jueves, 24 de diciembre de 2015

Fum, fum, fum.



Tal i com era d'esperar, la gran coalició d'esquerres En Comú Podem (als quals se'ns ha posat el sobrenom d'"Els Comuns", sobrenom que, per cert, ens agrada), tot i les nombroses dificultats i el ridícul presupost de campanya que ha fet servir, ha resultat la clara guanyadora a Catalunya de les eleccions generals. Com he dit, era d'esperar, sobretot degut a la gran mobilització del vot de l'àrea metropolitana de Barcelona que no va aconseguir-se al 27S, fet que va provocar el triomf de Ciutadans.

No m'agrada fer de Sheldon Cooper i dir "te lo dije", però certament es van complir les variants que vaig advertir repetidament:

1.- Donar-li caràcter plesbicitari al 27S no eixamplaria l'espai independentista, sinó que inflaria molt a Ciutadans, que s'erigirien com l'espai renovador del "no". Els unionistes ho tenen molt clar, però l'ampli i heterogeni bloc sobiranista, amb molt diverses i contradictòries sensibilitats, no va poder simplificar-se a una sola gran candidatura presidencial que assolís una majoria absoluta irrefutable (i encara gràcies que no van tornar a dir lo dels "vots prestats"...)

2.- La sol·lució "a la uruguaia" presa per l'esquerra a Catalunya necessitava als moviments municipalistes de confluència i a Procés Constituent per a triomfar, en cas contrari només seria una nova ICV-EUiA ampliada. Però tot i aquest hàndicap inicial i el nom impronunciable de sigles interminables, encara hi havia serioses possibilitats d'esdevenir una força influent, però els grans errors de la campanya van ser, per una banda, no donar veu ni difusió als candidats autòctons, que van restar desconeguts per a la majoria, i per l'altra, atacar sense pietat la figura de Mas i la candidatura de Junts pel Sí en comptes d'atacar a C's, fet que va provocar que una horda de processistes hiperventilats adictes a les xarxes invertissin la pràctica totalitat del temps lliure que tenien (que semblava ser que era molt) en assetjar i pressionar fins a l'esgotament a tot l'entorn de CSQEP. L'espai electoral per on CSQEP havia de créixer era el que havia ocupat amb èxit Ciutadans, els quals van arribar frescos i en plena forma, mentres que CSQEP va arribar esgotadíssima i cremada abans de començar.

3.- Una confluència d'esquerres que inclogués els elements que no van entrar a les catalanes i que fes una campanya de líders autòctons i centrada a l'àrea metropolitana i altres antics nuclis industrials de Catalunya seria la primera força a les generals, recuperaria l'esperit del Dret a Decidir (encara molt viu, tot i que intentessin dividir-lo, negar-lo i/o amagar-lo) i acabaria amb el processisme, el principal verí de la política mediàtica catalana.

I així ha estat. I els processistes hiperventilats, abans molt escèptics del triomf de la confluència catalana i de què Podemos esdevingués una força determinant, no han trigat ni cinc minuts en llençar-se a l'atac. Els atacs des de la caverna catalana i el Camamilla Party han estat múltiples, però tots ells patètics i molt mal documentats. La premsa groga de Directe!.cat va llençar un article vergonyòs difamant Albano Dante i Marta Sibina, que faria caure la cara de vergonya als mismíssims sensacionalistes americans (hàbilment contestat i deixat en evidència pel mateix Dante). No contents amb això, després van decidir extendre un altre rumor fals, molt fàcilment contrastable però que repeteixen una vegada i una altra amb la pueril esperança de què es fes realitat per art de màgia: que En Comú Podem no podria tenir grup parlamentari propi al congrés dels diputats perquè suposadament incomplia el reglament, cosa que és absurda perquè el reglament permet perfectament tenir grup propi sempre i quan a la candidatura aspirant no hi hagi diputats que siguin militants d'un altre partit que s'hagués presentat als comicis, cosa impossible d'incomplir perquè Podemos no té militància, i a més a més la resta de diputats electes d'En Comú Podem o bé són independents o bé formen part d'ICV i EUiA, així que no hi ha cap diputat que incompleixi aquesta condició. A més a més, tal i com queda palès a un altre article del Huffington Post, les normes es compleixen i es pot formar grup parlamentari sense problemes, però això a la caverna sembla donar-li igual: la qüestió és repetir mil vegades una mentida amb la vaga esperança de què un nombre suficient de desinformats se la cregui, i potser així, a l'estil del llibre "El Secreto", potser esdevindrà realitat. No hi ha fe...

I la reacció no ha vingut només des de la caverna mediàtica i des de la premsa groga (deixem de banda els hooligroupies processistes hiperventilats adictes al Twitter), sinó que ha vingut també del mateix entorn processista. Com que el resultat de les generals deixava en evidència que el projecte de refundació convergent no tenia un ampli recolzament real, quedant Democràcia i Llibertat (o com jo els hi dic, els agres DiLLuns) com a darrera força amb representació a Catalunya, va ser reconegut per diversos sectors (fins i tot alguns de la CUP) que investir Mas ja no era una obligació real (si és que algun cop ho havia estat). Es va esgrimir des del processisme que Mas havia estat el president més votat i que s'havia de respectar la "voluntat democràtica", fet que és completament absurd, perquè Mas no era cap de llista (i de fet, ell mateix havia dit que en cas de no obtenir majoria absoluta no optaria a la presidència, i fins i tot després de les eleccions fa afirmar que faria "un pas enrere" perquè es complís el "full de ruta"), i a més a més el vot a Junts pel Si...llón (perdó) era molt heterogeni i en molts casos, moltíssims, va exercir-se A PESAR de la figura de Mas, no gràcies a ell. Però aquest dur bany de realitat va fer caure aquesta argumentació pel seu propi pes (si és que havia tingut algun pes en cap moment). Així, el #PressingCUP ha tornat (o potser mai havia marxat), i volen posar-lis el màxim de pressió possible per a la seva assemblea del 27D, just tres mesos després dels comicis, a on valoraran si accepten o no la darrera proposta feta per Junts per Mas (perdó). Que ja de pas sigui dit, proposta que pretèn fer-se passar com la definitiva, però que l'apartat sobre el pla de xoc social que s'esgrimeix com a principal punt d'acord entre els massistes i la CUP és molt insuficient, ridícul i insultant, com va deixar palès la diputada Marta Ribas al seu blog.

Així doncs, els convergents, hegemònics fins fa poc a Catalunya, han fracassat en el seu intent de surfejar sobre l'onada sobiranista i de refundar-se com a nou gran partit de Catalunya. Votar els agres DiLLuns no és entès com a sinónim de votar per Catalunya, aquesta simplificació pujolista ja no cola (tot i que alguns nostàlgics encara utilitzin l'obsolet terme "sucursalisme" per a criticar altres partits). Ni tan sols divorciar-se dels socis duranistes d'UDC els hi ha servit per a evitar posteriors conflictes (com l'incident recent a l'ajuntament de Salt). El seu intent d'acabar amb l'esperit majoritari del "Dret a decidir" dividint-lo i bombardejant amb desinformació per mitjà de tertulians raholians i mitjans de comunicació subvencionats no ha tingut efecte suficient. Però el #PressingCUP segueix, i ara fins l'assemblea de diumenge l'argument més esgrimit per intentar donar alguna mena de sentit a la investidura de Mas és que el referèndum que té Podemos com a un dels cinc punts innegociables per a investir qualsevol govern és impossible, que no té recorregut, que hi ha majoria absoluta del PP al senat i ho tombaran, i mil coses més. Lo més "freak" de tot plegat és que posen com a alternativa al referèndum (que de totes maneres, ningú ha dit que sigui fàcil d'assolir) la "desconnexió". Una "desconnexió" que ningú sap com tindrà lloc, i que tothom invoca a la fe i a la paciència, assegurant que si som pacients i seguim les passes del Procés (incloent la investidura de Mas) tindrà lloc per art de màgia, però no hi ha "desconnexions" que valguin, que no ens prenguin el pèl. Fins i tot alguns periodistes abans respectables (però que fa temps que han perdut tota credibilitat en ser abduïts pel processisme) com Jordi Borràs proposen ara extranyes teories conspiranoiques i maquiavèliques difícils de creure per tal de seguir amb el #PressingCUP i que l'encanteri màgic de la desconnexió pugui donar-se.

Ignoro què decidirà la CUP a la seva assemblea. Però sigui el què sigui, independentment de si el president de les retallades i de les seus embargades és investit i amb quines condicions, el cas és que Convergència té els dies comptats. El mur ja s'ha esquerdat, i és possible que al març tinguem una o fins i tot dues eleccions.

I sobretot, que els processistes massians no oblidin que #TenimMemòria, i que no convenceran pas a ningú amb pseudodeclaracions de pla de xoc social que són una cosa molt adequada per aquestes festes: FUM, FUM, FUM.

Bones festes a tothom!

ECG.

domingo, 13 de diciembre de 2015

#20D, la fi del processisme?


Autobús de campanya per al #20D
d'En Comú Podem per a Girona.
Des d'aquell 11 de setembre de 2012 a on els astres van alinear-se i va tenir lloc la major manifestació per la independència de Catalunya que es recorda, fet que suposadament va provocar que Mas i tot CDC (i una part important d'UDC) de sobte caiguessin del cavall i esdevinguessin independentistes per art de màgia, a Catalunya ha mirat d'establir-se una mena de "pensament únic" totalitari i excloent que ha fet servir per a imposar-se tots els mitjans de comunicació servils al seu abast i una legió d'adictes a les xarxes socials amb molt de temps lliure i molta mala llet: el processisme.

I què és el processisme? Abans de res, hem de deixar molt clara una cosa: processisme no és sinónim d'independentisme. Un veritable independentista és algú amb idees clares i, generalment, crític. Un processista no és res de tot això. Així que, sisplau, que cap independentista es doni per al·ludit quan parlem de processisme. Això sí, també és molt cert que cap processista és veritablement conscient de que ho és, sinó que es creuen que són independentistes. Així que, amic processista que es fa dir indepe, si et sents identificat amb el perfil que descriuré a continuació, fes el favor d'anar a vomitar la teva bilis a un altre lloc.

El processisme és un moviment social i folklòric que es basa en grans performances públiques, eslògans demagògics i arguments simplistes, reduccionistes, victimistes i sense cap contingut més enllà de l'emocional, i que culpa de tots els nostres problemes a un enemic exterior anomenat "Espanya", el qual és una mena de gran monstre que mai canviarà i que sense ell viuriem tots feliços en el país de la gominola, rodejats d'unicorns i arcs de Sant Martí. És un moviment que es ven com a democràtic, revolucionari, que no para de fer història, i que és equivalent (si no superior) al moviment pels drets dels afroamericans de Martin Luther King o a la resistència pacífica de Gandhi. Es veu a sí mateix com el major desafiament de la història de Catalunya a la terrible tirania espanyola, com la veritat absoluta, com el clam col·lectiu d'un poble que té la raó i que sap que té la raó. Per arribar a aquest gran món de màgia i fantasia, cal seguir cegament el sacrosant "Procés", el camí recte i innegociable al qual suposadament és el poble català qui marca els tempos i qui demana que es realitzi cada pas amb escrupulosa precissió, no sabem exactament per mitjà de quin interlocutor. El processisme, a l'estil dels meus alumnes d'ESO que es neguen a fer els deures que han quedat pendents de la setmana passada perquè "això ja és passat", considera que l'etapa de reivindicació del "dret a decidir" de Catalunya i del referèndum vinculant "ja està superada", i que ara lo que més es porta, lo més "fashion", és la "desconnexió". Una desconnexió que tindrà lloc per art de màgia polsant un botó (i no sabem tampoc exactament quin botó), i que per a que tingui lloc cal que complim una série de condicions recollides en un recetari, com si es tractés d'una poció màgica.

El "processisme" ha estat analitzat de molt diverses maneres. El genial blogger Arqueòleg Glamurós l'ha definit com "un moviment contrarevolucionari de classes mitjes", una ideologia de "tietes benpensants" (l'equivalent català dels "cuñaos" peninsulars). És molt complex de definir, ja que té milers de variants i manifestacions, però alhora és quelcom molt simple, i més vell que l'anar a peu: el processisme és una ideologia difusa dirigida per l'establishment català. Bueno, millor dit, el processisme és la reacció de l'establishment català a la força del moviment sobiranista, és la forma de "reconduir-lo" per a que deixi de ser perillòs. I fins ara semblava que havia tingut èxit en aquesta reconducció, però aquest #20D sembla que se'ls hi pot esfonsar el "xiringuito". 

Efectivament, la crisi va fer sorgir el 15M, els moviments municipalistes i els diferents moviments de reivindicació dels Drets Socials, com la PAH, i aquests moviments compartien trinxera amb una ja establerta i consolidada des de feia anys (tot i que encara no prou nombrosa) esquerra independentista. Tot això era paral·lel a un moviment que ja feia anys que era hegemònic a Catalunya, sorgit després de la sentència contrària a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del TC: el moviment pel Dret a Decidir. El Dret a Decidir era un consens del 80% de la societat catalana, tant independentista com federalista, confederalista o, fins i tot, autonomista que reclamava un major autogovern. Un consens molt perillòs per a una CiU que ja es tornava a veure hegemònica després de l'esfonsament del tripartit, una CiU que s'havia vist beneficiada de la gran onada blava que sacsejava Europa, del moment dolç de la dreta del què també gaudia el PP. Aquesta conjunció d'astres, moviments democràtics pels drets socials juntament amb l'esquerra independentista revolucionària influenciant a l'enorme i heterogeni bloc del Dret a Decidir, era un caldo de cultiu molt perillòs que podia acabar creant una oposició encara més forta que el vell Tripartit, tot i que encara no tenia una manifestació política clara, i es trobava internament molt fragmentat. Ni tan sols era conscient de què era una sola gran onada de canvi, influenciada a més a més per un relleu generacional. Per això, l'establishment català sorgit de la transició, encarnat per CiU, necessitava reconduir tot aquest clam de llibertat envers els seus interessos. I aplicant un napoleònic "divide y vencerás", extenent els seus tentacles envers les entitats civils i els mitjans de comunicació, van posar en marxa el "processisme", el qual en un inici va intentar convertir la figura de Mas en un Massíes de braços oberts que representava "La Voluntat d'un Poble". No va colar, però van aconseguir quelcom més suculent i exitòs, ignoro fins a quin punt de manera voluntària, però amb uns resultats que semblaven prou beneficiosos: van aconseguir partir en dos el gran bloc del "Dret a Decidir".

Sí senyors: allargant tempos, cremant etapes, sobre-desinformant, emplenant planes i planes d'informació irrellevant i de debats bizantins interminables, van aconseguir que una gran part de la societat catalana quedés enlluernada i/o esgotada, i acabés decidint deixar de pensar i deixar que fossin altres els qui pensessin per ells. Havia nascut el processisme: el Dret a Decidir havia esdevingut quelcom del passat, i la pastanaga de la independència semblava estar molt i molt i molt aprop, a tocar amb les puntetes dels dits. Però els tempos es feien llaaaaargs i lents, amenitzats amb uns preliminars interminables en forma de grans "performances" anuals perfectament sincronitzades i amb eterns debats i discursos recargolats carregats de demagògia i victimisme, i ja de pas, amb atacs amb molta mala baba sempre a un enemic cuidadosament seleccionat. El PSC, UDC, Podem, la mateixa ERC (que va acabar absorbida pel processisme), la naixent CSQEP i finalment la CUP. Els enemics del processisme eren assetjats per hiperventilats adictes a les xarxes fins a esgotar-los i fartar-los de tot plegat, amb l'esperança de què aquests enemics decidisin deixar de dir el què pensen i de raonar amb una certa lògica. Dins del processisme no hi cabia lògica ni racionalitat de cap mena, el missatge ja es precuinava en els "voceros" processistes d'inspiració raholiana, i només calia repetir-ho com lloros. Però tot i això, el temps pasava, i la gran massa processista necesitava culminar amb un gran orgasme tota aquesta successió imparable de preliminars. I aquest orgasme va ser el 27-S...

... Però aquest va ser un orgasme incomplet. No va sortir com s'esperaven. No va haver un nombre suficient d'hiperventilats abduïts ni de tietes benpensants que aconseguissin fer caminar endavant a enlloc a suficients zombis. El processisme va quedar en evidència per obra i gràcia de la CUP, i se li va caure una careta que igualment ja tapava molt poc: que tot plegat tenia l'objectiu únic i exclusiu de refundar el catalanisme regionalista de tradició convergent per mitjà de la figura de Mas. I el mite va caure de forma traumàtica. Ja se sap que els traumes pasen per diverses etapes: la "Negació", negar-ho tot, repetir com lloros que el plebiscit s'havia guanyat i que la "desconnexió" començava ja, inminentment, i que era imparable; després la "Ira", descarregar la seva terrible ira contra la CUP (el #PressingCUP), i acusar-los de fer-los fracassar tot plegat, de sabotejar el sacrosant "procés" i de ser infiltrats i còmplices de l'espanyolisme, i ara estem a la fase de la negociació, considerar que encara es pot arribar a un acord amb la CUP fent estranyíssims jocs malabars però sense renunciar a la presidència del Massies, i presentant candidatures a les eleccions generals que serveixin per "defensar el vot" processista. Bueno, aviat vindrà l'etapa de la "Depressió", que després hauria de suposar l'"Acceptació".

Però lo pitjor de tot plegat és que el processisme pot ser aviat derrotat per allò que desde el principi més va témer. L'èxit dels moviments de confluència a les eleccions municipals del 24M van encentre totes les alarmes del processisme, que va veure que una possible "Catalunya en Comú" podia acabar amb el seu moviment contrarevolucionari, que en aquells moments es trobava en ple apogeu, així que van necessitar crear el Junts per Mas... ai, perdó... el Junts pel 3%... ai, merda... el Junts pel Si...llón... ai, que no me surt! Ho sento, la meva dignitat m'impedeix dir-ho. Això, diguem-li, la candidatura 60% convergent (una convergència, irònicament, practicant la sobrerepresentació dins la coalició que sempre li havia fet UDC durant el seu llarg matrimoni) que tenia al candidat de número 4 afirmant que aquest era prescindible... Però després repetint que des del principi els seus votants sabien que era imprescindible. I amb el carismàtic Romeva al capdavant, convertit en una carbassa després de que les 12 toquessin, i els ex-noCiUs es convertissin en un agre DiLLuns, havent perdut a ERC. Certament, la no-participació de Barcelona en Comú ni Procés Constituent a les catalanes va donar oxigen al processisme, perquè molt intel·ligentment molts dels membres de BeC i del PC van veure que la polarització del discurs de l'establishment català en aquestes eleccions "plesbicitàries" seria molt tòxic i no permetria presentar opcions racionals (tot i que alguns massoquistes kamikazes vam decidir tirar-nos a la piscina igualment i aguantar el terrible setge processista impulsant Catalunya Sí Que es Pot). Però aquest oxigen se'ls hi ha acabat.

El què més temien, la "Catalunya en Comú", s'ha encarnat en En Comú Podem, que totes les enquestes coincideixen amb que serà primera força a Catalunya. S'ha recuperat l'esperit del Dret a Decidir, i la històrica i justa reivindicació del Referèndum ha ressucitat. O bé mai havia mort, sempre havia estat allà, però havia estat silenciada i ensordida pels crits dels processistes hiperventilats. Ara el #20D pot significar la fi del processisme a Catalunya, i les portes del veritable canvi poden obrir-se. Serà Catalunya finalment la punta de llança d'un gran canvi peninsular, com molts politòlegs fa anys que van vaticinar que havia de ser tard o d'hora? En una setmana ho sabrem...

ECG.

lunes, 3 de agosto de 2015

Independència, Revolució i el Dia de la Marmota.



Avui, el President Mas oficialment convocarà les eleccions per al 27-S. Però passen els dies, i el panorama català no canvia. Segueix la eterna bronca entre les dos candidatures de confluència, entre els dos grups que s'autoproclamen com la candidatura del canvi, del trencament. Però igual que és molt injust quan alguns pseudointel·lectuals afirmen que al bàndol franquista i al republicà es van cometre greuges equivalents, aquí si posessim a una balança els agravis emesos contra cada una de les respectives candidatures, aquesta balança es decantaria molt més cap a un costat que cap a l'altre. Igual que no podem considerar equivalents els crims franquistes que els republicans, ja que el bàndol franquista quantitativa i qualitativament va cometre molts més agravis, assassinant molta més gent i exercint una repressió molt més dura, el bàndol favorable a la llista de "Junts pel sí" llença molts, moltíssims més insults i improperis contra "Catalunya Sí que es Pot" que no pas a l'inrevès. Que òbviament això no vol dir que no hi hagi també desqualificacions i agravis envers l'altra banda, com tampoc seria cert afirmar que no es van cometre excessos per part de les forces republicanes ara fa 80 anys. Però diguem les coses com són: contra CSQEP hi ha un autèntic "bullying" a les xarxes socials, un "acoso y derribo" (sento no conéixer expressions equivalents en català).

Els mitjans de comunicació fidels a la Generalitat i al president Mas, els quals els sectors d'esquerres ens agrada anomenar "el Camamilla Party" (en homenatge al Tea Party americà, però triant una infusió més adequada al nostre context, ja que aquí el te és més aviat cosa de "progres"), han establert una serie de "mantres" que milers de "hooligans" internàutics no dubten en repetir tots a una a la menor oportunitat. Són afirmacions molt superficials i reduccionistes, però senzilles i efectives. Certament, la llista de "Junts pel sí" és una obra de pur màrketing, digna dels publicistes més cotitzats del mercat (i això ho dic alhora com a crítica i elogi), i això porta a què els seus "voceros" no es vulguin quedar enrere i hagin hagut de crear eslògans publicitaris amb molt de ganxo. I ho han aconseguit, però això ha convertit les xarxes socials en un infern inquisitorial, a on qualsevol que gossi criticar algun element de la "Llista del sí" o que s'atreveixi a posar en dubte el caràcter plesbicitari dels comicis del 27-S ha d'estar preparat per a afrontar una avalanxa d'insults i de desqualificacions gratuïtíssimes. I enmig de tots aquests agravis hi trobem els citats "mantres".

I tot i que ens hi podriem estar tot el dia citant-ne exemples i analitzant-los, la veritat és que en aquest article m'agradaria analitzar-ne dos de concrets. I no vull parlar d'aquests concretament perquè siguin els més repetits a les columnes d'opinió dels diaris afins al "Procés", el qual confonen amb la pròpia candidatura de "Junts pel sí" (que això és una altra qüestió que serà interessant analitzar més endavant). Vull parlar d'aquests perquè em semblen curiosos, ja que a mí personalment em semblen fruit d'una mena de projecció dels defectes propis en els altres, una evolució del tradicional victimisme que es fa servir per a tapar els propis errors. Hem passat del "no som nosaltres, és Madrid" al "si tot surt malament la culpa serà vostra". Ara resultarà que si la llista del "Junts pel sí" no arrassa (i, de moment, tots els sondeijos semblen indicar que així serà, que no passarà d'una majoria simple) no serà culpa de la pròpia llista, no serà que el projecte no ha estat prou creïble per a la major part de la ciutadania catalana. No senyors. La llista del "Junts pel sí" és perfecta, és la màxima expressió del sobiranisme català, és la conseqüència final d'un llarg procés de reflexió que per fi ha arribat a una conclusió irrefutable, i per tant, l'únic que pot fer que no arrasi serà que una série d'insensats s'hagin atrevit a perpetrar un terrible crim: presentar una altra llista a les eleccions amb un altre projecte. Perquè el què proposa aquesta llista alternativa és absurd, no té cap ni peus, és d'idiotes, és equivalent a oferir regalar unicornis. Per això cal portar el missatge de la Veritat a la ciutadania, cal advertir-los del terrible error que estan cometent, s'ha de fer-lis veure que estan seguint a líders cegs. I per tal de poder fer realitat aquesta noble creuada en nom de la Veritat, es fan servir, entre molts altres, aquests dos arguments estelars.

El primer de tots es basa en establir un paralelisme històric, com jo mateix he fet a l'inici de l'article, amb la guerra civil. És força popular la profunda divisió dins del "bàndol republicà", la qual sovint és considerada com a la principal causa de la victòria del bàndol "nacional" (afirmació historiogràficament discutible), i de fet aquesta divisió sovint sol veure's com a una representació gràfica de la tradicional divisió de l'Esquerra política al nostre país. El conegut com a "bàndol republicà" en realitat era un conjunt de forces molt heterogeni, algunes molt durament enfrontades entre elles des de feia anys, i a la pràctica tenien molt poc en comú. Potser l'únic que tenien en comú era el seu rebuig total al "bàndol nacional", i per això estaven d'acord en que se l'havia de combatre i derrotar-lo, però no estaven d'acord en absolutament res més. Ni tan sols en la forma de derrotar-los. Així, sovint com a recurs historiogràfic solen establir-se dos posicionaments en el bàndol republicà, molt simplistes i reduccionistes, però molt gràfics i força pedagògics: els què volien primer guanyar la guerra i després fer la revolució social, i els que volien fer la revolució primer i després guanyar la guerra (que en realitat volien fer la revolució simultàneament amb la guerra, no abans, però com ja hem dit, no estem parlant del reflexe fidel d'una realitat, sinó d'un recurs historiogràfic el més descriptiu possible). Les divisions entre trotskistes, anarcosindicalistes, estalinistes, social-demòcrates, nacionalistes progressistes, etc., eren molt més profundes i complexes que això, però a grans trets, hi havia aquestes dos formes elementals d'entendre el conflicte que estaven vivint. Així, per a alguns la guerra era una situació excepcional d'emergència que calia resoldre el més aviat possible, i pels altres aquest conflicte no era més que el recrudiment d'una lluita de classes que ja venia de molt temps enrere, i que per tant l'única manera de resoldre'l era acabar amb la pròpia lluita de classes en sí mateixa per mitjà de la revolució (així, revolució social i guerra eren indisolubles).

Així, per als sectors més esquerrans de la gran massa de fidels a la llista masista, "Junts pel sí" representa el bàndol dels què volen guanyar la guerra abans que fer la revolució. Identifiquen la situació de Catalunya com a l'anomalia d'emergència que cal resoldre el més aviat possible, i que qualsevol intent de canvi social seria inútil en l'actual context ja que Catalunya es troba "escanyada" i sense recursos per a poder fer front a la crisi. Així mateix, identifiquen la llista de CSQEP com als somiatruites que es pensen que poden fer la revolució abans de guanyar la guerra, els que creuen que poden posar sol·lució a la crisi des d'una Generalitat amputada i sense mitjans, cosa que veuen com a absolutament impossible. L'establiment d'aquesta dicotomia no és pas nou, ja que ja s'havia establert prèviament entre la CUP i Podem, posant a la CUP com als què volen guanyar primer la guerra i a Podem com els què pretenen fer primer la revolució.

Com a tots els recursos retòrics basats en el dramàtic periode de la Guerra Civil, aquest és molt gràfic i útil, però essencialment maniqueu. Per començar, parteix del precepte de què hi ha un bàndol que té la raó i un altre que està equivocat. De forma indirecta, estan culpant als anarquistes i trotskistes de la derrota militar del bàndol republicà, ja que van equivocar-se pretenent fer una revolució que en aquells moments no tocava, i així mateix estan assumint que CSQEP està repetint el mateix error. És un judici de valor molt agossarat, molt parcial, i que demostra un profund desconeixement del què veritablement va ser la guerra civil i de les propostes que defensaven el bàndol "revolucionari". Ni és cert que els que prioritzaven la victòria militar tinguéssin la raó, ni tampoc ho és que la llista transversal la tingui. Però més enllà d'això, jo personalment trobo que l'equivalència és errònia. Jo no veig que sigui "Junts pel sí" qui vol guanyar primer la guerra i CSQEP qui vol fer primer la revolució. Jo ho veig exactament a l'inrevès.

Per què assumeixen que la independència és equiparable a una "guerra"? Per què fer front a la crisi amb tots els mitjans que es tinguin a l'abast és equiparable a una "revolució"? Per començar, una guerra és una situació excepcional, i ara mateix Catalunya no es troba excepcionalment a dins d'Espanya. Ja porta segles formant-ne part. Així, no veig lògic que s'equipari fer la independència amb posar fi a una guerra, a una situació d'excepció. La independència, en tot cas, és posar sol·lució a una situació que ja ve de molt de temps enrere, de canviar profundament un estatu quo que ja porta segles vigent, que és la preséncia de Catalunya dins de l'Estat Espanyol. No ho veieu quelcom més semblant a una "revolució"? No seria més adequat equiparar el procés d'independència amb la revolució social que buscaven els sectors més llibertaris de l'Esquerra dels anys 30? I així mateix, la situació excepcional i dramàtica seria l'actual crisi. Fa 10 anys no hi havia la crisi, però fa 10 anys Catalunya sí que estava dins d'Espanya, exactament igual que ara. Així doncs, no seria més adequat equiparar "guanyar la guerra" amb "combatre la crisi"?

En conclusió, jo veig més històricament verosímil establir que és el bàndol de CSQEP en els què volen primer intentar guanyar la guerra com sigui, i després ja farem la revolució. Primer atenem a l'emergència social que patim, i després parlarem d'independència. En canvi, el bàndol de "Junts pel sí" considera que sense independència no hi ha forma possible de guanyar la guerra, ja que els recursos amb els què contem ara són insuficients per fer-hi front de forma efectiva, igual que molts consideraven que no tenia sentit lluitar la guerra si aquesta no significava alhora un canvi revolucionari. Perquè si només es concentraven en guanyar la guerra, quan aquesta passés tot tornaria a l'estatu quo original, i haurien de tornar a començar la lluita social pràcticament de zero. La guerra era una gran escletxa oberta en el terrible mur del sistema econòmic que els oprimia, i calia aprofitar aquesta escletxa per tirar avall tot el mur. D'aquí el sentit de tot plegat de voler portar endavant la revolució social simultàniament amb la guerra. Però de totes formes, el "seny" popular ens diu que aquells anarquistes idealistes estaven equivocats, i lo més surrealista de tot és que aquestes mateixes persones "senyudes" que comparteixen aquest judici de valor, en realitat s'estan equiparant amb el què estan criticant sense adonar-se'n. Així doncs, l'equivalència hauria de ser a la inversa. Però clar, hi ha un element que trenca tots aquests esquemes, i és la CUP, la qual molt clarament vol fer la guerra i la revolució alhora, sense renunciar a cap de les dos coses, i el bàndol de "Junts pel Sí" dona per fet que la CUP està en el seu costat de la barrera. I s'equivoquen, perquè la CUP no està amb cap dels dos bàndols, però els hi és molt útil intentar portar-los cap a la seva òrbita per tal de donar-li a "Junts pel Sí" un toc revolucionari que en realitat no té.

I per l'altra banda, i ja oblidant-nos de la guerra civil, també s'estableix per part del Camamilla Party una altra correlació amb la història més recent. A nombroses columnes d'opinió i debats a les xarxes socials he pogut llegir al llarg del darrer mes que el projecte de CSQEP ve a ser equivalent al què ja es va intentar a l'any 2006 amb la negociació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Podemos-Podem ve a ser el nou PSOE-PSC, i Pablo Iglesias és una mena de nou Zapatero, que promet respectar la decisió del poble català sense tenir possibilitat d'oferir cap garantia inquebrantable. I, presumiblement, el resultat seria similar: infructuòs. Perquè tota negociació amb Madrid, per al Camamilla Party, està necessàriament destinada a fracassar, com ja va passar a l'any 2006, i tornar a donar-se cops de cap contra aquest mur és ser molt il·lús, o tenir molt poca memòria. Així, alguns anomenen CSQEP com a "la candidatura del Dia de la Marmota". Per a qui no ho sàpiga, a la pel·lícula de "El Dia de la Marmota" (coneguda a Espanya com "Atrapado en el tiempo"), Bill Murray era un meteoròleg que es quedava atrapat en un poble degut al mal clima precisament en el dia de la marmota, i misteriosament, cada dia en aixecar-se tornava a ser el mateix dia, atrapat en un bucle, de cada dia repetir-se el mateix. Tota negociació amb Espanya seria, doncs, un bucle semblant, un "tornar a començar", un nou dia de la marmota.

Bé... aquesta correlació és encara més desafortunada que l'anterior. Entre altres coses, aquesta identificació d'una candidatura amb el "dia de la marmota" no és pas nova. Ja s'ha fet moltes vegades, però curiosament no fa ni un any la va fer el mismíssim López Tena, de Solidaritat per la Independència, per a referir-se al Procés encapçalat per Artur Mas i ERC. El líder independentista, que fa poc va plegar definitivament de tota activitat política, tenia molt clar que el veritable "dia de la marmota" era el bucle en el qual ens tenia tancat el govern convergent. I jo també ho veig així. Sincerament, trobo molt rebuscat trobar una similitud entre el projecte de CSQEP i el del "Tripartit" de mitjans de la dècada del 2000. Cal establir molts de reduccionismes i obviar molts factors per arribar a aquesta conclusió. I en canvi, establir un "dia de la marmota" amb la proposta de Junts pel Sí és ridículament fàcil. 

Per començar, va haver un intent de referèndum independentista a l'any 2009 (el famós "referendum d'Arenys de Munt"), que no va anar més enllà d'una acció simbòlica amb una baixa participació ja que legalment no es podia fer. Per això, a les eleccions del 2010 hi van concórrer dos candidatures clarament independentistes amb clara vocació transversalista, SI i R.cat, però van fracassar (la segona més estrepitosament que la primera), i les eleccions les va guanyar CiU siguent molt ambigua amb la qüestió independentista i fent molta llenya del desgast del desafortunat govern "tripartit". Després d'aquesta primera derrota de l'independentisme sense ambigüitats a les urnes, al 2011 es va fundar l'ANC amb l'objectiu de tirar endavant un projecte independentista transversal que sorgís de la societat civil i que construís una Catalunya independent des de baix, i amb aquest objectiu es va convocar  una gran manifestació a l'any 2012 que va tenir un èxit aclaparador, inesperat per a molts. I Artur Mas, "arrossegat per la massa", va decidir convocar eleccions per a aconseguir "l'Estat Propi", amb moltes ambigüitats, i demanant "vots prestats" per tal d'assolir "una majoria excepcional". I no va aconseguir majoria absoluta. I va pactar amb un altre soci un govern d'estabilitat per a arribar a un referèndum de veritat. I al 2014 es va celebrar un altre referèndum, amb pregunta doble, i una vegada més amb caràcter extraoficial, i amb una participació baixa (tot i que molt més alta que a la votació anterior). I san torne-m'hi una vegada més... Tornem a convocar eleccions, però ara sí que sí, de veritat, en clau plesbicitària, per assolir la independència... Però sense explicar exactament com.

Doncs, senyors... Si no veuen vostès aquí el veritable "dia de la marmota", doncs dec ser jo qui està molt ceg, o té una visió molt limitada. Però jo no veig cap dia de la marmota entre les negociacions per l'Estatut del 2006, i amb el projecte rupturista de CSQEP. Els actors són diferents, les circunstàncies són diferents, la mobilització popular és molt més alta, les pressions són molt més altes, i els interlocutors estan molt més predisposats a canvis profunds sense por. Crec que les situacions no es poden comparar per molt que s'hi insisteixi. I en canvi, jo a la via Masista li veig un bucle que mai s'acaba. Bueno, o millor dit, que sempre acaba igual: investint Artur Mas president.

I bueno... La conclusió global de tot plegat és que, si Junts pel Sí vol ser una candidatura de concòrdia, els seus seguidors haurien de relaxar les seves embestides reiterades. Prou de tanta crítica gratuïta, que en realitat amaga una projecció dels propis complexes. Així no convencereu a ningú, al contrari: quedeu retratats com a totalitaris que veuen el món en blanc i negre. No convencereu més gent per a la llista de Junts pel Sí posant a caldo les altres llistes. No. El "i tú més" no li agrada a ningú. Treballeu en la vostra pròpia candidatura, igual que CSQEP està treballant en la seva. Concentreu-vos en seduïr votants fent la vostra candidatura creïble, no intenteu rebaixar la credibilitat dels altres per a fer que la vostra només SEMBLI més creïble. La dona del César no només ha de ser honesta, sinó que ho ha de semblar. I ara mateix, "Junts pel sí" no ho sembla prou, i tenim molts de dubtes de què ho sigui. Feu que ho sembli, o si no, l'escenari serà encara pitjor del què ens podem imaginar. Perquè l'enemic del Procés no és CSQEP. Els enemics del Procés són el PP... I Ciutadans.

ECG.

lunes, 27 de julio de 2015

Qui és el veritable enemic del poble català?


Lluís Rabell, cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, i Raül Romeva, cap de llista de Junts pel Sí,
les dos candidatures catalanes autoconsiderades de ruptura amb el statu quo vigent.

Els següents comicis als quals ens enfrontem després del gran "tsunami" de les municipals són les eleccions catalanes del 27S, les quals han estat proclamades en clau suposadament "plesbicitària". En conseqüència, no paren de sortir articles d'opinió i anàlisis sobre el tema, així com les xarxes socials estan molt tenses. Surten com bolets eternes discussions bizantines, que comencen com debats però que acaben sent partits de tennis aviam qui la té més grossa i qui rebaixa més al contrari. Ocupen llargs fils de conversa tant al Facebook com al Twitter, tan llargs que alguns arriben a superar les 100 rèpliques i contrarrèpliques. I els dos bàndols són, per una banda, els "hooligans" de "Junts pel Sí" , i per l'altra, els de "Catalunya Sí que es Pot". I enmig tenim a Procés Constituent i a les CUP, que no estan a cap dels dos bàndols, però que tant JxP com CSQEP consideren que haurien de considerar-los en el seu respectiu costat, ja que ambdós es veuen com el referent principal de "ruptura" en aquest suposat plebiscit del setembre.

I quins són els arguments i contraarguments? Molts. I alguns molt complexos. Però el resum simplificat és "la teva opció és impossible - la teva ho és més - no, la teva ho és encara més". I així en una espiral esgotadora que arriba fins a límits surrealistes, arribant alguns fins i tot a dir que la "Llista del sí" és "el major desafiament a l'Estat espanyol en els darrers 300 anys". Sí, sí, aquesta bestiessa grotesca ha estat pronuciada... defensada... i reivindicada! Perquè veieu a quins extrems caricaturescos poden arribar-se en aquests debats sense cap ni peus.

"Junts pel sí" promet la independència en 8 mesos, i, com va dir el doctor Josep Fontana, "Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos?". Certament, jo també m'ho pregunto. Que aquesta és una altra: la llista de "Junts pel sí" , en paraules de Raül Romeva, promet que ens portaran la independència sense fer una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). I jo em pregunto: això com es fa? Per a independitzar-se només hi ha tres possibles vies: pacte amb Madrid de mutu acord, declaració unilateral, o bé un escenari de possible col·lapse de l'Estat Espanyol (a l'estil de la caiguda de la URSS). Però aquest darrer escenari, almenys de moment, el veig molt poc provable.

Per l'altra banda, des de Catalunya Sí que es Pot, es proposa fer la declaració d'una República Catalana, per a continuació decidir quin tipus de vinculació s'ha de tenir amb l'Estat Espanyol. Així, les opcions serien federar-s'hi, o bé romandre independents. Òbviament que aquesta proposta no va més enllà d'una declaració d'intencions, i molta gent fins i tot la ha trobat ridícula, parodiant-la i deformant-la molt durament. 

Certament, pot semblar estrany que una república vagi a federar-se amb una monarquia, però no és cap bestiessa. De fet, és el cas d'almenys 48 nacions sobiranes del món, així que no seria pas una cosa tan rara. Però el què és indubtable és que la proposta no està prou treballada, però tampoc pot estar-ho, perquè la confluència encara es troba en construcció, i de fet, encara s'està decidint qui hi participarà i qui no. Tot just fa un parell de dies Podem va aprobar en referèndum participar-hi (encara no ho havia decidit), i Procés Constituent va aprobar a la seva assamblea del dia 25 no participar-hi. Així doncs, encara és aviat per a jutjar la jove candidatura, ja que el seu programa serà fruit d'un consens que encara s'està elaborant. Però els seus detractors no necessiten esperar a que aquest consens s'elabori per tal d'atacar sense pietat i de manera molt gratuïta. Fins i tot, ja n'hi ha que s'atreveixen a presentar confluències alternatives.

El cas és que cap de les dos candidatures té clar encara absolutament res, precisament perquè estan en construcció. Però els defensors i detractors de qualsevol dels dos bàndols ja ho tenen tot molt clar, saben què faran i què no faran. I ens hauriem de preguntar: no és absurd? Si ni el mateix Raül Romeva té clar encara qui ocuparà la presidència de la Generalitat en cas de què la seva llista guanyi, com poden tenir-ho clar els potencials votants? La conclusió és que ambdós bàndols estàn lluitant una batalla a la què els contrincats encara no estan clarament posicionats. S'està donant tot per fet, i res està fet encara. Tot i que poden haver sospites molt clares de quines són les intencions d'un o d'altre bàndol, basades sobretot en els precedents, tampoc podem posar la mà al foc. 

Per als partidaris de Junts pel Sí, l'opció encapçalada per Lluís Rabell està destinada a fracassar, i els precedents que porten a sospitar-ho estan en les lluites històriques de l'esquerra catalana per la sobirania pactada, les quals suposadament van acabar totes en fracassos totals o parcials (siguent per a ells el "fracàs" més clar el de l'Estatut d'Autonomia de l'any 2006). I per l'altra banda, per als partidaris de Catalunya Sí que es Pot, la candidatura encapçalada per Raül Romeva serà necessàriament una estafa, i els precedents estan en el govern vigent de la Generalitat, que ha seguit de manera inequívoca la via de l'austeritat plantejada per la Troika (aquí entraria el debat sobre si han existit alternatives a l'austeritat de la Generalitat, cosa que els partidaris de Junts pel Sí no creuen que n'hi hagués, i en canvi els partidaris de CSQEP sí que ho creuen), i que tot sembla indicar que la tendència serà idèntica després del 27S: Mas president, austeritat, privatitzacions, corrupció generalitzada i protegida per la pròpia Generalitat, etc.

Després, existeixen contraargumentacions a totes dues declaracions, està clar, però aquestes contraargumentacions tendeixen de manera exponencial a deformar-se fins que al final res té sentit. Res està clar, però alhora tot sembla estar molt clar. No sabem absolutament res, però alhora ho sabem tot. Vist amb perspectiva, no és tot plegat una mica penós?

I mentres els dos bàndols autodeclarats com a rupturistes i que porten el canvi de debò (cosa que cada un dels seus contraris nega categòricament envers el rival) s'enfronten sense parar en bucles, bucles i més bucles sense fi, el veritable problema de tot plegat es manté al seu lloc, impune, i sense que ningú li presti atenció. I estic parlant, senyores i senyors, de Ciutadans.

Sí. Perquè l'impediment real del canvi no és ni "Junts pel Sí" ni "CSQEP". El problema real és Ciutadans. Qui més qui menys, ambdues llistes busquen un canvi, sigui pels mitjans que sigui i amb més o menys legitimitat. Però Ciutadans el canvi que busca és precisament regressiu. L'autèntic problema són ells, i ningú els hi presta atenció. I mentres tant, pràcticament tots els sondeijos els situen com a segona o tercera força.

Progre-indepes de Junts pel Sí! Activistes de CSQEP! Alto el foc! Fem el favor d'oblidar-nos del què ens creiem que representa el contrari. Deixem-nos de tonteries. El PP encara ens governa, i mentres ho faci, ni el poble català podrà decidir el seu futur, ni tampoc podrem elaborar un pla de rescat ciutadà que compensi les retallades de la Troika. Cap de les dos opcions és possible, ni la de Junts pel Sí ni la de CSQEP, amb Rajoy a la Moncloa. I ara mateix, els únics que poden fer que el PP es mantingui a la Moncloa són Ciutadans. I poden tenir precisament a Catalunya el seu principal sac de vots (cosa que és natural, ja que és la seva terra d'origen).

Així doncs, proposo deixar d'apuntar-nos entre nosaltres, i dirigir les armes envers l'enemic comú. Perquè lo veritablement important ara és trencar amb el règim corrupte que ens ofega. I això no serà possible si les dos llistes malgastem energies discutint-nos entre nosaltres.

ECG.

domingo, 5 de julio de 2015

Grècia resisteix



Mentre estic escrivint aquestes línies, encara s'està celebrant el referèndum a Grècia, i ignoro quin serà el resultat. El meu cor desitja que sigui OXI, però una part de mi, escarmentada després de mil moments d'il·lusió, em fa témer que moltes i molts grecs es vegin derrotats per la por i decideixin apostar pel mal menor, tot i que això serà vist per molts com a una derrota.

Mai m'ha agradat aquest tòpic de què "la història es repeteix", però és cert, com deia Mark Twain, que a vegades rima. I no puc deixar de pensar en el tòpic tan inevitable de pensar amb la segona guerra mundial. Bé, en general, les referències a aquesta època derivades del conflicte grec són nombroses, i gairebé inevitables, començant pel llegendari OXI pel qual la esquerra grega fa campanya avui. Però els paral·lelismes són molt temptadors, i deliciosament reveladors.

Efectivament, Alemània torna a tenir la major part d'Europa sota el seu domini, abans per les armes, ara per mitjà de l'economia, però Anglaterra s'hi manté fora del domini del BCE. Rússia avança per l'est, lentament, recuperant territori que abans havia perdut. I ara, amb la major part d'Europa mirant amb mals ulls cap a Alemània, i amb un desembarcament imminent en el continent per part dels americans (per mitjà del TTIP). I dins de tot aquest conflicte, els grecs es rebel·len. I una vegada més, estan sols, i sembla que si volen fer fora a l'invasor hauran de fer-ho sols, com ja ho van fer en el seu moment en què van fer fora a l'exèrcit nazi sense pràcticament ajuda rellevant de ningú altre. Però una vegada van fer fora l'invasor, el país es va enfonsar en una terrible guerra civil. I tant com una guerra civil no crec, però és innegable que el país es troba profundament dividit.

Òbviament que les circumstàncies són molt diferents, i els paral·lelismes poden veure's com a forçats, però és inevitable. El record constant de la "quita" del deute alemany de la postguerra hi és present des de l'arribada de Syriza al poder, si no des d'abans, i el risc de la caiguda de Grècia dins de l'òrbita russa espanta molt occident, igual que passava a finals dels anys 40. Efectivament, ja a aquella època, els partisans comunistes es trobaven molt a prop de la victòria, i molta gent a Grècia apostava per un acostament a la URSS, igual que ara molts grecs miren cap a Rússia en busca d'una possible solució als seus problemes. Però occident no pot permetre aquest dràstic canvi de rumb de la política grega per interessos purament geoestratègics, els mateixos que van permetre a Grècia entrar a l'euro tot i no complir les condicions necessàries per a entrar-hi. Grècia és un punt clau, no només simbòlic per ser la terra del naixement de la cultura occidental, sinó també pràctic, ja que es troba en un encreuament de camins entre orient i occident. I aquesta porta, que ara mateix es troba oberta envers occident i tancada envers orient, pot girar 180º i passar a estar oberta a orient i tancada a occident.

Però les gregues i els grecs volen ser amos del seu propi destí. Estan farts de ser un peó en un tauler d'escacs molt major. Occident per una part els recolza en els conflictes envers els seus veïns, com el conflicte encara no resolt amb l'Antiga República Iugoslava de Macedònia, nom provisional que sembla eternitzar-se. Efectivament, l'intent de l'estat macedoni d'erigir-se com a hereu directe de la macedònia històrica va topar-se amb l'aplastant negativa per part dels grecs, i occident els hi va donar la raó. El debat pot fer-se etern en aquest joc de legitimitats. És obvi que la Macedònia històrica era un regne de cultura hel·lènica, i els habitants de l'actual estat macedoni són eslaus meridionals, emparentats amb els búlgars i els serbis. Existeixen mil relats i discussions sobre el tema, però tot acaba sent un "aviam qui la té més grossa". I així, veiem com els macedonis i els turcs neguen constantment la legitimitat de l'actual estat grec, veient als hel·lens actuals com a quelcom nou que no té res a veure amb l'antiga Grècia i la seva indubtable superioritat cultural. Un debat esgotador, al qual s'hi apunten molts sense saber ni tan sols de què estan parlant. I mentres tant, tenim als grecs teòricament recolzats per occident, però alhora seriosament castigats pel mateix occident, mentres per una banda els macedonis somien amb expandir les seves fronteres fins al mar adriàtic i rebatejar la ciutat de Tessalònica com a Solun, una part dels búlgars reivindiquen Tràcia, i sectors ultranacionalistes turcs somien amb recuperar els seus antics dominis al peloponès. Grècia està rodejada d'enemics, i els seus teòrics defensors ara són enemics també.

Avui, igual que ahir, els grecs tornen a estar sols i a dependre només d'ells mateixos per a sortir endavant. Les ombres del gran ós rus i de l'àliga americana cobreixen el sol del mediterrani. I al nord d'Europa, es desprecia als grecs tractant-los de vagos i morosos. Un tòpic que s'estén a tot el sud d'Europa, i que ens inclou també a nosaltres. Per això també és inevitable sentir solidaritat, aquí al mediterrani, envers el poble grec i el seu coratge en aquests terribles moments que estan passant. Per això, hauriem de fer-lis saber als grecs que en realitat no estan sols, i que moltes persones al sud d'Europa empatitzem amb la seva situació.

ECG.

sábado, 4 de julio de 2015

Tragèdia grega


Grécia va fer Europa,
Grécia potser la desfarà.
Tot queda en mans
del poble grec.
Demà tindrà lloc el referèndum, i hi ha una gran expectació. Articles, opinions, tertulians televisius, i, sobretot, xarxes socials parlen del tema. Les xarxes bullen una vegada més, i ara mateix són la font d'informació més fiable, ja que els mitjans oficials estan fent una campanya vergonyosa, quasi orwelliana.

Pels diaris i informatius televisius del règim, tant catalans com estatals, Grécia no té més alternativa que votar "sí", o en cas contrari la espera un infern de proporcions bíbliques. Perquè sembla ser que no existeix vida més enllà de la UE, i acostar-se a Rússia o a Xina és celebrar aquelarres a on es devoren vius a nadons acabats de néixer. I no només els mitjans oficials són d'aquesta opinió, també algunes persones que es creuen posseïdores de la veritat recolzen aquestes opinions, basant-se en una suposada superioritat moral europea, i per extensió, occidental. Per a ells, sembla ser que formar part del monstre burrocràtic financer de la UE és equivalent a formar part de la cultura i els valors occidentals. És molt habitual establir aquesta errònia correlació entre UE-Europa, o el què és pitjor, UE-USA-Occident.

Primer de tot, que aquests tertulians, tant de dins com de fora dels mitjans de comunicació oficials, necessiten una llarga lliçó d'història. Abans de res, haurien de saber que el concepte d'Europa ve precisament de Grécia, i que es pot ser molt europeu sense necessàriament formar part de la UE. O ara negarem categòricament l'europeïtat dels noruecs? Hi ha vida més enllà de la UE, la qual, tot i que molts la tenen com a tal, no és una confederació europea. Ni de lluny s'acosta a uns Estats Units d'Europa. És una unió comercial i monetària asimètrica, amb legislacions i hisendes separades, i amb abismals diferències. La UE és una unió purament comercial, feta per i per a les grans èlits econòmiques i financeres, i el concepte d'Europa va molt més enllà d'això.

També existeixen alguns tertulians més agossarats que creuen una perillosa línia vermella quan se'ls hi recorda que Europa és filla de la cultura grega. Determinades persones tenen els sants nassos d'afirmar que els grecs actuals no tenen res a veure amb els de l'antiga Grécia. Quin és l'argument? Doncs l'argumentació és purament racista. Existeix un conflicte poc conegut per la gran massa a occident entre Grécia, Turquia i Macedònia sobre la posició de la primera. Així, es posa en dubte la legitimitat de l'existència de l'Estat Hel·lènic en base a què la majoria dels grecs actuals tenen algun tipus d'ascendència turca, fet molt normal tenint en compte que van formar part de l'Imperi Otomà durant quatre segles. Vale, molt bé. I? Que gran part dels grecs tinguin ascendències no-gregues no només és normal, sinó que és quelcom inevitable a l'actualitat després de segles de barreges culturals. Parlar de "puresses" o "impuresses" racials és anacrònic, i propi de moviments totalitaris gens racionals ni científics (no oblidem que la ciència ha demostrat sobradament no només que no hi ha races, sinó que l'endogàmia és extremadament perjudicial, i que els beneficis genètics del mestissatge són incontables). És curiòs com encara existeix entre l'imaginari col·lectiu una extranya tendència a encara parlar de vincles de sang a l'hora d'establir identitats o legitimitats nacionals, però això ara no és el tema.

El cas és que ara, per a saber realment què passa a Grécia i quina és la realitat, cal acudir a les xarxes socials. Persones com el twittaire Hibai donen informació de primera mà de la situació a Grécia, i nombrosos blogs i diaris digitals ens ofereixen una altra percepció de la realitat. Articles com "Grecia en la encrucijada" del blog de Sexmero ens permeten tenir una altra versió dels fets per contrastar amb el què ens bombardeigen a través dels mitjans impressos i de la televisió hipersubvencionada. Contrainformació, cada vegada més útil i més propera a la realitat.

El cas és que Grécia celebra el que podriem catalogar com a un autèntic "referèndum d'independència". Syriza va arribar al poder amb una situació molt difícil de reconduir, amb un estat arruïnat, símbol de la crisi econòmica occidental, i desprestigiat repetidament. De res serveix que el govern actual no sigui el què ha despilfarrat durant anys grans sumes de diners (com si els governs actuals que tenim tant a Catalunya com a l'Estat Espanyol no despilfarréssin de manera semblant mentres després retallen sense compasió). De res serveix que la majoria dels grecs no hagin viscut "per sobre de les seves posibilitats" ni siguin culpables dels desequilibris financers. De res serveix que fos Goldman Sachs la principal còmplice de l'ocultació dels nombres reals de l'economia grega durant molts anys (corporació empresarial gens hel·lènica, per cert). Res. Els grecs són uns despilfarradors, són els culpables de tot, s'han portat malament, i ara se'ls hi ha de fer pam pam al cul. I han de votar "sí" demà i seguir obeïnt Europa, perquè de lo contrari, tot serà un infern.

El paternalisme de l'alta burgesia europea és vergonyòs, i el servilisme dels mitjans al seu servei ja és per vomitar. Des d'aquí, desitjo que el poble grec demà no es deixi manipular i que voti amb dignitat. Que voti OXI. Que una vegada més li diguin que "no" als invasors externs, com li van dir "oxi" també a Mussolini ara fa 80 anys. És cert que el seu futur és incert, que el què els hi espera no és el paradís, i que hi ha moltes variables sobre la taula. Però com a mínim, les variables que els hi arribin seran les variables que ells hagin triat, no les que hagin triat altres per ells. Grécia ha de ser el què vulgui ser. Però curiosament sembla que això alguns no ho tenen gaire clar, i sorprenentment (o no tant sorprenentment) els mitjans catalans fidels al govern noCiU de la Generalitat sembla que això tampoc ho tenen molt clar. Perquè per a CdC sembla que voler la "independència" de Catalunya dins de les mateixes institucions econòmiques que no permeten governar-se amb normalitat a Estats "sobirans" com Portugal, la pròpia Grécia, o sense anar més lluny, el mateix Estat Espanyol, és lluitar per la democràcia. I en canvi, escollir independitzar-se de qui realment et governa, les institucions del gran capital europeu i global, és una bogeria i és, fins i tot, poc democràtic. Vaja... Té nassos. Ja veiem quin és el nivell d'"independentisme" del nostre govern...

Endavant, poble grec. Amb dignitat, recupereu la vostra sobirania, i trieu què voleu ser. Perquè ara més que mai és posible una Europa diferent, una Europa dels pobles, a on la voluntat democràtica estigui per sobre de la voluntat del "Déu Mercat".

ECG.

martes, 30 de junio de 2015

Guerra al ciclista


Fa poc més d'un any que vaig tornar a anar amb bici. I el més curiós de tot és que feia 14 anys que no agafava una bicicleta. La darrera vegada va ser en una bicicletada que va fer el meu institut, des de Roses fins a Castelló d'Empúries, la qual no vaig poder acabar i vaig finalitzar en el cotxe escombra. I abans d'aquesta pedalada, no havia anat amb bici habitualment des dels 9 anys, que anava amb una bici petita i sense frens per Boimorto (poble d'aprop d'A Coruña a on passàvem caps de setmana i algunes vacances). Com podeu imaginar, vaig acabar tenint més d'un sonor accident amb aquella llauna sense frens de color verd.

No pot dir-se que hagi estat ciclista des de sempre. Però és ben cert que una vegada s'aprèn a anar amb bici, no s'oblida mai. Quan vaig tornar a agafar-ne una, amb 28 anyets, vaig començar a pedalar, vaig fer unes quantes esses, i a la que vaig aconseguir posar recte el manillar vaig avançar sense problemes. I des de llavors, em passo el dia anant amb bici, ja que, amb 29 anyets que tinc ara, resulta que ni tinc carnet de conduir ni mai he volgut tenir-ne. Sóc una cosa ben estranya, ho reconec. En un principi anava amb bici només per mitjà del servei de Girocleta, però poc després em vaig comprar una de plegable per a mí, sobretot perquè sovint he de desplaçar-me fins a Salt i allà no existeix el servei de moment.

Certament, sempre havia circulat amb bicicleta preferentment per àrees rurals, i mai hi havia anat habitualment per ciutat. I és tota una experiència, especialment a Girona, a on els carrils bici s'interrompen sense explicació aparent. En un principi optava per baixar de la bici a cada ocasió, i em passava més estona caminant al costat del vehicle que a sobre d'ell, però poc a poc vaig començar a agafar confiança i a baixar-me d'ell només quan era indispensable. Vaig atrevir-me a anar més per carretera i vaig perdre la por als cotxes, anant amb mil ulls i atent mai em va passar res. I això fent mínim quatre viatges diaris amb bicicleta de punta a punta de la ciutat, i sovint també a la veïna Salt.

Un día, però, vaig tenir el meu primer ensurt. A finals d'abril, anant en direcció a Salt a fer una classe a domicili a un alumne per l'estret carrer Sant Antoni, una furgoneta blanca va tirar-me al terra. Jo anava pedalant per un costat del carrer, molt arrapat als cotxes aparcats el més ràpid que podia, ja que sempre intento deixar espai al cantó esquerre perquè els cotxes em puguin avançar, però aquesta furgoneta era molt gran i el seu enorme retrovisor va donar-me un cop que em va fer menjar-me l'asfalt. No em vaig fer molt de mal, però un cop de la cantonada de la vorera a la meva cama dreta em va tenir coix durant més d'una setmana, i prenent calmants. La furgoneta no es va aturar, al contrari, va accelerar.

Per què la furgoneta va decidir no complir amb el seu deure d'auxili? Ho ignoro. No vaig ser capaç de veure tota la matrícula, només els quatre números i una de les tres lletres, i quan vaig anar a fer la denúncia em van dir que era informació insuficient, que furgonetes d'aquell model, blanques i amb aquelles dades de matrícula que recordava n'hi havia quatre a tot Catalunya, i que podria ser qualsevol. I també podria ser que fos de fora de Catalunya. No he rebut cap notícia sobre la denúncia, així que suposo que això quedarà en res. Els mateixos policies em van dir que eren habituals casos com el meu, d'accidents en bicicleta a on el conductor no s'atura, i que això solia ser causat perquè molta gent ara opta per no pagar l'assegurança del seu vehicle degut a la crisi, i clar, si s'aturessin a auxiliar al ciclista, se'ls hi podria caure el pèl.

Segueixo anant amb bicicleta, amb mil ulls, però ara sóc més reticent a deixar passar als cotxes pel meu cantó. Pels carrils a on compartim espai bicicletes i cotxes, per la meva pròpia seguretat escullo anar pel mig, i sentint-ho molt, els cotxes han d'aminorar i ser pacients. Rebo pitades i insults, noto el càlid alè dels cotxes al meu clatell quan m'apreten perquè acceleri (les meves cames són fortes, però tenen un límit), però per una oïda m'entra i per l'altra em surt. Això sí, la reparació de la meva bici no me la va pagar ningú, que va quedar feta una pena després de l'accident, però com que en aquells moments no m'anava massa bé passar pel taller i pagar la reparació, entre el meu pare i jo vam fer un "apanyo" per a poder seguir fent-la servir. Una reparació amateur.

I lo més curiòs em va passar a finals del mateix mes de maig. Un dia abans de les eleccions municipals em van proposar participar en el Critical Bike que organitzava Mou-te en bici, amb l'objectiu de mostrar als futurs possibles regidors i regidores els nombrosos punts negres de la ciutat circulant en bici. Abans, però, cada bici havia de passar una petita revisió. Com podeu imaginar, la meva no la va passar, ja que el fre de davant fallava, el manillar tremolava, i la cadena estava donada, i no em van deixar participar. Amb una diagnosi acurada de la ITB (sí, amb B alta, Inspecció Tècnica de Bicicletes), vaig passar pel taller per a fer-li una posada a punt, i em van recomanar que cada any passés la ITB. Ignorava que s'hagués de fer tant de manteniment a una bicicleta, però a partir d'ara ho faré. 

Van passar les eleccions municipals, i el nou govern electe de la ciutat no ha trigat a emprendre mesures polèmiques, que ara no hi ha temps de detallar. Però la que ve al cas és la de la nova ordenança de civisme que és molt més dura i restrictiva amb les bicicletes. Ja durant l'anterior legislatura es va endurir la normativa respecte a les bicis, però ara es preveuen sancions molt severes, i molta vigilància. En general, la tendència d'aquest govern ha estat la d'aplicar ordenances de civisme molt restrictives (jo acostumo a catalogar-les de "nordcoreanes"), però aquesta ha estat una de les què ha causat més revol, especialment a les xarxes socials.

Sí senyors, les xarxes bullen. I els debats entre bicifòbics i ciclistes s'allarguen interminablement. Sembla ser que hi ha una espècie de fractura social entre gironins que estan farts de les bicis, i usuaris de la bicicleta indignats amb la caça de bruixes que s'està duent a terme. I és molt estrany.

Per una banda, ha estat sempre habitual sentir a determinades persones, sovint homes de mitjana edat, emetre renecs testosterònics contra els ciclistes, però es quedaven en això: renecs de bar. Però ara, aquests mateixos "mega-mascles-alfa" (i moltes "femelles-alfa" també) aplaudeixen la nova mesura de l'ajuntament, i tracten d'hipòcrites i incívics als ciclistes, i els conviden a obeir les normes de circulació, a portar-se bé, a ser bons nens, i així no els hi passarà res. Senyors, això és surrealista. La bicifòbia de moltes i molts "gironins de bé", que es creuen lliures de pecat i a punt per a llençar pedres a tot això que no els hi agrada, em recorda molt a les discussions sobre la immigració, molt més vives fa uns anys que ara, però encara vigents. Sí senyors, perquè són acusacions i renecs molt semblants als que aquests mateixos "opinadors professionals" feien envers els nouvinguts fa uns anys (i que en alguns casos, segueixen fent)

I quines crítiques són aquestes? Són crítiques basades en analitzar la seva situació i comparar-la amb situacions d'altres indrets amb problemes semblants? No pas... Així doncs... Són reflexions sobre el corresponent fenómen relacionant-ho amb les circunstàncies i tenint en compte la situació dels afectats? Doncs tampoc! Què són, doncs? Doncs són anècdotes. Sí senyors, pures anècdotes, combinades amb mantres "políticament correctes", que junts fan una perillosa combinació que dóna sensació de veracitat. Un cop de vista molt ràpid i poc reflexiu, una opinió ràpida i superficial. Així, tothom té males experiències amb ciclistes, tothom coneix iaies indefenses que han patit terribles abusos, tothom té un cunyat que li ha explicat algo que li ha passat a un amic d'un amic, i depenent de les vegades que s'explici l'anècdota, aquesta es va aproximant perillosament al tertulià: primer és a una persona quasi desconeguda a qui li ha passat (el famós "amic d'un amic"), després és a un familiar intermig (un cosí, un tiet, o, molt preferentment, un cunyat), després acostuma a ser un familiar proper (un germà, el papa o la iaia), i  amb la transmutació final pot acabar sent el propi tertulià qui ha patit l'anècdota, un dia en un temps indeterminat que ara no vol recordar.

Anècdotes, anècdotes i més anècdotes. Abans tothom havia vist a un marroquí anant a cobrar ajudes en cotxe i sense aparents problemes econòmics greus mentres li havien rebutjat la mateixa ajuda a un autòcton (i aquí s'aplica la cadena d'aproximació de l'anègdota, primer aquest autòcton és un desconegut, després un amic, etc.). Tothom coneixia algú que havia patit un furt o una agressió per part d'un nouvingut que havia quedat impune, sovint un menor d'edat. (i és ben estranya aquesta "impunitat" de la qual tothom es queixava tenint en compte que els nouvinguts suposen més del 70% de la població dels centres penitenciaris, quan la delinqüència és igual de comú tant entre els d'aquí com entre els d'allà). Tothom tenia anècdotes a dir, i preferentment havien de pronunciar-se amb to prepotent, i la gent del voltant havia d'anar assentint amb gest altiu i cara molt seriosa mentres les escoltava, per a després passar a explicar una altra anècdota, basada segurament en algún fet més o menys real, però deformada intencionadament per a procurar que fos igual de grossa o més que la que acabava d'explicar l'altra persona. I el perill era que sovint un dels membres de la tertúlia arxivava mentalment aquesta anècdota deformada (vull pensar que sense ser conscient de què l'anècdota havia patit aquesta mutació i no s'assemblava gaire al fet que l'havia originada), i sovint tornava a explicar-la a una altra tertúlia semblant. Pot ser que fins i tot els més agossarats la féssin servir per a iniciar un altre debat semblant, potser davant d'un públic menys impressionable que el de la tertúlia anterior, i que per tant necessités uns petits retocs per tal de ser més dramàtic. Així doncs, podia passar que un noi de 12 anys amb pell especialment morena que havia intentat robar una xuxe a una botiga de gominoles a una autòctona de mitjana edat i mal geni, acabés convertint-se en un latin king de dos metres i tatuat que havia entrat a robar a la botiga d'una pobre iaia, la qual havia quedat, si no traumatitzada, molt malferida. I el noi, òbviament, va quedar impune.

Doncs en els darrers debats de les xarxes, passa el mateix amb les bicicletes. Les anècdotes de ciclistes es deformen i pateixen mutacions esgarrifoses, i això porta a que mitja Girona viu atemorida per ciclistes terrorífics que es pensen que el carrer és seu. No puc evitar imaginar a grups de ciclistes amb xupes creuades de cuir i mocadors al cap atemorint a iaies i a botiguers, com a les pel·lícules de "moteros" de finals dels anys 50, quan sento aquestes ridícules anècdotes. I el més insuportable de tot és el paternalisme. Després d'haver explicat la seva anècdota i haver-se quedat a gust, "l'homo anècditus" opta per donar un consell moral, convidar als ciclistes a obeïr les normes per tal d'evitar aquests conflictes, recordant-los que si fan el què han de fer res els hi passarà, i repetir mantres socialment acceptats com que tots hem de complir la llei, tots hem de ser cívics, tots hem de respectar els semàfors en vermell i hem de circular pel camí que ens toca. Vomitiu.

Senyores i senyors, els recomano que deixin les anècdotes tranquiles i parin d'esgrimir-les com a arguments, perquè no ho són. Ni tampoc són arguments els mantres generalistes com "tothom ha de complir la llei". Són principis molt obvis que tothom sap, no ha de venir un "homo anècditus" a enlluernar-nos amb la seva saviesa. A tots els bicifòbics els hi recomano que deixin els seus cotxes al garatge i passin a fer servir la bicicleta habitualment. No, no serveix dir que agafen la bici els caps de setmana (segurament embotits amb equips arrapats de ciclista amb colors cridaners). Circulin per la ciutat, de forma habitual, mínim quatre vegades al dia com fem la resta de ciclistes, i després parlem. Després parlem de lo difícil que és circular per aquesta ciutat, dels nombrosos punts negres, de l'incivisme de molts de cotxes i de la majoria de peatons. I potser llavores se n'adonaran per què ahir dilluns hi havia una concentració d'usuaris de la bicicleta protestant davant de l'ajuntament de Girona, que no era perquè els ciclistes no vulguin pagar multes i vulguin portar-se malament.

Senyors, reflexionin. I tinguin en compte que qui s'equivoca no és qui va en bici, sinó qui va per la ciutat en cotxe malgastant benzina, fins i tot per a trajectes molt curts.

ECG.