#1O i #3O, un any després, tracte o truc?

¿Què va passar l'u d'octubre i el tres d'octubre de 2017? Fas aquesta pregunta a dos catalans, i obtens tres opinions diferents. Per a uns, el poble es va organitzar com mai s'havia vist, independentment de la seva ideologia, independentistes i no independentistes, amb la infinitat de matissos de cada un dels posicionaments, i tot per a poder votar. Per a altres, va ser una farsa que va ser legitimada per la repressió, i en cas de no haver existit aquesta, hagués estat un acte més de consum intern del moviment processista. L'"aturada de país" del 3O, per a alguns va ser una mobilització transversal sense precedents, per a altres un "lockout" burgès amparat per les institucions de la Generalitat. I com aquestes, n'hi ha infinitat d'opinions i punts de vista sobre aquests dos dies del passat any. No va deixar indiferent a cap sensibilitat.

Com més es reflexiona sobre aquells dies de la passada tardor, més inverosímil sembla tot plegat. ¿Com se suposa que hem d'explicar que l'Estat espanyol va enviar milers d'antidisturbis en un vaixell dels Looney Tunes per a atonyinar a gent que volia fer un referèndum simbòlic en urnes de plàstic? Crec que a qui li expliquéssim no sabria si li estem prenent el pèl o si li estem relatant un sketch dels Monty Python. Però deixant de banda els aspectes més inverosímils de tot plegat, la veritat és que la repressió va deixar una profunda petjada a la memòria de la majoria dels qui vam ser allà. No és que no hi haguessin hagut fets similars abans. Al 15-M, a les protestes estudiantils contra Bolònia i a alguns desnonaments hi ha haver repressió igual de salvatge, si no més, que la de l'1O, però la diferència és que en aquest cas van rebre qui normalment no sol patir la repressió dels antidisturbis. Els què ja havíem viscut embestides de la policia no ens venia de nou. Però allà hi havia molta gent que mai havia estat a manifestacions que no fossin "oficials" i molt preparades, gent que mai havia viscut aquesta classe de violència en primera persona. De fet, recordo que durant la jornada, mentres fèiem cúa i esperàvem, vam rebre la notícia que s'havien arribat a fer servir pilotes de goma, i quan vaig comentar que recordo durant el 15-M com es van fer servir raquetes de tenis per a tornar els pilotassos de goma, vàries persones se'm van acostar i em van preguntar: "però... per què es protestava exactament durant el 15-M?". Tot plegat, molt eloqüent.

Dies abans dels fets, s'escoltaven cacerolades des dels balcons quasi cada vespre. Balcons de pisos ben construits a barris de classe mitjana, o mitja-alta. Molta gent que picava aquestes cassoles i que després va estar present a l'1-o mai havia estat en moviments de protesta. De fet, m'atreviria a dir que, abans de l'arribada del processisme, la majoria dels seus integrants mai havien sapigut el què era formar part d'una causa. Hi ha gent que m'ha comentat que sempre havien sentit una mena de curiositat i, fins i tot, certa enveja envers qui militaven a agrupacions i partits, i que ara per fi s'hi sentien part de quelcom. I a la pregunta natural, de per què abans no s'hi havien animat a formar part de cap causa, la resposta solia ser que mai havien entès exactament què volien els partits i agrupacions que protestaven. Aquesta ha estat la màgia del processisme, haver creat un pensament molt simple i directe, fàcil de digerir fins i tot per qui té poques inquietuds. 

I aquí està el més sorprenent de tot plegat: gent que mai havia format part de moviments de ruptura hi estava participant en un. Gent acomodada, amb molt a perdre, lluitant colze amb colze amb classes treballadores i gent militant més familiaritzada amb l'ambient reinvidicatiu. La mateixa gent que solia dir que fer vagues, recollir signatures o organitzar protestes no servia per a res, ara es trobava davant de les forces repressores de l'Estat. I això explica que existís un cert punt d'ingenuitat que portés a no entendre com podia ser que els estiguessin picant. La resposta senzilla, la més ajustada al marc mental del processisme, és que era repressió espanyola dirigida contra nosaltres pel fet de ser catalans, quan al cap i a la fi, tots els Estats tenen cossos de seguretat que actuen mitjançant la repressió de manera molt similar. Però aquest mateix marc mental tan simplificat va portar a molta gent a pensar que el cos dels Mossos d'Esquadra era, en paraules literals seves, "la nostra policia", i ara contemplen amb estupefacció com, un any després, els mateixos Mossos exerceixen una repressió molt similar a la que van exercir la Policia Nacional i la Guàrdia Civil fa un any. Gent admiradora del Major Trapero ara veu com els seus estimats Mossos treuen també les porres a passejar. I clar, dins d'aquesta lògica, a on els idolatrats Mossos no poden ser els dolents de la pel·lícula, la conclusió a la qual hi arriben és que els repressors són infiltrats, que no són Mossos de veritat, sinó gent que prové de la Guàrdia Civil o de l'Exèrcit. És cert que existeixen membres del cos dels Mossos que hi provenen d'aquests altres cossos de seguretat, però en són un percentatge molt baix. No és menys cert que hi va haver una certa cooperació per part del cos dels Mossos i de la figura del Major Trapero dins dels fets de fa un any. Però la veritat és, per molt mal que pugui fer a qui viu en mons de contes de fades i que no surt de la dialèctica "bons contra dolents", que els què reprimeixen són aquests mateixos Mossos, no són "els Mossos del 155", com argumentaven alguns fa uns mesos, ni tampoc és "obra d'infiltrats". Tots els cossos de seguretat d'un Estat actuen de forma similar, a tots els països europeus (i a alguns n'actuen amb molta més virulència). 

Un any després de tot plegat, veiem com tenim una societat que segueix traumada, encara demanant la llibertat dels presos polítics i el retorn dels "exiliats", que segueix empassant-se acríticament la propaganda i el discurs dels què segueixen al poder, tot i la "proclamació d'independència" dels 8 segons, les eleccions, el 155 i tot el què s'ha anat veient. La postveritat és suficient per a molts. Però altres estan emprenyats, i amb molta raó. Com es lògic, hi ha qui ja no combrega amb rodes de molí i comença a veure que, tot i que el poble ja ha demostrat que vol i pot decidir, els polítics no hi van estar i segueixen sense estar-hi a l'alçada. Veiem protestes cada cop més pujades de to, i opinions enfrontades sobre la figura del govern de la Generalitat encarnat pel president Torra. Per als menys exigents, tot segueix endavant i cal cridar a la unitat per a que tot surti bé. Sempre n'hi haurà dels que, tot i que els fets hagin caigut pel seu propi pes, continuen volent viure en aquesta bombolla de "bons contra dolents", i com que els bon sempre són bons, hem de creure en ells perquè ja saben el què fan. Però també n'hi ha que ja tenen prou de falses promeses i mentides, que s'hi van sumant als què mai s'ho han cregut.

Fa un any vam veure com s'aconseguia un consens transversal i interclassista envers una qüestió purament democràtica. Però un any després, sembla que el consens s'ha trencat. I una part important de la societat catalana, que porta anys sentint-se exclosa del "procés" i de tota la política de la Generalitat en general, ha caigut en mans de la demagògia i la postveritat de Ciutadans. Més d'un mil·lió de persones. I no, no són "feixistes" ni "colons", com molts volen pensar (fent molt de mal, per cert). Són catalanes i catalans que se senten orfes, i que no encaixen dins d'aquest marc de "pensament únic" implantat per la Generalitat. I l'única manera que deixin de sentir-s'hi desamparats és que el processisme acabi d'una maleïda vegada.

Hi ha qui diu que el processisme ja ha mort, i que estem en una etapa posterior. Hi ha qui nega l'existència d'aquest, argumentat que tot plegat és simplement l'evolució constant del moviment independentista. Però el processisme, tot i estar mort, hi és present en forma de cadàver reanimat artificialment. Amb la proclamació interrompuda de l'any passat es va arribar al punt final de la lògica propagandística. La veritat ha sortit a la llum al llarg dels darrers mesos, i és un fet que no hi havia res preparat per a la independència, que darrera de la propaganda processista no hi havia res, i segueix sense haver-hi res. Però els partits segueixen "a su rollo", repetint relats antics i nous, pensant només en les eleccions municipals i europees que s'hi acosten.

En conclusió, ha quedat clar que els partits no poden (ni volen) portar cap canvi real. Només el poble organitzat pot portar endavant qualsevol tipus de canvi. Fa un any es va demostrar. Per això cal trencar amb els relats oficialistes i dir les coses tal i com són. Perquè en aquest món de mentida i postveritat, dir la veritat és l'acte més revolucionari concebible.

ECG.

.

La revolució de Paulo Coelho

Vivim en una mena d'edat daurada de l'autoajuda. Veiem les xarxes socials inundades de cites reals o inventades, sovint caiguent en la fal·làcia ad verecundiam o el magister dixit, és a dir, donant per bona una afirmació només perquè algú reconegut l'ha pronunciat, potser fins i tot sense que aquest personatge tingui coneixements específics sobre la matèria de la qual es parla. I la situació empitjora encara més quan visitem Twitter, a on sovint es reprodueixen dites i afirmacions sense importar si són veritables o no, entrant en les "fake news" o la postveritat. 

De fet, aquesta psicologia barata disfressada d'autoajuda tan present al nostre dia a dia (per exemple, en frases dels productes de la marca "Mr Wonderful"), tot i no ser res nou, darrerament és tan exitosa degut al canvi de cicle que acabem de viure. Han passat 10 anys des del començament de la crisi econòmica, i gran part dels polítics repeteixen un cop i un altre que la crisi ja està superada, tot i que també hi ha serioses advertències per part d'especialistes en economia i medi ambient que se'ns acosten crisis encara pitjors que la que hem viscut. En aquest nou cicle hem vist una clara regressió en els nostres drets socials i laborals, i molta gent està acceptant situacions que en altres temps no hagués acceptat per res del món. Acomiadament barat i contractes temporals i/o a temps parcial formen una combinació que porta cap a la incertesa, i inevitablement cap a una situació d'estrés permanent degut a la por a predre la feina. Tenir una feina a temps complet i correctament remunerada és percebut com a un luxe en comptes de com al dret fonamental que és. I aquesta situació ha esdevingut la nova normalitat. Així, com va dir recentment Ramon Nogueras, estem anant al psicòleg quan en realitat el què necessitem és afil·liar-nos a un sindicat. 

I el pitjor de tot és que la precarietat està sent camuflada com a quelcom nou i modern. És clar que és un fet ben actual, però d'això a esdevenir cool hi ha un gran pas. Però ens trobem que, sense rubor de cap tipus, molts mitjans li diuen freeganisme a consumir menjar recentment caducat o a punt de caducar descartat per grans superfícies i rescatat dels contenidors (quan en realitat aquesta tendència en un principi pretenia denunciar precisament el malbaratament de menjar i altres recursos per mitjà de la creació d'una xarxa per a la seva obtenció i "reciclatge"); li diuen nesting a quedar-se tancat a casa el cap de setmana considerant-ho una actitud de "fugida" del caòtic mon en què vivim, sense plantejar que potser el fet de quedar-se a casa el pot provocar també no tenir prous diners per a realitzar altres activitats a fora d'ella; li diuen job-sharing a que siguin dos o més persones les què exerceixin les tasques de la jornada completa d'una persona per mitjà de jornades parcials, mostrant-ho com a una mena d'acord entre treballadors en comptes de valorar-ho com a una tendència a l'hora de contractar, i un llarg etcètera. I què tenen en comú aquestes noves denominacions tan xules i modernes? Doncs molt senzill: converteixen la precarietat en una qüestió individual, fan que aquestes situacions esdevinguin una mena d'elecció voluntària per convicció ètica i moral.

Perquè aquí està la mare dels ous. Traslladar la responsabilitat de la situació al propi individu ens porta a pensar que aquest ha de ser capaç de superar-ho per ell mateix, i aquí entra l'autoajuda i la psicologia barata. Ens diuen que si a la feina les coses no van bé és perquè no estem prou motivats, i és la nostra actitud poc positiva la que provoca que la situació no sigui la desitjada, menystenint les circumstàncies objectives que poden estar dificultant la tasca. Però, una vegada més, això tampoc és quelcom nou: forma part de la concepció individualista neoliberal, que, per exemple, considera que establir un salari mínim no és prohibir remunerar poc a un treballador, sinó prohibir treballar per sota d'una determinada quantitat, situant el salari com a quelcom acceptat de forma totalment voluntària, com si el treballador i qui el contracta estiguessin en igualtat absoluta de condicions per oferir i acceptar, i, ja de pas, ignorant, menystenint o, fins i tot, negant el fet que la treballadora o treballador pugui no tenir elecció a l'hora d'acceptar un salari encara que no arribi a cobrir les seves necessitats bàsiques, i la corresponent entitat contractadora n'abusi oferint un salari més baix del què correspondria.

Vivim a un món construit al voltant de la ideologia del neoliberalisme, tot i què la majoria o bé no n'és conscient o bé considera que aquesta forma part de la "normalitat". Perquè aquest ha estat el major èxit del neoliberalisme, aconseguir passar per una mena de força natural, com la gravetat, que no pot evitar-se. Així, una ideologia sense nom esdevé simple "sentit comú", que ha de ser acceptat com a tal sota risc de ser titllat d'estar massa ideologitzat, o fins i tot ser pres per boig. A l'estil de la novel·la 1984, a on era suprimida la paraula "guerra" per a que no hi hagués forma possible d'esmentar-la, i així naturalitzar-la i fer-la esdevenir la normalitat. Una situació de guerra, doncs, passaria a ser una situació de "poca pau".

I dins de tota aquesta concepció, arribem a les "fake news" i la postveritat. A un món a on es fa molta més èmfasi en la teva actitud envers els fets, més que no pas en els fets en si mateixos, doncs la veritat perd importància. La veritat, l'objectivitat, passa a un segon plànol. No importen els fets, importa la teva percepció individual dels fets. La veritat és construida a la carta, seleccionant aquella informació que encaixa amb el què volem en comptes de preocupar-nos per assumir la veritat. I aquesta "postveritat" ha passat a formar part de la política. Ho veiem perfectament encarnat en el trumpisme americà, a on els fets objectius i la realitat no importen. Tot és a força de propaganda, de frases motivacionals. Tot és possible si ho desitgem, res ens pot aturar si tots volem el mateix. És indiferent que el sistema productiu hagi canviat i que per això les fàbriques hagin estat deslocalitzades, reduint-se considerablement la demanda de mà d'obra poc qualificada. Aquest fet objectiu no importa. La culpa que no tinguis feina és perquè l'inmigrant que ha arribat te la treu. La propaganda falsifica o altera la realitat amb molt d'èxit, arribant a substituir-la, apel·lant a les emocions i prescindint de la objectivitat. Farem "America great again" si ens ho proposem, ho desitgem i seguim a Trump fins al final, i quan aquest menteix, no té importància. És un complot dels enemics per afeblir-nos i evitar que assolim el nostre objectiu.

Així, vivim en precarietat i en incertesa sobre què ens depararà el futur, però consumim propaganda i autoajuda a granel per tal de maquillar aquesta realitat en comptes de pensar com podem canviar-la. És la revolució dels somriures. La revolució de Paulo Coelho. Somriguem i animem-nos mútuament per tal de canviar-nos a nosaltres mateixos, i així no tinguem la necessitat de canviar la realitat.

ECG.

El naixement dels comuns, rodejat d'atacs i insults

Si a algú no li interessa el més mínim un projecte aliè, la lògica ens diu que optarà per ignorar-lo, i no li prestarà cap atenció a la seva evolució. En canvi, si a algú li preocupa un altre projecte diferent al seu, pel motiu que sigui (generalment perquè pot suposar l'esfondrament del propi projecte), doncs la cosa ja canvia.

L'assemblea constituent dels comuns va ser interessant. Per una banda, va ser il·lusionant per tothom qui va ser-hi, ja que representa una quimera que porta al cap de l'esquerra d'aquest país des de fa generacions, la de la "unitat". Aquesta per sí mateixa no és necessàriament positiva (tot i que hi hagi el vell dit "la unió fa la força"), ja que mai pot existir aquesta "unitat" sense imposicions per part d'uns posicionaments envers els altres. Així, per exemple, gent que sigui euroescèptica (com és el meu cas) dins d'un projecte unitari com aquest li toca empassar-se més UE. Per això la unitat per sí mateixa no és necessàriament positiva, però desgraciadament és indispensable si es vol dur a terme alguna passa endavant envers qualsevol projecte de canvi, ja que el sistema electoral està dissenyat d'una manera que només amb enormes majories es pot fer quelcom palpable. Així doncs, tot i que sona molt romàntic i molt positiu de cares a discursos d'optimisme i de flors i violes, la unitat no és una virtut, sinó una necessitat, i toca empassar-se molts de gripaus per assolir-la. No és menys cert que l'absència de la part de Podem que representa l'Albano va suposar un toc d'alerta envers això, que la unitat a vegades no és tan senzilla, i no tothom està disposat a sacrificar-ho absolutament tot en nom d'aquesta. Veurem com evoluciona.

Per l'altra banda, va ser molt curiós veure com tot el processisme, des dels trolls més barroers fins als representants electes suposadament més "seriosos", van estar seguint atents com falcons aviam quin era el posicionament definitiu dels neonats "comuns" envers el tema de la independència. No cal dir que encara que, de l'assemblea hagués sortit tothom cridant "independència" amb estel·lades per tot arreu portant sobre les espatlles a Colau i Domènech amb barretina, el processisme hagués trobat algun resquici o punyeteta per on posar-se a atacar, criticar i posar en dubte (igual les barretines les portaven tortes). Mai estaran contents, sempre necessiten buscar "traïdors botiflers" sobre els quals projectar les seves pròpies mancances, perquè si no ho fessin no els hi quedaria més remei que enfrentar-s'hi a la dura realitat i fer catarsi, cosa que seria molt saludable, però ara mateix no els hi veig gaire disposats.

Jo personalment hagués preferit un posicionament més sobiranista, deixant la porta oberta a possibles enteniments amb la resta de pobles ibèrics, però és comprensible que el posicionament hagi estat més en línia confederalista tenint en compte que s'ha construït una força política molt barcelonacèntrica, plantejada a partir d'un model d'èxit com ha estat Barcelona en Comú. Aquest fet també molesta força a un habitant de les comarques gironines com un servidor, a qui el centralisme de la ciutat comtal li fa grima, però així és com ha nascut i s'ha desenvolupat el projecte (tot i haver-hi hagut aportacions molt valuoses de pluralitat territorial per part d'algunes llistes, com la que vaig decidir votar en el procés de tria de càrrecs interns, "Gent Comuna"). Tot i això, la declaració final ha resultat prou integradora per a que hi quèpiguen un ampli rang de sensibilitats. I aquesta declaració ha estat el punt principal de descalificació i burla per part del processisme, el ferro roent al qual s'hi han agafat amb les dos mans i fins i tot els peus per tal de poder posar el ventilador en marxa i deixar anar merda.

Les burles i descalificacions anaven en la línia de considerar una bestiesa sense cap ni peus parlar de "república catalana dins d'una monarquia borbònica", i que en realitat això era una tàctica per no mullar-se i enredar a incauts de poques llums. Bé, ni cal dir que no és això el què s'ha dit en la declaració definitiva, però per als trolls processistes que viuen en la seva pròpia realitat, sustentada per un discurs mutant dirigit pels seus gurús dels mitjans i les xarxes que no té correspondència amb la realitat, els hi és molt còmode deformar un concepte fins que encaixa amb les seves burles fàcils i anar-ho repetint un cop i un altre, repetint-ho mil cops fins que potser es torni una realitat. Dubto que funcioni, però a qui no li interessa la realitat sinó viure dins del seu propi relat i donar-li consistència de consum intern, doncs li dona exactament igual.

Tot i això, per si m'està llegint algun processista masoquista o prou crític com per a llegir opinions contràries (cosa que és una quimera, ja que el processisme es basa precisament en l'absència absoluta d'esperit crític, ja que un nanogram de crítica és suficient per desmuntar tot el seu discurs), m'agradaria compartir-hi alguns fragments de discursos pronunciats per altres polítics catalans:

"Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

(...)

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat (...).

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!"

"En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica."

Ja s'hauran adonat la majoria de lectores i lectors que els primers fragments pertanyen al discurs de proclamació de la República Catalana del 14 d'abril de 1931 per part de Francesc Macià, i que el segon fragment pertany a la proclamació feta per Lluís Companys durant els "fets del sis d'octubre" del 34. La primera declaració podem dir que s'hi troba més propera a la declaració dels "comuns" que no pas la segona, que es va enunciar en una situació d'emergència i com a un intent desesperat de salvar la República del pou on estava caiguent, però el concepte ve a ser el mateix: el de lluitar per la República Catalana, però sense renunciar a teixir aliances i complicitats amb la resta de pobles ibèrics.

¿Que ara mateix l'estat espanyol és una monarquia i no sembla que hi hagi possibilitats reals que això canvii a curt termini? Cert. Però el marc monàrquic està molt desgastat, i cal començar a esquerdar-lo de veritat. I aquesta proclamació de voler crear una "República Catalana" però sense renunciar de forma absoluta a un estat peninsular obre la porta a plantejar seriosament un model republicà federal o confederal amb cara i ulls (i no l'autonomisme 2.0 del PSOE/PSC que es fa dir federalisme, que ha desprestigiat a nivells ínfims aquest plantejament, des de sempre majoritari a Catalunya). Això obre les portes a més canvis, ja que plantejar simplement una independència de Catalunya i prou, sense cap mena d'intenció d'influir a Espanya, suposa reforçar encara més el model monàrquic, i fins i tot indirectament recolzar-lo, com amb la vella cantarella "Espanya és irreformable, marxem ja!" (que com deia un amic meu, fa pensar amb el típic nen petit que diu "doncs no jugo!" i se'n va).

¿Aconseguirà el projecte dels "comuns" cuallar a Catalunya i teixir les aliances necessàries tant amb la resta dels pobles ibèrics per acabar amb el règim del 78, com amb els pobles europeus per tal d'acabar amb el marc austericida? No en va també hi ha intenció de prendre part en el projecte de Varoufakis, DiEM25. ¿S'aconseguirà consolidar un discurs alternatiu al processisme que trenqui amb el model de la transició? Està per veure. Ho veig molt complicat, però de moment, sembla que nem ben encaminats...

ECG.

Els trolls processistes, 18 mesos després

El passat dilluns dia 27 de març de 2017 es va complir el termini màxim de 18 mesos que la candidatura Junts pel Sí v amarcar-se com a termini màxim per tal d'assolir la independència. No han estat capaços de complir la seva promesa electoral. 

Per què? No hi ha una explicació clara. No ha sortit ningú a donar una explicació convincent amb cara i ulls, no hi ha hagut una justificació oficial. Cada un posa una excusa diferent: alguns diuen que cal contar des que va ser investit Puigdemont, que els mesos anteriors no conten i per tant encara queden uns mesos, però això és una excusa molt fluixa, ja que el termini de 18 mesos venia fixat en el full de ruta amb el qual es presentava la candidatura a les eleccions, i per tant aquest era independent dels problemes d'investidura que sorgissin després. A banda d'això, tot plegat ja va començar amb enganys i ambigüitats, amb el tema de presentar a Artur Mas com a número 4 de la llista electoral, i durant la major part de la campanya no es va aclarir del tot com es faria el tema de la investidura. El mateix Romeva, cap de llista de palla, va demostrar a diverses entrevistes no tenir clar del tot com aniria el tema de la investidura. Tot van acabar sent vaguetats, fins i tot es va dir que Artur Mas només seria president si se superava la majoria absoluta, i en cas contrari, seria Romeva, i moltes altres teories variades. La realitat quina va ser? La que advertien els escèptics amb el projecte de JxS: que Artur Mas havia de ser el president sí o sí. I de no haver estat per la CUP, ho hagués sigut. Així que el problema de la investidura, que va endarrerir-ho tot plegat, en realitat va ser provocat per la mateixa ambigüitat del projecte, per una banda fent veure que ho deixa tot clar i lligat, però per l'altra mantenint sempre un dubte obert que permetés posar excuses barates quan aquest compromís tan "ferm" demostrés ser flàcid com el blandiblú.

Una altra excusa, l'esgrimida per gent com Germà Bel, que es va comprometre claríssimament a dimitir quan acabessin els 18 mesos des del 27S (és a dir, dilluns passat) i no ho ha fet, és que el procés ha necessitat "readaptar-se" per a poder portar la independència. Ha patit una curiosa "evolució" silenciosa, sense aclarir en quin moment van canviar la "desconnexió" per tornar al referèndum, que era, segons paraules literals dels tertulians i trolls processistes, pantalla passada. Una capacitat d'adaptació impressionant, un discurs que va mutant de forma progressiva, i sempre venent-se com a totalment sòlid i sense fisures, i quan aquestes fisures són detectades per qualsevol observador mínimament perspicaç, es llença merda contra els altres. Preferentment, contra els comuns, que són els que tenen la culpa de tot.

What? Com és possible que algú que no participa en el "procés" sigui el culpable que aquest fracassi? Quina lògica té això? Bé, la "lògica" processista és molt particular i curiosa. Tot i que el fet és que els "comuns" com a espai es troben en procés de construcció i debat, i encara no sabem qui seran ni deixaran de ser, per als trolls processistes sembla que està molt clar: són "comuns" tots aquells progressistes no espanyolistes que no es creuen el procés, és a dir, tots els "progres" que són mínimament crítics. Bé, ells tenen el costum de dir-lis "poscos", terme primer utilitzat contra ICV, però ara generalitzat a tot l'espai dels comuns, encara difús i en construcció (i que les darreres notícies són que Podem el més segur és que no hi participi, tot i que la majoria dels seus membres hi estan participant a títol personal). Segons la "lògica" (per dir-li d'alguna manera) del gran oceà de trolls processistes, el procés ha fallat per culpa dels "poscos", per haver estat "ambigus" (le dijo la sartén al cazo) i "enganyar a la gent", i d'aquesta manera provocar que no s'arribés al mínim de vots necessari per a tirar endavant el procés.

Ara toca fer un altre "what??". Mirant-ho amb deteniment, quin sentit té tot això? Precisament, la coalició CSQEP, formada per la major part dels membres que ara construeixen l'espai dels comuns, va presentar-se a les eleccions catalanes volent ser una alternativa a la lògica "plebiscitària", i dient molt clarament que no l'assumien, i que proposaven un altre projecte. Que aquest fos més o menys sòlid ja és un altre tema, però el què estava molt clar i quedava molt evidenciat és que era un projecte diferent, i qui els va votar, independentista o no, tenia molt clar que NO estava votant el discurs processista assumit per JxS i la CUP, igual que qui va votar qualsevol d'aquestes dos altres candidatures tenia claríssim que estava assumint la lògica processista, i votant "sí". És allò de sempre de donar per fet que, si hi ha menys candidatures, no els hi quedarà més remei que votar-te a tu, i es debien pensar que de no haver candidatures amb discursos alternatius i de poder resumir-ho tot a blanc o negre (que tampoc es podia fer, però acceptem "pop" com a animal de companyia) potser la gent es decantaria per ells. Bé, és una idea estesa, però s'ha demostrat que no es correspon amb la realitat, perquè normalment en no haver-hi l'opció adequada la reacció sol ser l'abstenció, i la prova està en què tant PP com PSOE no paren de perdre vots de mil·lió en mil·lió, però la gran majoria d'aquests vots que perden se'n van a l'abstenció.

Bé... Doncs així queda l'espectacle surrealista que estem vivint: la culpa de tot és dels comuns, i el procés va mutant i entrant en bucle recuperant discursos del 2012-13 que ja eren "pantalla passada", i els trolls processistes es dediquen a seguir acosant a tots aquells que no creuen en la seva religió del "procés". Ah, se m'oblidava, i els diputats de JxS que es van comprometre a dimitir no ho han fet, tot i que ningú els va obligar a comprometre-s'hi, però se'ls hi va escalfar la boca i van fer la gran fantasmada per a intentar contentar la seva parròquia. No sé per què s'hi maten tant, els seus seguidors processistes ja han demostrat ser extremadament crèduls, i assumeixen acríticament qualsevol discurs que se'ls hi ofereixi, per fluix o contradictori que sigui.

Però jo pregunto, per què els trolls processistes perden tant de temps en anar a insultar a les xarxes dels comuns? ¿Realment es pensen que entrant als murs d'altres a insultar i a repetir mantres precuinats faren que la gent es repensi participar en el projecte dels comuns o en qualsevol altra cosa i assumeixi la litúrgia cíclica del #Procésalnores, NO portant la independència des de 2012? Perquè és molt còmic que tots es presentin a les xarxes argumentant que sense la independència no es pot fer absolutament res, i que per tant, qui ofereixi una altra cosa que no sigui la independència ja mateix necessàriament està venent fum, però després contemplin com a única via cap a la independència el processisme, que porta temps en via morta i ara ha entrat en bucle pretenent repetir el 9N i després les plesbicitàries. 

¿Per què en comptes de fer el troll i d'insultar, quedant en evidència que en el fons els hi fa ràbia que els hagin estafat i encara més ràbia que uns quants mai no s'ho hagin cregut, no miren de trencar amb el processisme d'una vegada? Perquè si REALMENT volen la independència i aquesta no és simplement un ideal platònic que esgrimeixen per a justificar que continuin dominant Catalunya els mateixos de sempre, amb les seves polítiques austericides, el "procés" ja ha demostrat que no és capaç de portar-la, ni en 18 mesos (que per cert, ja han passat) ni en quatre anys. Serà veritat allò que sempre repeteix López Tena que els catalans "desitgen la independència, però en realitat no la volen"?

Potser m'equivoco, però segurament la majoria només són trolls amargats, en el fons conscients que els han enredat, i l'únic que volen és anar a tocar els nassos. És sorprenent quants són, i encara més sorprenent la quantitat de temps lliure del que disposen. En resum, el processisme ha esdevingut la "religió" oficial del govern de la Generalitat, i una eina molt valuosa per a poder exercir polítiques clarament austericides sense gran part del desgast que els hi pertocaria. Per això, cal seguir denunciant el frau del "procés", perquè mentre aquest continui, Catalunya seguirà en via morta.

ECG.

La bicifòbia

En els darrers anys l'ús de la bicicleta a les ciutats ha augmentat sensiblement. És una molt bona notícia. Jo mateix, fa uns pocs anys, vaig tornar a muntar en bicicleta després de no haver-ho fet des de feia quasi 14 anys. Ara m'he convertit en un fanàtic de la bicicleta, i si un cop a la setmana no faig alguna petita ruta, sento que m'he deixat alguna cosa per fer.

Són innumerables els beneficis de salut de l'ús de la bicicleta, i a més a més li fem un gran favor al medi ambient i, de pas, a les nostres butxaques fent servir la bicicleta en comptes del cotxe. El Bicing a Barcelona o la Girocleta a Girona són realitats, i jo mateix en sóc usuari d'aquesta darrera. Tot i això, la bicicleta avança a un pas més lent aquí que a altres ciutats europees. I no només això, a més a més, ha sorgit un problema molt curiós, el de la bicifòbia.

El problema de la bicifòbia va ser especialment agut a Girona fa dos anys, després d'endurir-se les ordenances de civisme sobre la bicicleta i provocar una autèntica fractura social a la ciutat. De fet, vaig dedicar-hi un article (massa llarg, ho reconec), "Guerra al ciclista". En aquells moments, em pensava que el problema de la bicifòbia era especialment greu a la nostra ciutat, especialment per part de la "Girona Manaia", els 10.000 gironins i gironines autodeclarats "de-tota-la-vida" que es pensen que la ciutat és seva i que ells tenen dret a imposar el seu criteri sobre els altres 88.000 gironins i gironines que vivim i treballem a la ciutat dels quatre rius. Per cert, curiosament, tots aquests personatges són processistes, i habitualment dels més fanàtics i irracionals. Però això és un altre tema.

La veritat és que, parlant amb amigues i amics de Barcelona i altres indrets, m'he adonat que estava molt equivocat. Aquesta bicifòbia extrema i cunyadesca no és una dèria de gironins de mitjana edat. És un plantejament generalitzat, i que a Barcelona va ser encara més extrem, fins al punt que el Bicing en els seus inicis patia constants sabotatges (cosa que no tinc entés que mai hagi passat amb la Girocleta). I no només a Catalunya, vaig sentir fa un temps que a països com Polònia la ultradreta sol esmentar als "ciclistes" com a un dels problemes del país que cal erradicar, i recentment Michael O’Leary, conseller delegat de Ryanair, ha arribat a l'extrem de dir que caldria disparar als ciclistes (paraules literals). Així doncs, sembla ser que la bicifòbia no és tant una qüestió cultural o folklòrica, de simple rebuig irracional a la novetat. Tampoc és un simple recel per "invasió de l'espai vital" per part de la bicicleta al cotxe o al peató, tema que ja per sí mateix podria fer comprensible que hi hagués recel envers els ciclistes. És quelcom pitjor, la bicifòbia amaga posicions clarament conservadores i classistes, ja que la bicicleta és vista com a cosa de "progres", pobres o immigrants. 

La realitat és que no hi ha motius objectius ni racionals per a rebutjar la bicicleta d'aquesta manera. Com ja he dit, els seus avantatges i beneficis són incalculables. Però tot i això, la dèria sembla que no para. Avui mateix llegeixo al Diari de Girona que el Defensor de la Ciutadania de Girona, Ramon Llorente, entre molts altres temes d'especial rellevància i urgència de Girona ha destacat el tema d'haver de regular més les bicis.

Resulta molt estrany que, tenint en compte que més del 70% de les consultes al Defensor de la Ciutadania de Girona són per temes socials, com la pobresa energètica o l'emergència habitacional, decideixin destacar i posar com a titular ben gros que cal controlar més als ciclistes. ¿Resulta ara que és més greu que molts ciclistes vagin per la vorera que no que els serveis socials estiguin desbordats i no puguin fer front a la pobresa energètica i habitacional? ¿El què treu la son a la gent és que les bicicletes no estiguin registrades a l'ajuntament ni sigui obligatori que tinguin assegurança, i no pas que cada cop hi hagi més persones en situació d'emergència habitacional? Potser estic molt errat, però tenint en compte que els altres temes "destacats" són fer front al "moviment okupa" o el problema del soroll de l'oci nocturn, crec que és el classisme qui en té la culpa. Preocupar-se pels temes socials més dramàtics de la ciutat és una preocupació de "pobres", mentres que qui pensa que mai pot estar en perill de patir aquestes situacions no té altra cosa en que pensar-hi que en els ciclistes que van per la vorera.

Pot ser que m'equivoqui, i que aquesta bicifòbia tingui qualsevol altra explicació sociològica que ara se m'escapa, però em dona la sensació que el simple classisme ho explica tot. Per això, crec que és necessari i indispensable que els ciclistes seguim pedalant. Amb civisme i amb seny, òbviament, i seguint sempre les normes de circulació i de convivència. Però és necessari que les nostres ciutats segueixin emplenant-se de cada cop més bicicletes. Que el classisme d'uns quants no ens faci renunciar a la millor opció per a circular per la ciutat.

ECG.

Sobre l'article "Unilateralitat(s)" de David Fernández

Benvolgut senyor Fernández,

Dubto molt que llegeixi aquesta "carta oberta" que llenço avui, des del meu irrellevant blog personal. Puc entendre que tingui millors coses a fer que llegir la meva opinió. Però ho sento, el seu article d'ahir m'ha provocat tal vergonya aliena que no puc romandre amb la boca tancada (o millor dit, amb els dits quiets) després de llegir-la.

D'entrada, permeti'm que li digui que jo mateix he exercit la desobediència que vostè relata amb la seva èpica habitual en el seu article. Vaig ser-hi a les mobilitzacions estudiantils contra la reforma de Bolònia, vaig estar implicat amb el moviment 15M, vaig treballar amb els moviments veïnals del meu municipi, i vaig cooperar durant un breu periode de temps amb la PAH, estant present a nombrosos desnonaments, alguns dels quals es van poder evitar. Un d'ells, a Salt, va acabar de manera molt violenta, i m'ha deixat un record funest a la retina. A totes aquestes experiències es va exercir reiteradament la desobediència com a forma de protesta, i va haver experiències assambleàries molt enriquidores. Permeti'm que li comenti una petita anègdota: enmig d'una de les més importants assemblees del Consell d'Estudiants que vam tenir durant les jornades de protesta contra Bolònia (i durant aquell temps en vam tenir moltes) va sorgir el tema de realitzar un tancament a la facultat de Magisteri de Girona (ara facultat de Medicina) com a forma de pressió. Era entre finals de novembre i principis de decembre, i dins de l'assemblea unes quantes persones, entre les quals hi era jo, vam comentar que el tancament hauria de fer-se passat festes i passat examens, perquè fer-ho en aquells moments implicaria enganxar les festes de Nadal pel mig a on lògicament les nostres companyes i companys voldrien tornar a casa per estar amb les seves respectives famílies. Un grup d'autoassignats "líders" de l'assemblea, casualment tots militants del SEPC, van manifestar de forma molt airada i autoritària que el tancament s'havia de fer ja mateix, per tal de coordinar-lo amb altres protestes estudiantils del moment i per tal que tingués efecte. Els que no estàvem d'acord amb aquesta mesura precipitada i irracional de pretendre mantenir el tancament durant les festes de Nadal li vam preguntar a la persona que més insistia en fer el tancament de manera immediata (persona, per cert, militant del SEPC i simpatitzant del seu partit) si ella mateixa estaria disposada a quedar-se a la facultat ocupada durant el mateix dia de Nadal, com ella havia dit que calia fer uns pocs minuts abans. Sorprenentment (o no) va dir que a ella mateixa personalment li era impossible, perquè havia de visitar la seva família que vivia lluny, però que calia igualment que algú s'hi quedés. Per cert, el resultat de tot plegat va ser que l'ocupació només va durar fins que van arribar les vacances, quan van començar les festivitats de Nadal òbviament tothom se'n va anar a casa, i l'ocupació va finalitzar. Van haver alguns intents passades festes de repetir l'ocupació, però van fracassar. Ignoro si aquesta fallida ocupació va tenir cap efecte real amb les negociacions amb la direcció de la universitat més enllà de cridar l'atenció mediàticament, però la sensació que vaig tenir de tot plegat va ser que van aconseguir-se moltes més coses per mitjà de la taula de negociació que es va obrir directament amb la direcció de la universitat, el portaveu de la qual, per cert, actualment és regidor pel seu partit. El tancament a la universitat va ser molt útil per a realitzar xerrades, tallers i formacions sobre dinàmiques assambleàries i altres coses, i certament valoro molt tot el què vaig aprendre durant aquella experiència (jo mateix en persona no vaig dormir a la universitat, però vaig cooperar en tot el què em va ser possible), però no vaig veure que tingués tot plegat cap efecte real de pressió cap a la direcció de la universitat. Curiosament, les persones que més criticaven les negociacions i insistien en la seva inutilitat (i que fins i tot increpaven al portaveu de la mesa de negociació, acusant-lo d'anar a pidolar "engrunes" - li resulta familiar?) eren les que més havien insistit en la necessitat de realitzar el tancament.

Es preguntarà vostè per què li explico tot això. Suposo que vostè tindrà moltes més anègdotes sobre militància i desobediència, i molt millors que les que jo li pugui explicar. Però amb tot això només li volia dir que la seva exposició m'ha recordat molt a moltes coses que vaig sentir durant aquella època. Vostè ha fet un repàs èpic a nombroses experiències de desobediència, establint un paralelisme amb el procés que estem vivint a Catalunya, i emetent un judici de valor envers els què ara demanen una via acordada per sortir de tot plegat. Bé, per començar, crec que no cal que li digui que el "Procés" català porta ja temps estancat, i que no s'ha realitzat per part del govern cap tipus d'acte de desobediència real des del "mandat democràtic" del 27S. Crec que no cal que li recordi que no s'ha complert ni un sol dels passos del "full de ruta" que van fixar-se després de les eleccions, ni tampoc que els portaveus més destacats de les forces que formen el govern van repetir fins a l'extenuació que el referèndum era "pantalla passada", que el referèndum "ja s'havia celebrat" al 27S, que ja havíem guanyat, que ja èrem república, i alguns fins i tot van afirmar que es presentaven a les eleccions espanyoles única i exclusivament per anar a explicar-lis a Madrid que havíem guanyat i que ja èrem república (que els representants espanyols debien ser molt rucs, o els representants catalans debien explicar-se molt malament, perquè va caldre que hi anessin un segon cop a explicar-ho). L'únic portaveu a qui li vaig sentir dir que el "referèndum" no s'havia guanyat va ser Antonio Baños. Tampoc crec que calgui que li recordi que durant la campanya del 27S tots els tertulians i twittaires extasiats amb la celebració del 27S que estaven invertint totes les seves energies en anunciar la bona nova de les plesbicitàries i de la imminència de la independència, van repetir un cop i un altre que la candidatura CSQEP (experiment que ara no jutjaré) estava en el bloc del "no", tot i haver repetit reiteradament els membres d'aquesta candidatura que no es posicionaven amb cap de les dues opcions perquè no reconeixien el valor "plebiscitari" d'aquests comicis i demanaven recuperar la via del referèndum vinculant. Lògicament aquesta insistència en anunciar que els vots de CSQEP anirien al bloc del "no" obeïa a una voluntat de disuadir al votant sobiranista d'esquerres de concedir-li el seu vot a aquesta opció. Però... Oh! Sorpresa! Després del 27S aquests mateixos que advertien que els vots de CSQEP anirien al bloc del "no" van dir que havia guanyat el "si", perquè els vots a CSQEP i a UDC (tot i quedar fora del parlament) no podien contar-se dins del "no", i que per tant el "si" havia guanyat. En què quedem? Ah! I ara resulta que aquests mateixos que repetien que el referèndum era "pantalla passada" i que proferien sonores burles cap als què encara reclamaven aquesta via, ara són els mateixos que diuen "o referèndum o referèndum", i intenten demostrar que ells sempre l'han volgut, i que són els altres qui no el volen. Torno a preguntar, en què quedem?

Com pot veure amb aquests exemples que li he exposat, a vegades em dona la sensació que els portaveus processistes ens prenen el pèl, o es pensen que tenim amnèsia selectiva (o potser són ells qui la tenen). Els portaveus del "Procés" porten des del 2015 canviant el discurs cada pocs mesos, sempre dirigint les seves crítiques i atacs envers els mateixos, els que ara formen l'espai dels "comuns", posant-los sempre com als dolents de tot plegat i els principals culpables de que les coses no surtin bé. No paro de veure a simpatitzants del seu partit atents com falcons a cada paraula que pronuncien als mitjans els portaveus comuns per tal d'acte seguit burlar-s'hi o fer-hi judicis de valor, sempre des d'una pretesa superioritat moral revolucionària, de desobediència.

Senyor David Fernández, deixim que li digui que a les experiències de desobediència civil que he viscut, que no puc dir que hagin sigut moltes però si n'han estat unes quantes, he vist poques, poquíssimes persones pertanyents a l'òrbita de l'actual bloc de govern de JxS participant-hi, i en canvi n'he vist moltes, moltíssimes del seu partit i de l'actual entorn anomenat dels "comuns". Deixim que li recordi que fa poc van jutjar a unes persones del seu partit per cremar fotos del rei, acte reivindicatiu a Girona que vaig presenciar en directe, i els portaveus de JxS van expressar una total aprovació envers l'actuació dels tribunals espanyols, i en canvi els portaveus "comuns" van condemnar-ho. A totes les mobilitzacions a on hi he estat a Girona he vist gent de la CUP i de l'entorn que ara anomenen els "comuns" lluitant colze amb colze, al #BlocSalt, a les protestes contra les obres del TAV, a les nombroses manifestacions veïnals dels darrers anys, a les manifestacions i actes a favor de les refugiades i refugiats, i un llarg etcètera. 

Ignoro què els hi porta a alguns portaveus de la CUP a disparar sempre contra els comuns i a ridiculitzar les seves propostes, quan crec que vostès tenen prou capacitat com per entendre que la intenció darrera de les mesures "acordades" és desencallar aquesta situació, que actualment es troba en un carrer sense sortida, mirant de fer veritablement efectiu un hipotètic referèndum. Poden no estar d'acord, òbviament (igual que els "comuns" tampoc estaven d'acord amb dotar-li al 27S un caràcter plebiscitari), i tenen tot el dret del món a criticar-ho, però sisplau, no profereixi judicis de valor ni vingui a donar lliçons de desobediència i revolució envers els què ara miren d'assolir una via acordada, ja sigui amb Espanya, amb Europa o amb la comunitat internacional. Faci-ho, sisplau, amb el govern de Junts pel Sí, al qual a vostè no li he sentit ni llegit mai criticar-lo directament per no complir cap ni una de les seves promeses tot i estar governant en majoria, i és a qui realment hauria d'estar criticant. Perquè són ells els què van prometre desobeir i no ho han fet. Són ells els què han exercit el #PressingCUP contra vostès reiterades vegades per a obligar-lis a acatar les seves directrius, i de fet ho estan fent ara amb el tema dels pressupostos un altre cop. Són els mitjans catalans afins al govern els què els ridiculitzen i els deixen com a nens rebels que perden el temps discutint-ho tot en assemblees. És el govern de la Generalitat a qui li han d'anar a demanar comptes i han de criticar per manca de desobediència.

Ara bé, vostè ara podria contestar dient que el seu article no s'adresava necessàriament als comuns, que no els esmenta en cap moment, i que podria ser perfectament aplicable també als sectors de l'antiga convergència, ara PDECat, que també aposten per la via acordada, i fins i tot podria aplicar-se a l'òrbita del PSC. Si, i tant que podria ser així, certament no diu cap nom concret de cap organització al seu article, sinó que es dirigeix en general a totes aquelles i aquells que ara aposten per la via acordada. Però precisament aquest és el problema: que movent-se vostè en aquesta ambigüitat es treu els problemes de sobre, no mullant-se i oferint múltiples interpretacions depenent de qui llegeixi. Però amb tots els meus respectes, llavors no queda vostè en posició de donar a ningú lliçons de valentia ni de desobediència si després és el primer en moure's en una ambigüitat calculada per tal de no perjudicar al govern de la Generalitat.

Senyor David Fernández, dubto molt que llegeixi la meva exposició, i encara que hagués tingut el rampell de començar a llegir-la dubto molt que hagi arribat fins aquí. No s'amuini, ho puc entendre, és un "tostón" interminable ple de coses que segur que li han dit un munt de vegades. Però en el cas que vostè hagi arribat fins a aquest punt, per començar li expresso el meu agraïment per prestar atenció al meu humil i particular punt de vista, i a continuació permeti'm que li suggereixi que, si vol donar lliçons sobre unilateralitat i revolucions, li faci a qui les necessita de veritat: els suposats "rebels" del govern de JxS.

Moltes gràcies, i bon any 2017.

ECG.

Reinici del blog "Danzad, danzad malditos"

No és cap secret que el ritme de publicació en aquest blog és força irregular. El vaig iniciar amb molta empenta i energia, amb l'objectiu de ser una mena d'altaveu-bitàcora i espai de reflexió, molt vinculat al moment polític del moment. Poc a poc s'hi van anar barrejant cada cop més les opinions personals, convertint-se en un blog d'opinió. Una eina d'autobombo com una altra qualsevol.

La manca de temps i motivació per escriure han condicionat la major part de la vida d'aquest blog. Definitivament, no tinc prou moral ni motivació per a fer articles com els què he anat fent fins ara de forma periòdica i disciplinada, així que avui, amb l'arribada d'aquest nou any i com un propòsit d'any nou més, he decidit fer-li una "maneta de gat", eliminar moltíssims elements que el sobrecarregaven, i convertir-lo en un blog personal.

D'avui en endavant, els articles que trobareu en aquest blog seran simples reflexions personals, a l'estil d'un diari. Sóc conscient que aquesta mena d'escrits són encara menys interessants que els què hi havia fins ara (i mira que ja n'eren, de poc interessants), però serà quelcom més adaptat a les meves possibilitats i a la meva moral en aquests moments. Em motiva més compartir pensaments i reflexions diàries més que no intentar fer articles més elaborats, que a un inútil com jo li requereixen un esforç molt gran i moltes hores de temps amb les que no hi conto.

Us dono, doncs, la benvinguda al nou "Danzad, danzad malditos". Un espai de reflexió d'un eugenienc amb un ego sobredimensionat que es pensa que té quelcom mínimament interessant a dir. Si us agrada el què llegiu aquí, no dubteu en deixar-hi els vostres comentaris...

ECG.

Els comuns, el processisme i el Born.

Les xarxes socials treuen fum. De manera semblant a com va passar ara fa un any, internet torna a ser un camp de batalla de retrets i de pura ràbia. "La guerra de les xarxes II: El Processisme Contraataca".

Recordarem que, ara fa un any, les xarxes a l'estiu van esdevenir un infern de proporcions bíbliques degut a la proximitat de les eleccions catalanes "plebiscitàries" del 27S, que havien de ser la consulta definitiva, el "tot o res". En aquesta lògica absolutament binària no hi cabia la disidència, i per això calia acosar fins a l'extenuació als que havien gosat no ser ni blancs ni negres, als que havien comès l'heretgia imperdonable de pensar per ells mateixos: els independentistes "procescèptics" i els renegats de CSQEP. I tot i que el "si" va guanyar clarament en el presumpte plebiscit (els vots a CSQEP i a Unió no estaven en el bloc del "no", tot i que aquests se'ls vulguin agenciar), va ser un "si" insuficient. Terrible. Després de tants d'esforços per a esclafar a la disidència, resulta que el problema no era que hi haguessin uns pocs renegats que fessin nosa, sinó que el problema era que encara no hi havia prou suport clar i incondicional al projecte.

Què calia fer? Autocrítica i obrir debat? Estudiar per què el projecte no havia convençut a prou gent i de quina manera podia fer-se un espai més inclusiu? Analitzar els encerts i els errors i actuar-ne en conseqüència? No, home, no! Això és de botiflers i podemites! El Processisme, com a moviment totalitari que és, no admet la desavinença, ni molt menys la deliberació (a menys que aquesta es basi en fer-se autobombo i en deixar clar que els que s'equivoquen sempre són els altres). Retroalimentant-se sempre amb la dreta filofeixista espanyola del PP i C's, el processisme ha continuat mirant-se el melic, fent victimisme, inspirant a trolls amargats i assenyalant possibles traïdors. Pur maccarthisme.

I així portem un any. Un llarg any a on hem anat encadenant dies històrics, declaracions grandiloqüents de desobediència que no s'han materialitzat en absolutament res, espectacles deplorables al parlament (que no ha aprovat ni una sola llei nova en el darrer any), contradiccions absurdes, despropòsits i disbarats per donar i per vendre, i molt, molt, molt de victimisme. 

- Aprovarem una llei de pobresa energètica!

- El PP / TC (arriba un moment en què són indistingibles) ens la ha tombat...

- Buaaaaa! Buaaaaa! No és just! Heu vist? Heu vist què dolents que són? Com ens maltracten a nosaltres i només a nosaltres? Marxem ja! Marxem!

- L'ajuntament de Barcelona diu que l'aplicarà de totes formes...

- No! Són uns botiflers lletjos i dolents! No els hi feu cas! Diuen que desobeeixen però després voten amb el PP! Buaaaa! Buaaaaa! Snif... Mama, on ets? Vull que marxem! Vull que marxem!

I així fins a l'infinit. El patetisme no té límits. Fer el ploricó per una banda, i famfarronejar per una altra.

- Nosaltres no hem de demanar permís a ningú per a fer res! Només ens debem al mandat del poble de Catalunya! Tirem pel dret, no tenim por!

- Però si encara no heu aprovat ni una sola llei vinculant de desconnexió...

- Ho farem! Nosaltres desobeïrem! No com els inútils de Podemos, que són monàrquics constitucionalistes que no aspiren a canviar res, només a fer-li sorpasso al PSOE i sustituïr-lo!

- Monàrquics? Però si als seus actes polítics i manifestacions no hi ha ni una sola bandera monàrquica constitucionalista... Sempre porten tricolors, o banderes castellanistes, alguna bandera vermella, estreleiras a Galícia... I els seus caps visibles sempre s'han declarat republicans, i una part important de la seva militància ve d'entitats netament republicanes...

- Són monàrquics i punt! Constitucionalistes! Espanyols! No canviaran res! Nosaltres construirem una república a on es canviarà tot!

- Però Podemos a Espanya i el moviment dels Comuns a Catalunya ja han canviat moltes coses... De fet, allà a on governen, encara que no puguin dur a terme canvis molt profunds per la seva insuficient representativitat, han remogut consciències i han fet importants actes simbòlics. Per exemple, a Barcelona han prohibit la misa als caiguts feixistes pel 18 de juliol, que quan governaven el PSC i CiU mai es va prohibir...

- Veus? Encara parleu de CiU! On heu estat tot aquest temps? Viviu al passat! Viviu al dia de la marmota! No heu entès absolutament res!

- Però als ajuntaments segueix sent CiU fins al 2019...

- CiU ja no existeix! Ara són el Partit Demòcrata Català, que s'ha declarat republicà, no com els monàrquics de Podemos!

- Però el nom encara no ha pogut ser donat d'alta per la seva similitut amb...

- Veus com desobeïm? No ens deixen donar el nou nom d'alta, però el donem d'alta igualment! Ha! Has vist? Has vist? Nosaltres sols ho podem canviar tot! Fora els "comuns" que contaminen el nostre procés cap a la república catalana! Visca Puigdemont!

I així, entre ploriqueig i famfarronada es va deixant anar alguna proclama paternalista mística en to condescendent, generalment finalitzada amb una salutació i bons desitjos. 

-Nosaltres només lluitem per ser una nació lliure, un país sobirà que pugui decidir què vol ser. A la república catalana ha de quebre-hi tothom, però per a assolir-la hem d'unir-nos tots, hem de fer pinya i compartir les aportacions de tots plegats a la futura República. Quan veieu que no hi ha remei i que no es pot canviar absolutament res a l'Espanya actual, us estarem esperant amb els braços oberts. Uniu-vos al Procés! Salutacions, companys!

Què romàntic que s'hagi recuperat l'estil epistolar, i què trist que només sigui un illot enmig d'un enorme oceà de bajanades. I de totes maneres, per molt fraternal i benintencionat que soni, tot són paraules buides que en realitat busquen el xantatge emocional, jugar amb els sentiments per tal d'esborrar tot rastre de racionalitat que pugui portar a l'escepticisme.

Però tot i que aquest cúmul de despropòsits té si fa no fa un ritme regular, amb altibaixos (depenent de si estem en un dia històric, en una proclama de sobirania/desconnexió, en una pasa endavant, en una pasa al costat, en una pasa al fons, o en el cha-cha-chá), al llarg dels darrers mesos el to s'ha recrudit. A les darreres eleccions del 26J, el processisme, estancat i sense rumb, va assenyalar a Podemos i als Comuns com l'enemic a batre, sobretot des d'ERC, que veia perillar l'hegemonia de l'esquerra catalana que ja s'havien auto-adjudicat després de la desintegració del PSC. El processisme i els comuns, després de molts rifi-rafes i enfrontaments, van arribar al directe xoc de trens després de les polèmiques votacions per la presidència de la mesa del congrés, a on ERC va donar explicacions molt vagues i poc convincents de la seva decisió d'abstenir-se. No negaré que potser la reacció dels comuns va ser desmesurada envers les abstencions d'ERC i les votacions favorables de CDC al PP (tot i que alguns processistes extrems raholians-markserrians neguin aquestes darreres i diguin que han estat els de Podemos els que han votat a favor del PP per a fer mal al Prusés, perquè tot, absolutament tot, es fa per a perjudicar al Prusés), però no és menys cert que els partits processistes estan portant el nivell de contradicció a límits incomprensibles. Van prometre que el 20D era el darrer cop que s'hi presentaven, i no va ser cert (la pela és la pela, noi), i els convergents de CDC/PDC (o MILF, com els ha rebatejat l'amic Albert Soler) denuncien al TC, el qual consideren deslegitimat, que no se'ls hi hagi donat grup propi al parlament d'un país que consideren estranger (deu fer molta ràbia haver-se venut al PP per a res). Però el conflicte entre comuns i processistes s'ha agreujat encara més aquests dies, a arrel de la polèmica del Born (per als qui no estiguin al dia del tema, aquest magnífic article de Núria Alabao en fa una bona síntesi). El què en un principi era una simple polèmica per una qüestió de memòria i simbolisme ha arribat més enllà, i ha acabat en forts enfrontaments.

El rerefons del conflicte, com la mateixa Núria Alabao explica clarament al seu article, és una qüestió de control dels relats. El processisme necessita controlar el relat històric per mitjà de promocionar el 1714, i obviar tota lluita posterior. Un suposat transversalisme, que en realitat amaga totalitarisme, al que li fa molta nosa el consens antifranquista, que comet l'heretgia d'unificar les lluites de l'esquerra espanyola i l'esquerra catalana (i part del centre-dreta català). Però la màxima indignació des de l'espai dels comuns va esclatar després d'una espurna llençada pel senyor Gabriel Rufián, el qual ha vist el seu ego incrementat fins a límits superlatius (crec que no va llegir el meu article del gener, i s'ha embriagat tant del seu ego que és un miracle que encara no hagi agafat un coma etílic). En un desafortunat twitt, l'enfant terrible d'ERC va vincular el fet que l'Associació d'Expresos Polítics del Franquisme publiqués un escrit manifestant que no els hi era ofensiva la presència de les estàtues franquistes a l'exposició amb un suposat partidisme del seu portaveu, Enric Pubill, autor del manifest i que va anar en un lloc simbòlic a les llistes de Barcelona en Comú. Cree el ladrón que todos son de su condición. És natural que el membre d'una entitat que ha acabat polititzada (entre altres entitats com l'ANC abans ciutadanes que ara són titelles de la política institucional) cregui que altres entitats són del mateix parer. Fins aquí, tot quedaria en una simple opinió. Al cap i a la fi, les opinions són com els culs, tothom en té. Però la cosa no s'ha quedat en una simple opinió, el to ha anat pujant com una bola de neu, i hem acabat veient com ERC i tot el processisme en general ha acabat despreciant directament a les víctimes franquistes que no siguin les seves pròpies, o relativitzant la seva importància, posant-se ells com a màrtirs màxims amb dret a assenyalar i a jutjar a qui li plagui.

Un panorama desolador. El processisme ha assolit el seu zènit d'impresentabilitat arribant a l'extrem de menysprear a les víctimes del franquisme per tal de reforçar el seu relat, de consolidar aquest mon imaginari a on està tenint lloc a Catalunya el major desafiament a Espanya de tota la història, a on el processisme és la major revolució política que hi ha a tot l'Estat Espanyol en aquests moments (o directament la única, com repeteix cert professor universitari el nom del qual no vull recordar). A on portarà tot això? Acabarà tot en una simple bronca d'estiu, i la oblidarem d'aquí a uns mesos, i tard o d'hora el processisme caurà pel seu propi pes? O anirà a més, i els nivells de surrealisme del processisme portaran a una histèria col·lectiva encara més gran? Qui sap. L'únic que sé segur és que no anem pas bé, senyors, no anem pas bé...

ECG.

Alimentar l'ego amb moderació

Avui m'he adonat que encara no havia escrit absolutament res en tot el 2016. Però és la tònica habitual. Des que vaig iniciar el blog allà per l'any 2013, embriagat per tota la mobilització que estava tenint lloc a la meva ciutat (o que a mi em semblava que tenia lloc), del gran impuls inicial vaig anar passant a la deixadesa, per a finalment escriure una vegada o dues al mes com a molt. Ja d'entrada sóc un procrastinador professional, però a més a més sóc hiperactiu i estic enmerdat en mil batalles, així que mai trobava temps ni ganes per a seguir escribint. Però especialment costava trobar la motivació.

Sovint pateixo un síndrome molt típicament ibèric, parlar del què no sé. Ja ho deia Azaña, si els peninsulars parlessin només del què saben, es generaria un profund silenci. Però en realitat, aquest és un síndrome comú entre els histriònics de les xarxes. 

Suposo que aquesta afició a ser un adicte a les xarxes bocamoll en part es deu al fet de ser professor, i a que la meva feina sigui precisament parlar sobre el que sé, així que en les meves estones d'oci és comprensible que prefereixi parlar sobre el que no sé. Sóc un gran ignorant, com tots ho som en realitat, l'única diferència està en quines coses ignorem, les quals sempre seran moltes més que les que sabem. 

Bé... Reconec que tantes profunditats m'estan avorrint fins i tot a mi mateix. Podria estar posant a parir el "processisme", com faig sempre. Podria estar llençant missatges demagògics i plens d'esperança, com també solia fer. També podria estar al llit dormint com a un bon gironí. Però no. Avui no. Avui em ve de gust fer quelcom encara pitjor que tot això: alimentar el meu enorme ego parlant de mi mateix.

Quan un està acostumat a ser un borni entre cegs acaba pillant el mal vici de sobrevalorar les pròpies capacitats. I en aquests casos, és molt saludable donar-se una dutxa d'humildat. Però clar, sovint aquestes dutxes d'autocrítica poden resultar en una dràstica reducció de la creativitat. En el meu pas pel món del teatre vaig aprendre que el motor d'un actor és precisament la seva vanitat, que el fet de ser algú amb una visió molt elevada d'un mateix permetia sovint un nivell de dramatització més alt, ja que l'actor necessita alimentar el seu ego demostrant les seves grans capacitats interpretatives. Crec que això podria ser aplicable a altres aspectes del dia a dia. Amb l'objectiu de satisfer el propi ego demostrant al món del què s'és capaç, es pot desenvolupar la creativitat. Tot i això, no s'ha d'oblidar que la egolatria, a banda d'impopular, és tòxica.

Amb el costum d'alimentar l'ego s'ha d'anar molt en comte, igual que amb l'alcohol. Una copa no fa pas mal, és plaent, i a més a més pot obrir la ment, però beure en excés té severes conseqüències, i embriagar-se d'ego pot ser igual de perillós, si no més.

Així doncs, lectores i lectors, us convido a treure els vostres egos a passeijar i a ser creatius, a escriure, a fer servir les xarxes per a donar a conéixer la vostra opinió, que les opinions són com els culs: tots en tenim. La xarxa està plena d'escrits avorrits i intranscendents, i es troba a faltar originalitat i xispa. I ja que aquí no la trobareu, doncs potser ha arribat el moment de crear-la vosaltres. Com a mínim, un lector en tindreu, un servidor, que és un lector insaciable, així com un col·leccionista d'egòlatres als quals m'agrada observar amb deteniment.

I bé... Em consola saber que, mentres esteu llegint això, no esteu cremant contenidors ni empenyent a iaies per les escales. Gràcies per compartir aquesta petita dosi d'egolatria diària, la qual us recomano a totes i a tots que també exerciu.

ECG.