Mostrando entradas con la etiqueta Internacional. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Internacional. Mostrar todas las entradas

domingo, 5 de julio de 2015

Grècia resisteix



Mentre estic escrivint aquestes línies, encara s'està celebrant el referèndum a Grècia, i ignoro quin serà el resultat. El meu cor desitja que sigui OXI, però una part de mi, escarmentada després de mil moments d'il·lusió, em fa témer que moltes i molts grecs es vegin derrotats per la por i decideixin apostar pel mal menor, tot i que això serà vist per molts com a una derrota.

Mai m'ha agradat aquest tòpic de què "la història es repeteix", però és cert, com deia Mark Twain, que a vegades rima. I no puc deixar de pensar en el tòpic tan inevitable de pensar amb la segona guerra mundial. Bé, en general, les referències a aquesta època derivades del conflicte grec són nombroses, i gairebé inevitables, començant pel llegendari OXI pel qual la esquerra grega fa campanya avui. Però els paral·lelismes són molt temptadors, i deliciosament reveladors.

Efectivament, Alemània torna a tenir la major part d'Europa sota el seu domini, abans per les armes, ara per mitjà de l'economia, però Anglaterra s'hi manté fora del domini del BCE. Rússia avança per l'est, lentament, recuperant territori que abans havia perdut. I ara, amb la major part d'Europa mirant amb mals ulls cap a Alemània, i amb un desembarcament imminent en el continent per part dels americans (per mitjà del TTIP). I dins de tot aquest conflicte, els grecs es rebel·len. I una vegada més, estan sols, i sembla que si volen fer fora a l'invasor hauran de fer-ho sols, com ja ho van fer en el seu moment en què van fer fora a l'exèrcit nazi sense pràcticament ajuda rellevant de ningú altre. Però una vegada van fer fora l'invasor, el país es va enfonsar en una terrible guerra civil. I tant com una guerra civil no crec, però és innegable que el país es troba profundament dividit.

Òbviament que les circumstàncies són molt diferents, i els paral·lelismes poden veure's com a forçats, però és inevitable. El record constant de la "quita" del deute alemany de la postguerra hi és present des de l'arribada de Syriza al poder, si no des d'abans, i el risc de la caiguda de Grècia dins de l'òrbita russa espanta molt occident, igual que passava a finals dels anys 40. Efectivament, ja a aquella època, els partisans comunistes es trobaven molt a prop de la victòria, i molta gent a Grècia apostava per un acostament a la URSS, igual que ara molts grecs miren cap a Rússia en busca d'una possible solució als seus problemes. Però occident no pot permetre aquest dràstic canvi de rumb de la política grega per interessos purament geoestratègics, els mateixos que van permetre a Grècia entrar a l'euro tot i no complir les condicions necessàries per a entrar-hi. Grècia és un punt clau, no només simbòlic per ser la terra del naixement de la cultura occidental, sinó també pràctic, ja que es troba en un encreuament de camins entre orient i occident. I aquesta porta, que ara mateix es troba oberta envers occident i tancada envers orient, pot girar 180º i passar a estar oberta a orient i tancada a occident.

Però les gregues i els grecs volen ser amos del seu propi destí. Estan farts de ser un peó en un tauler d'escacs molt major. Occident per una part els recolza en els conflictes envers els seus veïns, com el conflicte encara no resolt amb l'Antiga República Iugoslava de Macedònia, nom provisional que sembla eternitzar-se. Efectivament, l'intent de l'estat macedoni d'erigir-se com a hereu directe de la macedònia històrica va topar-se amb l'aplastant negativa per part dels grecs, i occident els hi va donar la raó. El debat pot fer-se etern en aquest joc de legitimitats. És obvi que la Macedònia històrica era un regne de cultura hel·lènica, i els habitants de l'actual estat macedoni són eslaus meridionals, emparentats amb els búlgars i els serbis. Existeixen mil relats i discussions sobre el tema, però tot acaba sent un "aviam qui la té més grossa". I així, veiem com els macedonis i els turcs neguen constantment la legitimitat de l'actual estat grec, veient als hel·lens actuals com a quelcom nou que no té res a veure amb l'antiga Grècia i la seva indubtable superioritat cultural. Un debat esgotador, al qual s'hi apunten molts sense saber ni tan sols de què estan parlant. I mentres tant, tenim als grecs teòricament recolzats per occident, però alhora seriosament castigats pel mateix occident, mentres per una banda els macedonis somien amb expandir les seves fronteres fins al mar adriàtic i rebatejar la ciutat de Tessalònica com a Solun, una part dels búlgars reivindiquen Tràcia, i sectors ultranacionalistes turcs somien amb recuperar els seus antics dominis al peloponès. Grècia està rodejada d'enemics, i els seus teòrics defensors ara són enemics també.

Avui, igual que ahir, els grecs tornen a estar sols i a dependre només d'ells mateixos per a sortir endavant. Les ombres del gran ós rus i de l'àliga americana cobreixen el sol del mediterrani. I al nord d'Europa, es desprecia als grecs tractant-los de vagos i morosos. Un tòpic que s'estén a tot el sud d'Europa, i que ens inclou també a nosaltres. Per això també és inevitable sentir solidaritat, aquí al mediterrani, envers el poble grec i el seu coratge en aquests terribles moments que estan passant. Per això, hauriem de fer-lis saber als grecs que en realitat no estan sols, i que moltes persones al sud d'Europa empatitzem amb la seva situació.

ECG.

sábado, 4 de julio de 2015

Tragèdia grega


Grécia va fer Europa,
Grécia potser la desfarà.
Tot queda en mans
del poble grec.
Demà tindrà lloc el referèndum, i hi ha una gran expectació. Articles, opinions, tertulians televisius, i, sobretot, xarxes socials parlen del tema. Les xarxes bullen una vegada més, i ara mateix són la font d'informació més fiable, ja que els mitjans oficials estan fent una campanya vergonyosa, quasi orwelliana.

Pels diaris i informatius televisius del règim, tant catalans com estatals, Grécia no té més alternativa que votar "sí", o en cas contrari la espera un infern de proporcions bíbliques. Perquè sembla ser que no existeix vida més enllà de la UE, i acostar-se a Rússia o a Xina és celebrar aquelarres a on es devoren vius a nadons acabats de néixer. I no només els mitjans oficials són d'aquesta opinió, també algunes persones que es creuen posseïdores de la veritat recolzen aquestes opinions, basant-se en una suposada superioritat moral europea, i per extensió, occidental. Per a ells, sembla ser que formar part del monstre burrocràtic financer de la UE és equivalent a formar part de la cultura i els valors occidentals. És molt habitual establir aquesta errònia correlació entre UE-Europa, o el què és pitjor, UE-USA-Occident.

Primer de tot, que aquests tertulians, tant de dins com de fora dels mitjans de comunicació oficials, necessiten una llarga lliçó d'història. Abans de res, haurien de saber que el concepte d'Europa ve precisament de Grécia, i que es pot ser molt europeu sense necessàriament formar part de la UE. O ara negarem categòricament l'europeïtat dels noruecs? Hi ha vida més enllà de la UE, la qual, tot i que molts la tenen com a tal, no és una confederació europea. Ni de lluny s'acosta a uns Estats Units d'Europa. És una unió comercial i monetària asimètrica, amb legislacions i hisendes separades, i amb abismals diferències. La UE és una unió purament comercial, feta per i per a les grans èlits econòmiques i financeres, i el concepte d'Europa va molt més enllà d'això.

També existeixen alguns tertulians més agossarats que creuen una perillosa línia vermella quan se'ls hi recorda que Europa és filla de la cultura grega. Determinades persones tenen els sants nassos d'afirmar que els grecs actuals no tenen res a veure amb els de l'antiga Grécia. Quin és l'argument? Doncs l'argumentació és purament racista. Existeix un conflicte poc conegut per la gran massa a occident entre Grécia, Turquia i Macedònia sobre la posició de la primera. Així, es posa en dubte la legitimitat de l'existència de l'Estat Hel·lènic en base a què la majoria dels grecs actuals tenen algun tipus d'ascendència turca, fet molt normal tenint en compte que van formar part de l'Imperi Otomà durant quatre segles. Vale, molt bé. I? Que gran part dels grecs tinguin ascendències no-gregues no només és normal, sinó que és quelcom inevitable a l'actualitat després de segles de barreges culturals. Parlar de "puresses" o "impuresses" racials és anacrònic, i propi de moviments totalitaris gens racionals ni científics (no oblidem que la ciència ha demostrat sobradament no només que no hi ha races, sinó que l'endogàmia és extremadament perjudicial, i que els beneficis genètics del mestissatge són incontables). És curiòs com encara existeix entre l'imaginari col·lectiu una extranya tendència a encara parlar de vincles de sang a l'hora d'establir identitats o legitimitats nacionals, però això ara no és el tema.

El cas és que ara, per a saber realment què passa a Grécia i quina és la realitat, cal acudir a les xarxes socials. Persones com el twittaire Hibai donen informació de primera mà de la situació a Grécia, i nombrosos blogs i diaris digitals ens ofereixen una altra percepció de la realitat. Articles com "Grecia en la encrucijada" del blog de Sexmero ens permeten tenir una altra versió dels fets per contrastar amb el què ens bombardeigen a través dels mitjans impressos i de la televisió hipersubvencionada. Contrainformació, cada vegada més útil i més propera a la realitat.

El cas és que Grécia celebra el que podriem catalogar com a un autèntic "referèndum d'independència". Syriza va arribar al poder amb una situació molt difícil de reconduir, amb un estat arruïnat, símbol de la crisi econòmica occidental, i desprestigiat repetidament. De res serveix que el govern actual no sigui el què ha despilfarrat durant anys grans sumes de diners (com si els governs actuals que tenim tant a Catalunya com a l'Estat Espanyol no despilfarréssin de manera semblant mentres després retallen sense compasió). De res serveix que la majoria dels grecs no hagin viscut "per sobre de les seves posibilitats" ni siguin culpables dels desequilibris financers. De res serveix que fos Goldman Sachs la principal còmplice de l'ocultació dels nombres reals de l'economia grega durant molts anys (corporació empresarial gens hel·lènica, per cert). Res. Els grecs són uns despilfarradors, són els culpables de tot, s'han portat malament, i ara se'ls hi ha de fer pam pam al cul. I han de votar "sí" demà i seguir obeïnt Europa, perquè de lo contrari, tot serà un infern.

El paternalisme de l'alta burgesia europea és vergonyòs, i el servilisme dels mitjans al seu servei ja és per vomitar. Des d'aquí, desitjo que el poble grec demà no es deixi manipular i que voti amb dignitat. Que voti OXI. Que una vegada més li diguin que "no" als invasors externs, com li van dir "oxi" també a Mussolini ara fa 80 anys. És cert que el seu futur és incert, que el què els hi espera no és el paradís, i que hi ha moltes variables sobre la taula. Però com a mínim, les variables que els hi arribin seran les variables que ells hagin triat, no les que hagin triat altres per ells. Grécia ha de ser el què vulgui ser. Però curiosament sembla que això alguns no ho tenen gaire clar, i sorprenentment (o no tant sorprenentment) els mitjans catalans fidels al govern noCiU de la Generalitat sembla que això tampoc ho tenen molt clar. Perquè per a CdC sembla que voler la "independència" de Catalunya dins de les mateixes institucions econòmiques que no permeten governar-se amb normalitat a Estats "sobirans" com Portugal, la pròpia Grécia, o sense anar més lluny, el mateix Estat Espanyol, és lluitar per la democràcia. I en canvi, escollir independitzar-se de qui realment et governa, les institucions del gran capital europeu i global, és una bogeria i és, fins i tot, poc democràtic. Vaja... Té nassos. Ja veiem quin és el nivell d'"independentisme" del nostre govern...

Endavant, poble grec. Amb dignitat, recupereu la vostra sobirania, i trieu què voleu ser. Perquè ara més que mai és posible una Europa diferent, una Europa dels pobles, a on la voluntat democràtica estigui per sobre de la voluntat del "Déu Mercat".

ECG.

miércoles, 8 de octubre de 2014

La derecha española, los heraldos de la muerte



Quién no recuerda al ex-ministro Cañete (ahora eurodiputado repudiado por el parlamento europeo) atiborrándose de filetes delante de las cámaras para demostrar que no había peligro con el mal de las vacas locas. El caballero de la barba blanca que recomendaba bañarse con agua fría y comerse los yogures caducados sigue haciendo el ridículo en Europa y avergonzando a su país, pero vamos "en la buena dirección".

Miles de muertos en África por una terrible epidemia, dos infectados españoles con una enfermedad sin cura... y al gobierno español se le ocurre la charlotada de traerlos aquí, a un hospital sin nivel de seguridad suficiente para atender una emergencia de ese calibre y sin seguir medidas de cuarentena suficientes con el personal. ¿Y para qué? ¿No sería más sencillo mandar médicos allá, en vez de traer enfermos aquí? ¡Ah, no, es verdad! ¡Que eso lo hacen los malvados comunistas cubanos! ¡Fuera, fuera, enviar médicos a Sierra Leona es antidemocrático y anticonstitucional! No, no... mejor traigamos al enfermo aquí, a ver si se cura solo por arte de magia (rezándole mucho a la virgen) y nos marcamos el puntazo de haber curado a un enfermo de Ébola. Eso hará mucho bien a la "Marca España".

Parece sacado del guión de una comedia americana, pero es la pura realidad. Ya de por sí que la ministra de sanidad se llame "Mato" es un chiste de mal gusto, pero es que encima es un ser indigno e incompetente que todavía tendrá los santos ovarios de no dimitir. Y encima la solución es sacrificar a un perro para tener a todos contentos. ¡Como en la edad media, señores! Hagamos una ejecución para tranquilizar al pueblo, matemos a un perrito. Ya dice el castizo refrán que "muerto el perro se acabó la rabia". ¿Será matar a ese perro una muestra más de españolidad? ¿Será también un atributo español viril el tener los santos bemoles de no mantener en cuarentena a los enfermeros que cuidaron de la persona enferma y dejar que fueran atendiendo a otros enfermos y haciendo vida normal?

Recortes en sanidad significan muerte. Traer aquí el Ébola significa muerte. Y lo peor de todo: muchos consideran que la mayor amenaza y el mayor peligro para España es Pablo Iglesias. ¿Nos hemos vuelto majaras? No, señores. Esta es la derecha española: una de las más retrógradas que hay en Europa, porque el problema es que no es una derecha democrática.

Lo más curioso de todo es que los "grandes demócratas patriotas" votantes del PP se llenan la boca de decir que la izquierda española es totalitaria y antidemocrática y no se parece en nada a la izquierda europea. ¿Perdonen ustedes, señores? ¿La antidemocrática es la izquierda española? ¿Siguen ustedes hablando de Paracuellos, o de los crímenes de los comunistas, o de ETA? ¿Es que puede tenerse acaso la cara más dura? 

En todas las democracias maduras existen siempre la derecha democrática y la izquierda democrática, la primera de inspiración liberal y la segunda socialdemócrata. Pero en España tenemos un modelo bipartidista de orden donde hay un partido socialdemócrata tan y tan descafeinado y nada preocupado por los derechos de los trabajadores que juega al liberalismo como cualquier otro partido liberal de derechas (mal llamados a sí mismos "de centro", término en el cual no creo), pero eso sí, muy chupi-progre, y por otro lado tenemos a un partido casposo, con sujetos siniestros que parecen sacados de un cómic que con su aspecto ya pagan, mafiosos y accionistas de negocios de muy dudosa moralidad (como la industria armamentística), todos ellos "demócratas sin par", mediocrísimos y sobrepagados.

Parafraseando a Julio Anguita, aquí tenemos a "las dos derechas". Un atajo de incompetentes mediocrísimos que no durarían ni dos días en cualquier puesto de trabajo serio que tienen nuestras vidas en sus manos. Pero se la suda. Ellos van cobrando, y su única preocupación es que los números cuadren. Son como los nobles del antiguo régimen, preocupados tan solo de sus asuntos y de los de sus semejantes, codeándose con clases dirigentes de otros países y ajenos al verdadero mal de la gente. Déspotas ilustrados que les importa más la apariencia que el hecho. Seres que son capaces de decir que gracias a los recortes estamos saliendo de la crisis, aunque haya gente que viva peor. Seres que les da igual ser negligentes mientras logren mejorar la Marca España y "solucionar" la crisis. Seres incompetentes en un sistema caduco e inoperante que no quieren reformar porque es su chiringuito. Y mientras tanto, la muerte. Primero suicidios de gente que va a ser deshauciada que ignoran, y ahora llega el Ébola, un virus que es una máquina de matar, y todo por su negligencia y garrulismo castizo.

Mediocres sin dignidad ni honor alguno que solo quieren seguir cobrando las monstruosidades que tienen asignadas y que no dimiten ni a tiros, que se aferran a sus puestos como la tapa de un submarino y encima se hacen llamar los elegidos. Seres antidemocráticos que encima se erigen como guardianes de la democracia y de la libertad. Esa es la derecha española.  Los heraldos de la muerte.

ECG.

miércoles, 28 de mayo de 2014

El éxito de "Podemos": la revolución de los jóvenes.



Mucho se ha escrito en estos últimos días sobre Podemos, tanto antes como después de las elecciones. Se sabía que tendrían éxito, pero no tanto, y han sido la gran sorpresa. Han dado la campanada, y muchos analistas se frotan los ojos incrédulos.

No han tardado en salir, paralelamente a los diversos análisis políticos, cientos de artículos en blogs y páginas sobre economía criticando con mucha fuerza las propuestas económicas de Podemos. La mayoría de las críticas son muy ideológicas, que en algunos casos llegan a ser verdaderas caricaturas sin ninguna seriedad (como el horror de Intereconomía porque Pablo Iglesias "compra la ropa en Alcampo", o el bochornoso artículo de La Gaceta que vaticina una política al estilo nordcoreano por parte de Podemos cuando llegue al poder), pero las hay muy serias que ponen en duda la viabilidad de propuestas como la renta básica universal o el impago de la deuda, como el publicado en "El Blog Salmón". Así mismo, también hay serias críticas a sus métodos bastante populistas de campaña electoral casi desde el surgimiento del Partido en sí (la propia formalización de la candidatura como partido decepcionó a muchos, incluyendo a un servidor, y levantó numerosas críticas), como la del artículo de Politikon.es. Críticas por docenas por un lado, y halagos e incredulidad por otro lado. "Podemos" no le gusta a nadie, pero a la vez le gusta a todo el mundo. ¿Qué ha pasado? ¿Qué significa realmente el éxito de esta candidatura?

Sin entrar en más críticas concretas a la candidatura en sí, a sus propuestas o a su campaña electoral, es interesante meditar qué ha llevado al electorado del Estado Español, uno de los más bipartidistas de Europa (y me atrevería a decir que del mundo) a decantarse por formaciones minoritarias, especialmente a apostar por una formación como Podemos. Como se decía en el interesante artículo publicado en ElDiario.es, esta nueva generación de partidos ha roto con los estándares tradicionales, llegando incluso a negar su condición de "partido" y a sus integrantes la condición de "políticos", y se ha acercado a la desafección ciudadana. En el fondo, todo proviene del movimiento que eclosionó en el 15-M, que pese a que muchos insisten en que fracasó, en realidad no pudo tener un mayor triunfo. La generación de los Indignados, la de los jóvenes más preparados y a la vez más precarizados de la historia (generación de la que ya hablé en mi artículo del 2011 "¿Arde Girona?), es el nuevo motor de cambio que ha aupado a "Podemos" al parlamento de Bruselas, y que todavía tiene mucho que decir.

Como analizó muy acertadamente Josep Sala Cullell en su artículo "La generació T ens ha arruïnat" (Original en català, traducción al castellano), los que dirigen el sistema en el que vivimos y se benefician más de él son la generación de la transición (o generación T, como les llama él), que ocupan todos los cargos políticos y empresariales relevantes y acumulan las más elevadas rentas pese a tener una preparación notablemente más baja que las generaciones más jóvenes, y han sido éstos jóvenes los engañados que nos hemos convertido en los Indignados, y que ahora sabemos que Podemos. Uno de los aspectos que demuestran esto es que prácticamente ningún integrante de las listas de Podemos supera los 40 años.

¿Populismo y exceso de personalismo en la campaña? Cierto. ¿Propuestas muy bienintencionadas y viables en otros contextos pero demasiado idealistas y difícilmente aplicables en nuestro contexto? También muy cierto. Por estos, y por otros muchos motivos, Podemos no recibió mi voto el domingo. Pero los escépticos con la candidatura tenemos que quitarnos el sombrero ante la efectividad del mensaje y de los medios utilizados por el partido.

Podemos es la encarnación política tan esperada del espíritu del 15-M, y ahora ha empezado su verdadera misión: una vez que han llegado a las instituciones, es el momento de empezar a actuar pragmáticamente y a ofrecer soluciones factibles. ¿Lograrán los jóvenes encabezados por Pablo Iglesias estar a la altura? O mejor dicho, ¿Podrán? Está por verse, y pronto lo veremos.

ECG.

martes, 18 de marzo de 2014

Crimea, Vèneto, Escòcia, Catalunya: Una comparativa


L'any 2014 ha arribat carregat de sorpreses "inesperades". En menys d'un mes, a Ucraïna té lloc un aixecament popular nacionalista i europeísta (Euromaidan) que tomba el govern pro-rus triat prèviament per la majoria russòfona del país, fet que provoca una ocupació de la regió autònoma pro-russa de Crimea per part de les forces de Putin, i setmana i mitja després veiem com se celebra un referèndum que permet als crimeus decidir què volen ser. I han triat ser russos. I per si això no fos suficient, paral·lelament està tinguent lloc al Vèneto un referèndum on-line a on triaran entre diverses opcions per als venecians, entre elles la seva independència, però a més a més també votaràn la seva pertanyença o no a organismes com la UE o la OTAN, i altres qüestions. I per si tot això no fos suficient, està programat per al 18 de setembre un referèndum a on els escocesos decidiran si volen que la seva nació constituent del Regne Unit passi a ser una república independent o no, i, suposadament (però encara sense capacitat de confirmar-ho), s'ha de celebrar també el 9 de novembre un referèndum similar a Catalunya. Però la pregunta és, podem establir paral·lelismes entre aquests processos? Les circunstàncies són semblants? Estem davant d'una nova "primavera dels pobles" com la de 1848? O estem devant d'una desintegració del bloc europeu occidental com la que va viure el bloc oriental a finals dels anys 80?

Certament és difícil per a qui viu fora dels Estats involucrats en els conflictes haver seguit fins a data d'avui aquests processos, però que si un busca una mica a les xarxes i als mitjans de comunicació en podrà trobar referències que es remonten molts i molts anys enrere. I un podrà entendre millor què està passant. I certament, és inevitable mirar de buscar similituts i, fins i tot, intentar establir dinàmiques. Però més enllà de les circunstàncies particulars de cada un dels territoris esmentats, molt i molt diferents, m'agradaria incidir en un factor que, a priori, veig com a molt més determinant: a on es vol arribar amb aquests processos, és a dir, què es busca després de la independència (o no) d'aquests territoris?

Comencem amb Crimea. El seu estatus inicial era la d'una república autònoma amb un cert autogovern, i la seva demografia diferia elementalment amb la de la major part d'Ucraïna amb la presència aplastantment majoritària de russòfons en el territori, a més de la presència de la minoria tàrtara. Històricament Crimea havia estat tàrtara, i després va ser colonitzada per Rússia. Des de llavores Crimea sempre havia estat russa, però una decissió poc encertada del líder soviètic Kruischev va entregar la península a la RSS d'Ucraïna, la qual es va independitzar convertint-se en la Ucraïna actual que tots coneixem. Des d'aquesta independència, Ucraïna ha patit una intromissió constant de Rússia en els seus assumptes, així com una dependència energètica odiosa, fet que va portar a la Revolució Taronja del 2004-05 proeuropeísta, que n'és el precedent directe de l'Euromaidan del 2014. Però aquesta darrera revolució a priori europeísta ha degenerat cap a postures ultra-nacionalistes molt excloents, fet que ha portat finalment al referèndum sobre l'estatus polític de Crimea. I no sabem de moment com acabarà la situació, ja que Ucraïna ha decidit mobilitzar els seus reservistes, i es respira un clima de guerra. Certament, Putin ha fet una jugada molt astuta, però alhora ha tingut molta sort, ja que tot plegat ha coincidit amb què USA es troba reduïnt les seves forces armades a nivells anteriors a la Segona Guerra Mundial, i Europa es troba enmig d'una campanya electoral europea decisiva, a on molts sectors volen veure canvis profunds dins de la UE. Ha pillat a occident amb el cul a l'aire, i veig difícil que ningú pugui impedir que el poble crimeu torni a ser rus.

I què passa amb el Vèneto? Aquí veiem un procés que forma part d'un altre que ja ve d'abans: el president de la regió és Luca Zaia, pertanyent a la Lliga Nord, facció de dretes identitària que demana l'autodeterminació de les regions industrials del nord d'Itàlia, considerant que el sud d'Itàlia és un pou sense fons de subvencions i ajudes públiques, improductiu, que els hi impedeix desenvolupar-se plenament. El debat sobre la organització territorial de la República d'Itàlia ve des de la pròpia reunificació italiana, la qual en un principi volia veure una Itàlia federal (plantejament lògic tenint en compte les importantíssimes diferències físiques, culturals i econòmiques entre els territoris constituents de l'Estat Italià), però aquesta mai s'ha vist realitzada. Veiem una Itàlia de tendències centralistes, amb diverses concessions envers determinades regions, les quals sovint veuen un "efecte yo-yó" amb els seus drets depenent de l'època. Però la caiguda del govern tecnòcrata imposat per la UE a Itàlia i la pujada al poder de Matteo Renzi, un centralista confès, ha portat a que el govern venecià decideixi tirar endavant un referèndum que durarà 5 dies: del 16 al 21 de març. 

Luca Zaia
El propi Zaia ha extès la mà cap a Catalunya, comparant ambdues situacions. Personalment, no sento cap mena de simpatia envers la Lliga Nord, ja que els seus plantejament els veig més propers a Plataforma per Catalunya que no pas a CiU. Però no és menys cert que la situació al Vèneto és semblant a la catalana: zona autònoma d'un Estat pseudodescentralitzat, hereva d'una gran potència mediterrània medieval, amb llengua pròpia, i un govern de dretes que esgrimeix arguments econòmics per tal de legitimar el seu procés. Les zones sud dels respectius Estats espanyol i italià són vistes com a endarrerides i com a eternes mantingudes per mitjà dels impostos, i els governs burgesos venecià i català fan promeses de prosperitat si s'aconsegueix la secessió.

I què passa amb Escòcia? La seva situació m'atreviria a dir que és la més diferent de totes, quasi privilegiada si la comparem amb les altres tres. Escòcia, en realitat, no ha deixat mai de ser una nació pròpiament dita. Ténen les seves pròpies federacions esportives, veuen les seves seleccions competir en les grans competicions internacionals, i tenen control sobre la seva educació. Escòcia és quasi un Estat sobirà, que comparteix una mateixa monarquia amb els anglesos, galesos i nord-irlandesos. No existeix una constitució única per a tota la monarquia, per lo que no hi ha cap impediment legal que des de Westminster es pugui esgrimir contra la voluntat del parlament escocès de proclamar la seva secessió si el poble ho dessitja. Així doncs, Escòcia és qui a priori ho hauria de tenir més fàcil, però els debats sobre la sobirania del petroli, així com sobre si s'entrarà a l'Euro o es mantindrà la lliura esterlina, així com els sondeijos que donen una victòria al "no" en el referèndum, estàn fent que el procés que a priori és el més coherent estigui esdevinguent el més complex.

Però una vegada més, a on es vol arribar amb tot això? Bé, els crimeus des del principi han deixat clar que ells volien ser russos, i han tirat pel dret amb l'ajut de les tropes russes en molt poc temps. Els escocesos no tenen gens clar si volen seguir sent britànics o no, ja que escocesos ja ho són. Al Vèneto tenen clar que volen ser venecians, però el debat està en quin Vèneto volen. I les seves autoritats n'estan actuant en conseqüència: estan preguntant al poble venecià si volen ser italians o no, si volen ser europeus o no, si volen ser occidentals o no. Però el govern català no té cap intenció per mitjà del referèndum de plantejar al poble català QUINA Catalunya vol. Suposadament ens preguntaran si volem que Catalunya sigui un Estat o no, i en cas afirmatiu, si volem que aquest sigui independent. Però no ens aclareixen fins a on arribarà aquesta independència: només de l'Estat espanyol? O també de la UE? O del FMI? o de la OTAN?

Se'ns ven des del govern català que és només l'Estat Espanyol qui ens té sotmesos, quan en realitat el propi govern espanyol es troba més sotmès encara que la pròpia Catalunya. Una Catalunya independent que no controli la seva moneda i segueixi depenent de Brusel·les i del FMI, és veritablement independent? Doncs és molt obvi que no.

La resposta a tot plegat és molt senzilla: els poders fàctics catalans, encarnats pel pacte d'Estat CiU-ERC, no volen cap mena de canvi real a Catalunya. Simplement, volen que canvii tot, per a que no canvii res. Per això tots els debats sobre què hi haurà després de la independència es posterguen, s'ajornen. Ja és omnipresent l'argument simplista i pueril de "primer la independència, després ja parlarem". Els què esgrimeixen aquest argument crec que no tenen gaire clar que els debats sobre quin model de país s'ha de tenir s'han de fer ABANS de crear el país, i no després de què aquest ja ha estat construït. Que potser un decideix quin tipus d'armari vol després d'haver-lo montat? No, oi? Un primer decideix què vol comprar, i després ho compra i ho construeix. Però el govern català està intentant colar als catalans i catalanes una enorme estafa piramidal, i el poble se n'adonarà després d'haver-la comprat. I després serà molt més difícil canviar-ho tot.

Per això, el poble català ha d'exigir ja no només que se li pregunti si vol que Catalunya sigui un Estat o no. El poble català ha de decidir COM ha de ser aquest Estat. I per aconseguir-ho, primer ha d'adonar-se'n de què els celebradors del referèndum, de moment, no ens ho volen preguntar.



ECG.

lunes, 1 de abril de 2013

Sobre Corea del Norte


La República Popular Democrática de Corea siempre ha sido tema en conversaciones de café, y a menudo es citada como "anégdota reminiscente de la Guerra Fría", o como "último estado estalinista del mundo". 

Hay quien la defiende por ser comunista, y quien por ese mismo motivo la critica. Hay quien niega que sea verdaderamente comunista, a menudo puntualizando que su ideología es la Juche. Hay quien incluso teoriza definiendo que el régimen tiene más características de fascista que de comunista, o quien incluso lo define como un imperio antiguo debido a la sucesión dinástica que se realiza con sus líderes. Pero dejando de lado la ideología del régimen, lo cierto es que estamos hablando de el país más aislado del mundo, y me atrevería a decir que el más militarizado juntamente con Israel.

Son numerosos los vídeos-documental y escritos sobre la Corea Juche, y llama la atención cómo un país de 25 millones de habitantes puede dar tanto que hablar, y dar lugar a tan dispares opiniones y teorías. Se muestran a menudo imágenes y vídeos contradictorios, y cifras contradictorias.

En realidad, el único testimonio que puede escribir en castellano y en catalán sobre Corea del Norte es el popular Alejandro Cao de Benos, el cual desde su blog comenta cosas sobre el régimen norcoreano y responde preguntas. Por supuesto que sus opiniones no son imparciales, ya que es un comunista convencido, pero no deja de ser interesante poder consultar su punto de vista sobre la cuestión.

Desconozco la realidad sobre la República Popular de Corea, ya que nunca la he visitado ni he oído de primera mano la opinión de nadie que halla estado (todas las opiniones que he oído o leído han sido a partir de fuentes de terceros). Pero la realidad es que se trata de una nación altamente militarizada, con una población muy fanática que no dudará en luchar y morir por su amado líder Kim Jong Un. 

Lo cierto es que es curioso cómo se está desarrollando el tema. Yo pensaba que eso de declarar las intenciones antes de atacar ya no se estilaba, y que las guerras ya no se declaraban. Pero todo el proceso de los últimos días obedece a lógicas bélicas del siglo XX. 

Independientemente de las ideas políticas de cada uno, la realidad es que el conflicto, de producirse finalmente, puede involucrar otros conflictos latentes en el mundo. Nos hallamos en un momento de tensión entre la UE y la Federación Rusa, primero por Grecia y ahora por Chipre, y USA parece estar permanentemente en tensión con medio mundo, así que no podemos saber hasta dónde puede llegar todo esto. Por suerte, la República Popular de la China parece haberse desentendido del conflicto, al menos por ahora.

Lo importante es que las dos Coreas busquen una salida pacífica al conflicto, que como ambas Coreas reconocen, obedece más a influencias extranjeras que a las relaciones entre los dos estados. Porque entre 2000 y 2007 parecía que las dos Coreas habían logrado un acercamiento, y empezaban a plantearse una reunificación en forma de república confederal, respetuosa con los sistemas de ambas naciones. Pero ciertamente, siempre ha interesado muy poco a las grandes potencias un país con el desarrollo de Corea del Sur y el enorme ejército de Corea del Norte.

Y como los lectores más veteranos recordarán, todo esto son fórmulas de pura guerra fría. No pensaba que viviría para volver a ver este tipo de movimientos político militares, pero tampoco quiero vivir para ver cómo las dos coreas se exterminan mutuamente, arrastrando con ellas a soldados de otras naciones. 

ECG.

sábado, 30 de marzo de 2013

Retorno a los 50, vuelve la Guerra Fría


El "amado líder" nordkoreano ha declarado el Estado de Guerra una vez más, 60 años después de la tregua que llevó a la Guerra de Korea a un punto muerto. No le es suficiente con cambiar las reglas del baloncesto a su antojo, sino que como si de sus propios juguetes se tratara mobiliza a sus fuerzas intentando dar miedo a los yankees, cuando en realidad sólo está respondiendo a una provocación muy clara.

No sé si en el Pentágono se creen muy listos, o simplemente son idiotas. Como dijo Konstantín Asmólov esta mañana, el hecho de enviar cazabombarderos a sobrevolar los cielos de la República Popular de Korea obedece a una intención de demostrar que el régimen de Pyongyang no es tan fuerte como dice ser, y que no tiene capacidad suficiente de respuesta frente a un ataque militar aéreo de Washington. Además, de esta forma pretenden amedrentar a Rusia y a China. Muy tranquilo me dejan... Los Nordkoreanos realmente no pueden putear a nadie más que no sean Korea del Sur o Japón, en cambio Rusia y China pueden putear a medio planeta en cuestión de segundos.

Me gustaría saber cómo reaccionarían los medios si ahora a Rusia o a China se les ocurriera la feliz idea de sobrevolar Miami con MIGs. Pero claro, parece que últimamente a los americanos se les perdona todo. Como Obama es negro y es muy majo... Y se les olvida que no todo depende de Obama, y que aunque tengamos mucho que aprender de América en lo que a democracia participativa se refiere, lo cierto es que su política exterior no tiene defensa alguna. Además, están confirmando lo que ya es un hecho: el neoliberalismo yankee está agonizando, y USA está sufriendo las consecuencias de su modelo caduco, que depende en gran parte de la explotación del tercer mundo. Pero el tercer mundo se les está rebotando, y las bases de su opulencia se les derrumban. Ahora todos los economistas dicen que el futuro está en manos de los BRICs (Brasil, Rusia, India, China), que son las nuevas potencias emergentes, y parece que los americanos no van a digerir tan bien dejar de ser primera potencia, como ya tuvieron que hacer en su momento los ingleses, los franceses, los alemanes o los españoles...

Desde luego que es el más grave error posible pensar que sacando músculo se van a frenar las aspiraciones de las nuevas potencias emergentes ultranacionalistas. Lo cierto es que da mucho miedo a occidente pensar que en un futuro no muy lejano los chinos y los hindús quieran vivir como occidente, y ahora vienen los discursitos de que "el planeta no puede aguantar físicamente un nivel de vida tan alto para tanta gente". Prefiero ni opinar al respecto, menuda hipocresía...

Los 50 vuelven a estar de actualidad, y no en moda o en música, sino en política. Los mecanismos de la Guerra Fría vuelven, pero ahora los actores principales no son sólo dos. Ahora sólo podemos confiar en que la residenta surkoreana, Park Geun-hye, sepa manejar diplomáticamente la situación, y evite que corra la sangre una vez más en la península de Korea. Pero ciertamente, no sé de quién me fío menos, si del gordito feliz, o de la presidenta conservadora...

Pero a pesar de todo, quienes deben arreglar el problema de korea deben ser los koreanos, y no los americanos, ni los rusos, ni los chinos.

ECG.