quan vaig comentar que recordo durant el 15-M com es van fer servir raquetes de tenis per a tornar els pilotassos de goma, vàries persones se'm van acostar i em van preguntar: "però... per què es protestava exactament durant el 15-M?". Tot plegat, molt eloqüent.

Dies abans dels fets, s'escoltaven cacerolades des dels balcons quasi cada vespre. Balcons de pisos ben construits a barris de classe mitjana, o mitja-alta. Molta gent que picava aquestes cassoles i que després va estar present a l'1-o mai havia estat en moviments de protesta. De fet, m'atreviria a dir que, abans de l'arribada del processisme, la majoria dels seus integrants mai havien sapigut el què era formar part d'una causa. Hi ha gent que m'ha comentat que sempre havien sentit una mena de curiositat i, fins i tot, certa enveja envers qui militaven a agrupacions i partits, i que ara per fi s'hi sentien part de quelcom. I a la pregunta natural, de per què abans no s'hi havien animat a formar part de cap causa, la resposta solia ser que mai havien entès exactament què volien els partits i agrupacions que protestaven. Aquesta ha estat la màgia del processisme, haver creat un pensament molt simple i directe, fàcil de digerir fins i tot per qui té poques inquietuds. 

I aquí està el més sorprenent de tot plegat: gent que mai havia format part de moviments de ruptura hi estava participant en un. Gent acomodada, amb molt a perdre, lluitant colze amb colze amb classes treballadores i gent militant més familiaritzada amb l'ambient reinvidicatiu. La mateixa gent que solia dir que fer vagues, recollir signatures o organitzar protestes no servia per a res, ara es trobava davant de les forces repressores de l'Estat. I això explica que existís un cert punt d'ingenuitat que portés a no entendre com podia ser que els estiguessin picant. La resposta senzilla, la més ajustada al marc mental del processisme, és que era repressió espanyola dirigida contra nosaltres pel fet de ser catalans, quan al cap i a la fi, tots els Estats tenen cossos de seguretat que actuen mitjançant la repressió de manera molt similar. Però aquest mateix marc mental tan simplificat va portar a molta gent a pensar que el cos dels Mossos d'Esquadra era, en paraules literals seves, "la nostra policia", i ara contemplen amb estupefacció com, un any després, els mateixos Mossos exerceixen una repressió molt similar a la que van exercir la Policia Nacional i la Guàrdia Civil fa un any. Gent admiradora del Major Trapero ara veu com els seus estimats Mossos treuen també les porres a passejar. I clar, dins d'aquesta lògica, a on els idolatrats Mossos no poden ser els dolents de la pel·lícula, la conclusió a la qual hi arriben és que els repressors són infiltrats, que no són Mossos de veritat, sinó gent que prové de la Guàrdia Civil o de l'Exèrcit. És cert que existeixen membres del cos dels Mossos que hi provenen d'aquests altres cossos de seguretat, però en són un percentatge molt baix. No és menys cert que hi va haver una certa cooperació per part del cos dels Mossos i de la figura del Major Trapero dins dels fets de fa un any. Però la veritat és, per molt mal que pugui fer a qui viu en mons de contes de fades i que no surt de la dialèctica "bons contra dolents", que els què reprimeixen són aquests mateixos Mossos, no són "els Mossos del 155", com argumentaven alguns fa uns mesos, ni tampoc és "obra d'infiltrats". Tots els cossos de seguretat d'un Estat actuen de forma similar, a tots els països europeus (i a alguns n'actuen amb molta més virulència). 

Un any després de tot plegat, veiem com tenim una societat que segueix traumada, encara demanant la llibertat dels presos polítics i el retorn dels "exiliats", que segueix empassant-se acríticament la propaganda i el discurs dels què segueixen al poder, tot i la "proclamació d'independència" dels 8 segons, les eleccions, el 155 i tot el què s'ha anat veient. La postveritat és suficient per a molts. Però altres estan emprenyats, i amb molta raó. Com es lògic, hi ha qui ja no combrega amb rodes de molí i comença a veure que, tot i que el poble ja ha demostrat que vol i pot decidir, els polítics no hi van estar i segueixen sense estar-hi a l'alçada. Veiem protestes cada cop més pujades de to, i opinions enfrontades sobre la figura del govern de la Generalitat encarnat pel president Torra. Per als menys exigents, tot segueix endavant i cal cridar a la unitat per a que tot surti bé. Sempre n'hi haurà dels que, tot i que els fets hagin caigut pel seu propi pes, continuen volent viure en aquesta bombolla de "bons contra dolents", i com que els bon sempre són bons, hem de creure en ells perquè ja saben el què fan. Però també n'hi ha que ja tenen prou de falses promeses i mentides, que s'hi van sumant als què mai s'ho han cregut.

Fa un any vam veure com s'aconseguia un consens transversal i interclassista envers una qüestió purament democràtica. Però un any després, sembla que el consens s'ha trencat. I una part important de la societat catalana, que porta anys sentint-se exclosa del "procés" i de tota la política de la Generalitat en general, ha caigut en mans de la demagògia i la postveritat de Ciutadans. Més d'un mil·lió de persones. I no, no són "feixistes" ni "colons", com molts volen pensar (fent molt de mal, per cert). Són catalanes i catalans que se senten orfes, i que no encaixen dins d'aquest marc de "pensament únic" implantat per la Generalitat. I l'única manera que deixin de sentir-s'hi desamparats és que el processisme acabi d'una maleïda vegada.

Hi ha qui diu que el processisme ja ha mort, i que estem en una etapa posterior. Hi ha qui nega l'existència d'aquest, argumentat que tot plegat és simplement l'evolució constant del moviment independentista. Però el processisme, tot i estar mort, hi és present en forma de cadàver reanimat artificialment. Amb la proclamació interrompuda de l'any passat es va arribar al punt final de la lògica propagandística. La veritat ha sortit a la llum al llarg dels darrers mesos, i és un fet que no hi havia res preparat per a la independència, que darrera de la propaganda processista no hi havia res, i segueix sense haver-hi res. Però els partits segueixen "a su rollo", repetint relats antics i nous, pensant només en les eleccions municipals i europees que s'hi acosten.

En conclusió, ha quedat clar que els partits no poden (ni volen) portar cap canvi real. Només el poble organitzat pot portar endavant qualsevol tipus de canvi. Fa un any es va demostrar. Per això cal trencar amb els relats oficialistes i dir les coses tal i com són. Perquè en aquest món de mentida i postveritat, dir la veritat és l'acte més revolucionari concebible.

ECG.

.

domingo, 13 de diciembre de 2015

#20D, la fi del processisme?


Autobús de campanya per al #20D
d'En Comú Podem per a Girona.
Des d'aquell 11 de setembre de 2012 a on els astres van alinear-se i va tenir lloc la major manifestació per la independència de Catalunya que es recorda, fet que suposadament va provocar que Mas i tot CDC (i una part important d'UDC) de sobte caiguessin del cavall i esdevinguessin independentistes per art de màgia, a Catalunya ha mirat d'establir-se una mena de "pensament únic" totalitari i excloent que ha fet servir per a imposar-se tots els mitjans de comunicació servils al seu abast i una legió d'adictes a les xarxes socials amb molt de temps lliure i molta mala llet: el processisme.

I què és el processisme? Abans de res, hem de deixar molt clara una cosa: processisme no és sinónim d'independentisme. Un veritable independentista és algú amb idees clares i, generalment, crític. Un processista no és res de tot això. Així que, sisplau, que cap independentista es doni per al·ludit quan parlem de processisme. Això sí, també és molt cert que cap processista és veritablement conscient de que ho és, sinó que es creuen que són independentistes. Així que, amic processista que es fa dir indepe, si et sents identificat amb el perfil que descriuré a continuació, fes el favor d'anar a vomitar la teva bilis a un altre lloc.

El processisme és un moviment social i folklòric que es basa en grans performances públiques, eslògans demagògics i arguments simplistes, reduccionistes, victimistes i sense cap contingut més enllà de l'emocional, i que culpa de tots els nostres problemes a un enemic exterior anomenat "Espanya", el qual és una mena de gran monstre que mai canviarà i que sense ell viuriem tots feliços en el país de la gominola, rodejats d'unicorns i arcs de Sant Martí. És un moviment que es ven com a democràtic, revolucionari, que no para de fer història, i que és equivalent (si no superior) al moviment pels drets dels afroamericans de Martin Luther King o a la resistència pacífica de Gandhi. Es veu a sí mateix com el major desafiament de la història de Catalunya a la terrible tirania espanyola, com la veritat absoluta, com el clam col·lectiu d'un poble que té la raó i que sap que té la raó. Per arribar a aquest gran món de màgia i fantasia, cal seguir cegament el sacrosant "Procés", el camí recte i innegociable al qual suposadament és el poble català qui marca els tempos i qui demana que es realitzi cada pas amb escrupulosa precissió, no sabem exactament per mitjà de quin interlocutor. El processisme, a l'estil dels meus alumnes d'ESO que es neguen a fer els deures que han quedat pendents de la setmana passada perquè "això ja és passat", considera que l'etapa de reivindicació del "dret a decidir" de Catalunya i del referèndum vinculant "ja està superada", i que ara lo que més es porta, lo més "fashion", és la "desconnexió". Una desconnexió que tindrà lloc per art de màgia polsant un botó (i no sabem tampoc exactament quin botó), i que per a que tingui lloc cal que complim una série de condicions recollides en un recetari, com si es tractés d'una poció màgica.

El "processisme" ha estat analitzat de molt diverses maneres. El genial blogger Arqueòleg Glamurós l'ha definit com "un moviment contrarevolucionari de classes mitjes", una ideologia de "tietes benpensants" (l'equivalent català dels "cuñaos" peninsulars). És molt complex de definir, ja que té milers de variants i manifestacions, però alhora és quelcom molt simple, i més vell que l'anar a peu: el processisme és una ideologia difusa dirigida per l'establishment català. Bueno, millor dit, el processisme és la reacció de l'establishment català a la força del moviment sobiranista, és la forma de "reconduir-lo" per a que deixi de ser perillòs. I fins ara semblava que havia tingut èxit en aquesta reconducció, però aquest #20D sembla que se'ls hi pot esfonsar el "xiringuito". 

Efectivament, la crisi va fer sorgir el 15M, els moviments municipalistes i els diferents moviments de reivindicació dels Drets Socials, com la PAH, i aquests moviments compartien trinxera amb una ja establerta i consolidada des de feia anys (tot i que encara no prou nombrosa) esquerra independentista. Tot això era paral·lel a un moviment que ja feia anys que era hegemònic a Catalunya, sorgit després de la sentència contrària a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del TC: el moviment pel Dret a Decidir. El Dret a Decidir era un consens del 80% de la societat catalana, tant independentista com federalista, confederalista o, fins i tot, autonomista que reclamava un major autogovern. Un consens molt perillòs per a una CiU que ja es tornava a veure hegemònica després de l'esfonsament del tripartit, una CiU que s'havia vist beneficiada de la gran onada blava que sacsejava Europa, del moment dolç de la dreta del què també gaudia el PP. Aquesta conjunció d'astres, moviments democràtics pels drets socials juntament amb l'esquerra independentista revolucionària influenciant a l'enorme i heterogeni bloc del Dret a Decidir, era un caldo de cultiu molt perillòs que podia acabar creant una oposició encara més forta que el vell Tripartit, tot i que encara no tenia una manifestació política clara, i es trobava internament molt fragmentat. Ni tan sols era conscient de què era una sola gran onada de canvi, influenciada a més a més per un relleu generacional. Per això, l'establishment català sorgit de la transició, encarnat per CiU, necessitava reconduir tot aquest clam de llibertat envers els seus interessos. I aplicant un napoleònic "divide y vencerás", extenent els seus tentacles envers les entitats civils i els mitjans de comunicació, van posar en marxa el "processisme", el qual en un inici va intentar convertir la figura de Mas en un Massíes de braços oberts que representava "La Voluntat d'un Poble". No va colar, però van aconseguir quelcom més suculent i exitòs, ignoro fins a quin punt de manera voluntària, però amb uns resultats que semblaven prou beneficiosos: van aconseguir partir en dos el gran bloc del "Dret a Decidir".

Sí senyors: allargant tempos, cremant etapes, sobre-desinformant, emplenant planes i planes d'informació irrellevant i de debats bizantins interminables, van aconseguir que una gran part de la societat catalana quedés enlluernada i/o esgotada, i acabés decidint deixar de pensar i deixar que fossin altres els qui pensessin per ells. Havia nascut el processisme: el Dret a Decidir havia esdevingut quelcom del passat, i la pastanaga de la independència semblava estar molt i molt i molt aprop, a tocar amb les puntetes dels dits. Però els tempos es feien llaaaaargs i lents, amenitzats amb uns preliminars interminables en forma de grans "performances" anuals perfectament sincronitzades i amb eterns debats i discursos recargolats carregats de demagògia i victimisme, i ja de pas, amb atacs amb molta mala baba sempre a un enemic cuidadosament seleccionat. El PSC, UDC, Podem, la mateixa ERC (que va acabar absorbida pel processisme), la naixent CSQEP i finalment la CUP. Els enemics del processisme eren assetjats per hiperventilats adictes a les xarxes fins a esgotar-los i fartar-los de tot plegat, amb l'esperança de què aquests enemics decidisin deixar de dir el què pensen i de raonar amb una certa lògica. Dins del processisme no hi cabia lògica ni racionalitat de cap mena, el missatge ja es precuinava en els "voceros" processistes d'inspiració raholiana, i només calia repetir-ho com lloros. Però tot i això, el temps pasava, i la gran massa processista necesitava culminar amb un gran orgasme tota aquesta successió imparable de preliminars. I aquest orgasme va ser el 27-S...

... Però aquest va ser un orgasme incomplet. No va sortir com s'esperaven. No va haver un nombre suficient d'hiperventilats abduïts ni de tietes benpensants que aconseguissin fer caminar endavant a enlloc a suficients zombis. El processisme va quedar en evidència per obra i gràcia de la CUP, i se li va caure una careta que igualment ja tapava molt poc: que tot plegat tenia l'objectiu únic i exclusiu de refundar el catalanisme regionalista de tradició convergent per mitjà de la figura de Mas. I el mite va caure de forma traumàtica. Ja se sap que els traumes pasen per diverses etapes: la "Negació", negar-ho tot, repetir com lloros que el plebiscit s'havia guanyat i que la "desconnexió" començava ja, inminentment, i que era imparable; després la "Ira", descarregar la seva terrible ira contra la CUP (el #PressingCUP), i acusar-los de fer-los fracassar tot plegat, de sabotejar el sacrosant "procés" i de ser infiltrats i còmplices de l'espanyolisme, i ara estem a la fase de la negociació, considerar que encara es pot arribar a un acord amb la CUP fent estranyíssims jocs malabars però sense renunciar a la presidència del Massies, i presentant candidatures a les eleccions generals que serveixin per "defensar el vot" processista. Bueno, aviat vindrà l'etapa de la "Depressió", que després hauria de suposar l'"Acceptació".

Però lo pitjor de tot plegat és que el processisme pot ser aviat derrotat per allò que desde el principi més va témer. L'èxit dels moviments de confluència a les eleccions municipals del 24M van encentre totes les alarmes del processisme, que va veure que una possible "Catalunya en Comú" podia acabar amb el seu moviment contrarevolucionari, que en aquells moments es trobava en ple apogeu, així que van necessitar crear el Junts per Mas... ai, perdó... el Junts pel 3%... ai, merda... el Junts pel Si...llón... ai, que no me surt! Ho sento, la meva dignitat m'impedeix dir-ho. Això, diguem-li, la candidatura 60% convergent (una convergència, irònicament, practicant la sobrerepresentació dins la coalició que sempre li havia fet UDC durant el seu llarg matrimoni) que tenia al candidat de número 4 afirmant que aquest era prescindible... Però després repetint que des del principi els seus votants sabien que era imprescindible. I amb el carismàtic Romeva al capdavant, convertit en una carbassa després de que les 12 toquessin, i els ex-noCiUs es convertissin en un agre DiLLuns, havent perdut a ERC. Certament, la no-participació de Barcelona en Comú ni Procés Constituent a les catalanes va donar oxigen al processisme, perquè molt intel·ligentment molts dels membres de BeC i del PC van veure que la polarització del discurs de l'establishment català en aquestes eleccions "plesbicitàries" seria molt tòxic i no permetria presentar opcions racionals (tot i que alguns massoquistes kamikazes vam decidir tirar-nos a la piscina igualment i aguantar el terrible setge processista impulsant Catalunya Sí Que es Pot). Però aquest oxigen se'ls hi ha acabat.

El què més temien, la "Catalunya en Comú", s'ha encarnat en En Comú Podem, que totes les enquestes coincideixen amb que serà primera força a Catalunya. S'ha recuperat l'esperit del Dret a Decidir, i la històrica i justa reivindicació del Referèndum ha ressucitat. O bé mai havia mort, sempre havia estat allà, però havia estat silenciada i ensordida pels crits dels processistes hiperventilats. Ara el #20D pot significar la fi del processisme a Catalunya, i les portes del veritable canvi poden obrir-se. Serà Catalunya finalment la punta de llança d'un gran canvi peninsular, com molts politòlegs fa anys que van vaticinar que havia de ser tard o d'hora? En una setmana ho sabrem...

ECG.

lunes, 27 de julio de 2015

Qui és el veritable enemic del poble català?


Lluís Rabell, cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, i Raül Romeva, cap de llista de Junts pel Sí,
les dos candidatures catalanes autoconsiderades de ruptura amb el statu quo vigent.

Els següents comicis als quals ens enfrontem després del gran "tsunami" de les municipals són les eleccions catalanes del 27S, les quals han estat proclamades en clau suposadament "plesbicitària". En conseqüència, no paren de sortir articles d'opinió i anàlisis sobre el tema, així com les xarxes socials estan molt tenses. Surten com bolets eternes discussions bizantines, que comencen com debats però que acaben sent partits de tennis aviam qui la té més grossa i qui rebaixa més al contrari. Ocupen llargs fils de conversa tant al Facebook com al Twitter, tan llargs que alguns arriben a superar les 100 rèpliques i contrarrèpliques. I els dos bàndols són, per una banda, els "hooligans" de "Junts pel Sí" , i per l'altra, els de "Catalunya Sí que es Pot". I enmig tenim a Procés Constituent i a les CUP, que no estan a cap dels dos bàndols, però que tant JxP com CSQEP consideren que haurien de considerar-los en el seu respectiu costat, ja que ambdós es veuen com el referent principal de "ruptura" en aquest suposat plebiscit del setembre.

I quins són els arguments i contraarguments? Molts. I alguns molt complexos. Però el resum simplificat és "la teva opció és impossible - la teva ho és més - no, la teva ho és encara més". I així en una espiral esgotadora que arriba fins a límits surrealistes, arribant alguns fins i tot a dir que la "Llista del sí" és "el major desafiament a l'Estat espanyol en els darrers 300 anys". Sí, sí, aquesta bestiessa grotesca ha estat pronuciada... defensada... i reivindicada! Perquè veieu a quins extrems caricaturescos poden arribar-se en aquests debats sense cap ni peus.

"Junts pel sí" promet la independència en 8 mesos, i, com va dir el doctor Josep Fontana, "Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos?". Certament, jo també m'ho pregunto. Que aquesta és una altra: la llista de "Junts pel sí" , en paraules de Raül Romeva, promet que ens portaran la independència sense fer una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). I jo em pregunto: això com es fa? Per a independitzar-se només hi ha tres possibles vies: pacte amb Madrid de mutu acord, declaració unilateral, o bé un escenari de possible col·lapse de l'Estat Espanyol (a l'estil de la caiguda de la URSS). Però aquest darrer escenari, almenys de moment, el veig molt poc provable.

Per l'altra banda, des de Catalunya Sí que es Pot, es proposa fer la declaració d'una República Catalana, per a continuació decidir quin tipus de vinculació s'ha de tenir amb l'Estat Espanyol. Així, les opcions serien federar-s'hi, o bé romandre independents. Òbviament que aquesta proposta no va més enllà d'una declaració d'intencions, i molta gent fins i tot la ha trobat ridícula, parodiant-la i deformant-la molt durament. 

Certament, pot semblar estrany que una república vagi a federar-se amb una monarquia, però no és cap bestiessa. De fet, és el cas d'almenys 48 nacions sobiranes del món, així que no seria pas una cosa tan rara. Però el què és indubtable és que la proposta no està prou treballada, però tampoc pot estar-ho, perquè la confluència encara es troba en construcció, i de fet, encara s'està decidint qui hi participarà i qui no. Tot just fa un parell de dies Podem va aprobar en referèndum participar-hi (encara no ho havia decidit), i Procés Constituent va aprobar a la seva assamblea del dia 25 no participar-hi. Així doncs, encara és aviat per a jutjar la jove candidatura, ja que el seu programa serà fruit d'un consens que encara s'està elaborant. Però els seus detractors no necessiten esperar a que aquest consens s'elabori per tal d'atacar sense pietat i de manera molt gratuïta. Fins i tot, ja n'hi ha que s'atreveixen a presentar confluències alternatives.

El cas és que cap de les dos candidatures té clar encara absolutament res, precisament perquè estan en construcció. Però els defensors i detractors de qualsevol dels dos bàndols ja ho tenen tot molt clar, saben què faran i què no faran. I ens hauriem de preguntar: no és absurd? Si ni el mateix Raül Romeva té clar encara qui ocuparà la presidència de la Generalitat en cas de què la seva llista guanyi, com poden tenir-ho clar els potencials votants? La conclusió és que ambdós bàndols estàn lluitant una batalla a la què els contrincats encara no estan clarament posicionats. S'està donant tot per fet, i res està fet encara. Tot i que poden haver sospites molt clares de quines són les intencions d'un o d'altre bàndol, basades sobretot en els precedents, tampoc podem posar la mà al foc. 

Per als partidaris de Junts pel Sí, l'opció encapçalada per Lluís Rabell està destinada a fracassar, i els precedents que porten a sospitar-ho estan en les lluites històriques de l'esquerra catalana per la sobirania pactada, les quals suposadament van acabar totes en fracassos totals o parcials (siguent per a ells el "fracàs" més clar el de l'Estatut d'Autonomia de l'any 2006). I per l'altra banda, per als partidaris de Catalunya Sí que es Pot, la candidatura encapçalada per Raül Romeva serà necessàriament una estafa, i els precedents estan en el govern vigent de la Generalitat, que ha seguit de manera inequívoca la via de l'austeritat plantejada per la Troika (aquí entraria el debat sobre si han existit alternatives a l'austeritat de la Generalitat, cosa que els partidaris de Junts pel Sí no creuen que n'hi hagués, i en canvi els partidaris de CSQEP sí que ho creuen), i que tot sembla indicar que la tendència serà idèntica després del 27S: Mas president, austeritat, privatitzacions, corrupció generalitzada i protegida per la pròpia Generalitat, etc.

Després, existeixen contraargumentacions a totes dues declaracions, està clar, però aquestes contraargumentacions tendeixen de manera exponencial a deformar-se fins que al final res té sentit. Res està clar, però alhora tot sembla estar molt clar. No sabem absolutament res, però alhora ho sabem tot. Vist amb perspectiva, no és tot plegat una mica penós?

I mentres els dos bàndols autodeclarats com a rupturistes i que porten el canvi de debò (cosa que cada un dels seus contraris nega categòricament envers el rival) s'enfronten sense parar en bucles, bucles i més bucles sense fi, el veritable problema de tot plegat es manté al seu lloc, impune, i sense que ningú li presti atenció. I estic parlant, senyores i senyors, de Ciutadans.

Sí. Perquè l'impediment real del canvi no és ni "Junts pel Sí" ni "CSQEP". El problema real és Ciutadans. Qui més qui menys, ambdues llistes busquen un canvi, sigui pels mitjans que sigui i amb més o menys legitimitat. Però Ciutadans el canvi que busca és precisament regressiu. L'autèntic problema són ells, i ningú els hi presta atenció. I mentres tant, pràcticament tots els sondeijos els situen com a segona o tercera força.

Progre-indepes de Junts pel Sí! Activistes de CSQEP! Alto el foc! Fem el favor d'oblidar-nos del què ens creiem que representa el contrari. Deixem-nos de tonteries. El PP encara ens governa, i mentres ho faci, ni el poble català podrà decidir el seu futur, ni tampoc podrem elaborar un pla de rescat ciutadà que compensi les retallades de la Troika. Cap de les dos opcions és possible, ni la de Junts pel Sí ni la de CSQEP, amb Rajoy a la Moncloa. I ara mateix, els únics que poden fer que el PP es mantingui a la Moncloa són Ciutadans. I poden tenir precisament a Catalunya el seu principal sac de vots (cosa que és natural, ja que és la seva terra d'origen).

Així doncs, proposo deixar d'apuntar-nos entre nosaltres, i dirigir les armes envers l'enemic comú. Perquè lo veritablement important ara és trencar amb el règim corrupte que ens ofega. I això no serà possible si les dos llistes malgastem energies discutint-nos entre nosaltres.

ECG.

sábado, 4 de julio de 2015

Tragèdia grega


Grécia va fer Europa,
Grécia potser la desfarà.
Tot queda en mans
del poble grec.
Demà tindrà lloc el referèndum, i hi ha una gran expectació. Articles, opinions, tertulians televisius, i, sobretot, xarxes socials parlen del tema. Les xarxes bullen una vegada més, i ara mateix són la font d'informació més fiable, ja que els mitjans oficials estan fent una campanya vergonyosa, quasi orwelliana.

Pels diaris i informatius televisius del règim, tant catalans com estatals, Grécia no té més alternativa que votar "sí", o en cas contrari la espera un infern de proporcions bíbliques. Perquè sembla ser que no existeix vida més enllà de la UE, i acostar-se a Rússia o a Xina és celebrar aquelarres a on es devoren vius a nadons acabats de néixer. I no només els mitjans oficials són d'aquesta opinió, també algunes persones que es creuen posseïdores de la veritat recolzen aquestes opinions, basant-se en una suposada superioritat moral europea, i per extensió, occidental. Per a ells, sembla ser que formar part del monstre burrocràtic financer de la UE és equivalent a formar part de la cultura i els valors occidentals. És molt habitual establir aquesta errònia correlació entre UE-Europa, o el què és pitjor, UE-USA-Occident.

Primer de tot, que aquests tertulians, tant de dins com de fora dels mitjans de comunicació oficials, necessiten una llarga lliçó d'història. Abans de res, haurien de saber que el concepte d'Europa ve precisament de Grécia, i que es pot ser molt europeu sense necessàriament formar part de la UE. O ara negarem categòricament l'europeïtat dels noruecs? Hi ha vida més enllà de la UE, la qual, tot i que molts la tenen com a tal, no és una confederació europea. Ni de lluny s'acosta a uns Estats Units d'Europa. És una unió comercial i monetària asimètrica, amb legislacions i hisendes separades, i amb abismals diferències. La UE és una unió purament comercial, feta per i per a les grans èlits econòmiques i financeres, i el concepte d'Europa va molt més enllà d'això.

També existeixen alguns tertulians més agossarats que creuen una perillosa línia vermella quan se'ls hi recorda que Europa és filla de la cultura grega. Determinades persones tenen els sants nassos d'afirmar que els grecs actuals no tenen res a veure amb els de l'antiga Grécia. Quin és l'argument? Doncs l'argumentació és purament racista. Existeix un conflicte poc conegut per la gran massa a occident entre Grécia, Turquia i Macedònia sobre la posició de la primera. Així, es posa en dubte la legitimitat de l'existència de l'Estat Hel·lènic en base a què la majoria dels grecs actuals tenen algun tipus d'ascendència turca, fet molt normal tenint en compte que van formar part de l'Imperi Otomà durant quatre segles. Vale, molt bé. I? Que gran part dels grecs tinguin ascendències no-gregues no només és normal, sinó que és quelcom inevitable a l'actualitat després de segles de barreges culturals. Parlar de "puresses" o "impuresses" racials és anacrònic, i propi de moviments totalitaris gens racionals ni científics (no oblidem que la ciència ha demostrat sobradament no només que no hi ha races, sinó que l'endogàmia és extremadament perjudicial, i que els beneficis genètics del mestissatge són incontables). És curiòs com encara existeix entre l'imaginari col·lectiu una extranya tendència a encara parlar de vincles de sang a l'hora d'establir identitats o legitimitats nacionals, però això ara no és el tema.

El cas és que ara, per a saber realment què passa a Grécia i quina és la realitat, cal acudir a les xarxes socials. Persones com el twittaire Hibai donen informació de primera mà de la situació a Grécia, i nombrosos blogs i diaris digitals ens ofereixen una altra percepció de la realitat. Articles com "Grecia en la encrucijada" del blog de Sexmero ens permeten tenir una altra versió dels fets per contrastar amb el què ens bombardeigen a través dels mitjans impressos i de la televisió hipersubvencionada. Contrainformació, cada vegada més útil i més propera a la realitat.

El cas és que Grécia celebra el que podriem catalogar com a un autèntic "referèndum d'independència". Syriza va arribar al poder amb una situació molt difícil de reconduir, amb un estat arruïnat, símbol de la crisi econòmica occidental, i desprestigiat repetidament. De res serveix que el govern actual no sigui el què ha despilfarrat durant anys grans sumes de diners (com si els governs actuals que tenim tant a Catalunya com a l'Estat Espanyol no despilfarréssin de manera semblant mentres després retallen sense compasió). De res serveix que la majoria dels grecs no hagin viscut "per sobre de les seves posibilitats" ni siguin culpables dels desequilibris financers. De res serveix que fos Goldman Sachs la principal còmplice de l'ocultació dels nombres reals de l'economia grega durant molts anys (corporació empresarial gens hel·lènica, per cert). Res. Els grecs són uns despilfarradors, són els culpables de tot, s'han portat malament, i ara se'ls hi ha de fer pam pam al cul. I han de votar "sí" demà i seguir obeïnt Europa, perquè de lo contrari, tot serà un infern.

El paternalisme de l'alta burgesia europea és vergonyòs, i el servilisme dels mitjans al seu servei ja és per vomitar. Des d'aquí, desitjo que el poble grec demà no es deixi manipular i que voti amb dignitat. Que voti OXI. Que una vegada més li diguin que "no" als invasors externs, com li van dir "oxi" també a Mussolini ara fa 80 anys. És cert que el seu futur és incert, que el què els hi espera no és el paradís, i que hi ha moltes variables sobre la taula. Però com a mínim, les variables que els hi arribin seran les variables que ells hagin triat, no les que hagin triat altres per ells. Grécia ha de ser el què vulgui ser. Però curiosament sembla que això alguns no ho tenen gaire clar, i sorprenentment (o no tant sorprenentment) els mitjans catalans fidels al govern noCiU de la Generalitat sembla que això tampoc ho tenen molt clar. Perquè per a CdC sembla que voler la "independència" de Catalunya dins de les mateixes institucions econòmiques que no permeten governar-se amb normalitat a Estats "sobirans" com Portugal, la pròpia Grécia, o sense anar més lluny, el mateix Estat Espanyol, és lluitar per la democràcia. I en canvi, escollir independitzar-se de qui realment et governa, les institucions del gran capital europeu i global, és una bogeria i és, fins i tot, poc democràtic. Vaja... Té nassos. Ja veiem quin és el nivell d'"independentisme" del nostre govern...

Endavant, poble grec. Amb dignitat, recupereu la vostra sobirania, i trieu què voleu ser. Perquè ara més que mai és posible una Europa diferent, una Europa dels pobles, a on la voluntat democràtica estigui per sobre de la voluntat del "Déu Mercat".

ECG.

domingo, 30 de noviembre de 2014

¿Por qué Podemos SÍ debe presentarse en Catalunya?



La candidatura ciudadana hija del 15-M ha demostrado ir muy en serio, y aún sin líderes territoriales visibles ni programas definidos ya es primera fuerza en intención de voto en las generales, y se halla entre las 3 primeras en todos los sondeos autonómicos. La fuerza se halla en formación, y a través de los círculos y las asambleas en los últimos días está conformando los consejos ciudadanos en todos los municipios donde tiene presencia. Hoy se acabarán de presentar las candidaturas a los consejos ciudadanos, y a lo largo de diciembre serán votados en Plaza Podemos. Y a partir de mediados de enero de 2015 ya podremos decir que hay partido, que hay candidatura, y que se está trabajando con las entidades ciudadanas para plantear el proyecto de cambio que tiene intención de materializarse a lo largo del próximo ciclo de comicios electorales.

Sin embargo, existen numerosas voces, sobretodo en Catalunya, que dudan de la conveniencia de que Podemos presente candidatura en todas las autonomías. Un ejemplo claro lo tenemos en el último artículo de El Disidente. Sin embargo, por primera vez desde que soy lector suyo, siento discrepar con El Disidente, al menos sólo en parte.

Entiendo su posición, pero ésta está fundamentada en un análisis basado en las circunstancias presentes en Euskal Herria. Efectivamente, el espacio rupturista de izquierdas ya está ocupado por Bildu, y Podemos podría dividir un voto cohesionado y que ya está trabajando por el cambio. Pero irónicamente, Bildu aplaudió el surgimiento de Podemos, siendo la única fuerza que puede decir que ya está representando una mayoría por el cambio. Pero ese es otro tema.

Como ya he dicho, efectivamente ya existe otro proyecto similar en Euskal Herria, y por tanto la conveniencia de que Podemos presente candidatura es debatible, pero como conocedor también de las realidades político-sociales de Galiza y de Catalunya, debo decir que Podemos no sólo es necesario que presente candidatura en ellas, sino que es vital.

¿Y por qué afirmo eso? Pues por una razón muy sencilla: porque no hay ni en Catalunya ni en Galiza un proyecto de ruptura mayoritario. Existir existen, y en Catalunya tenemos a las CUP, pero su presencia es minoritaria, pese a que socialmente están muy presentes y trabajan en los municipios de forma muy activa. Pero desgraciadamente, pese a que su programa rupturista es excelente, no son ni creo que sean nunca una opción mayoritaria, ni a corto ni a medio plazo. De hecho, las propias CUP son conscientes de ello, y por eso priorizan la lucha en la calle y el municipalismo por encima de los comicios autonómicos. Por otro lado, en Galiza existe la Alternativa Galega de Esquerda (AGE), liderada por el veterano ex-líder del BNG Xose Manuel Beiras, pero ésta tiene serios problemas para crecer e implantarse socialmente, entre otras cosas por ser una "sopa de siglas" al estilo IU.

Ni en Catalunya ni en Galiza existen proyectos mayoritarios de ruptura que puedan ser equivalentes a Podemos, y los proyectos de ruptura que sí existen son muy minoritarios o priorizan la lucha por otras vías. Por eso, ¿qué pasaría si Podemos no se presentara en dichas tierras? En el caso de Galiza, que o bien volvería a ganar el PP (la opción más probable), o bien, en el mejor de los casos, tendría una mayoría simple un tripartito formado por el PSdeG (a la deriva, como casi todas las filiales del PSOE), de la AGE y del BNG (en profunda crisis también), el cual en los últimos años está siguiendo una tendencia similar a la de ERC, convirtiéndose en el PSOE de Galiza, igual que ahora ERC es el PSOE catalán. En Catalunya, el modelo de Estado de CiU para Catalunya es idéntico al del PP para España, y el modelo de Estado de ERC es idéntico al del PSOE, así que pese a ser soberanistas no son candidaturas rupturistas, cosa que sí es Bildu.

Así pues, sin Podem, en Catalunya tendríamos una hegemonía inquebrantable de CiU y de ERC, a los cuales no les ha temblado el pulso para firmar recortes, recortes y más recortes, y lo peor de todo, sin tener siquiera la dignidad de afrontar su culpabilidad. La culpa siempre es de Madrid. Podem es más que necesario en Catalunya, ya que es vital una opción de clara ruptura frente al semi-rupturismo ambiguo de CiU y de ERC, que en realidad se basa en "cambiarlo todo para que todo siga igual". Pese a que consiguieran la independencia, cosa muy difícil que pase con el PPSOE en el gobierno de Madrid, ésta sería para crear una mala copia menor de España, una Catalunya "independiente" atada por el BCE y el FMI, obligada a seguir pagando una deuda ilegítima y con los recortes por bandera, y devaluando los derechos sociales aún más con el objetivo de abaratar la mano de obra para hacerla atractiva a inversores extranjeros. Y lo peor es que la mayoría de sus votantes no son conscientes de ello, y están convencidos de que la crisis se arreglaría con la independencia. No digo que una independencia de ruptura total no fuera una solución (de hecho, estoy convencido de que lo sería), pero ni CiU ni ERC proponen independencias de ruptura. Y lo peor de todo, existe una parte muy importante de CiU (y en menor medida, de ERC) que creen en una "superioridad" de Catalunya frente a España, y que están muy convencidos de que una Catalunya independiente dejaría de ser un país expoliado, como España, y pasaría a ser un país expoliador, como Alemania. Y de hecho, eso puede leerse entre líneas en la propaganda de la Generalitat, que abogan por una potencia económica de Catalunya que está lastrada por España, y muchísimas catalanas y catalanes están convencidos de que así es.

Y respecto a que no existe un posicionamiento oficial de Podem respecto a la cuestión plurinacional ibérica, pues debo recordar a mi amigo El Disidente que Podemos se halla en formación. Por medio de las asambleas y los círculos se está construyendo el programa, y seguramente tendremos un posicionamiento mucho más claro de la pluralidad nacional a lo largo del año que viene. Es necesario tener paciencia y seguir participando, pero sobretodo no caer en la mala praxis que están ejerciendo los medios de exigir a Podemos mucho más de lo que se exige a los demás partidos, sin estar Podemos todavía completamente formado ni implantado, y sí estándolo el resto de fuerzas. En Podem existe gente que es independentista, y gente que no lo es, pero que comparten la necesidad de ruptura.

Y lo que es más irónico de todo, la vía más factible para lograr la independencia catalana sería con Podemos en el gobierno, ya que una cosa sí que está clara: para Podemos, el derecho de autodeterminación de Catalunya (el famoso "dret a decidir") es innegociable. Y eso ya hace que no sea ningún problema en el puzzle plurinacional ibérico.

Además, Podem ya es tercera fuerza en intención de voto en el parlamento catalán, segunda en caso de que Mas lograra su "candidatura unitària". No creo que hagan falta más datos para demostrar que en Catalunya queremos a Podem, y no solo lo queremos, sino que lo necesitamos.

ECG.

miércoles, 28 de mayo de 2014

El éxito de "Podemos": la revolución de los jóvenes.



Mucho se ha escrito en estos últimos días sobre Podemos, tanto antes como después de las elecciones. Se sabía que tendrían éxito, pero no tanto, y han sido la gran sorpresa. Han dado la campanada, y muchos analistas se frotan los ojos incrédulos.

No han tardado en salir, paralelamente a los diversos análisis políticos, cientos de artículos en blogs y páginas sobre economía criticando con mucha fuerza las propuestas económicas de Podemos. La mayoría de las críticas son muy ideológicas, que en algunos casos llegan a ser verdaderas caricaturas sin ninguna seriedad (como el horror de Intereconomía porque Pablo Iglesias "compra la ropa en Alcampo", o el bochornoso artículo de La Gaceta que vaticina una política al estilo nordcoreano por parte de Podemos cuando llegue al poder), pero las hay muy serias que ponen en duda la viabilidad de propuestas como la renta básica universal o el impago de la deuda, como el publicado en "El Blog Salmón". Así mismo, también hay serias críticas a sus métodos bastante populistas de campaña electoral casi desde el surgimiento del Partido en sí (la propia formalización de la candidatura como partido decepcionó a muchos, incluyendo a un servidor, y levantó numerosas críticas), como la del artículo de Politikon.es. Críticas por docenas por un lado, y halagos e incredulidad por otro lado. "Podemos" no le gusta a nadie, pero a la vez le gusta a todo el mundo. ¿Qué ha pasado? ¿Qué significa realmente el éxito de esta candidatura?

Sin entrar en más críticas concretas a la candidatura en sí, a sus propuestas o a su campaña electoral, es interesante meditar qué ha llevado al electorado del Estado Español, uno de los más bipartidistas de Europa (y me atrevería a decir que del mundo) a decantarse por formaciones minoritarias, especialmente a apostar por una formación como Podemos. Como se decía en el interesante artículo publicado en ElDiario.es, esta nueva generación de partidos ha roto con los estándares tradicionales, llegando incluso a negar su condición de "partido" y a sus integrantes la condición de "políticos", y se ha acercado a la desafección ciudadana. En el fondo, todo proviene del movimiento que eclosionó en el 15-M, que pese a que muchos insisten en que fracasó, en realidad no pudo tener un mayor triunfo. La generación de los Indignados, la de los jóvenes más preparados y a la vez más precarizados de la historia (generación de la que ya hablé en mi artículo del 2011 "¿Arde Girona?), es el nuevo motor de cambio que ha aupado a "Podemos" al parlamento de Bruselas, y que todavía tiene mucho que decir.

Como analizó muy acertadamente Josep Sala Cullell en su artículo "La generació T ens ha arruïnat" (Original en català, traducción al castellano), los que dirigen el sistema en el que vivimos y se benefician más de él son la generación de la transición (o generación T, como les llama él), que ocupan todos los cargos políticos y empresariales relevantes y acumulan las más elevadas rentas pese a tener una preparación notablemente más baja que las generaciones más jóvenes, y han sido éstos jóvenes los engañados que nos hemos convertido en los Indignados, y que ahora sabemos que Podemos. Uno de los aspectos que demuestran esto es que prácticamente ningún integrante de las listas de Podemos supera los 40 años.

¿Populismo y exceso de personalismo en la campaña? Cierto. ¿Propuestas muy bienintencionadas y viables en otros contextos pero demasiado idealistas y difícilmente aplicables en nuestro contexto? También muy cierto. Por estos, y por otros muchos motivos, Podemos no recibió mi voto el domingo. Pero los escépticos con la candidatura tenemos que quitarnos el sombrero ante la efectividad del mensaje y de los medios utilizados por el partido.

Podemos es la encarnación política tan esperada del espíritu del 15-M, y ahora ha empezado su verdadera misión: una vez que han llegado a las instituciones, es el momento de empezar a actuar pragmáticamente y a ofrecer soluciones factibles. ¿Lograrán los jóvenes encabezados por Pablo Iglesias estar a la altura? O mejor dicho, ¿Podrán? Está por verse, y pronto lo veremos.

ECG.

martes, 25 de marzo de 2014

Revalorizando y/o juzgando a Suárez: de la devoción a la condena.


Ha muerto Suárez. Lo sabe todo el mundo, como repetían los Dothrakis de la saga de "Canción de Hielo y Fuego" (¿es necesario que cite al autor?). Los medios de comunicación oficiales emiten las imágenes de sus homenajes, así como de los momentos principales de su vida, y los debates televisivos lo colman de elogios. Las instituciones revalorizan su nombre al máximo cual libertador latinoamericano, tratándolo casi como un "padre de la patria". Se le nombra portador de la democracia y luchador incansable contra el franquismo, incluso, como dijo esta tarde Mamen Mendizábal, "sigue derrotando a Franco aun estando muerto", ya que algunos ayuntamientos están sustituyendo nombres de calles dedicadas al Generalísimo o a otros personajes franquistas por el nombre del mismo Suárez. Incluso el aeropuerto de Barajas ha pasado a llamarse "Aeropuerto Adolfo Suárez - Madrid Barajas". Esa es una cara de la moneda.

La otra es la de las redes sociales y los de los medios de comunicación alternativos, diametralmente opuesta. Éstos medios analizan la figura de Suárez en clave de personaje eminentemente post-franquista, como persona deseosa de ostentar cargos de poder, como un reformista que consiguió "colarnos" una transición que fue una farsa. Vemos como de un medio a otro se pasa de considerar a Suárez el gran cruzado contra el franquismo y el padre de la democracia a considerarlo el gran estafador, el que logró que las élites franquistas quedaran, ya no solo impunes, sino perfectamente integradas en el nuevo sistema político que surgió de sus reformas.

¿Demócrata o tecnócrata? ¿Transformador o reformista? ¿Renovador o regenerador? Parece que uno sólo puede situarse en una posición o en la contraria. Da la sensación de que o se le adora o se le odia. Y algunos no nos sentimos identificados con ninguna de las dos posiciones (como pasa con muchos otros temas). Ni tanto ni tan poco, señores. Un servidor no es nada amigo de los términos medios (es más, los detesto), pero en este caso ambas posiciones sobre Suárez son esencialmente erróneas. Comparto con las lectoras y lectores mi propia valoración de Suárez, si no se han cansado ya de tanto leer sobre él y no tienen ya aborrecido hasta la saciedad su nombre.

La figura de Suárez, para empezar, debe juzgarse tan sólo dentro del contexto en el cual vivió, contexto, como sabemos, nada fácil. Yo no viví la transición, y muchos de los que estamos hoy aquí o directamente no la vivimos o fueron demasiado jóvenes como para valorarla. La opinión de muchas y muchos se debe única y exclusivamente a lo que han oído de bocas de padres y abuelos, a conversaciones de sobremesa y de café, y a menudo se trata simplemente de opiniones pasionales y poco contrastadas. Pero lo cierto es que fue una época muy complicada.
En las calles se oía ruido de sables, se estaba viviendo un extremismo ideológico similar al de los años 30. Los fascistas de aquella época no eran los de hoy en día, que dan risa y bastante pena. Aquellos daban verdadero miedo. Eran tiempos de sargentos chusqueros y de individuos con gafas oscuras, traje negro y bigote. Una transición pacífica verdaderamente era una utopía, y todo estaba "atado y bien atado" para continuar con el régimen. Muchos dirán que, efectivamente, todo estaba bajo control, y por eso vivimos en una pseudodemocracia postfranquista en la cual no se ha producido una ruptura real con la sociología de la dictadura. Y tendrán mucha razón, pero una cosa no quita la otra. La cuestión está en CÓMO debía estar todo atado y bien atado.

Muchos se olvidan de que la transición, con toda la estafa que supuso y la impunidad descarada de los crímenes franquistas contra la humanidad, podría haber sido mucho peor. Y no peor a nivel de desorden social y de revuelta (que también), sino peor a nivel de aún menos reformista.
Podría, perfectamente, haberse creado una especie de Estado integral electivo, una democracia muy tutelada reducida a un partido único con una comparsa de partidos minoritarios sin poder real de tumbarlo, con derechos sociales muy limitados, sindicato único dirigido por la patronal, y con leyes conservadoras y vinculación estatal directa a la Iglesia. Podría haberse creado, perfectamente, un Irán católico, y seguramente a la mayoría de la población ibérica de aquellos momentos le habría parecido bien. Y a la comunidad internacional le hubiese parecido aún más que bien. La transición podría haber sido aún más estafa de lo que fue.

Lo cierto es que muchos no nos queremos dar cuenta de que los cambios que impulsó la figura de Suárez fueron claves en aquella época. Eran los cambios adecuados en aquel contexto y en aquellas circunstancias. Una sociedad ibérica domesticada, con sectores muy crispados, que podría haber sufrido una estafa peor. Lo que debe criticarse es el continuismo posterior.
Porque aquel régimen reformado de finales de los 70, perfectamente adecuado para las circunstancias de finales de los 70 y principios de los 80, ya no es adecuado para la situación actual. Es ahora que es necesario dar un paso adelante, y ser valiente. Es ahora que es necesario reivindicar la República, que hay que luchar por los derechos sociales, que hay que acabar con el aparato político corrupto partitocrático. Y debe conocerse el pasado y aprender de los errores. Es muy cierto que todas estas reivindicaciones podrían haberse hecho mucho antes, me atrevería a decir que desde mediados-finales de los 90, pero en el momento en que el régimen post-franquista pseudodemocrático nacido de la Transición ha durado tanto y ha gozado de tanta aceptación, debemos hacer catarsis y pensar que quizás estaba mejor hecho de lo que nos pensamos.

Ciertamente nuestra sociedad ha evolucionado. Ahora está preparada para un cambio verdaderamente democrático. Iberia está preparada para la democracia. Pero, ciertamente, sin las reformas del señor Suárez, difícilmente lo estaría.

No se piensen los lectores que voy a obviar las sombras del personaje. Cierto es que era pura ambición de poder. Se dice que en una ocasión afirmó: "daría la mitad de mi vida por tener durante un sólo día el mismo poder que él" (refiriéndose al agonizante Franco), cita que obviamente no podemos contrastar, pero que es perfectamente creíble. Se dice que ya en la universidad repartía tarjetas en las que se definía como futuro presidente del gobierno. Ascendió posiciones en el aparato político franquista sin ser un nacional-católico convencido, por pura ambición de poder. Y lo logró, llegó a presidente, y además con un partido etéreo que sin él pasó a la historia. Quien realmente desea algo es capaz de conseguirlo, dicen. Pero eso no quita de que sus reformas hicieran mucho bien a nuestra sociedad, aunque fueran intencionadamente más que insuficientes.

Suárez, ¿héroe o estafador? Pues, ahora mismo, difunto, al cual presento mis respetos como a cualquier otra persona fallecida. Pero, a la vez, figura clave de la historia reciente, a la que es necesario recordar y de la que mucho se puede aprender.



Ahora, debe construirse el futuro. Deshacer a Suárez para crear la democracia. Es necesario luchar por la democracia, por la república, y por el poder popular.



ECG.

domingo, 23 de marzo de 2014

Marchas por la dignidad y el poder popular.


Imágenes de Madrid ayer al atardecer.
La afluencia superó por mucho las
espectativas de las entidades organizadoras.
Un éxito. No existe otra forma de definir lo que pasó ayer. Se superaron las expectativas de afluencia, y se logró la mayor manifestación de la historia de la "democracia" (si al régimen en el que vivimos se le puede llamar así).

De todos los rincones de Iberia llegó gente de diversas ideologías, de diversas sensibilidades, con acentos e idiomas diferentes, pero una sola voz. Reclamando lo que es nuestro: nuestros derechos, los cuales se creen los de la clase política que son ellos quienes nos los dan o nos los quitan, cuando lo único que hacen es aceptarlos o negarlos. Porque nadie nos los tiene que dar, ya son nuestros. La clase política corrupta tiene el deber y la obligación moral de aceptar nuestros derechos, y actuar en consecuencia.


Ni la intervención de los antidisturbios al final de los actos, cuando todavía las voces de los niños cantando se oían sobre el escenario de los actos de la celebración, han podido empañar la velada. Como todo el mundo se esperaba, intervinieron sin previa provocación y justo cuando empezaban los informativos. El cuento de siempre: a tratar
los manifestantes de antisistema y de radicales que pretenden ocasionar daños materiales. Pero, pese a que decía Goebbels, por mucho que se repita una mentira no acaba nunca por convertirse en verdad. La verdad siempre acaba saliendo, y las fuerzas del estado no la tienen de su lado. Y lo saben.

Se dice a menudo que los pueblos ibéricos estamos aborregados, que discutimos mucho en los bares pero no hacemos nada en la calle, que sabemos mucho de fútbol pero no tenemos cultura política, que nos dejamos llevar por el bipartidismo, que los nacionalismos, sean del bando que sea, nos ciegan y nos hacen obviar otras cuestiones mucho más esenciales. Y tal vez esto mayoritariamente halla sido así, pero las cosas están cambiando. 

Miles de banderas desfilaban juntas ayer. Desde estel·ladas a tricolores, de Ikurriñas a banderas andalucistas, de rojinegras a banderas rojas, de estandartes de sindicatos y partidos mayoritarios a banderas de partidos y sindicatos alternativos. Muchos símbolos, muchas ideas diferentes, algunas de ellas totalmente incompatibles entre sí, pero no importaba. El espíritu del Frente Popular vuelve a volar sobre nuestras cabezas, y el acuerdo de mínimos para derrocar a la oligarquía que nos gobierna disfrazada de democracia empieza a verse como factible. En Cataluña, el movimiento independentista cada vez está más lejos de Artur Mas y de CiU, y quiere tender la mano a sus hermanos del resto de pueblos ibéricos. En andalucía el SAT sigue marcando la diferencia y mostrando que los cambios son posibles. En Euskadi ya no les pueden acusar de que ETA está detrás de todo (pese a que siguen haciéndolo), y ahora saben que pueden llegar los cambios de verdad. Y un largo etcétera.

Para el PP, era todo una colección de nazis. Pretenden equiparar esta gran masa de movimientos heterogéneos con Amanecer Dorado y otras agrupaciones de ultraderecha en Europa. Patético. Cada vez que intervienen provocan sonoras carcajadas, y a la vez verdadera preocupación ante la disyuntiva de si nos toman el pelo, o verdaderamente se creen las sandeces que dicen. Ciertamente, no se cual de las dos opciones da más miedo.

Pero ahora deben callarse y reflexionar. El Pueblo cada vez está más unido, y dice las cosas claramente. Muchos dicen que el 15-M fueron cuatro perroflautas y que aquello ya se acabó, pero su espíritu sigue muy vivo en diversas formas, y estas formas siguen materializándose.

Porque no nos dejaremos engañar, y esto no acaba de comenzar. Ya está ocurriendo. Y está muy maduro.

Al frente, la bandera legítima
de la democracia y el pueblo.
Al fondo, la bandera impuesta.
Y ahora, Gobierno oligarca pseudodemocrático, ¿escucharás la voz de tu pueblo? ¿O volverás a ignorarlo una vez más, confiando en la minoría cada vez más escuálida que te dio los votos, pensando que es cuestión de tiempo que las cosas mejoren y que el pueblo se calme? Porque por mucho que repitas que estamos saliendo de la crisis y que las cosas mejorarán, ya hace tiempo que no nos lo tragamos. Y cuanto más lo repitáis, será menos verdad, o al menos nos lo creeremos menos (recordad el cuento de Pedro y el lobo).

¡Poder popular!



ECG.

viernes, 14 de marzo de 2014

Torna el blog: "Danzad, danzad malditos"


Un servidor ha intentat durant la major part d'aquests darrers mesos, sense èxit, guardar silenci (més que res per tal de garantir la salut mental de les i els internautes), però certament els PePero-noCiUs (lo de peperovergents ja cansava) m'ho estàn posant extremadament difícil.  Sí, senyores i senyors. Torno a estar extremadament indignat. I he decidit tornar a escriure

Com a introducció, i per al públic lector que no estigui al cas, contextualitzo amb què la història de la meva indignació va començar amb la coneguda i polèmica compra del fons Santos Torroella. Sí, senyores i senyors... El nostre estimat govern municipal, que nega de forma sistemàtica tota mena de proposta que s'aparti dels seus projectes (si és que en tenen), ens va colar doblada fa un meset escàs una "reforma-expréss" de l'edifici de l'antiga audiència provincial de davant de la catedral, i per decorar-ho tot plegat, compra aquesta col·lecció d'obres d'art. 


Edifici del 'antiga audiència provincial
La indignació es va generalitzar. La forma com ho va gestionar tot el senyor alcalde feia vergonya. Si volia colar aquesta col·lecció de quadres, hi ha mil sistemes ja inventats de demagògia i de populisme que poden permetre "colar" la cosa i mantenir la opinió pública contenta. Es pot començar promocionant la reforma de l'edifici com a part d'un impuls econòmic i cultural per a la ciutat, i després, quan aquesta reforma sigui ben popular per a tots i totes, anunciar que s'inaugurarà el nou espai cultural de la ciutat amb les obres del fons Santos Torroella (que es poden haver adquirit disimuladament una mica abans). I tothom "content". Només ens queixariem els de sempre, i la resta de la gent diria que ens queixem per vici, que "a picar pedra ens posarien ells". 


Les abstencions de Veray (PP) i
Bonaventura (R.cat) van ser claus
per a fer que el vot de qualitat
de l'alcalde permetès la compra
del fons Santos Torroella
Però no. No podia haver-se fet pitjor. El penúltim ple, un ple molt crispat i amb moltes novetats (entre elles, el nombre de regidors d'esquerres es va reduïr de 5 a 4), va haver de menjar-se una nova manifestació de la PAH a la seva porta, havia de veure com uns pocs ciutadans i ciutadanes compromesos volien entrar en el ple a comprobar com s'intentava aprobar la impopular mesura del fons Santos Torroella... I no ho van poder fer. Com si de goril·les de discoteca es tractéssin, van situar una línia de policies locals fent barrera a la porta de l'ajuntament anunciant que "la sala de plens estava plena", i que no es podia passar. Estrany, perquè una persona s'havia deixat la jaqueta reservant un lloc a dins, però ja se sap que en la política sempre tenen lloc fenómens molt estranys (com la casual caiguda al terra i trencament de femur del senyor Millet just abans del seu judici). I quina casualitat també, es va tornar a permetre el pas al ple quan la moció sobre el fons Santos Torroella s'acabava d'aprobar...


L'alcalde va entrar en còl·lera, i va haver d'utilitzar (una vegada més) el seu vot de qualitat per poder portar-nos aquesta "meravella cultural" a la ciutat. La seva indignació es va basar en la defensa de la cultura de la ciutat, i altres perles vàries. Però aquí no va acabar la cosa, i el següent ple va venir calentet una vegada més.


Una altra idea de bomber va sorgir al diaris i a les converses de café, ara més nombroses, perquè a més dels jubilats, ara també hi participen els aturats. Ni més ni menys que cobrir el riu Güell per a construir-hi a sobre un vial. I aquí sí que van jugar amb foc, perquè han anat a tocar un dels símbols del "nacionalisme eugenienc", que tot i que pot semblar que està mort, a la que el toquen, reneix. I van menjar-se una reacció, vaja si se la van menjar! I una vegada més, un ple crispat, en el qual van haver de renunciar-hi per força al projecte.

I atenció, que ara arribem al moment actual. Ara resulta que el nostre govern municipal està ofès perquè la oposició "no li permet tirar endavant les seves polítiques", que li està fent una mena de boikot. Segons ells, la ciutat s'està tornant ingovernable.


Aquí és on arriba la disjuntiva a on un no sap què li fa més por: que ens estiguin prenent el pèl, o que veritablement es pensin que ho estan fent bé. Si realment creuen que tenen un projecte de CiUtat que és del gust de la ciutadania, i de què és la malvada oposició amb quatre perroflautes al darrera qui ho està arruinant tot, doncs certament "hay para alquilar sillas".



Després de lo del fons Santos Torroella, es parlava d'un "Gamonal" a la ciutat. Ara ha sorgit la polèmica dels rius, i moltes altres més. Reneixen vells "nacionalismes" locals, que semblaven soterrats: primer Sant Narcís, després Sant Daniel, ara Santa Eugènia (i tot coincidint amb que l'any passat van cumplir-se 50 anys de la seva annexió unilateral a la ciutat). I encara no s'ha refredat la qüestió dels serveis funeraris (amb la concessió amb Mèmora renovada per tres anyets més), molt viva des de finals de l'any passat, i encara hi ha coses per destapar.

I pot portar molta cua, perquè els serveis funeraris són només la punxa d'un enorme iceberg, que són els serveis municipals externalitzats. Perquè s'està veient amb aquests serveis (el cas més extrem el d'aigües de Girona) estan patint un seriòs risc d'impagaments en el futur per part del govern municipal, i podem trobar-nos en un futur no gaire llunyà amb què aquests serveis senzillament deixin de prestar-se. A l'estil de les ciutats de llatinoamèrica, amb tallades de llum i d'aigua en determinades zones, o coses pitjors. Hi ha qui m'acusarà d'alarmista, o, com sempre, de demagog (a més d'un se li hauria d'ensenyar què vol dir realment la paraula "demagògia", que ara està molt de moda), però qui avisa no és traidor.


I sí, senyores i senyors... Torno a escriure. Alguns (pocs) ho celebraràn, altres (uns pocs més) s'emprenyaràn, i molts, moltíssims, milers, els hi donarà exactament igual.


Però, com a mínim, tornarem a fer emprenyar una mica més al personal...


ECG.