martes, 30 de junio de 2015

Guerra al ciclista


Fa poc més d'un any que vaig tornar a anar amb bici. I el més curiós de tot és que feia 14 anys que no agafava una bicicleta. La darrera vegada va ser en una bicicletada que va fer el meu institut, des de Roses fins a Castelló d'Empúries, la qual no vaig poder acabar i vaig finalitzar en el cotxe escombra. I abans d'aquesta pedalada, no havia anat amb bici habitualment des dels 9 anys, que anava amb una bici petita i sense frens per Boimorto (poble d'aprop d'A Coruña a on passàvem caps de setmana i algunes vacances). Com podeu imaginar, vaig acabar tenint més d'un sonor accident amb aquella llauna sense frens de color verd.

No pot dir-se que hagi estat ciclista des de sempre. Però és ben cert que una vegada s'aprèn a anar amb bici, no s'oblida mai. Quan vaig tornar a agafar-ne una, amb 28 anyets, vaig començar a pedalar, vaig fer unes quantes esses, i a la que vaig aconseguir posar recte el manillar vaig avançar sense problemes. I des de llavors, em passo el dia anant amb bici, ja que, amb 29 anyets que tinc ara, resulta que ni tinc carnet de conduir ni mai he volgut tenir-ne. Sóc una cosa ben estranya, ho reconec. En un principi anava amb bici només per mitjà del servei de Girocleta, però poc després em vaig comprar una de plegable per a mí, sobretot perquè sovint he de desplaçar-me fins a Salt i allà no existeix el servei de moment.

Certament, sempre havia circulat amb bicicleta preferentment per àrees rurals, i mai hi havia anat habitualment per ciutat. I és tota una experiència, especialment a Girona, a on els carrils bici s'interrompen sense explicació aparent. En un principi optava per baixar de la bici a cada ocasió, i em passava més estona caminant al costat del vehicle que a sobre d'ell, però poc a poc vaig començar a agafar confiança i a baixar-me d'ell només quan era indispensable. Vaig atrevir-me a anar més per carretera i vaig perdre la por als cotxes, anant amb mil ulls i atent mai em va passar res. I això fent mínim quatre viatges diaris amb bicicleta de punta a punta de la ciutat, i sovint també a la veïna Salt.

Un día, però, vaig tenir el meu primer ensurt. A finals d'abril, anant en direcció a Salt a fer una classe a domicili a un alumne per l'estret carrer Sant Antoni, una furgoneta blanca va tirar-me al terra. Jo anava pedalant per un costat del carrer, molt arrapat als cotxes aparcats el més ràpid que podia, ja que sempre intento deixar espai al cantó esquerre perquè els cotxes em puguin avançar, però aquesta furgoneta era molt gran i el seu enorme retrovisor va donar-me un cop que em va fer menjar-me l'asfalt. No em vaig fer molt de mal, però un cop de la cantonada de la vorera a la meva cama dreta em va tenir coix durant més d'una setmana, i prenent calmants. La furgoneta no es va aturar, al contrari, va accelerar.

Per què la furgoneta va decidir no complir amb el seu deure d'auxili? Ho ignoro. No vaig ser capaç de veure tota la matrícula, només els quatre números i una de les tres lletres, i quan vaig anar a fer la denúncia em van dir que era informació insuficient, que furgonetes d'aquell model, blanques i amb aquelles dades de matrícula que recordava n'hi havia quatre a tot Catalunya, i que podria ser qualsevol. I també podria ser que fos de fora de Catalunya. No he rebut cap notícia sobre la denúncia, així que suposo que això quedarà en res. Els mateixos policies em van dir que eren habituals casos com el meu, d'accidents en bicicleta a on el conductor no s'atura, i que això solia ser causat perquè molta gent ara opta per no pagar l'assegurança del seu vehicle degut a la crisi, i clar, si s'aturessin a auxiliar al ciclista, se'ls hi podria caure el pèl.

Segueixo anant amb bicicleta, amb mil ulls, però ara sóc més reticent a deixar passar als cotxes pel meu cantó. Pels carrils a on compartim espai bicicletes i cotxes, per la meva pròpia seguretat escullo anar pel mig, i sentint-ho molt, els cotxes han d'aminorar i ser pacients. Rebo pitades i insults, noto el càlid alè dels cotxes al meu clatell quan m'apreten perquè acceleri (les meves cames són fortes, però tenen un límit), però per una oïda m'entra i per l'altra em surt. Això sí, la reparació de la meva bici no me la va pagar ningú, que va quedar feta una pena després de l'accident, però com que en aquells moments no m'anava massa bé passar pel taller i pagar la reparació, entre el meu pare i jo vam fer un "apanyo" per a poder seguir fent-la servir. Una reparació amateur.

I lo més curiòs em va passar a finals del mateix mes de maig. Un dia abans de les eleccions municipals em van proposar participar en el Critical Bike que organitzava Mou-te en bici, amb l'objectiu de mostrar als futurs possibles regidors i regidores els nombrosos punts negres de la ciutat circulant en bici. Abans, però, cada bici havia de passar una petita revisió. Com podeu imaginar, la meva no la va passar, ja que el fre de davant fallava, el manillar tremolava, i la cadena estava donada, i no em van deixar participar. Amb una diagnosi acurada de la ITB (sí, amb B alta, Inspecció Tècnica de Bicicletes), vaig passar pel taller per a fer-li una posada a punt, i em van recomanar que cada any passés la ITB. Ignorava que s'hagués de fer tant de manteniment a una bicicleta, però a partir d'ara ho faré. 

Van passar les eleccions municipals, i el nou govern electe de la ciutat no ha trigat a emprendre mesures polèmiques, que ara no hi ha temps de detallar. Però la que ve al cas és la de la nova ordenança de civisme que és molt més dura i restrictiva amb les bicicletes. Ja durant l'anterior legislatura es va endurir la normativa respecte a les bicis, però ara es preveuen sancions molt severes, i molta vigilància. En general, la tendència d'aquest govern ha estat la d'aplicar ordenances de civisme molt restrictives (jo acostumo a catalogar-les de "nordcoreanes"), però aquesta ha estat una de les què ha causat més revol, especialment a les xarxes socials.

Sí senyors, les xarxes bullen. I els debats entre bicifòbics i ciclistes s'allarguen interminablement. Sembla ser que hi ha una espècie de fractura social entre gironins que estan farts de les bicis, i usuaris de la bicicleta indignats amb la caça de bruixes que s'està duent a terme. I és molt estrany.

Per una banda, ha estat sempre habitual sentir a determinades persones, sovint homes de mitjana edat, emetre renecs testosterònics contra els ciclistes, però es quedaven en això: renecs de bar. Però ara, aquests mateixos "mega-mascles-alfa" (i moltes "femelles-alfa" també) aplaudeixen la nova mesura de l'ajuntament, i tracten d'hipòcrites i incívics als ciclistes, i els conviden a obeir les normes de circulació, a portar-se bé, a ser bons nens, i així no els hi passarà res. Senyors, això és surrealista. La bicifòbia de moltes i molts "gironins de bé", que es creuen lliures de pecat i a punt per a llençar pedres a tot això que no els hi agrada, em recorda molt a les discussions sobre la immigració, molt més vives fa uns anys que ara, però encara vigents. Sí senyors, perquè són acusacions i renecs molt semblants als que aquests mateixos "opinadors professionals" feien envers els nouvinguts fa uns anys (i que en alguns casos, segueixen fent)

I quines crítiques són aquestes? Són crítiques basades en analitzar la seva situació i comparar-la amb situacions d'altres indrets amb problemes semblants? No pas... Així doncs... Són reflexions sobre el corresponent fenómen relacionant-ho amb les circunstàncies i tenint en compte la situació dels afectats? Doncs tampoc! Què són, doncs? Doncs són anècdotes. Sí senyors, pures anècdotes, combinades amb mantres "políticament correctes", que junts fan una perillosa combinació que dóna sensació de veracitat. Un cop de vista molt ràpid i poc reflexiu, una opinió ràpida i superficial. Així, tothom té males experiències amb ciclistes, tothom coneix iaies indefenses que han patit terribles abusos, tothom té un cunyat que li ha explicat algo que li ha passat a un amic d'un amic, i depenent de les vegades que s'explici l'anècdota, aquesta es va aproximant perillosament al tertulià: primer és a una persona quasi desconeguda a qui li ha passat (el famós "amic d'un amic"), després és a un familiar intermig (un cosí, un tiet, o, molt preferentment, un cunyat), després acostuma a ser un familiar proper (un germà, el papa o la iaia), i  amb la transmutació final pot acabar sent el propi tertulià qui ha patit l'anècdota, un dia en un temps indeterminat que ara no vol recordar.

Anècdotes, anècdotes i més anècdotes. Abans tothom havia vist a un marroquí anant a cobrar ajudes en cotxe i sense aparents problemes econòmics greus mentres li havien rebutjat la mateixa ajuda a un autòcton (i aquí s'aplica la cadena d'aproximació de l'anègdota, primer aquest autòcton és un desconegut, després un amic, etc.). Tothom coneixia algú que havia patit un furt o una agressió per part d'un nouvingut que havia quedat impune, sovint un menor d'edat. (i és ben estranya aquesta "impunitat" de la qual tothom es queixava tenint en compte que els nouvinguts suposen més del 70% de la població dels centres penitenciaris, quan la delinqüència és igual de comú tant entre els d'aquí com entre els d'allà). Tothom tenia anècdotes a dir, i preferentment havien de pronunciar-se amb to prepotent, i la gent del voltant havia d'anar assentint amb gest altiu i cara molt seriosa mentres les escoltava, per a després passar a explicar una altra anècdota, basada segurament en algún fet més o menys real, però deformada intencionadament per a procurar que fos igual de grossa o més que la que acabava d'explicar l'altra persona. I el perill era que sovint un dels membres de la tertúlia arxivava mentalment aquesta anècdota deformada (vull pensar que sense ser conscient de què l'anècdota havia patit aquesta mutació i no s'assemblava gaire al fet que l'havia originada), i sovint tornava a explicar-la a una altra tertúlia semblant. Pot ser que fins i tot els més agossarats la féssin servir per a iniciar un altre debat semblant, potser davant d'un públic menys impressionable que el de la tertúlia anterior, i que per tant necessités uns petits retocs per tal de ser més dramàtic. Així doncs, podia passar que un noi de 12 anys amb pell especialment morena que havia intentat robar una xuxe a una botiga de gominoles a una autòctona de mitjana edat i mal geni, acabés convertint-se en un latin king de dos metres i tatuat que havia entrat a robar a la botiga d'una pobre iaia, la qual havia quedat, si no traumatitzada, molt malferida. I el noi, òbviament, va quedar impune.

Doncs en els darrers debats de les xarxes, passa el mateix amb les bicicletes. Les anècdotes de ciclistes es deformen i pateixen mutacions esgarrifoses, i això porta a que mitja Girona viu atemorida per ciclistes terrorífics que es pensen que el carrer és seu. No puc evitar imaginar a grups de ciclistes amb xupes creuades de cuir i mocadors al cap atemorint a iaies i a botiguers, com a les pel·lícules de "moteros" de finals dels anys 50, quan sento aquestes ridícules anècdotes. I el més insuportable de tot és el paternalisme. Després d'haver explicat la seva anècdota i haver-se quedat a gust, "l'homo anècditus" opta per donar un consell moral, convidar als ciclistes a obeïr les normes per tal d'evitar aquests conflictes, recordant-los que si fan el què han de fer res els hi passarà, i repetir mantres socialment acceptats com que tots hem de complir la llei, tots hem de ser cívics, tots hem de respectar els semàfors en vermell i hem de circular pel camí que ens toca. Vomitiu.

Senyores i senyors, els recomano que deixin les anècdotes tranquiles i parin d'esgrimir-les com a arguments, perquè no ho són. Ni tampoc són arguments els mantres generalistes com "tothom ha de complir la llei". Són principis molt obvis que tothom sap, no ha de venir un "homo anècditus" a enlluernar-nos amb la seva saviesa. A tots els bicifòbics els hi recomano que deixin els seus cotxes al garatge i passin a fer servir la bicicleta habitualment. No, no serveix dir que agafen la bici els caps de setmana (segurament embotits amb equips arrapats de ciclista amb colors cridaners). Circulin per la ciutat, de forma habitual, mínim quatre vegades al dia com fem la resta de ciclistes, i després parlem. Després parlem de lo difícil que és circular per aquesta ciutat, dels nombrosos punts negres, de l'incivisme de molts de cotxes i de la majoria de peatons. I potser llavores se n'adonaran per què ahir dilluns hi havia una concentració d'usuaris de la bicicleta protestant davant de l'ajuntament de Girona, que no era perquè els ciclistes no vulguin pagar multes i vulguin portar-se malament.

Senyors, reflexionin. I tinguin en compte que qui s'equivoca no és qui va en bici, sinó qui va per la ciutat en cotxe malgastant benzina, fins i tot per a trajectes molt curts.

ECG.

No hay comentarios:

Publicar un comentario