El naixement dels comuns, rodejat d'atacs i insults

Si a algú no li interessa el més mínim un projecte aliè, la lògica ens diu que optarà per ignorar-lo, i no li prestarà cap atenció a la seva evolució. En canvi, si a algú li preocupa un altre projecte diferent al seu, pel motiu que sigui (generalment perquè pot suposar l'esfondrament del propi projecte), doncs la cosa ja canvia.

L'assemblea constituent dels comuns va ser interessant. Per una banda, va ser il·lusionant per tothom qui va ser-hi, ja que representa una quimera que porta al cap de l'esquerra d'aquest país des de fa generacions, la de la "unitat". Aquesta per sí mateixa no és necessàriament positiva (tot i que hi hagi el vell dit "la unió fa la força"), ja que mai pot existir aquesta "unitat" sense imposicions per part d'uns posicionaments envers els altres. Així, per exemple, gent que sigui euroescèptica (com és el meu cas) dins d'un projecte unitari com aquest li toca empassar-se més UE. Per això la unitat per sí mateixa no és necessàriament positiva, però desgraciadament és indispensable si es vol dur a terme alguna passa endavant envers qualsevol projecte de canvi, ja que el sistema electoral està dissenyat d'una manera que només amb enormes majories es pot fer quelcom palpable. Així doncs, tot i que sona molt romàntic i molt positiu de cares a discursos d'optimisme i de flors i violes, la unitat no és una virtut, sinó una necessitat, i toca empassar-se molts de gripaus per assolir-la. No és menys cert que l'absència de la part de Podem que representa l'Albano va suposar un toc d'alerta envers això, que la unitat a vegades no és tan senzilla, i no tothom està disposat a sacrificar-ho absolutament tot en nom d'aquesta. Veurem com evoluciona.

Per l'altra banda, va ser molt curiós veure com tot el processisme, des dels trolls més barroers fins als representants electes suposadament més "seriosos", van estar seguint atents com falcons aviam quin era el posicionament definitiu dels neonats "comuns" envers el tema de la independència. No cal dir que encara que, de l'assemblea hagués sortit tothom cridant "independència" amb estel·lades per tot arreu portant sobre les espatlles a Colau i Domènech amb barretina, el processisme hagués trobat algun resquici o punyeteta per on posar-se a atacar, criticar i posar en dubte (igual les barretines les portaven tortes). Mai estaran contents, sempre necessiten buscar "traïdors botiflers" sobre els quals projectar les seves pròpies mancances, perquè si no ho fessin no els hi quedaria més remei que enfrentar-s'hi a la dura realitat i fer catarsi, cosa que seria molt saludable, però ara mateix no els hi veig gaire disposats.

Jo personalment hagués preferit un posicionament més sobiranista, deixant la porta oberta a possibles enteniments amb la resta de pobles ibèrics, però és comprensible que el posicionament hagi estat més en línia confederalista tenint en compte que s'ha construït una força política molt barcelonacèntrica, plantejada a partir d'un model d'èxit com ha estat Barcelona en Comú. Aquest fet també molesta força a un habitant de les comarques gironines com un servidor, a qui el centralisme de la ciutat comtal li fa grima, però així és com ha nascut i s'ha desenvolupat el projecte (tot i haver-hi hagut aportacions molt valuoses de pluralitat territorial per part d'algunes llistes, com la que vaig decidir votar en el procés de tria de càrrecs interns, "Gent Comuna"). Tot i això, la declaració final ha resultat prou integradora per a que hi quèpiguen un ampli rang de sensibilitats. I aquesta declaració ha estat el punt principal de descalificació i burla per part del processisme, el ferro roent al qual s'hi han agafat amb les dos mans i fins i tot els peus per tal de poder posar el ventilador en marxa i deixar anar merda.

Les burles i descalificacions anaven en la línia de considerar una bestiesa sense cap ni peus parlar de "república catalana dins d'una monarquia borbònica", i que en realitat això era una tàctica per no mullar-se i enredar a incauts de poques llums. Bé, ni cal dir que no és això el què s'ha dit en la declaració definitiva, però per als trolls processistes que viuen en la seva pròpia realitat, sustentada per un discurs mutant dirigit pels seus gurús dels mitjans i les xarxes que no té correspondència amb la realitat, els hi és molt còmode deformar un concepte fins que encaixa amb les seves burles fàcils i anar-ho repetint un cop i un altre, repetint-ho mil cops fins que potser es torni una realitat. Dubto que funcioni, però a qui no li interessa la realitat sinó viure dins del seu propi relat i donar-li consistència de consum intern, doncs li dona exactament igual.

Tot i això, per si m'està llegint algun processista masoquista o prou crític com per a llegir opinions contràries (cosa que és una quimera, ja que el processisme es basa precisament en l'absència absoluta d'esperit crític, ja que un nanogram de crítica és suficient per desmuntar tot el seu discurs), m'agradaria compartir-hi alguns fragments de discursos pronunciats per altres polítics catalans:

"Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

(...)

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat (...).

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!"

"En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica."

Ja s'hauran adonat la majoria de lectores i lectors que els primers fragments pertanyen al discurs de proclamació de la República Catalana del 14 d'abril de 1931 per part de Francesc Macià, i que el segon fragment pertany a la proclamació feta per Lluís Companys durant els "fets del sis d'octubre" del 34. La primera declaració podem dir que s'hi troba més propera a la declaració dels "comuns" que no pas la segona, que es va enunciar en una situació d'emergència i com a un intent desesperat de salvar la República del pou on estava caiguent, però el concepte ve a ser el mateix: el de lluitar per la República Catalana, però sense renunciar a teixir aliances i complicitats amb la resta de pobles ibèrics.

¿Que ara mateix l'estat espanyol és una monarquia i no sembla que hi hagi possibilitats reals que això canvii a curt termini? Cert. Però el marc monàrquic està molt desgastat, i cal començar a esquerdar-lo de veritat. I aquesta proclamació de voler crear una "República Catalana" però sense renunciar de forma absoluta a un estat peninsular obre la porta a plantejar seriosament un model republicà federal o confederal amb cara i ulls (i no l'autonomisme 2.0 del PSOE/PSC que es fa dir federalisme, que ha desprestigiat a nivells ínfims aquest plantejament, des de sempre majoritari a Catalunya). Això obre les portes a més canvis, ja que plantejar simplement una independència de Catalunya i prou, sense cap mena d'intenció d'influir a Espanya, suposa reforçar encara més el model monàrquic, i fins i tot indirectament recolzar-lo, com amb la vella cantarella "Espanya és irreformable, marxem ja!" (que com deia un amic meu, fa pensar amb el típic nen petit que diu "doncs no jugo!" i se'n va).

¿Aconseguirà el projecte dels "comuns" cuallar a Catalunya i teixir les aliances necessàries tant amb la resta dels pobles ibèrics per acabar amb el règim del 78, com amb els pobles europeus per tal d'acabar amb el marc austericida? No en va també hi ha intenció de prendre part en el projecte de Varoufakis, DiEM25. ¿S'aconseguirà consolidar un discurs alternatiu al processisme que trenqui amb el model de la transició? Està per veure. Ho veig molt complicat, però de moment, sembla que nem ben encaminats...

ECG.

Grècia resisteix

Mentre estic escrivint aquestes línies, encara s'està celebrant el referèndum a Grècia, i ignoro quin serà el resultat. El meu cor desitja que sigui OXI, però una part de mi, escarmentada després de mil moments d'il·lusió, em fa témer que moltes i molts grecs es vegin derrotats per la por i decideixin apostar pel mal menor, tot i que això serà vist per molts com a una derrota.

Mai m'ha agradat aquest tòpic de què "la història es repeteix", però és cert, com deia Mark Twain, que a vegades rima. I no puc deixar de pensar en el tòpic tan inevitable de pensar amb la segona guerra mundial. Bé, en general, les referències a aquesta època derivades del conflicte grec són nombroses, i gairebé inevitables, començant pel llegendari OXI pel qual la esquerra grega fa campanya avui. Però els paral·lelismes són molt temptadors, i deliciosament reveladors.

Efectivament, Alemània torna a tenir la major part d'Europa sota el seu domini, abans per les armes, ara per mitjà de l'economia, però Anglaterra s'hi manté fora del domini del BCE. Rússia avança per l'est, lentament, recuperant territori que abans havia perdut. I ara, amb la major part d'Europa mirant amb mals ulls cap a Alemània, i amb un desembarcament imminent en el continent per part dels americans (per mitjà del TTIP). I dins de tot aquest conflicte, els grecs es rebel·len. I una vegada més, estan sols, i sembla que si volen fer fora a l'invasor hauran de fer-ho sols, com ja ho van fer en el seu moment en què van fer fora a l'exèrcit nazi sense pràcticament ajuda rellevant de ningú altre. Però una vegada van fer fora l'invasor, el país es va enfonsar en una terrible guerra civil. I tant com una guerra civil no crec, però és innegable que el país es troba profundament dividit.

Òbviament que les circumstàncies són molt diferents, i els paral·lelismes poden veure's com a forçats, però és inevitable. El record constant de la "quita" del deute alemany de la postguerra hi és present des de l'arribada de Syriza al poder, si no des d'abans, i el risc de la caiguda de Grècia dins de l'òrbita russa espanta molt occident, igual que passava a finals dels anys 40. Efectivament, ja a aquella època, els partisans comunistes es trobaven molt a prop de la victòria, i molta gent a Grècia apostava per un acostament a la URSS, igual que ara molts grecs miren cap a Rússia en busca d'una possible solució als seus problemes. Però occident no pot permetre aquest dràstic canvi de rumb de la política grega per interessos purament geoestratègics, els mateixos que van permetre a Grècia entrar a l'euro tot i no complir les condicions necessàries per a entrar-hi. Grècia és un punt clau, no només simbòlic per ser la terra del naixement de la cultura occidental, sinó també pràctic, ja que es troba en un encreuament de camins entre orient i occident. I aquesta porta, que ara mateix es troba oberta envers occident i tancada envers orient, pot girar 180º i passar a estar oberta a orient i tancada a occident.

Però les gregues i els grecs volen ser amos del seu propi destí. Estan farts de ser un peó en un tauler d'escacs molt major. Occident per una part els recolza en els conflictes envers els seus veïns, com el conflicte encara no resolt amb l'Antiga República Iugoslava de Macedònia, nom provisional que sembla eternitzar-se. Efectivament, l'intent de l'estat macedoni d'erigir-se com a hereu directe de la macedònia històrica va topar-se amb l'aplastant negativa per part dels grecs, i occident els hi va donar la raó. El debat pot fer-se etern en aquest joc de legitimitats. És obvi que la Macedònia històrica era un regne de cultura hel·lènica, i els habitants de l'actual estat macedoni són eslaus meridionals, emparentats amb els búlgars i els serbis. Existeixen mil relats i discussions sobre el tema, però tot acaba sent un "aviam qui la té més grossa". I així, veiem com els macedonis i els turcs neguen constantment la legitimitat de l'actual estat grec, veient als hel·lens actuals com a quelcom nou que no té res a veure amb l'antiga Grècia i la seva indubtable superioritat cultural. Un debat esgotador, al qual s'hi apunten molts sense saber ni tan sols de què estan parlant. I mentres tant, tenim als grecs teòricament recolzats per occident, però alhora seriosament castigats pel mateix occident, mentres per una banda els macedonis somien amb expandir les seves fronteres fins al mar adriàtic i rebatejar la ciutat de Tessalònica com a Solun, una part dels búlgars reivindiquen Tràcia, i sectors ultranacionalistes turcs somien amb recuperar els seus antics dominis al peloponès. Grècia està rodejada d'enemics, i els seus teòrics defensors ara són enemics també.

Avui, igual que ahir, els grecs tornen a estar sols i a dependre només d'ells mateixos per a sortir endavant. Les ombres del gran ós rus i de l'àliga americana cobreixen el sol del mediterrani. I al nord d'Europa, es desprecia als grecs tractant-los de vagos i morosos. Un tòpic que s'estén a tot el sud d'Europa, i que ens inclou també a nosaltres. Per això també és inevitable sentir solidaritat, aquí al mediterrani, envers el poble grec i el seu coratge en aquests terribles moments que estan passant. Per això, hauriem de fer-lis saber als grecs que en realitat no estan sols, i que moltes persones al sud d'Europa empatitzem amb la seva situació.

ECG.

La Historia como arma arrojadiza

Hace un par de semanas, en una de sus clases, la doctora Maria Rosa Congost compartió con nosotros un artículo escrito en el diario ARA del doctor Josep Fontana (del cual, por cierto, tengo pendiente de leer su último libro, "El futuro es un país extraño"). En este blog hay una transcripción del artículo - que, por cierto, es en catalán - para quienes no puedan acceder a la web del periódico.

Aunque invito a todo el mundo a leer el artículo, para el público más holgazán haré un resumen de lo que viene a explicarnos el discípulo de Vicens Vives: que en ocasiones uno se encuentra con personajes que descalifican de forma muy gratuita en los debates y discusiones y que rechazan acríticamente toda fuente de información alternativa que se les ofrezca, habiendo sido él mismo víctima de dichas descalificaciones. Creo que muchas y muchos nos hemos encontrado alguna vez con alguien que desprecia nuestra opinión basándose en un argumento historiográfico falaz, y que cuando invitamos a la persona en cuestión a leer otras fuentes más objetivas para tener una segunda opinión sobre el tema (citándoselas y todo), la persona se niega en redondo a aceptar ningún argumento, por contrastado y veraz que sea, y acepta tan sólo los argumentos que quiere oír, y desgraciadamente siempre hay literatos que ofrecen a este público escritos panfletarios que tienen de científicos lo que yo de modelo de lencería.

Para los no-catalanófonos, paso a citar parte del primer párrafo de dicho artículo traducido:

"Los historiadores nos topamos a veces con el problema que representa topar con personas que no tienen los conocimientos necesarios para valorar los resultados de nuestro trabajo, pero que se aferran a sus prejuicios y convicciones para negarles la validez. Disponen de un repertorio interior y personal de ideas que se ha ido nutriendo de fragmentos aislados de conocimiento: de lo que les explicaron hace muchos años en el colegio, de una vieja lectura, de lo que oyeron en una tertulia de televisión, de lo que dicen cada día los periódicos... Unos datos que han escogido para asociarlos a su forma de entender la sociedad y el mundo, y que permiten explicar la resistencia que oponen a aceptar revisiones que no encajen en este marco de ideas y valores asumidos íntimamente".

Ciertamente, tras leer el artículo recordé las discusiones que tuve el año pasado con una serie de personajes del twitter fanáticos del fantoche de Pio Moa, los cuales se negaban rotundamente a aceptar la acientificidad de su trabajo, alegando que Moa escribía con honestidad, cosa que no hacían los historiadores marxistas-leninistas científicos. Dichas experiencias surrealistas me llevaron a escribir mi artículo más exitoso con diferencia hasta la fecha, "Los trolls de internet: la dictadura de la ignorancia". Y lo más divertido de todo es que las malditas discusiones con la historia como arma de fuego usada intencionadamente para fusilar al contrario siempre son por el mismo tema: Cataluña y España.

Yo hasta ahora pensaba que estos debates agotadores y testosterónicos que no llegan a ninguna parte eran sólo cosa de cibernautas iluminados (como un servidor), pero me sorprende ver cómo a reconocidísimos maestros en Historia les pasa lo mismo. Pero, ¿cómo pueden determinados personajes tener los huevos de atacar gratuitamente incluso al mismísimo doctor Josep Fontana? ¿Cómo esta panda de payasos pueden, sin despeinarse, vomitar sandeces y ponerlas a la misma altura que trabajos académicos y científicos? ¿Cómo pueden considerar que tienen la misma validez una chorrada dicha por personajes como César Vidal o Paco Marhuenda que no el trabajo de doctores honoris causa por varias universidades como el doctor Fontana?

Imagínense ustedes ahora, por un momento, ver en internet una discusión entre el doctor Pedro Alonso (uno de los mejores médicos del mundo, famoso por su trabajo contra la malaria) y Manuel Torreiglesias (el que fuera presentador de Saber Vivir, despedido de forma fulminante de su programa y luego fichado por Intereconomía, de donde también fue despedido el año pasado). Imagínense ustedes por un momento a gente utilizando citas y apuntes de los libros de Manuel Torreiglesias para desacreditar los trabajos del doctor Pedro Alonso. ¿Qué pensarían ustedes de dichos esperpentos? Dudo mucho que nadie siquiera prestara atención a quienes usaran el trabajo de frikis mediáticos para desacreditar a académicos respetados. Pero mi pregunta es, ¿por qué en un ámbito como la medicina, que he puesto de ejemplo, sería impensable que esto pasara, y en cambio en la historia pasa a diario? ¿Por qué en todos los medios de comunicación vemos a cualquier payaso opinando sobre historia y quedándose tan ancho, y encima despertando admiración de su público, y por si no fuera poco si encima desprecia al trabajo académico de ideología contraria a la suya será vitoreado como un héroe?

La respuesta, desgraciadamente, es que la historia no es vista aún como una ciencia. En el mundo académico el trabajo historiográfico es muy científico, y se ha alejado de dogmas y demás lacras del pasado, pero entre el público en general no es percibido así. La historia no es vista como una ciencia, sino como una afición, y muchos se creen ya expertos en historia y con derecho a opinar por haber visto el canal historia y por haber leído libros sobre templarios. De hecho, en alguna ocasión yo me he topado con gente interviniendo en debates de las redes sociales que soltaban sin despeinarse lindezas como que la exterminación de los indios en América fue un genocidio intencionado por parte de la opresión española (pese a que la mayoría de trabajos académicos coinciden en que las principales culpables fueron las epidemias traídas por los europeos al territorio, así como una pérdida de las ganas de vivir por parte de los indígenas al sentir sus dioses les habían abandonado), o que Adolf Hitler tenía contacto con sectas satánicas.

En resumen, es necesario que muchas y muchos hagan una revisión de sus prejuicios y dejen de pensarse que tienen la verdad histórica por mano. Porque igual que la opinión de un físico sobre el bosón de Higgs siempre será más válida que la mía, la opinión de un historiador sobre cualquier tema de historia será más válida que la de cualquier otro. Pero lo curioso es que muchos tratan de "clasistas" o "prepotentes" a quienes refuerzan sus argumentaciones diciendo que son historiadores y que entienden del tema, y no es que sean prepotentes: son historiadores.

Si queréis aprender historia, leed a historiadores, no a literatos.

ECG.

España no es una nación

España no es una nación, pese a que dichas palabras se hallen escritas en un documento sacrosanto e inmaculado llamado "constitución", el cual es usado por nuestra clase política como barrera infranqueable contra el "dret a decidir" de Cataluña, y se expone como expresión máxima e impoluta de la democracia. Como si la constitución española fuera la mejor que ha existido jamás, y ninguna libertad fuera posible sin ella... ¡Pero bien que la reformaron cuando desde Bruselas le apretaron las tuercas al gobierno!

Pero bueno... hoy no he venido a hablar de la constitución. Que, ya de paso, me gustaría advertir a tod@s l@s peper@s (y much@s sociatas también) que la constitución no impedirá que el pueblo catalán decida su futuro. De hecho, éste suele ser el argumento estrella que se esgrime contra el nacionalismo catalán: que Cataluña no es ninguna nación, pero España sí, y al parecer, según Esperanza Aguirre, con 3.000 años de historia (ahora resulta que la nación española es anterior a la invención de su propio nombre por parte de los romanos). Pero antes de nada, deberíamos tener claro qué es una nación.

El término "nación" es muy antiguo, y muchos pseudohistoriadores e iluminados afirman que la "nación española" nace allá en época de los visigodos debido a unas palabras de Isidoro de Sevilla en las que supuestamente emitía alabanzas a la "nación española", allá por el siglo VII. Nada puede estar más sacado de contexto ni ser más falaz. Antes de la Revolución Francesa no podemos hablar de naciones tal y como las entendemos hoy en día, ya que dicho concepto era muy distinto. Antes de que los liberales desarrollaran durante la ilustración el concepto moderno de "nación" como comunidad humana con una historia y unos rasgos identitarios comunes, dicho concepto era muy diferente. "Nación" implicaba "lugar de nacimiento", es decir, lugar de origen. Así, obviamente que se hablaba de naciones y de su pertenencia a las mismas, pero dicho concepto a menudo se refería más a orígenes étnicos cuando no geográficos. Así pues, toda referencia nacional anterior a la revolución francesa no es válida, pues se trata de un concepto diferente al que se entiende hoy día. Hay muchos racistas (que usan a menudo el eufemismo de "identitarios" para autodefinirse) que precisamente se apoyan en eso, de que antes de las revoluciones liberales el concepto de nación iba unido intrínsecamente al de "raza", pero eso es una verdad a medias.

Vayámonos, pues, al siglo XIX, en época de la revolución liberal, que es cuando realmente podemos hallar orígenes de la "Nación Española". Entonces también encontraremos a otros pensadores con un poco más de formación y algo más serios que dicen que ya podemos empezar a hablar de nacionalismo español durante la Guerra del Francés contra la ocupación napoleónica (1808 - 1814), en la cual hubo una gran exaltación de los valores de la españolidad contra el invasor gabacho. Bueno, aquí ya es algo más válido, y ciertamente es una opinión muy respetable, ya que tiene varias pruebas históricas que podrían aguantarla. Y si consideráramos que la nación española nace con la Revolución Liberal que se produjo conjuntamente a la guerra contra los franceses, entonces podríamos decir que la nación española es anterior a la catalana, ya que el nacionalismo catalán no toma forma como nacionalismo político tal y como lo conocemos hoy día hasta después de la primera república, en las décadas de 1870 y 1880. Pero una vez más, siento desilusionar a los lectores, ya que dicho proyecto nacional español que con tanto valor y entusiasmo defendieron los que redactaron la Constitución de Cádiz en 1812 fracasó estrepitosamente.

¿Y por qué fracasó la nación española? Por muchos motivos, que podrían llevar a debates interminables, pero la razón principal fue que el proyecto de nación española nunca fue una propuesta para el pueblo, sino para las élites. En lugares como Francia o USA, donde se han consolidado con mucho éxito sus respectivas naciones, los proyectos nacionales representaron una alianza entre la burguesía y las clases populares contra la nobleza, contra el antiguo régimen. Así pues, el proyecto de la nación americana o de la nación francesa eran proyectos en los cuales tenían cabida tanto los burgueses propietarios de fábricas como los pequeños campesinos, así como los obreros de la industria o los profesionales liberales.

Sin embargo, esta alianza entre burguesía y clases populares no tuvo lugar en España, entre otras cosas debido a la debilidad de la burguesía en España y a la desmesurada fuerza de la nobleza y la iglesia. Así, la alianza fue muy distinta: en España, quienes se aliaron fueron la burguesía y la nobleza, y construyeron SU propio proyecto nacional sin contar con las clases populares.

¿En qué me baso para hacer tal afirmación? Bueno, fuentes históricas que corroboran lo que digo hay muchas, y no puedo hacer un artículo tan largo como para que las aglutine a todas, pero sólo voy a dejaros unos cuantos datos interesantes que podéis contrastar sin ningún tipo de problema.

En 1835, en plena guerra carlista y durante la regencia de María Cristina (Isabel II tenía 5 añitos, y su padre había muerto hacía dos), Antonio Alcalá Galiano anunciaba en las Cortes que era necesario crear la Nación Española. Así pues, el gran orador liberal reconocía su inexistencia en esos días, pero consideraba que era necesario crearla como un proyecto colectivo que unificara los intereses de la clase dirigente y del pueblo, y así mismo, que fuera garante de las libertades de la ciudadanía. Dicho proyecto en teoría era colectivo y sería beneficioso para todo el mundo, pero nunca se hizo. El pueblo nunca formó parte de dicho proyecto, ni fue integrado en él.

España tenía la misión en esos días de dejar de ser un "Imperio" (que igualmente, en esa época ya era poco más que la sombra de lo que había sido) y pasar a ser una "Nación", y sustituir el "Antiguo Régimen" por una sociedad liberal. Pero durante todo el siglo XIX las transformaciones son más que insuficientes, ya que la sociedad burguesa queda limitada y dificultada, y en conjunto, la Revolución Industrial fracasa. Ésta queda focalizada tan sólo a Cataluña y a las provincias vascas (qué casualidad, justo en las zonas que hoy día son las más separatistas...), y la burguesía queda subordinada a la ideología de los terratenientes, mucho más poderosos e influyentes. Así, la España del XIX es una sociedad agraria, con islas industriales, que no dejan de ser la excepción que confirma la regla.

El Estado Español del XIX es un estado centralista y arcaico, poco desarrollado. La gente progresista se opone a dicho modelo, y más adelante su oposición más feroz pasarán a ser los nacionalismos "periféricos". La socialización es desigual e irregular, y cada vez se consolidan más las famosas "dos Españas", una de ellas formada por amplios sectores sociales atrapados en el caciquismo y de ideología muy conservadora, sobretodo rurales, y la otra formada por sectores extremadamente ideologizados, residentes sobretodo en las zonas urbanas y de las zonas más periféricas. En general, España se quedó atascada en la transición de una sociedad medieval a una sociedad contemporánea, y eso lo apreció Amadeo de Saboya, rey italiano que le fue entregada la corona española con la vaga esperanza de que un rey liberal pudiera consolidar los cambios finalmente (y estamos hablando de 1869, 34 años después de que Alcalá Galiano pronunciara sus palabras en las cortes). Sin embargo, Amadeo I no supo (o no pudo) gobernar una sociedad que lo rechazaba por ser un "rey extranjero" (como si los borbones o los austrias fueran castellanos viejos de pura cepa), con milicias carlistas combatiendo en las zonas rurales pidiendo el retorno de la sociedad tradicional que se intentaba abandonar, y con una sociedad dividida entre los que veían demasiados cambios y los que veían demasiado pocos cambios. De hecho, sus palabras al volver a Italia después de abdicar fueron "tengo la sensación de volver de un viaje a la luna".

Y llegó Alfonso XII, y con él, Cánovas del Castillo. ¡Ah, Cánovas, al que los peperos tanto admiran e idolatran! Repiten sin parar que fue el mejor presidente de la historia de España, juntamente con Antonio Maura (!!) y con José María Aznar (!!!!!!!). Ciertamente, parece un chiste de mal gusto. Cánovas el mejor... Sí, era un hombre inteligente y brillante, una especie de von Metternich español, que supo traer estabilidad. ¿Y cómo la trajo? Pues como ya hemos dicho antes: consolidando institucionalmente la alianza entre nobleza y burguesía, con el archiconocido turnismo del Pacto del Pardo. Conservadores y progresistas se turnaban por medio del fraude electoral en el poder, y así ambos poderes estaban contentos y sin luchas. Y así todos vivíamos felices y contentos en el país de la gominola hasta que los yanquis (o useños, neologismo que pretende popularizar el pésimo literato que se cree historiador Pío Moa) nos arrebataron Cuba. Por favor... ¿En serio? ¿Una época de elecciones trucadas, pucherazos, caciquismo y corrupción, fue la mejor época? ¿El dirigente político que diseñó este entramado de poder que garantizaba la estabilidad a costa de falsear la democracia es el mejor presidente de nuestra historia? Creo que el pepero medio queda muy bien retratado mostrando su admiración hacia dicho personaje y el régimen que diseñó. Y por cierto, que ese es otro atributo muy español: confundir estabilidad con eficiencia. Que un régimen sea estable no significa que sea bueno. Ah, y por cierto, quiero recordar que aparte de la FAES, la otra fundación importante vinculada al Partido Popular es la fundación Cánovas del Castillo. No hace falta decir nada más.

Y qué curioso. Justo en esa época de paz, estabilidad y felicidad española, con el gran líder Cánovas que ya corría diez quilómetros en diez minutos y que hablaba catalán en la intimidad (o puede que ahora me esté confundiendo), es cuando surge la bestia parda del españolismo rancio: nacen los nacionalismos catalán, vasco, valenciano y gallego, los dos primeros con mucho éxito y amplia aceptación hasta hoy en día (aunque ambos hallan caído en un irredentismo que ha hecho cabrear a otras conciencias, pero ese es otro tema). Son los llamados "nacionalismos periféricos", término descriptivamente acertado (ya que todos esos nacionalismos se hallan en la periferia peninsular), pero con connotaciones peyorativas intencionadas, ya que tradicionalmente tratar algo como "periférico" ha sido tratarlo como negativo. Y... ¡Oh, sorpresa! Las lenguas minorizadas en los últimos siglos empiezan a recuperarse, y no en vano el gobierno corrupto de la Restauración poco después comienza a aprobar leyes más duras para combatirlas, como la prohibición de representar obras íntegramente en catalán, pese a que las restricciones legales a todos los idiomas que no fueran el castellano databan de mucho antes, y ya en 1837 se estableció que la educación sería únicamente en castellano, pese a que esta llegaba a un porcentaje ínfimo de la población. Existen pensadores (y entre ellos figuraba Azaña) que decían que si las otras lenguas diferentes al castellano habían sobrevivido hasta el siglo XX había sido debido a los elevados índices de analfabetismo en España, ya que en países como Francia los idiomas diferentes al "nacional" habían sido minorizados por medio de la educación. Y eso en parte es verdad, y eran conscientes de ello los primeros nacionalistas (no en vano los movimientos como la Renaixença o el Rexurdimento intentaron pasar sus respectivas lenguas del uso familiar al uso literario, teniendo como claro ejemplo los Jocs Florals). Pero no deja de ser curioso que las lenguas "minorizadas" de los nacionalismos "periféricos" pasaran en poco tiempo de ser lenguas de analfabetos a ser lenguas de prestigio de burgueses y gentes pudientes (pese a que los burgueses barceloneses siguiesen hablando en un elegante castellano, burgueses cuyos descendientes y sucesores ahora se alzan como máximo estandarte del catalanismo). 

Y bueno... el artículo se está alargando demasiado, y ahora tendríamos que llegar a la época de Miguel Primo de Rivera y después al Franquismo que nos salvó de Stalin y del Gulag. Una memez de categoría, pero que ciertamente parece una nimiedad al lado de otras memeces que oímos decir diariamente a los que se hacen llamar patriotas españoles. Prometo más artículos donde seguiré tratando el tema (a ver si cumplo mi promesa esta vez), para cabreo de los trolls de la red que ya están cargando sus baterías para empezar a vomitar insultos y desacreditaciones gratuitas. Pero los insultos y desacreditaciones no ocultarán la realidad: España no es una nación, pese a que desde el extranjero sea percibida como tal. Es una entelequia, una parodia de sí misma, una virtud testosterónica arcaica que se esgrime para justificar los innumerables defectos de un pueblo esclavo. Y el peor de los esclavos: el esclavo feliz, que sólo busca un amo justo.

ECG.

Revalorizando y/o juzgando a Suárez: de la devoción a la condena.

Ha muerto Suárez. Lo sabe todo el mundo, como repetían los Dothrakis de la saga de "Canción de Hielo y Fuego" (¿es necesario que cite al autor?). Los medios de comunicación oficiales emiten las imágenes de sus homenajes, así como de los momentos principales de su vida, y los debates televisivos lo colman de elogios. Las instituciones revalorizan su nombre al máximo cual libertador latinoamericano, tratándolo casi como un "padre de la patria". Se le nombra portador de la democracia y luchador incansable contra el franquismo, incluso, como dijo esta tarde Mamen Mendizábal, "sigue derrotando a Franco aun estando muerto", ya que algunos ayuntamientos están sustituyendo nombres de calles dedicadas al Generalísimo o a otros personajes franquistas por el nombre del mismo Suárez. Incluso el aeropuerto de Barajas ha pasado a llamarse "Aeropuerto Adolfo Suárez - Madrid Barajas". Esa es una cara de la moneda.

La otra es la de las redes sociales y los de los medios de comunicación alternativos, diametralmente opuesta. Éstos medios analizan la figura de Suárez en clave de personaje eminentemente post-franquista, como persona deseosa de ostentar cargos de poder, como un reformista que consiguió "colarnos" una transición que fue una farsa. Vemos como de un medio a otro se pasa de considerar a Suárez el gran cruzado contra el franquismo y el padre de la democracia a considerarlo el gran estafador, el que logró que las élites franquistas quedaran, ya no solo impunes, sino perfectamente integradas en el nuevo sistema político que surgió de sus reformas.

¿Demócrata o tecnócrata? ¿Transformador o reformista? ¿Renovador o regenerador? Parece que uno sólo puede situarse en una posición o en la contraria. Da la sensación de que o se le adora o se le odia. Y algunos no nos sentimos identificados con ninguna de las dos posiciones (como pasa con muchos otros temas). Ni tanto ni tan poco, señores. Un servidor no es nada amigo de los términos medios (es más, los detesto), pero en este caso ambas posiciones sobre Suárez son esencialmente erróneas. Comparto con las lectoras y lectores mi propia valoración de Suárez, si no se han cansado ya de tanto leer sobre él y no tienen ya aborrecido hasta la saciedad su nombre.

La figura de Suárez, para empezar, debe juzgarse tan sólo dentro del contexto en el cual vivió, contexto, como sabemos, nada fácil. Yo no viví la transición, y muchos de los que estamos hoy aquí o directamente no la vivimos o fueron demasiado jóvenes como para valorarla. La opinión de muchas y muchos se debe única y exclusivamente a lo que han oído de bocas de padres y abuelos, a conversaciones de sobremesa y de café, y a menudo se trata simplemente de opiniones pasionales y poco contrastadas. Pero lo cierto es que fue una época muy complicada.

En las calles se oía ruido de sables, se estaba viviendo un extremismo ideológico similar al de los años 30. Los fascistas de aquella época no eran los de hoy en día, que dan risa y bastante pena. Aquellos daban verdadero miedo. Eran tiempos de sargentos chusqueros y de individuos con gafas oscuras, traje negro y bigote. Una transición pacífica verdaderamente era una utopía, y todo estaba "atado y bien atado" para continuar con el régimen. Muchos dirán que, efectivamente, todo estaba bajo control, y por eso vivimos en una pseudodemocracia postfranquista en la cual no se ha producido una ruptura real con la sociología de la dictadura. Y tendrán mucha razón, pero una cosa no quita la otra. La cuestión está en CÓMO debía estar todo atado y bien atado.

Muchos se olvidan de que la transición, con toda la estafa que supuso y la impunidad descarada de los crímenes franquistas contra la humanidad, podría haber sido mucho peor. Y no peor a nivel de desorden social y de revuelta (que también), sino peor a nivel de aún menos reformista.

Podría, perfectamente, haberse creado una especie de Estado integral electivo, una democracia muy tutelada reducida a un partido único con una comparsa de partidos minoritarios sin poder real de tumbarlo, con derechos sociales muy limitados, sindicato único dirigido por la patronal, y con leyes conservadoras y vinculación estatal directa a la Iglesia. Podría haberse creado, perfectamente, un Irán católico, y seguramente a la mayoría de la población ibérica de aquellos momentos le habría parecido bien. Y a la comunidad internacional le hubiese parecido aún más que bien. La transición podría haber sido aún más estafa de lo que fue.

Lo cierto es que muchos no nos queremos dar cuenta de que los cambios que impulsó la figura de Suárez fueron claves en aquella época. Eran los cambios adecuados en aquel contexto y en aquellas circunstancias. Una sociedad ibérica domesticada, con sectores muy crispados, que podría haber sufrido una estafa peor. Lo que debe criticarse es el continuismo posterior.

Porque aquel régimen reformado de finales de los 70, perfectamente adecuado para las circunstancias de finales de los 70 y principios de los 80, ya no es adecuado para la situación actual. Es ahora que es necesario dar un paso adelante, y ser valiente. Es ahora que es necesario reivindicar la República, que hay que luchar por los derechos sociales, que hay que acabar con el aparato político corrupto partitocrático. Y debe conocerse el pasado y aprender de los errores. Es muy cierto que todas estas reivindicaciones podrían haberse hecho mucho antes, me atrevería a decir que desde mediados-finales de los 90, pero en el momento en que el régimen post-franquista pseudodemocrático nacido de la Transición ha durado tanto y ha gozado de tanta aceptación, debemos hacer catarsis y pensar que quizás estaba mejor hecho de lo que nos pensamos.

Ciertamente nuestra sociedad ha evolucionado. Ahora está preparada para un cambio verdaderamente democrático. Iberia está preparada para la democracia. Pero, ciertamente, sin las reformas del señor Suárez, difícilmente lo estaría.

No se piensen los lectores que voy a obviar las sombras del personaje. Cierto es que era pura ambición de poder. Se dice que en una ocasión afirmó: "daría la mitad de mi vida por tener durante un sólo día el mismo poder que él" (refiriéndose al agonizante Franco), cita que obviamente no podemos contrastar, pero que es perfectamente creíble. Se dice que ya en la universidad repartía tarjetas en las que se definía como futuro presidente del gobierno. Ascendió posiciones en el aparato político franquista sin ser un nacional-católico convencido, por pura ambición de poder. Y lo logró, llegó a presidente, y además con un partido etéreo que sin él pasó a la historia. Quien realmente desea algo es capaz de conseguirlo, dicen. Pero eso no quita de que sus reformas hicieran mucho bien a nuestra sociedad, aunque fueran intencionadamente más que insuficientes.

Suárez, ¿héroe o estafador? Pues, ahora mismo, difunto, al cual presento mis respetos como a cualquier otra persona fallecida. Pero, a la vez, figura clave de la historia reciente, a la que es necesario recordar y de la que mucho se puede aprender.

Ahora, debe construirse el futuro. Deshacer a Suárez para crear la democracia. Es necesario luchar por la democracia, por la república, y por el poder popular.

ECG.

Crimea, Vèneto, Escòcia, Catalunya: Una comparativa

L'any 2014 ha arribat carregat de sorpreses "inesperades". En menys d'un mes, a Ucraïna té lloc un aixecament popular nacionalista i europeísta (Euromaidan) que tomba el govern pro-rus triat prèviament per la majoria russòfona del país, fet que provoca una ocupació de la regió autònoma pro-russa de Crimea per part de les forces de Putin, i setmana i mitja després veiem com se celebra un referèndum que permet als crimeus decidir què volen ser. I han triat ser russos. I per si això no fos suficient, paral·lelament està tinguent lloc al Vèneto un referèndum on-line a on triaran entre diverses opcions per als venecians, entre elles la seva independència, però a més a més també votaràn la seva pertanyença o no a organismes com la UE o la OTAN, i altres qüestions. I per si tot això no fos suficient, està programat per al 18 de setembre un referèndum a on els escocesos decidiran si volen que la seva nació constituent del Regne Unit passi a ser una república independent o no, i, suposadament (però encara sense capacitat de confirmar-ho), s'ha de celebrar també el 9 de novembre un referèndum similar a Catalunya. Però la pregunta és, podem establir paral·lelismes entre aquests processos? Les circunstàncies són semblants? Estem davant d'una nova "primavera dels pobles" com la de 1848? O estem devant d'una desintegració del bloc europeu occidental com la que va viure el bloc oriental a finals dels anys 80?

Certament és difícil per a qui viu fora dels Estats involucrats en els conflictes haver seguit fins a data d'avui aquests processos, però que si un busca una mica a les xarxes i als mitjans de comunicació en podrà trobar referències que es remonten molts i molts anys enrere. I un podrà entendre millor què està passant. I certament, és inevitable mirar de buscar similituts i, fins i tot, intentar establir dinàmiques. Però més enllà de les circunstàncies particulars de cada un dels territoris esmentats, molt i molt diferents, m'agradaria incidir en un factor que, a priori, veig com a molt més determinant: a on es vol arribar amb aquests processos, és a dir, què es busca després de la independència (o no) d'aquests territoris?

Comencem amb Crimea. El seu estatus inicial era la d'una república autònoma amb un cert autogovern, i la seva demografia diferia elementalment amb la de la major part d'Ucraïna amb la presència aplastantment majoritària de russòfons en el territori, a més de la presència de la minoria tàrtara. Històricament Crimea havia estat tàrtara, i després va ser colonitzada per Rússia. Des de llavores Crimea sempre havia estat russa, però una decissió poc encertada del líder soviètic Kruischev va entregar la península a la RSS d'Ucraïna, la qual es va independitzar convertint-se en la Ucraïna actual que tots coneixem. Des d'aquesta independència, Ucraïna ha patit una intromissió constant de Rússia en els seus assumptes, així com una dependència energètica odiosa, fet que va portar a la Revolució Taronja del 2004-05 proeuropeísta, que n'és el precedent directe de l'Euromaidan del 2014. Però aquesta darrera revolució a priori europeísta ha degenerat cap a postures ultra-nacionalistes molt excloents, fet que ha portat finalment al referèndum sobre l'estatus polític de Crimea. I no sabem de moment com acabarà la situació, ja que Ucraïna ha decidit mobilitzar els seus reservistes, i es respira un clima de guerra. Certament, Putin ha fet una jugada molt astuta, però alhora ha tingut molta sort, ja que tot plegat ha coincidit amb què USA es troba reduïnt les seves forces armades a nivells anteriors a la Segona Guerra Mundial, i Europa es troba enmig d'una campanya electoral europea decisiva, a on molts sectors volen veure canvis profunds dins de la UE. Ha pillat a occident amb el cul a l'aire, i veig difícil que ningú pugui impedir que el poble crimeu torni a ser rus.

I què passa amb el Vèneto? Aquí veiem un procés que forma part d'un altre que ja ve d'abans: el president de la regió és Luca Zaia, pertanyent a la Lliga Nord, facció de dretes identitària que demana l'autodeterminació de les regions industrials del nord d'Itàlia, considerant que el sud d'Itàlia és un pou sense fons de subvencions i ajudes públiques, improductiu, que els hi impedeix desenvolupar-se plenament. El debat sobre la organització territorial de la República d'Itàlia ve des de la pròpia reunificació italiana, la qual en un principi volia veure una Itàlia federal (plantejament lògic tenint en compte les importantíssimes diferències físiques, culturals i econòmiques entre els territoris constituents de l'Estat Italià), però aquesta mai s'ha vist realitzada. Veiem una Itàlia de tendències centralistes, amb diverses concessions envers determinades regions, les quals sovint veuen un "efecte yo-yó" amb els seus drets depenent de l'època. Però la caiguda del govern tecnòcrata imposat per la UE a Itàlia i la pujada al poder de Matteo Renzi, un centralista confès, ha portat a que el govern venecià decideixi tirar endavant un referèndum que durarà 5 dies: del 16 al 21 de març. 

Luca Zaia

El propi Zaia ha extès la mà cap a Catalunya, comparant ambdues situacions. Personalment, no sento cap mena de simpatia envers la Lliga Nord, ja que els seus plantejament els veig més propers a Plataforma per Catalunya que no pas a CiU. Però no és menys cert que la situació al Vèneto és semblant a la catalana: zona autònoma d'un Estat pseudodescentralitzat, hereva d'una gran potència mediterrània medieval, amb llengua pròpia, i un govern de dretes que esgrimeix arguments econòmics per tal de legitimar el seu procés. Les zones sud dels respectius Estats espanyol i italià són vistes com a endarrerides i com a eternes mantingudes per mitjà dels impostos, i els governs burgesos venecià i català fan promeses de prosperitat si s'aconsegueix la secessió.

I què passa amb Escòcia? La seva situació m'atreviria a dir que és la més diferent de totes, quasi privilegiada si la comparem amb les altres tres. Escòcia, en realitat, no ha deixat mai de ser una nació pròpiament dita. Ténen les seves pròpies federacions esportives, veuen les seves seleccions competir en les grans competicions internacionals, i tenen control sobre la seva educació. Escòcia és quasi un Estat sobirà, que comparteix una mateixa monarquia amb els anglesos, galesos i nord-irlandesos. No existeix una constitució única per a tota la monarquia, per lo que no hi ha cap impediment legal que des de Westminster es pugui esgrimir contra la voluntat del parlament escocès de proclamar la seva secessió si el poble ho dessitja. Així doncs, Escòcia és qui a priori ho hauria de tenir més fàcil, però els debats sobre la sobirania del petroli, així com sobre si s'entrarà a l'Euro o es mantindrà la lliura esterlina, així com els sondeijos que donen una victòria al "no" en el referèndum, estàn fent que el procés que a priori és el més coherent estigui esdevinguent el més complex.

Però una vegada més, a on es vol arribar amb tot això? Bé, els crimeus des del principi han deixat clar que ells volien ser russos, i han tirat pel dret amb l'ajut de les tropes russes en molt poc temps. Els escocesos no tenen gens clar si volen seguir sent britànics o no, ja que escocesos ja ho són. Al Vèneto tenen clar que volen ser venecians, però el debat està en quin Vèneto volen. I les seves autoritats n'estan actuant en conseqüència: estan preguntant al poble venecià si volen ser italians o no, si volen ser europeus o no, si volen ser occidentals o no. Però el govern català no té cap intenció per mitjà del referèndum de plantejar al poble català QUINA Catalunya vol. Suposadament ens preguntaran si volem que Catalunya sigui un Estat o no, i en cas afirmatiu, si volem que aquest sigui independent. Però no ens aclareixen fins a on arribarà aquesta independència: només de l'Estat espanyol? O també de la UE? O del FMI? o de la OTAN?

Se'ns ven des del govern català que és només l'Estat Espanyol qui ens té sotmesos, quan en realitat el propi govern espanyol es troba més sotmès encara que la pròpia Catalunya. Una Catalunya independent que no controli la seva moneda i segueixi depenent de Brusel·les i del FMI, és veritablement independent? Doncs és molt obvi que no.

La resposta a tot plegat és molt senzilla: els poders fàctics catalans, encarnats pel pacte d'Estat CiU-ERC, no volen cap mena de canvi real a Catalunya. Simplement, volen que canvii tot, per a que no canvii res. Per això tots els debats sobre què hi haurà després de la independència es posterguen, s'ajornen. Ja és omnipresent l'argument simplista i pueril de "primer la independència, després ja parlarem". Els què esgrimeixen aquest argument crec que no tenen gaire clar que els debats sobre quin model de país s'ha de tenir s'han de fer ABANS de crear el país, i no després de què aquest ja ha estat construït. Que potser un decideix quin tipus d'armari vol després d'haver-lo montat? No, oi? Un primer decideix què vol comprar, i després ho compra i ho construeix. Però el govern català està intentant colar als catalans i catalanes una enorme estafa piramidal, i el poble se n'adonarà després d'haver-la comprat. I després serà molt més difícil canviar-ho tot.

Per això, el poble català ha d'exigir ja no només que se li pregunti si vol que Catalunya sigui un Estat o no. El poble català ha de decidir COM ha de ser aquest Estat. I per aconseguir-ho, primer ha d'adonar-se'n de què els celebradors del referèndum, de moment, no ens ho volen preguntar.

ECG.

Recordant el Front d'Esquerres de Catalunya

El 16 de febrer de 1936 guanyava les eleccions el Front Popular, representat a Catalunya com el Front d'Esquerres de Catalunya.

Era el principi de la fi d'un somni. La terrible experiència viscuda durant el bienni negre i els importants retrocessos van fer veure a la ciutadania que no només tenint la República hi havia prou per a conquerir i conservar els seus Drets Socials. La República no era sacrosanta ni perfecta, i a la constitució hi havia buits i mancances molt importants, a més a més de què els poders fàctics es mantenien intactes, i la societat continuava siguent molt influenciable per la Església i demés forces conservadores.

Per això mateix, la oportunitat final de consolidar la República la encarnava el Front Popular. Tot i la inestabilitat dels successius governs posteriors a les eleccions, i alguns fets no gaire nets per part dels propis diputats frontpopulistes (n'hi ha historiadors que fins i tot parlen de "cop d'Estat parlamentari"), la realitat era que les esquerres per fí es consolidaven i arribaven a acords útils de mínims. I fins i tot els anarcosindicalistes, que tan durament havien combatut a la República durant els primers anys, entraven dins del joc electoral dins de l'anomenat Partit Sindicalista.

Tant la ciutadania com la classe política i les forces sindicals havien entès que la República era un mitjà, no una fí. Per fi s'havia entès que el canvi només era possible amb un gran pacte ciutadà transversal que signifiqués el canvi. Perquè avui dia volen vendre'ns transversalitat fent-la sinónim de "no ser ni d'esquerres ni de dretes", i això és una fal·làcia de pseudointelectuals carnavaleros. Per molt que els hi pessi a alguns, no es pot ni estar del costat de la ciutadania ni buscar canvis siguent de dretes, ni tan sols si estem parlant de la dreta reformista.

Ja d'origen, el terme "esquerra" i "dreta" política ve dels primers anys de la Revolució Francesa, a on el poble va aconseguir que el rei acceptés a la Assemblea Nacional Francesa com a parlament legislatiu, i així mateix que ratifiqués una constitució, la segona de la història. Els diputats que estaven a favor del rei i de mantenir "l'status quo", i de fer els mínims canvis possibles (o fins i tot de desfer-ne uns quants i tirar enrere amb algunes coses) s'asseien a la dreta del rei, mentres que els reformistes que exigien canvis i evolució s'asseien a la esquerra. Així va néixer el terme "ser de dretes" o "ser d'esquerres".

Actualment molta gent es defineix "de dretes" siguent liberal, quan això és una incoherència. Tot i que molts que s'autoanomenen "liberals" en realitat interpreten això com "vull fer el què em dona la gana per a poder guanyar el màxim de diners possible sense que la llei em limiti", i el liberalisme va molt més enllà d'això (Adam Smith s'emportaria les mans al cap si veiés en què han convertit els seus estudis econòmics els vampirs neoliberals de la Troika). Ser de dretes per definició és simplement estar del costat del sistema i no voler canvis, i en tot cas que aquests canvis siguin regressius, desfent conquestes socials de fa temps, sempre sacrificant els drets de les persones en favor del Poder. Per això mateix no es pot demanar un canvi siguent de dretes.

El típic comentari que solen fer els partits que es fan dir d'esquerres del poder és que "la Dreta va tota junta a votar, i la Esquerra està "dividida", i que per això cal fer "vot útil"". Una fal·làcia acceptada molt perillosa. Els Partits del poder, venuts als interessos de la Troika i dels poders fàctics, no són candidatures ciutadanes ni es poden anomenar d'esquerres, i per a poder-ho fer necessitarien un replantejament molt seriòs d'adal a baix que difícilment poden ni tan sols arribar a proposar-se. Sembla mentida que estiguem tan a anys llum de la important maduresa democràtica que va significar el Front Popular, creant una gran candidatura plural amb molt diverses forces polítiques, a on es lluitava amb unitat sense sacrificar la pluralitat. Perquè els Partits del Poder ara mateix no tenen cap mena de contemplació en voler dilapidar la pluralitat en nom de la "unitat de la esquerra". 

Per això mateix, recordem el què va significar el Front Popular, i l'esperit de la gent que el va formar. I a partir d'aquí, plantegem-nos què podem fer com a ciutadans i ciutadanes per a reviure aquest esperit d'aliança ciutadana.

I per a finalitzar, un recordatori als Partits catalans que van participar en el Front d'Esquerres, representació catalana del Front Popular, i mai una formació purament independentista, ja que compartien candidatura tant partits obertament independentistes com partits que no ho eren (tot i que molts sectors independentistes d'ara, amb la seva pràctica habitual d'agenciar-se personatges i fets com a propis sense ser-ho, vulguin reivindicar el Front d'Esquerres com a una coalició independentista). De fet, tot i que ara molts se'm llençaran al coll, ni tan sols el mateix Companys ho era. A aquella època tenien molt clar que parlar de nacions no tenia sentit quan els problemes dels catalans eren els mateixos que els de la resta dels seus germans dels pobles ibèrics, i avui dia ens manca aquest toc de maduresa que els nostres avis tenien molt clar.

Els partits que van formar el Front d'Esquerres de Catalunya van ser Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Acció Catalana Republicana  (ACR), el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra (PNRE), la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Republicà d'Esquerra (PRE-IR), el sindicat Unió de Rabassaires de Catalunya, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el Partit Català Proletari (PCP) i el Partit Comunista de Catalunya (PCC). Veient aquest panorama tan plural d'esquerres a Catalunya no puc evitar sonriure quan sento a la gent comentar que avui dia "hi ha masses" partits polítics presentant-se a les eleccions, o fins i tot "hi ha masses" partits al Parlament, sota arguments tan xarlotescos com "mira als americans, només en tenen dos i els hi va millor que a nosaltres!". Prefereixo ni fer-ne comentaris al respecte...

Recordem el Front Popular, recordem el Front d'Esquerres de Catalunya. Només recordant el passat es pot construïr el futur.

ECG.