El éxito de "Podemos": la revolución de los jóvenes.

Mucho se ha escrito en estos últimos días sobre Podemos, tanto antes como después de las elecciones. Se sabía que tendrían éxito, pero no tanto, y han sido la gran sorpresa. Han dado la campanada, y muchos analistas se frotan los ojos incrédulos.

No han tardado en salir, paralelamente a los diversos análisis políticos, cientos de artículos en blogs y páginas sobre economía criticando con mucha fuerza las propuestas económicas de Podemos. La mayoría de las críticas son muy ideológicas, que en algunos casos llegan a ser verdaderas caricaturas sin ninguna seriedad (como el horror de Intereconomía porque Pablo Iglesias "compra la ropa en Alcampo", o el bochornoso artículo de La Gaceta que vaticina una política al estilo nordcoreano por parte de Podemos cuando llegue al poder), pero las hay muy serias que ponen en duda la viabilidad de propuestas como la renta básica universal o el impago de la deuda, como el publicado en "El Blog Salmón". Así mismo, también hay serias críticas a sus métodos bastante populistas de campaña electoral casi desde el surgimiento del Partido en sí (la propia formalización de la candidatura como partido decepcionó a muchos, incluyendo a un servidor, y levantó numerosas críticas), como la del artículo de Politikon.es. Críticas por docenas por un lado, y halagos e incredulidad por otro lado. "Podemos" no le gusta a nadie, pero a la vez le gusta a todo el mundo. ¿Qué ha pasado? ¿Qué significa realmente el éxito de esta candidatura?

Sin entrar en más críticas concretas a la candidatura en sí, a sus propuestas o a su campaña electoral, es interesante meditar qué ha llevado al electorado del Estado Español, uno de los más bipartidistas de Europa (y me atrevería a decir que del mundo) a decantarse por formaciones minoritarias, especialmente a apostar por una formación como Podemos. Como se decía en el interesante artículo publicado en ElDiario.es, esta nueva generación de partidos ha roto con los estándares tradicionales, llegando incluso a negar su condición de "partido" y a sus integrantes la condición de "políticos", y se ha acercado a la desafección ciudadana. En el fondo, todo proviene del movimiento que eclosionó en el 15-M, que pese a que muchos insisten en que fracasó, en realidad no pudo tener un mayor triunfo. La generación de los Indignados, la de los jóvenes más preparados y a la vez más precarizados de la historia (generación de la que ya hablé en mi artículo del 2011 "¿Arde Girona?), es el nuevo motor de cambio que ha aupado a "Podemos" al parlamento de Bruselas, y que todavía tiene mucho que decir.

Como analizó muy acertadamente Josep Sala Cullell en su artículo "La generació T ens ha arruïnat" (Original en català, traducción al castellano), los que dirigen el sistema en el que vivimos y se benefician más de él son la generación de la transición (o generación T, como les llama él), que ocupan todos los cargos políticos y empresariales relevantes y acumulan las más elevadas rentas pese a tener una preparación notablemente más baja que las generaciones más jóvenes, y han sido éstos jóvenes los engañados que nos hemos convertido en los Indignados, y que ahora sabemos que Podemos. Uno de los aspectos que demuestran esto es que prácticamente ningún integrante de las listas de Podemos supera los 40 años.

¿Populismo y exceso de personalismo en la campaña? Cierto. ¿Propuestas muy bienintencionadas y viables en otros contextos pero demasiado idealistas y difícilmente aplicables en nuestro contexto? También muy cierto. Por estos, y por otros muchos motivos, Podemos no recibió mi voto el domingo. Pero los escépticos con la candidatura tenemos que quitarnos el sombrero ante la efectividad del mensaje y de los medios utilizados por el partido.

Podemos es la encarnación política tan esperada del espíritu del 15-M, y ahora ha empezado su verdadera misión: una vez que han llegado a las instituciones, es el momento de empezar a actuar pragmáticamente y a ofrecer soluciones factibles. ¿Lograrán los jóvenes encabezados por Pablo Iglesias estar a la altura? O mejor dicho, ¿Podrán? Está por verse, y pronto lo veremos.

ECG.

Revalorizando y/o juzgando a Suárez: de la devoción a la condena.

Ha muerto Suárez. Lo sabe todo el mundo, como repetían los Dothrakis de la saga de "Canción de Hielo y Fuego" (¿es necesario que cite al autor?). Los medios de comunicación oficiales emiten las imágenes de sus homenajes, así como de los momentos principales de su vida, y los debates televisivos lo colman de elogios. Las instituciones revalorizan su nombre al máximo cual libertador latinoamericano, tratándolo casi como un "padre de la patria". Se le nombra portador de la democracia y luchador incansable contra el franquismo, incluso, como dijo esta tarde Mamen Mendizábal, "sigue derrotando a Franco aun estando muerto", ya que algunos ayuntamientos están sustituyendo nombres de calles dedicadas al Generalísimo o a otros personajes franquistas por el nombre del mismo Suárez. Incluso el aeropuerto de Barajas ha pasado a llamarse "Aeropuerto Adolfo Suárez - Madrid Barajas". Esa es una cara de la moneda.

La otra es la de las redes sociales y los de los medios de comunicación alternativos, diametralmente opuesta. Éstos medios analizan la figura de Suárez en clave de personaje eminentemente post-franquista, como persona deseosa de ostentar cargos de poder, como un reformista que consiguió "colarnos" una transición que fue una farsa. Vemos como de un medio a otro se pasa de considerar a Suárez el gran cruzado contra el franquismo y el padre de la democracia a considerarlo el gran estafador, el que logró que las élites franquistas quedaran, ya no solo impunes, sino perfectamente integradas en el nuevo sistema político que surgió de sus reformas.

¿Demócrata o tecnócrata? ¿Transformador o reformista? ¿Renovador o regenerador? Parece que uno sólo puede situarse en una posición o en la contraria. Da la sensación de que o se le adora o se le odia. Y algunos no nos sentimos identificados con ninguna de las dos posiciones (como pasa con muchos otros temas). Ni tanto ni tan poco, señores. Un servidor no es nada amigo de los términos medios (es más, los detesto), pero en este caso ambas posiciones sobre Suárez son esencialmente erróneas. Comparto con las lectoras y lectores mi propia valoración de Suárez, si no se han cansado ya de tanto leer sobre él y no tienen ya aborrecido hasta la saciedad su nombre.

La figura de Suárez, para empezar, debe juzgarse tan sólo dentro del contexto en el cual vivió, contexto, como sabemos, nada fácil. Yo no viví la transición, y muchos de los que estamos hoy aquí o directamente no la vivimos o fueron demasiado jóvenes como para valorarla. La opinión de muchas y muchos se debe única y exclusivamente a lo que han oído de bocas de padres y abuelos, a conversaciones de sobremesa y de café, y a menudo se trata simplemente de opiniones pasionales y poco contrastadas. Pero lo cierto es que fue una época muy complicada.

En las calles se oía ruido de sables, se estaba viviendo un extremismo ideológico similar al de los años 30. Los fascistas de aquella época no eran los de hoy en día, que dan risa y bastante pena. Aquellos daban verdadero miedo. Eran tiempos de sargentos chusqueros y de individuos con gafas oscuras, traje negro y bigote. Una transición pacífica verdaderamente era una utopía, y todo estaba "atado y bien atado" para continuar con el régimen. Muchos dirán que, efectivamente, todo estaba bajo control, y por eso vivimos en una pseudodemocracia postfranquista en la cual no se ha producido una ruptura real con la sociología de la dictadura. Y tendrán mucha razón, pero una cosa no quita la otra. La cuestión está en CÓMO debía estar todo atado y bien atado.

Muchos se olvidan de que la transición, con toda la estafa que supuso y la impunidad descarada de los crímenes franquistas contra la humanidad, podría haber sido mucho peor. Y no peor a nivel de desorden social y de revuelta (que también), sino peor a nivel de aún menos reformista.

Podría, perfectamente, haberse creado una especie de Estado integral electivo, una democracia muy tutelada reducida a un partido único con una comparsa de partidos minoritarios sin poder real de tumbarlo, con derechos sociales muy limitados, sindicato único dirigido por la patronal, y con leyes conservadoras y vinculación estatal directa a la Iglesia. Podría haberse creado, perfectamente, un Irán católico, y seguramente a la mayoría de la población ibérica de aquellos momentos le habría parecido bien. Y a la comunidad internacional le hubiese parecido aún más que bien. La transición podría haber sido aún más estafa de lo que fue.

Lo cierto es que muchos no nos queremos dar cuenta de que los cambios que impulsó la figura de Suárez fueron claves en aquella época. Eran los cambios adecuados en aquel contexto y en aquellas circunstancias. Una sociedad ibérica domesticada, con sectores muy crispados, que podría haber sufrido una estafa peor. Lo que debe criticarse es el continuismo posterior.

Porque aquel régimen reformado de finales de los 70, perfectamente adecuado para las circunstancias de finales de los 70 y principios de los 80, ya no es adecuado para la situación actual. Es ahora que es necesario dar un paso adelante, y ser valiente. Es ahora que es necesario reivindicar la República, que hay que luchar por los derechos sociales, que hay que acabar con el aparato político corrupto partitocrático. Y debe conocerse el pasado y aprender de los errores. Es muy cierto que todas estas reivindicaciones podrían haberse hecho mucho antes, me atrevería a decir que desde mediados-finales de los 90, pero en el momento en que el régimen post-franquista pseudodemocrático nacido de la Transición ha durado tanto y ha gozado de tanta aceptación, debemos hacer catarsis y pensar que quizás estaba mejor hecho de lo que nos pensamos.

Ciertamente nuestra sociedad ha evolucionado. Ahora está preparada para un cambio verdaderamente democrático. Iberia está preparada para la democracia. Pero, ciertamente, sin las reformas del señor Suárez, difícilmente lo estaría.

No se piensen los lectores que voy a obviar las sombras del personaje. Cierto es que era pura ambición de poder. Se dice que en una ocasión afirmó: "daría la mitad de mi vida por tener durante un sólo día el mismo poder que él" (refiriéndose al agonizante Franco), cita que obviamente no podemos contrastar, pero que es perfectamente creíble. Se dice que ya en la universidad repartía tarjetas en las que se definía como futuro presidente del gobierno. Ascendió posiciones en el aparato político franquista sin ser un nacional-católico convencido, por pura ambición de poder. Y lo logró, llegó a presidente, y además con un partido etéreo que sin él pasó a la historia. Quien realmente desea algo es capaz de conseguirlo, dicen. Pero eso no quita de que sus reformas hicieran mucho bien a nuestra sociedad, aunque fueran intencionadamente más que insuficientes.

Suárez, ¿héroe o estafador? Pues, ahora mismo, difunto, al cual presento mis respetos como a cualquier otra persona fallecida. Pero, a la vez, figura clave de la historia reciente, a la que es necesario recordar y de la que mucho se puede aprender.

Ahora, debe construirse el futuro. Deshacer a Suárez para crear la democracia. Es necesario luchar por la democracia, por la república, y por el poder popular.

ECG.

Marchas por la dignidad y el poder popular.

Imágenes de Madrid ayer al atardecer.
La afluencia superó por mucho las
espectativas de las entidades organizadoras.

Un éxito. No existe otra forma de definir lo que pasó ayer. Se superaron las expectativas de afluencia, y se logró la mayor manifestación de la historia de la "democracia" (si al régimen en el que vivimos se le puede llamar así).

De todos los rincones de Iberia llegó gente de diversas ideologías, de diversas sensibilidades, con acentos e idiomas diferentes, pero una sola voz. Reclamando lo que es nuestro: nuestros derechos, los cuales se creen los de la clase política que son ellos quienes nos los dan o nos los quitan, cuando lo único que hacen es aceptarlos o negarlos. Porque nadie nos los tiene que dar, ya son nuestros. La clase política corrupta tiene el deber y la obligación moral de aceptar nuestros derechos, y actuar en consecuencia.

Ni la intervención de los antidisturbios al final de los actos, cuando todavía las voces de los niños cantando se oían sobre el escenario de los actos de la celebración, han podido empañar la velada. Como todo el mundo se esperaba, intervinieron sin previa provocación y justo cuando empezaban los informativos. El cuento de siempre: a tratar

los manifestantes de antisistema y de radicales que pretenden ocasionar daños materiales. Pero, pese a que decía Goebbels, por mucho que se repita una mentira no acaba nunca por convertirse en verdad. La verdad siempre acaba saliendo, y las fuerzas del estado no la tienen de su lado. Y lo saben.

Se dice a menudo que los pueblos ibéricos estamos aborregados, que discutimos mucho en los bares pero no hacemos nada en la calle, que sabemos mucho de fútbol pero no tenemos cultura política, que nos dejamos llevar por el bipartidismo, que los nacionalismos, sean del bando que sea, nos ciegan y nos hacen obviar otras cuestiones mucho más esenciales. Y tal vez esto mayoritariamente halla sido así, pero las cosas están cambiando. 

Miles de banderas desfilaban juntas ayer. Desde estel·ladas a tricolores, de Ikurriñas a banderas andalucistas, de rojinegras a banderas rojas, de estandartes de sindicatos y partidos mayoritarios a banderas de partidos y sindicatos alternativos. Muchos símbolos, muchas ideas diferentes, algunas de ellas totalmente incompatibles entre sí, pero no importaba. El espíritu del Frente Popular vuelve a volar sobre nuestras cabezas, y el acuerdo de mínimos para derrocar a la oligarquía que nos gobierna disfrazada de democracia empieza a verse como factible. En Cataluña, el movimiento independentista cada vez está más lejos de Artur Mas y de CiU, y quiere tender la mano a sus hermanos del resto de pueblos ibéricos. En andalucía el SAT sigue marcando la diferencia y mostrando que los cambios son posibles. En Euskadi ya no les pueden acusar de que ETA está detrás de todo (pese a que siguen haciéndolo), y ahora saben que pueden llegar los cambios de verdad. Y un largo etcétera.

Para el PP, era todo una colección de nazis. Pretenden equiparar esta gran masa de movimientos heterogéneos con Amanecer Dorado y otras agrupaciones de ultraderecha en Europa. Patético. Cada vez que intervienen provocan sonoras carcajadas, y a la vez verdadera preocupación ante la disyuntiva de si nos toman el pelo, o verdaderamente se creen las sandeces que dicen. Ciertamente, no se cual de las dos opciones da más miedo.

Pero ahora deben callarse y reflexionar. El Pueblo cada vez está más unido, y dice las cosas claramente. Muchos dicen que el 15-M fueron cuatro perroflautas y que aquello ya se acabó, pero su espíritu sigue muy vivo en diversas formas, y estas formas siguen materializándose.

Porque no nos dejaremos engañar, y esto no acaba de comenzar. Ya está ocurriendo. Y está muy maduro.

Al frente, la bandera legítima
de la democracia y el pueblo.
Al fondo, la bandera impuesta.

Y ahora, Gobierno oligarca pseudodemocrático, ¿escucharás la voz de tu pueblo? ¿O volverás a ignorarlo una vez más, confiando en la minoría cada vez más escuálida que te dio los votos, pensando que es cuestión de tiempo que las cosas mejoren y que el pueblo se calme? Porque por mucho que repitas que estamos saliendo de la crisis y que las cosas mejorarán, ya hace tiempo que no nos lo tragamos. Y cuanto más lo repitáis, será menos verdad, o al menos nos lo creeremos menos (recordad el cuento de Pedro y el lobo).

¡Poder popular!

ECG.

Crimea, Vèneto, Escòcia, Catalunya: Una comparativa

L'any 2014 ha arribat carregat de sorpreses "inesperades". En menys d'un mes, a Ucraïna té lloc un aixecament popular nacionalista i europeísta (Euromaidan) que tomba el govern pro-rus triat prèviament per la majoria russòfona del país, fet que provoca una ocupació de la regió autònoma pro-russa de Crimea per part de les forces de Putin, i setmana i mitja després veiem com se celebra un referèndum que permet als crimeus decidir què volen ser. I han triat ser russos. I per si això no fos suficient, paral·lelament està tinguent lloc al Vèneto un referèndum on-line a on triaran entre diverses opcions per als venecians, entre elles la seva independència, però a més a més també votaràn la seva pertanyença o no a organismes com la UE o la OTAN, i altres qüestions. I per si tot això no fos suficient, està programat per al 18 de setembre un referèndum a on els escocesos decidiran si volen que la seva nació constituent del Regne Unit passi a ser una república independent o no, i, suposadament (però encara sense capacitat de confirmar-ho), s'ha de celebrar també el 9 de novembre un referèndum similar a Catalunya. Però la pregunta és, podem establir paral·lelismes entre aquests processos? Les circunstàncies són semblants? Estem davant d'una nova "primavera dels pobles" com la de 1848? O estem devant d'una desintegració del bloc europeu occidental com la que va viure el bloc oriental a finals dels anys 80?

Certament és difícil per a qui viu fora dels Estats involucrats en els conflictes haver seguit fins a data d'avui aquests processos, però que si un busca una mica a les xarxes i als mitjans de comunicació en podrà trobar referències que es remonten molts i molts anys enrere. I un podrà entendre millor què està passant. I certament, és inevitable mirar de buscar similituts i, fins i tot, intentar establir dinàmiques. Però més enllà de les circunstàncies particulars de cada un dels territoris esmentats, molt i molt diferents, m'agradaria incidir en un factor que, a priori, veig com a molt més determinant: a on es vol arribar amb aquests processos, és a dir, què es busca després de la independència (o no) d'aquests territoris?

Comencem amb Crimea. El seu estatus inicial era la d'una república autònoma amb un cert autogovern, i la seva demografia diferia elementalment amb la de la major part d'Ucraïna amb la presència aplastantment majoritària de russòfons en el territori, a més de la presència de la minoria tàrtara. Històricament Crimea havia estat tàrtara, i després va ser colonitzada per Rússia. Des de llavores Crimea sempre havia estat russa, però una decissió poc encertada del líder soviètic Kruischev va entregar la península a la RSS d'Ucraïna, la qual es va independitzar convertint-se en la Ucraïna actual que tots coneixem. Des d'aquesta independència, Ucraïna ha patit una intromissió constant de Rússia en els seus assumptes, així com una dependència energètica odiosa, fet que va portar a la Revolució Taronja del 2004-05 proeuropeísta, que n'és el precedent directe de l'Euromaidan del 2014. Però aquesta darrera revolució a priori europeísta ha degenerat cap a postures ultra-nacionalistes molt excloents, fet que ha portat finalment al referèndum sobre l'estatus polític de Crimea. I no sabem de moment com acabarà la situació, ja que Ucraïna ha decidit mobilitzar els seus reservistes, i es respira un clima de guerra. Certament, Putin ha fet una jugada molt astuta, però alhora ha tingut molta sort, ja que tot plegat ha coincidit amb què USA es troba reduïnt les seves forces armades a nivells anteriors a la Segona Guerra Mundial, i Europa es troba enmig d'una campanya electoral europea decisiva, a on molts sectors volen veure canvis profunds dins de la UE. Ha pillat a occident amb el cul a l'aire, i veig difícil que ningú pugui impedir que el poble crimeu torni a ser rus.

I què passa amb el Vèneto? Aquí veiem un procés que forma part d'un altre que ja ve d'abans: el president de la regió és Luca Zaia, pertanyent a la Lliga Nord, facció de dretes identitària que demana l'autodeterminació de les regions industrials del nord d'Itàlia, considerant que el sud d'Itàlia és un pou sense fons de subvencions i ajudes públiques, improductiu, que els hi impedeix desenvolupar-se plenament. El debat sobre la organització territorial de la República d'Itàlia ve des de la pròpia reunificació italiana, la qual en un principi volia veure una Itàlia federal (plantejament lògic tenint en compte les importantíssimes diferències físiques, culturals i econòmiques entre els territoris constituents de l'Estat Italià), però aquesta mai s'ha vist realitzada. Veiem una Itàlia de tendències centralistes, amb diverses concessions envers determinades regions, les quals sovint veuen un "efecte yo-yó" amb els seus drets depenent de l'època. Però la caiguda del govern tecnòcrata imposat per la UE a Itàlia i la pujada al poder de Matteo Renzi, un centralista confès, ha portat a que el govern venecià decideixi tirar endavant un referèndum que durarà 5 dies: del 16 al 21 de març. 

Luca Zaia

El propi Zaia ha extès la mà cap a Catalunya, comparant ambdues situacions. Personalment, no sento cap mena de simpatia envers la Lliga Nord, ja que els seus plantejament els veig més propers a Plataforma per Catalunya que no pas a CiU. Però no és menys cert que la situació al Vèneto és semblant a la catalana: zona autònoma d'un Estat pseudodescentralitzat, hereva d'una gran potència mediterrània medieval, amb llengua pròpia, i un govern de dretes que esgrimeix arguments econòmics per tal de legitimar el seu procés. Les zones sud dels respectius Estats espanyol i italià són vistes com a endarrerides i com a eternes mantingudes per mitjà dels impostos, i els governs burgesos venecià i català fan promeses de prosperitat si s'aconsegueix la secessió.

I què passa amb Escòcia? La seva situació m'atreviria a dir que és la més diferent de totes, quasi privilegiada si la comparem amb les altres tres. Escòcia, en realitat, no ha deixat mai de ser una nació pròpiament dita. Ténen les seves pròpies federacions esportives, veuen les seves seleccions competir en les grans competicions internacionals, i tenen control sobre la seva educació. Escòcia és quasi un Estat sobirà, que comparteix una mateixa monarquia amb els anglesos, galesos i nord-irlandesos. No existeix una constitució única per a tota la monarquia, per lo que no hi ha cap impediment legal que des de Westminster es pugui esgrimir contra la voluntat del parlament escocès de proclamar la seva secessió si el poble ho dessitja. Així doncs, Escòcia és qui a priori ho hauria de tenir més fàcil, però els debats sobre la sobirania del petroli, així com sobre si s'entrarà a l'Euro o es mantindrà la lliura esterlina, així com els sondeijos que donen una victòria al "no" en el referèndum, estàn fent que el procés que a priori és el més coherent estigui esdevinguent el més complex.

Però una vegada més, a on es vol arribar amb tot això? Bé, els crimeus des del principi han deixat clar que ells volien ser russos, i han tirat pel dret amb l'ajut de les tropes russes en molt poc temps. Els escocesos no tenen gens clar si volen seguir sent britànics o no, ja que escocesos ja ho són. Al Vèneto tenen clar que volen ser venecians, però el debat està en quin Vèneto volen. I les seves autoritats n'estan actuant en conseqüència: estan preguntant al poble venecià si volen ser italians o no, si volen ser europeus o no, si volen ser occidentals o no. Però el govern català no té cap intenció per mitjà del referèndum de plantejar al poble català QUINA Catalunya vol. Suposadament ens preguntaran si volem que Catalunya sigui un Estat o no, i en cas afirmatiu, si volem que aquest sigui independent. Però no ens aclareixen fins a on arribarà aquesta independència: només de l'Estat espanyol? O també de la UE? O del FMI? o de la OTAN?

Se'ns ven des del govern català que és només l'Estat Espanyol qui ens té sotmesos, quan en realitat el propi govern espanyol es troba més sotmès encara que la pròpia Catalunya. Una Catalunya independent que no controli la seva moneda i segueixi depenent de Brusel·les i del FMI, és veritablement independent? Doncs és molt obvi que no.

La resposta a tot plegat és molt senzilla: els poders fàctics catalans, encarnats pel pacte d'Estat CiU-ERC, no volen cap mena de canvi real a Catalunya. Simplement, volen que canvii tot, per a que no canvii res. Per això tots els debats sobre què hi haurà després de la independència es posterguen, s'ajornen. Ja és omnipresent l'argument simplista i pueril de "primer la independència, després ja parlarem". Els què esgrimeixen aquest argument crec que no tenen gaire clar que els debats sobre quin model de país s'ha de tenir s'han de fer ABANS de crear el país, i no després de què aquest ja ha estat construït. Que potser un decideix quin tipus d'armari vol després d'haver-lo montat? No, oi? Un primer decideix què vol comprar, i després ho compra i ho construeix. Però el govern català està intentant colar als catalans i catalanes una enorme estafa piramidal, i el poble se n'adonarà després d'haver-la comprat. I després serà molt més difícil canviar-ho tot.

Per això, el poble català ha d'exigir ja no només que se li pregunti si vol que Catalunya sigui un Estat o no. El poble català ha de decidir COM ha de ser aquest Estat. I per aconseguir-ho, primer ha d'adonar-se'n de què els celebradors del referèndum, de moment, no ens ho volen preguntar.

ECG.

Torna el blog: "Danzad, danzad malditos"

Un servidor ha intentat durant la major part d'aquests darrers mesos, sense èxit, guardar silenci (més que res per tal de garantir la salut mental de les i els internautes), però certament els PePero-noCiUs (lo de peperovergents ja cansava) m'ho estàn posant extremadament difícil.  Sí, senyores i senyors. Torno a estar extremadament indignat. I he decidit tornar a escriure

Com a introducció, i per al públic lector que no estigui al cas, contextualitzo amb què la història de la meva indignació va començar amb la coneguda i polèmica compra del fons Santos Torroella. Sí, senyores i senyors... El nostre estimat govern municipal, que nega de forma sistemàtica tota mena de proposta que s'aparti dels seus projectes (si és que en tenen), ens va colar doblada fa un meset escàs una "reforma-expréss" de l'edifici de l'antiga audiència provincial de davant de la catedral, i per decorar-ho tot plegat, compra aquesta col·lecció d'obres d'art. 

Edifici del 'antiga audiència provincial

La indignació es va generalitzar. La forma com ho va gestionar tot el senyor alcalde feia vergonya. Si volia colar aquesta col·lecció de quadres, hi ha mil sistemes ja inventats de demagògia i de populisme que poden permetre "colar" la cosa i mantenir la opinió pública contenta. Es pot començar promocionant la reforma de l'edifici com a part d'un impuls econòmic i cultural per a la ciutat, i després, quan aquesta reforma sigui ben popular per a tots i totes, anunciar que s'inaugurarà el nou espai cultural de la ciutat amb les obres del fons Santos Torroella (que es poden haver adquirit disimuladament una mica abans). I tothom "content". Només ens queixariem els de sempre, i la resta de la gent diria que ens queixem per vici, que "a picar pedra ens posarien ells". 

Les abstencions de Veray (PP) i
Bonaventura (R.cat) van ser claus
per a fer que el vot de qualitat
de l'alcalde permetès la compra
del fons Santos Torroella

Però no. No podia haver-se fet pitjor. El penúltim ple, un ple molt crispat i amb moltes novetats (entre elles, el nombre de regidors d'esquerres es va reduïr de 5 a 4), va haver de menjar-se una nova manifestació de la PAH a la seva porta, havia de veure com uns pocs ciutadans i ciutadanes compromesos volien entrar en el ple a comprobar com s'intentava aprobar la impopular mesura del fons Santos Torroella... I no ho van poder fer. Com si de goril·les de discoteca es tractéssin, van situar una línia de policies locals fent barrera a la porta de l'ajuntament anunciant que "la sala de plens estava plena", i que no es podia passar. Estrany, perquè una persona s'havia deixat la jaqueta reservant un lloc a dins, però ja se sap que en la política sempre tenen lloc fenómens molt estranys (com la casual caiguda al terra i trencament de femur del senyor Millet just abans del seu judici). I quina casualitat també, es va tornar a permetre el pas al ple quan la moció sobre el fons Santos Torroella s'acabava d'aprobar...

L'alcalde va entrar en còl·lera, i va haver d'utilitzar (una vegada més) el seu vot de qualitat per poder portar-nos aquesta "meravella cultural" a la ciutat. La seva indignació es va basar en la defensa de la cultura de la ciutat, i altres perles vàries. Però aquí no va acabar la cosa, i el següent ple va venir calentet una vegada més.

Una altra idea de bomber va sorgir al diaris i a les converses de café, ara més nombroses, perquè a més dels jubilats, ara també hi participen els aturats. Ni més ni menys que cobrir el riu Güell per a construir-hi a sobre un vial. I aquí sí que van jugar amb foc, perquè han anat a tocar un dels símbols del "nacionalisme eugenienc", que tot i que pot semblar que està mort, a la que el toquen, reneix. I van menjar-se una reacció, vaja si se la van menjar! I una vegada més, un ple crispat, en el qual van haver de renunciar-hi per força al projecte.

I atenció, que ara arribem al moment actual. Ara resulta que el nostre govern municipal està ofès perquè la oposició "no li permet tirar endavant les seves polítiques", que li està fent una mena de boikot. Segons ells, la ciutat s'està tornant ingovernable.

Aquí és on arriba la disjuntiva a on un no sap què li fa més por: que ens estiguin prenent el pèl, o que veritablement es pensin que ho estan fent bé. Si realment creuen que tenen un projecte de CiUtat que és del gust de la ciutadania, i de què és la malvada oposició amb quatre perroflautes al darrera qui ho està arruinant tot, doncs certament "hay para alquilar sillas".

Després de lo del fons Santos Torroella, es parlava d'un "Gamonal" a la ciutat. Ara ha sorgit la polèmica dels rius, i moltes altres més. Reneixen vells "nacionalismes" locals, que semblaven soterrats: primer Sant Narcís, després Sant Daniel, ara Santa Eugènia (i tot coincidint amb que l'any passat van cumplir-se 50 anys de la seva annexió unilateral a la ciutat). I encara no s'ha refredat la qüestió dels serveis funeraris (amb la concessió amb Mèmora renovada per tres anyets més), molt viva des de finals de l'any passat, i encara hi ha coses per destapar.

I pot portar molta cua, perquè els serveis funeraris són només la punxa d'un enorme iceberg, que són els serveis municipals externalitzats. Perquè s'està veient amb aquests serveis (el cas més extrem el d'aigües de Girona) estan patint un seriòs risc d'impagaments en el futur per part del govern municipal, i podem trobar-nos en un futur no gaire llunyà amb què aquests serveis senzillament deixin de prestar-se. A l'estil de les ciutats de llatinoamèrica, amb tallades de llum i d'aigua en determinades zones, o coses pitjors. Hi ha qui m'acusarà d'alarmista, o, com sempre, de demagog (a més d'un se li hauria d'ensenyar què vol dir realment la paraula "demagògia", que ara està molt de moda), però qui avisa no és traidor.

I sí, senyores i senyors... Torno a escriure. Alguns (pocs) ho celebraràn, altres (uns pocs més) s'emprenyaràn, i molts, moltíssims, milers, els hi donarà exactament igual.

Però, com a mínim, tornarem a fer emprenyar una mica més al personal...

ECG.

Una nova esperança

Girona abans enamorava, i ara diuen que emociona. Certament que fa sortir llàgrimes dels ulls, però aquestes llàgrimes no són precisament d'emoció. Però ara sorgeix un motiu per a estar emocionat, i aquest motiu és Compromís amb Girona.

Durant els darrers anys, moltes candidatures han intentat partir de la base per tal d'intentar canviar les coses al nostre municipi, però cap d'elles ho ha aconseguit. Des de baix, Reagrupament.cat, SI, Pirates de Catalunya, PRE-IR... Candidatures amb molta feina desinteressada al darrera, amb idees fresques i nous matissos, amb cooperacions valuosíssimes amb els moviments socials, però reduïdes ara a espais web abandonats i a paperetes de col·leccionista. I totes elles fracassades pel simple motiu d'haver començat la casa pel sostre, i haver començat la feina social per la candidatura en comptes de per la feina de base.

Només la CUP va entendre com es feien les coses, i per això va aconseguir fer-se amb un espai al nostre ajuntament a les darreres municipals, després d'una gran feina de cooperació i treball amb el món associatiu i la ciutadania. I han sigut la veritable alternativa que ha aconseguit fer canviar la manera de fer de la esquerra del nostre municipi, forçant als partits de l'"establishment" a canviar la seva manera de fer i a estar presents amb els moviments socials. Així, hem vist a membres del PSC i d'ICV a primera línia de la lluita ciutadana, quan mai abans se'ls havia vist allà (amb contades i molt honroses excepcions, que sempre hi havien estat al peu del canó). La CUP no ha baixat el ritme, i tot i els conflictes naturals que han sorgit tant dins d'ella com entre ella i altres organitzacions, continua siguent l'alternativa més propera al poble. Però desgraciadament, la CUP no ha aconseguit veritablement l'objectiu que va presentar amb el seu eslògan electoral: ser la veu del carrer a l'ajuntament.

I el motiu és molt més simple del què sembla. No és només que la ciutadania no tingui cultura democràtica. L'abstenció segueix sent molt alta, i si els partits d'esquerres no aconsegueixen formar majories transformadores no és culpa de què el poble no sàpiga votar. El problema és de la pròpia esquerra, la qual no té les respostes que el poble necessita. El programa electoral de la CUP és fantàstic, i el d'ICV té moltes aportacions molt valuoses, però tot i això segueixen sense il·lusionar el vot de la ciutadania frustrada. I això és degut a molts factors, però el principal és que, per a poder votar el fantàstic programa electoral de la CUP, un ha d'acceptar coses que no necessàriament li han d'agradar. Si jo vull votar el programa municipalista de la CUP, amb el meu vot estic aprobant també el concepte de "Països Catalans", el qual no comparteixo. I molta gent segurament tampoc voldrà votar la bandera vermella ni els seus principis marxistes, símbols i idees que no em desagraden gens, però que hem de comprendre que hi hagi gent que no s'hi senti identificada, o que fins i tot li desagradin. Si vull votar a ICV, estic aprobant indirectament que siguin el segon partit més endeutat amb les institucions bancàries, i que juguin al mateix joc electoral econòmicament insostenible que els partits grans. I això són només exemples concrets d'un llarg etcètera.

Els partits esmentats sovint esgrimeixen arguments pràctics i de "vot útil" per a obviar tots aquests factors que desagraden al votant, i que aquest els hi cedeixi el seu vot tot i haver-hi molts de factors que no el convencen a fer-ho de tot cor. Però igual que tots els partits excepte la CUP cometien l'error de presentar primer la candidatura i exercir després la feina ciutadana, tots els partits amb la CUP inclosa cometen un altre error: pretendre que la ciutadania s'adapti a ells en comptes d'adaptar-se ells a la ciutadania (tot i que els esmentats són qui més s'han adaptat a les veritables reivindicacions del poble, però no suficientment). 

Però sembla que en poc temps hem après moltes lliçons molt valuoses, i ara la cosa ha canviat de veritat. I per això ha sorgit Compromís per Girona. Per fi ha sorgit una candidatura que és conseqüència, i no causa, de la lluita ciutadana i municipalista. En els darrers anys, la Mesa d'Entitats per la Participació i la Xarxa pels Drets Socials han aconseguit aglutinar forces ciutadanes molt plurals i dispars, i han aconseguit canvis útils. Girona bull, i hem vist com ha nascut l'Escudella Solidària i com la PAH ha aconseguit el què semblava impossible. I tot aquest bullir de la ciutat ha propiciat el naixement de la candidatura que fa possible l'entrada de tota aquesta lluita a les institucions.

La primera candidatura veritablement feta pel poble i per al poble, amb noms propis de la ciutat que són ben coneguts per totes i tots degut a la seva llarguíssima trajectòria amb el món associatiu i municipalista. Noms que fan sorgir sonriures inconscients, com Josep Canal o Xavier Villarreal (i que fan remoure's ventres de determinats personatges de la política oficial). I la feina no ha fet més que començar.

Duríssims són els inicis, i el projecte ja ha rebut desacreditacions molt gratuïtes i crítiques sense fonament, basades en tòpics i amb prejudicis. Però Compromís pot passar per sobre de tot això, perquè no té rival en treball i participació ciutadana. És el camí que molts fa temps que somiavem, i que ara tenim ben encarrilat i en marxa a tota vela.

Gràcies, Compromís, per crear una nova esperança.

ECG.

Independència sense sostre

El #BlocSalt aquest matí

 9 famílies sense casa, però amb "data i pregunta". 

Com ja suposo que us havieu adonat, en els darrers mesos havia decidit deixar d'escriure, com a part de la meva "retirada temporal" de l'escenari militant per a dedicar-me a la meva feina, la meva família, els meus estudis i la meva cooperativa. Un "zapatero a tus zapatos". Però ho sento. Avui la meva ira no es pot descriure amb paraules. Pensava que la meva indignació no podia arribar a cotes més altes, però ho ha fet.

Els meus sentiments en aquests moments són de profund odi i despreci, per una part cap als de sempre (classe política i part dels cossos de seguretat), però ara també en part cap a la gent del meu voltant. Sí, cap a la gent que m'envolta.

Perquè avui hem viscut el major drama social des de fa anys, i exceptuant els companys de sempre, he vist que l'únic que preocupa a tothom és la pregunta i la data d'una suposada consulta que en el fons saben perfectament que no se celebrarà.

Tothom penja als seus murs i twitters imatges de retrats de la emperadriu Sissí, i en canvi no pengen fotos del què ha passat aquest matí. Tothom emplena els seus blogs d'articles a on analitzen possibles resultats del referèndum o d'interpretacions de la intencionalitat de les dos preguntes. Tothom es caga en el govern espanyol perquè "no ens deixa celebrar el referèndum" (quina novetat! ara resulta que és la primera vegada que adverteixen que no permetran que es faci!) i aplaudeix al govern convergent per "haver donat data i consulta".

I mentres tant, 14 famílies han estat expulsades del #BlocSalt, i 9 d'elles no tenen a on viure.

El projecte social més espectacular dels darrers anys a les nostres terres ha sigut destruït per les forces del règim, i pocs s'alteren. Un habitatge alliberat pel poble i gestionat pel poble, amb hortes cooperatives, a on s'havien celebrat grans trobades i actes. Un oasi enmig d'aquest desert de corrupció, retallades i conformisme. I l'oasi ha estat esclafat.

La companya Marta Afuera ha estat detinguda per motius que es desconeixen i que no són gens clars (he sentit moltes explicacions contradictòries) i no passa absolutament res. Tothom està de festa perquè hi ha "data i pregunta" per al referèndum, i mentres té lloc la festa, ens han fotut la pitjor ganivetada que podriem imaginar.

Ha sigut com la escena de la "boda roja" de Game of Thrones. La pitjor de les traicions precisament en un moment en què tothom havia baixat la guàrdia.

I lo pitjor de tot és que la majoria de la gent ho ha permès... Potser serà veritat allò de què un poble té el govern que es mereix.

I com a un apunt apart, fastiguejat em vull mostrar respecte a l'actitud dels mossos d'esquadra en aquesta qüestió. Sabeu que precisament jo he sigut sempre un defensor dels cossos de seguretat, considerant que eren ciutadans igual de putejats que els altres. Però aquest acte no té nom.

Complien amb el seu deure? Bueno, no vull ser demagog, però m'agradaria recordar-lis a tots qui pensin això que totes les grans atrocitats de la història han estat executades per gent que "complien amb el seu deure". No tenien elecció? Ho dubto molt. Sempre es té elecció, i un expedient o una suspensió de feina i sou és un mal menor comparat amb el què han patit i hauran de patir les persones que s'han quedat sense res per culpa seva. Perquè han estat expulsades de la seva nova llar sense deixar-lis recollir absolutament res, ni tan sols el menjar.

I com a mínim, jo exigeixo que si un mosso d'esquadra accepta perpetrar aquest greu atemptat contra els drets humans, que com a mínim tinguin la decència de mostrar la seva cara. Perquè aquesta imatge amb els rostres tapats i en fila romana que veiem per tot arreu només pot definir-se amb una paraula: COVARDIA. Siguin valents, senyors, de mostrar el seu rostre i que les víctimes sàpiguen qui són els seus botxins! Perquè si ningú ve a aplicar una sentència, aquesta per lògica no s'aplica. I han estat vostès qui la han perpetrat.

Perquè tan culpable és qui la fa com qui ho permet. I tothom qui calla és igual de culpable.

Però tenim data i pregunta del referèndum. Sí, la tenim. I quina casualitat... precisament quan falten pocs dies per a acabar l'any, i el govern convergent necessita els vots parlamentaris d'ERC per a aprobar els seus presupostos. Precisament en el moment en què totes les enquestes anunciaven una caiguda en picat dels suports (i vots) cap a CiU, i donaven majoria a ERC. I quina gran casualitat també que el desnonament que portava temps anunciat s'hagi dut a terme just després de l'anunci d'aquest referèndum. I també què curiòs que la data s'hagi establert a un any vista, després de què se celebri el referèndum escocés i de l'11 de setembre, època en què l'independentisme està més en auge.

Quina casualitat tot plegat.

Ara CiU tornaràn a ser herois patriotes. Seran qui "ens han portat el referèndum", i no seràn pas tan dolents. Recuperaràn vots i recolzament, i molts els hi perdonaran totes les burrades que ens facin.

Hem perdut el #BlocSalt. Però no perdrem mai l'esperança. Perquè alguns potser no serem "herois patriotes", però tot i això seguim i seguirem lluitant per la nostra gent. Ja que ells mai no ho faran... però ens han donat data i pregunta.

ECG.

.