La revolució de Paulo Coelho

Vivim en una mena d'edat daurada de l'autoajuda. Veiem les xarxes socials inundades de cites reals o inventades, sovint caiguent en la fal·làcia ad verecundiam o el magister dixit, és a dir, donant per bona una afirmació només perquè algú reconegut l'ha pronunciat, potser fins i tot sense que aquest personatge tingui coneixements específics sobre la matèria de la qual es parla. I la situació empitjora encara més quan visitem Twitter, a on sovint es reprodueixen dites i afirmacions sense importar si són veritables o no, entrant en les "fake news" o la postveritat. 

De fet, aquesta psicologia barata disfressada d'autoajuda tan present al nostre dia a dia (per exemple, en frases dels productes de la marca "Mr Wonderful"), tot i no ser res nou, darrerament és tan exitosa degut al canvi de cicle que acabem de viure. Han passat 10 anys des del començament de la crisi econòmica, i gran part dels polítics repeteixen un cop i un altre que la crisi ja està superada, tot i que també hi ha serioses advertències per part d'especialistes en economia i medi ambient que se'ns acosten crisis encara pitjors que la que hem viscut. En aquest nou cicle hem vist una clara regressió en els nostres drets socials i laborals, i molta gent està acceptant situacions que en altres temps no hagués acceptat per res del món. Acomiadament barat i contractes temporals i/o a temps parcial formen una combinació que porta cap a la incertesa, i inevitablement cap a una situació d'estrés permanent degut a la por a predre la feina. Tenir una feina a temps complet i correctament remunerada és percebut com a un luxe en comptes de com al dret fonamental que és. I aquesta situació ha esdevingut la nova normalitat. Així, com va dir recentment Ramon Nogueras, estem anant al psicòleg quan en realitat el què necessitem és afil·liar-nos a un sindicat. 

I el pitjor de tot és que la precarietat està sent camuflada com a quelcom nou i modern. És clar que és un fet ben actual, però d'això a esdevenir cool hi ha un gran pas. Però ens trobem que, sense rubor de cap tipus, molts mitjans li diuen freeganisme a consumir menjar recentment caducat o a punt de caducar descartat per grans superfícies i rescatat dels contenidors (quan en realitat aquesta tendència en un principi pretenia denunciar precisament el malbaratament de menjar i altres recursos per mitjà de la creació d'una xarxa per a la seva obtenció i "reciclatge"); li diuen nesting a quedar-se tancat a casa el cap de setmana considerant-ho una actitud de "fugida" del caòtic mon en què vivim, sense plantejar que potser el fet de quedar-se a casa el pot provocar també no tenir prous diners per a realitzar altres activitats a fora d'ella; li diuen job-sharing a que siguin dos o més persones les què exerceixin les tasques de la jornada completa d'una persona per mitjà de jornades parcials, mostrant-ho com a una mena d'acord entre treballadors en comptes de valorar-ho com a una tendència a l'hora de contractar, i un llarg etcètera. I què tenen en comú aquestes noves denominacions tan xules i modernes? Doncs molt senzill: converteixen la precarietat en una qüestió individual, fan que aquestes situacions esdevinguin una mena d'elecció voluntària per convicció ètica i moral.

Perquè aquí està la mare dels ous. Traslladar la responsabilitat de la situació al propi individu ens porta a pensar que aquest ha de ser capaç de superar-ho per ell mateix, i aquí entra l'autoajuda i la psicologia barata. Ens diuen que si a la feina les coses no van bé és perquè no estem prou motivats, i és la nostra actitud poc positiva la que provoca que la situació no sigui la desitjada, menystenint les circumstàncies objectives que poden estar dificultant la tasca. Però, una vegada més, això tampoc és quelcom nou: forma part de la concepció individualista neoliberal, que, per exemple, considera que establir un salari mínim no és prohibir remunerar poc a un treballador, sinó prohibir treballar per sota d'una determinada quantitat, situant el salari com a quelcom acceptat de forma totalment voluntària, com si el treballador i qui el contracta estiguessin en igualtat absoluta de condicions per oferir i acceptar, i, ja de pas, ignorant, menystenint o, fins i tot, negant el fet que la treballadora o treballador pugui no tenir elecció a l'hora d'acceptar un salari encara que no arribi a cobrir les seves necessitats bàsiques, i la corresponent entitat contractadora n'abusi oferint un salari més baix del què correspondria.

Vivim a un món construit al voltant de la ideologia del neoliberalisme, tot i què la majoria o bé no n'és conscient o bé considera que aquesta forma part de la "normalitat". Perquè aquest ha estat el major èxit del neoliberalisme, aconseguir passar per una mena de força natural, com la gravetat, que no pot evitar-se. Així, una ideologia sense nom esdevé simple "sentit comú", que ha de ser acceptat com a tal sota risc de ser titllat d'estar massa ideologitzat, o fins i tot ser pres per boig. A l'estil de la novel·la 1984, a on era suprimida la paraula "guerra" per a que no hi hagués forma possible d'esmentar-la, i així naturalitzar-la i fer-la esdevenir la normalitat. Una situació de guerra, doncs, passaria a ser una situació de "poca pau".

I dins de tota aquesta concepció, arribem a les "fake news" i la postveritat. A un món a on es fa molta més èmfasi en la teva actitud envers els fets, més que no pas en els fets en si mateixos, doncs la veritat perd importància. La veritat, l'objectivitat, passa a un segon plànol. No importen els fets, importa la teva percepció individual dels fets. La veritat és construida a la carta, seleccionant aquella informació que encaixa amb el què volem en comptes de preocupar-nos per assumir la veritat. I aquesta "postveritat" ha passat a formar part de la política. Ho veiem perfectament encarnat en el trumpisme americà, a on els fets objectius i la realitat no importen. Tot és a força de propaganda, de frases motivacionals. Tot és possible si ho desitgem, res ens pot aturar si tots volem el mateix. És indiferent que el sistema productiu hagi canviat i que per això les fàbriques hagin estat deslocalitzades, reduint-se considerablement la demanda de mà d'obra poc qualificada. Aquest fet objectiu no importa. La culpa que no tinguis feina és perquè l'inmigrant que ha arribat te la treu. La propaganda falsifica o altera la realitat amb molt d'èxit, arribant a substituir-la, apel·lant a les emocions i prescindint de la objectivitat. Farem "America great again" si ens ho proposem, ho desitgem i seguim a Trump fins al final, i quan aquest menteix, no té importància. És un complot dels enemics per afeblir-nos i evitar que assolim el nostre objectiu.

Així, vivim en precarietat i en incertesa sobre què ens depararà el futur, però consumim propaganda i autoajuda a granel per tal de maquillar aquesta realitat en comptes de pensar com podem canviar-la. És la revolució dels somriures. La revolució de Paulo Coelho. Somriguem i animem-nos mútuament per tal de canviar-nos a nosaltres mateixos, i així no tinguem la necessitat de canviar la realitat.

ECG.

¿Por qué Catalunya sigue sin querer ser España?

Han pasado ni más ni menos que cinco años desde que escribí "¿Por qué Catalunya ya no quiere ser España?". Un escrito lleno de faltas de ortografía, y dedicado especialmente a toda la horda de trolls internáuticos que por aquellos tiempos me amargaban la existencia, que inexplicablemente es mi artículo más leído. Que a tanta gente le guste leer artículos tan malos como los que yo escribo, habiendo autores maravillosos de los que disfrutar, escapa a mi entendimiento, pero no puedo hacer otra cosa que ser agradecido. Así que seguiré el consejo de Rosendo, y doy mis más sinceras gracias al público lector ofreciendo una "segunda parte" del susodicho artículo.

Lo cierto es que el 2013 fue mi época más prolífica, y también en la que estaba más movilizado. Tenía muchos sueños y esperanzas, y ahora me miro esa época con perspectiva y nostalgia, viendo lo poco que ha cambiado todo y lo mucho que he cambiado yo, así como mi forma de ver las cosas. Al menos, ahora escribo menos, pero creo que un poquito mejor (cosa que tampoco es que tenga mucho mérito).

Pues sí, señoras y señores. Catalunya sigue sin querer ser España... pero no ha logrado dejar de serlo. ¿Y por qué no lo ha logrado? Bueno, cierto es que el estado español ha sacado su mala leche a pasear, y, sin importarle convertirse en una segunda Turquía, envió gorilas a apalear ancianitas en un barco de los Looney Tunes; metió en la cárcel a políticos y activistas que, un año después, aún esperan juicio; persiguió por toda Europa con intentos fallidos de órdenes de extradición a políticos autoproclamados como "exiliados", quedando en un ridículo absolutamente espantoso, y otras muchas medidas harto conocidas. Sí, todo eso es muy cierto. La corrupción carcome al estado español, especialmente al PP, las excusas vuelan y las revelaciones de másteres y otros estudios fraudulentos convierten las susodichas excusas en entelequias que superan todo lindar máximo del ridículo y pasan ya directamente al patetismo y al esperpento. El régimen del 78 tiene su prestigio por los suelos, ha mostrado su peor cara, y es perfectamente consciente de ello. No es casualidad, entonces, que se haya producido una catarsis y haya triunfado una moción de censura que ha llevado a un traspase dinástico de poder, que aunque no ha solucionado absolutamente nada (y dudo mucho que nadie con un mínimo sentido crítico esperara que dicho cambio fuera remedio ninguno), al menos ha logrado abrir algunas puertas de diálogo. Pero pese a todo ello, dejando de lado la desmedida y absurda represión del estado español, ¿por qué Catalunya no ha logrado aún la independencia, pese a haber demostrado desearla?

Bueno, han corrido auténticos océanos de tinta sobre el tema. Los opinadores profesionales de todos los bandos se han esmerado en crear relatos para todos los gustos, así que tenemos una gran variedad de productos listos para ser consumidos por todos aquellos que quieran reafirmar sus ya perfectamente asentados prejuicios. Hay quienes creen que todo sigue formando parte de una especie de plan maestro, de una argucia, que todo es una partida de ajedrez y que todavía hay sorpresas por ver, que suelen ser los mismos que no quieren la independencia necesariamente porque quieran cambiar la sociedad, sino principalmente porque creen que los catalanes somos mejores que los españoles y tenemos que ser una nación-estado europea simplemente porque nos lo merecemos, así que es cuestión de tiempo que en Europa y el resto del mundo se den cuenta. Por otra parte, hay quienes creen que todo es fruto de unos cuantos manipuladores que tienen encerradas las mentes de parte de la sociedad catalana en una especie de "Gran Hermano", que muchos catalanes y catalanas han perdido el juicio, así que necesitan fuertes dosis de españolidad y férrea disciplina ibérica para recuperar la cordura y olvidarse de tonterías. Hay teorías conspiratorias y planes malignos para todos los gustos, y siempre creen unos que los otros están manipulados y son idiotas, que no han visto la luz. Pero yo debo de ser de los pocos que afirman que nadie es idiota, que la verdad existe, y que las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene, pero que más allá de las opiniones hay unos hechos objetivos que uno puede ver, si hace el esfuerzo. Pero claro, hay que salir del bosque para poder ver los árboles, y cuesta mucho juzgar los hechos cuando uno está formando parte de ellos.

Permitidme que yo os muestre lo que yo tengo y todo el resto del mundo también, mi opinión (mi culo no, por el momento, prefiero no dar más espectáculos desagradables de los necesarios). Más allá de toda la artillería propagandística que nos rodea, los hechos acaecidos en el último año creo que evidencian una cosa: que el pueblo catalán claramente quiere decidir su futuro, quiere poder decidir ser independiente o no serlo, y así quedó demostrado el 1 de octubre, pero la clase política catalana no. El "procés" ha sido un gran farol, tal y como ha sido reconocido por sus propios impulsores, pura propaganda que sólo pretendía ser usada para mantener a los políticos de la Generalitat en el poder sin sufrir el desgaste de los casos de corrupción y de las medidas austericidas. Ha quedado muy claro y se han dado pruebas de sobras de ello, de ahí que la represión desmedida del juez Llarena y demás personajes siniestros carezca de sentido alguno. Todo era simbólico, así que no había ningún delito, y así lo han entendido en Europa, y así lo ha entendido cualquiera con un mínimo de sentido común. Los "trolls" procesistas siguen a su rollo, buscando traidores, acosando a ERC, y lanzando a los cuatro vientos durísimos juicios gratuitos contra los que ellos ven como "equidistantes" (que vienen a ser los que están en contra del régimen del 78 y de su represión, pero a la vez no se tragan el relato procesista ni quieren participar en su liturgia), pero no deben preocupar a nadie. En realidad son inofensivos. El verdadero problema son los trolls del otro bando, la ultraderecha española garrula y latente, que Pablo Iglesias cree que ha sido despertada, cuando en realidad nunca se había ido a dormir.

A menudo comento que me da miedo que podamos acabar como Irlanda, y la respuesta que suelo recibir son gestos de escepticismo y respuestas del estilo "la gente aquí es demasiado burguesa y acomodada como para coger las armas como en Irlanda", pero me entienden mal. No le tengo miedo a los trolls procesistas, su universo se circunscribe a las redes sociales, y en el fondo son como un grupo de autoayuda que se dan likes entre ellos y comparten sus sueños, así como su asco hacia los herejes equidistantes. Me dan miedo los ultraderechistas españolitos. Porque España sigue sin ser una nación, nunca se ha consolidado como tal, y ahora cada vez más está demostrando que necesita recurrir a la fuerza para mantenerse unida, pues no logra seducir.

Los fachillas que campan estos últimos meses a sus anchas intentando hacer desaparecer todo aquello que sea de color amarillo, arrancando lazos o llamando a boikots contra Font Vella, están mostrando una agresividad que va en aumento. No hay mobilización suya ni manifestación que no acabe con conflictos y/o con heridos, mientras que la concurrida diada de Barcelona del martes ha acabado sin incidentes. Están rabiosos porque no saben cómo enamorar, no encuentran recursos para hacerlo, y como no saben atraer prefieren intentar dominar por la fuerza. Sus niveles de incultura son altísimos, porque enamorar a Catalunya en realidad sería muy fácil. De hecho, Catalunya ya querría ser enamorada. Catalunya está más que dispuesta a construir algo diferente al régimen del 78, ya carrinclón e intentando mantener viva una monarquía obsoleta invitando a gritar "¡viva el rey!"

Por poner un ejemplo, hace unos meses pasó cerca de mi casa una manifestación de españolitos, todos envueltos con banderas rojigualdas. Muchos eran familias, pero por ahí enmedio había individuos con pinta de matones, muchos de ellos luciendo tatuajes con simbología fascista, y por ahí ondeaban no pocas banderas con el pollo. Y la manifestación estaba amenizada con música de autores como Manolo Escobar (cuya hija ha manifestado que, de estar vivo, muy probablemente sería favorable al derecho a decidir), con algunos frikis intentando realizar pases de torero, haciendo del garrulismo propio de comedias baratas una especie de virtud. ¿En serio se creen que sacando a relucir toros, olés y canciones casposas van a enamorar a alguien? ¿Por qué no hacen una manifestación invitando a Catalunya a construir una España mejor poniendo de fondo el concierto de Aranjuez, o el pasodoble "suspiros de España", en vez de horteradas de Toni Genil? ¿Por qué no invocan a Ramón y Cajal, a Machado, a Lorca o a Alberti? ¿Por qué no utilizan la España culta para enamorar? Pues sencillamente porque no la conocen. Porque quienes se hacen llamar "patriotas" españoles, que a menudo suelen ser también quienes niegan ser nacionalistas y acusan de ser nacionalistas a los otros, son españoles simplemente "por cojones". 

Si un día entendieran que es de ésa España garrula de la que se quieren independizar muchas catalanas y catalanes, que es ése el problema del "ser de España" que llevó de cabeza a muchos intelectuales de principios de siglo, y que podría construirse otra España diferente, culta, republicana, federal y orgullosa, pues el independentismo perdería toda razón de ser. Pero los hechos parecen indicar que ésta es una posiblidad muy, muy remota. Hasta entonces, muchos preferiremos, muy comprensiblemente, escapar de esa España casposa y chusquera. Sí, casi todos sabemos que el "procés" era mentira, pero muchos prefieren vivir en esa mentira, que era un sueño de democracia, antes que doblegarse ante los bastonazos del oscurantismo fachoso. Y sí, el diálogo está abierto, por mucho que pese a "hooligans" de todos los colores, porque el diálogo siempre debe ser el camino prioritario. Pero para que el diálogo fluya, primero deben cesar los porrazos. Y un primer paso muy sabio podría ser, por ejemplo, liberar a los presos políticos (o políticos presos, podemos aceptar pulpo como animal de compañía). Pero quizás le estoy pidiendo peras al olmo, como de costumbre. Todo se verá... Espero que no tengamos que esperar otros cinco años para ello.

ECG.

El naixement dels comuns, rodejat d'atacs i insults

Si a algú no li interessa el més mínim un projecte aliè, la lògica ens diu que optarà per ignorar-lo, i no li prestarà cap atenció a la seva evolució. En canvi, si a algú li preocupa un altre projecte diferent al seu, pel motiu que sigui (generalment perquè pot suposar l'esfondrament del propi projecte), doncs la cosa ja canvia.

L'assemblea constituent dels comuns va ser interessant. Per una banda, va ser il·lusionant per tothom qui va ser-hi, ja que representa una quimera que porta al cap de l'esquerra d'aquest país des de fa generacions, la de la "unitat". Aquesta per sí mateixa no és necessàriament positiva (tot i que hi hagi el vell dit "la unió fa la força"), ja que mai pot existir aquesta "unitat" sense imposicions per part d'uns posicionaments envers els altres. Així, per exemple, gent que sigui euroescèptica (com és el meu cas) dins d'un projecte unitari com aquest li toca empassar-se més UE. Per això la unitat per sí mateixa no és necessàriament positiva, però desgraciadament és indispensable si es vol dur a terme alguna passa endavant envers qualsevol projecte de canvi, ja que el sistema electoral està dissenyat d'una manera que només amb enormes majories es pot fer quelcom palpable. Així doncs, tot i que sona molt romàntic i molt positiu de cares a discursos d'optimisme i de flors i violes, la unitat no és una virtut, sinó una necessitat, i toca empassar-se molts de gripaus per assolir-la. No és menys cert que l'absència de la part de Podem que representa l'Albano va suposar un toc d'alerta envers això, que la unitat a vegades no és tan senzilla, i no tothom està disposat a sacrificar-ho absolutament tot en nom d'aquesta. Veurem com evoluciona.

Per l'altra banda, va ser molt curiós veure com tot el processisme, des dels trolls més barroers fins als representants electes suposadament més "seriosos", van estar seguint atents com falcons aviam quin era el posicionament definitiu dels neonats "comuns" envers el tema de la independència. No cal dir que encara que, de l'assemblea hagués sortit tothom cridant "independència" amb estel·lades per tot arreu portant sobre les espatlles a Colau i Domènech amb barretina, el processisme hagués trobat algun resquici o punyeteta per on posar-se a atacar, criticar i posar en dubte (igual les barretines les portaven tortes). Mai estaran contents, sempre necessiten buscar "traïdors botiflers" sobre els quals projectar les seves pròpies mancances, perquè si no ho fessin no els hi quedaria més remei que enfrentar-s'hi a la dura realitat i fer catarsi, cosa que seria molt saludable, però ara mateix no els hi veig gaire disposats.

Jo personalment hagués preferit un posicionament més sobiranista, deixant la porta oberta a possibles enteniments amb la resta de pobles ibèrics, però és comprensible que el posicionament hagi estat més en línia confederalista tenint en compte que s'ha construït una força política molt barcelonacèntrica, plantejada a partir d'un model d'èxit com ha estat Barcelona en Comú. Aquest fet també molesta força a un habitant de les comarques gironines com un servidor, a qui el centralisme de la ciutat comtal li fa grima, però així és com ha nascut i s'ha desenvolupat el projecte (tot i haver-hi hagut aportacions molt valuoses de pluralitat territorial per part d'algunes llistes, com la que vaig decidir votar en el procés de tria de càrrecs interns, "Gent Comuna"). Tot i això, la declaració final ha resultat prou integradora per a que hi quèpiguen un ampli rang de sensibilitats. I aquesta declaració ha estat el punt principal de descalificació i burla per part del processisme, el ferro roent al qual s'hi han agafat amb les dos mans i fins i tot els peus per tal de poder posar el ventilador en marxa i deixar anar merda.

Les burles i descalificacions anaven en la línia de considerar una bestiesa sense cap ni peus parlar de "república catalana dins d'una monarquia borbònica", i que en realitat això era una tàctica per no mullar-se i enredar a incauts de poques llums. Bé, ni cal dir que no és això el què s'ha dit en la declaració definitiva, però per als trolls processistes que viuen en la seva pròpia realitat, sustentada per un discurs mutant dirigit pels seus gurús dels mitjans i les xarxes que no té correspondència amb la realitat, els hi és molt còmode deformar un concepte fins que encaixa amb les seves burles fàcils i anar-ho repetint un cop i un altre, repetint-ho mil cops fins que potser es torni una realitat. Dubto que funcioni, però a qui no li interessa la realitat sinó viure dins del seu propi relat i donar-li consistència de consum intern, doncs li dona exactament igual.

Tot i això, per si m'està llegint algun processista masoquista o prou crític com per a llegir opinions contràries (cosa que és una quimera, ja que el processisme es basa precisament en l'absència absoluta d'esperit crític, ja que un nanogram de crítica és suficient per desmuntar tot el seu discurs), m'agradaria compartir-hi alguns fragments de discursos pronunciats per altres polítics catalans:

"Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

(...)

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat (...).

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!"

"En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica."

Ja s'hauran adonat la majoria de lectores i lectors que els primers fragments pertanyen al discurs de proclamació de la República Catalana del 14 d'abril de 1931 per part de Francesc Macià, i que el segon fragment pertany a la proclamació feta per Lluís Companys durant els "fets del sis d'octubre" del 34. La primera declaració podem dir que s'hi troba més propera a la declaració dels "comuns" que no pas la segona, que es va enunciar en una situació d'emergència i com a un intent desesperat de salvar la República del pou on estava caiguent, però el concepte ve a ser el mateix: el de lluitar per la República Catalana, però sense renunciar a teixir aliances i complicitats amb la resta de pobles ibèrics.

¿Que ara mateix l'estat espanyol és una monarquia i no sembla que hi hagi possibilitats reals que això canvii a curt termini? Cert. Però el marc monàrquic està molt desgastat, i cal començar a esquerdar-lo de veritat. I aquesta proclamació de voler crear una "República Catalana" però sense renunciar de forma absoluta a un estat peninsular obre la porta a plantejar seriosament un model republicà federal o confederal amb cara i ulls (i no l'autonomisme 2.0 del PSOE/PSC que es fa dir federalisme, que ha desprestigiat a nivells ínfims aquest plantejament, des de sempre majoritari a Catalunya). Això obre les portes a més canvis, ja que plantejar simplement una independència de Catalunya i prou, sense cap mena d'intenció d'influir a Espanya, suposa reforçar encara més el model monàrquic, i fins i tot indirectament recolzar-lo, com amb la vella cantarella "Espanya és irreformable, marxem ja!" (que com deia un amic meu, fa pensar amb el típic nen petit que diu "doncs no jugo!" i se'n va).

¿Aconseguirà el projecte dels "comuns" cuallar a Catalunya i teixir les aliances necessàries tant amb la resta dels pobles ibèrics per acabar amb el règim del 78, com amb els pobles europeus per tal d'acabar amb el marc austericida? No en va també hi ha intenció de prendre part en el projecte de Varoufakis, DiEM25. ¿S'aconseguirà consolidar un discurs alternatiu al processisme que trenqui amb el model de la transició? Està per veure. Ho veig molt complicat, però de moment, sembla que nem ben encaminats...

ECG.

Els trolls processistes, 18 mesos després

El passat dilluns dia 27 de març de 2017 es va complir el termini màxim de 18 mesos que la candidatura Junts pel Sí v amarcar-se com a termini màxim per tal d'assolir la independència. No han estat capaços de complir la seva promesa electoral. 

Per què? No hi ha una explicació clara. No ha sortit ningú a donar una explicació convincent amb cara i ulls, no hi ha hagut una justificació oficial. Cada un posa una excusa diferent: alguns diuen que cal contar des que va ser investit Puigdemont, que els mesos anteriors no conten i per tant encara queden uns mesos, però això és una excusa molt fluixa, ja que el termini de 18 mesos venia fixat en el full de ruta amb el qual es presentava la candidatura a les eleccions, i per tant aquest era independent dels problemes d'investidura que sorgissin després. A banda d'això, tot plegat ja va començar amb enganys i ambigüitats, amb el tema de presentar a Artur Mas com a número 4 de la llista electoral, i durant la major part de la campanya no es va aclarir del tot com es faria el tema de la investidura. El mateix Romeva, cap de llista de palla, va demostrar a diverses entrevistes no tenir clar del tot com aniria el tema de la investidura. Tot van acabar sent vaguetats, fins i tot es va dir que Artur Mas només seria president si se superava la majoria absoluta, i en cas contrari, seria Romeva, i moltes altres teories variades. La realitat quina va ser? La que advertien els escèptics amb el projecte de JxS: que Artur Mas havia de ser el president sí o sí. I de no haver estat per la CUP, ho hagués sigut. Així que el problema de la investidura, que va endarrerir-ho tot plegat, en realitat va ser provocat per la mateixa ambigüitat del projecte, per una banda fent veure que ho deixa tot clar i lligat, però per l'altra mantenint sempre un dubte obert que permetés posar excuses barates quan aquest compromís tan "ferm" demostrés ser flàcid com el blandiblú.

Una altra excusa, l'esgrimida per gent com Germà Bel, que es va comprometre claríssimament a dimitir quan acabessin els 18 mesos des del 27S (és a dir, dilluns passat) i no ho ha fet, és que el procés ha necessitat "readaptar-se" per a poder portar la independència. Ha patit una curiosa "evolució" silenciosa, sense aclarir en quin moment van canviar la "desconnexió" per tornar al referèndum, que era, segons paraules literals dels tertulians i trolls processistes, pantalla passada. Una capacitat d'adaptació impressionant, un discurs que va mutant de forma progressiva, i sempre venent-se com a totalment sòlid i sense fisures, i quan aquestes fisures són detectades per qualsevol observador mínimament perspicaç, es llença merda contra els altres. Preferentment, contra els comuns, que són els que tenen la culpa de tot.

What? Com és possible que algú que no participa en el "procés" sigui el culpable que aquest fracassi? Quina lògica té això? Bé, la "lògica" processista és molt particular i curiosa. Tot i que el fet és que els "comuns" com a espai es troben en procés de construcció i debat, i encara no sabem qui seran ni deixaran de ser, per als trolls processistes sembla que està molt clar: són "comuns" tots aquells progressistes no espanyolistes que no es creuen el procés, és a dir, tots els "progres" que són mínimament crítics. Bé, ells tenen el costum de dir-lis "poscos", terme primer utilitzat contra ICV, però ara generalitzat a tot l'espai dels comuns, encara difús i en construcció (i que les darreres notícies són que Podem el més segur és que no hi participi, tot i que la majoria dels seus membres hi estan participant a títol personal). Segons la "lògica" (per dir-li d'alguna manera) del gran oceà de trolls processistes, el procés ha fallat per culpa dels "poscos", per haver estat "ambigus" (le dijo la sartén al cazo) i "enganyar a la gent", i d'aquesta manera provocar que no s'arribés al mínim de vots necessari per a tirar endavant el procés.

Ara toca fer un altre "what??". Mirant-ho amb deteniment, quin sentit té tot això? Precisament, la coalició CSQEP, formada per la major part dels membres que ara construeixen l'espai dels comuns, va presentar-se a les eleccions catalanes volent ser una alternativa a la lògica "plebiscitària", i dient molt clarament que no l'assumien, i que proposaven un altre projecte. Que aquest fos més o menys sòlid ja és un altre tema, però el què estava molt clar i quedava molt evidenciat és que era un projecte diferent, i qui els va votar, independentista o no, tenia molt clar que NO estava votant el discurs processista assumit per JxS i la CUP, igual que qui va votar qualsevol d'aquestes dos altres candidatures tenia claríssim que estava assumint la lògica processista, i votant "sí". És allò de sempre de donar per fet que, si hi ha menys candidatures, no els hi quedarà més remei que votar-te a tu, i es debien pensar que de no haver candidatures amb discursos alternatius i de poder resumir-ho tot a blanc o negre (que tampoc es podia fer, però acceptem "pop" com a animal de companyia) potser la gent es decantaria per ells. Bé, és una idea estesa, però s'ha demostrat que no es correspon amb la realitat, perquè normalment en no haver-hi l'opció adequada la reacció sol ser l'abstenció, i la prova està en què tant PP com PSOE no paren de perdre vots de mil·lió en mil·lió, però la gran majoria d'aquests vots que perden se'n van a l'abstenció.

Bé... Doncs així queda l'espectacle surrealista que estem vivint: la culpa de tot és dels comuns, i el procés va mutant i entrant en bucle recuperant discursos del 2012-13 que ja eren "pantalla passada", i els trolls processistes es dediquen a seguir acosant a tots aquells que no creuen en la seva religió del "procés". Ah, se m'oblidava, i els diputats de JxS que es van comprometre a dimitir no ho han fet, tot i que ningú els va obligar a comprometre-s'hi, però se'ls hi va escalfar la boca i van fer la gran fantasmada per a intentar contentar la seva parròquia. No sé per què s'hi maten tant, els seus seguidors processistes ja han demostrat ser extremadament crèduls, i assumeixen acríticament qualsevol discurs que se'ls hi ofereixi, per fluix o contradictori que sigui.

Però jo pregunto, per què els trolls processistes perden tant de temps en anar a insultar a les xarxes dels comuns? ¿Realment es pensen que entrant als murs d'altres a insultar i a repetir mantres precuinats faren que la gent es repensi participar en el projecte dels comuns o en qualsevol altra cosa i assumeixi la litúrgia cíclica del #Procésalnores, NO portant la independència des de 2012? Perquè és molt còmic que tots es presentin a les xarxes argumentant que sense la independència no es pot fer absolutament res, i que per tant, qui ofereixi una altra cosa que no sigui la independència ja mateix necessàriament està venent fum, però després contemplin com a única via cap a la independència el processisme, que porta temps en via morta i ara ha entrat en bucle pretenent repetir el 9N i després les plesbicitàries. 

¿Per què en comptes de fer el troll i d'insultar, quedant en evidència que en el fons els hi fa ràbia que els hagin estafat i encara més ràbia que uns quants mai no s'ho hagin cregut, no miren de trencar amb el processisme d'una vegada? Perquè si REALMENT volen la independència i aquesta no és simplement un ideal platònic que esgrimeixen per a justificar que continuin dominant Catalunya els mateixos de sempre, amb les seves polítiques austericides, el "procés" ja ha demostrat que no és capaç de portar-la, ni en 18 mesos (que per cert, ja han passat) ni en quatre anys. Serà veritat allò que sempre repeteix López Tena que els catalans "desitgen la independència, però en realitat no la volen"?

Potser m'equivoco, però segurament la majoria només són trolls amargats, en el fons conscients que els han enredat, i l'únic que volen és anar a tocar els nassos. És sorprenent quants són, i encara més sorprenent la quantitat de temps lliure del que disposen. En resum, el processisme ha esdevingut la "religió" oficial del govern de la Generalitat, i una eina molt valuosa per a poder exercir polítiques clarament austericides sense gran part del desgast que els hi pertocaria. Per això, cal seguir denunciant el frau del "procés", perquè mentre aquest continui, Catalunya seguirà en via morta.

ECG.

Sobre l'article "Unilateralitat(s)" de David Fernández

Benvolgut senyor Fernández,

Dubto molt que llegeixi aquesta "carta oberta" que llenço avui, des del meu irrellevant blog personal. Puc entendre que tingui millors coses a fer que llegir la meva opinió. Però ho sento, el seu article d'ahir m'ha provocat tal vergonya aliena que no puc romandre amb la boca tancada (o millor dit, amb els dits quiets) després de llegir-la.

D'entrada, permeti'm que li digui que jo mateix he exercit la desobediència que vostè relata amb la seva èpica habitual en el seu article. Vaig ser-hi a les mobilitzacions estudiantils contra la reforma de Bolònia, vaig estar implicat amb el moviment 15M, vaig treballar amb els moviments veïnals del meu municipi, i vaig cooperar durant un breu periode de temps amb la PAH, estant present a nombrosos desnonaments, alguns dels quals es van poder evitar. Un d'ells, a Salt, va acabar de manera molt violenta, i m'ha deixat un record funest a la retina. A totes aquestes experiències es va exercir reiteradament la desobediència com a forma de protesta, i va haver experiències assambleàries molt enriquidores. Permeti'm que li comenti una petita anègdota: enmig d'una de les més importants assemblees del Consell d'Estudiants que vam tenir durant les jornades de protesta contra Bolònia (i durant aquell temps en vam tenir moltes) va sorgir el tema de realitzar un tancament a la facultat de Magisteri de Girona (ara facultat de Medicina) com a forma de pressió. Era entre finals de novembre i principis de decembre, i dins de l'assemblea unes quantes persones, entre les quals hi era jo, vam comentar que el tancament hauria de fer-se passat festes i passat examens, perquè fer-ho en aquells moments implicaria enganxar les festes de Nadal pel mig a on lògicament les nostres companyes i companys voldrien tornar a casa per estar amb les seves respectives famílies. Un grup d'autoassignats "líders" de l'assemblea, casualment tots militants del SEPC, van manifestar de forma molt airada i autoritària que el tancament s'havia de fer ja mateix, per tal de coordinar-lo amb altres protestes estudiantils del moment i per tal que tingués efecte. Els que no estàvem d'acord amb aquesta mesura precipitada i irracional de pretendre mantenir el tancament durant les festes de Nadal li vam preguntar a la persona que més insistia en fer el tancament de manera immediata (persona, per cert, militant del SEPC i simpatitzant del seu partit) si ella mateixa estaria disposada a quedar-se a la facultat ocupada durant el mateix dia de Nadal, com ella havia dit que calia fer uns pocs minuts abans. Sorprenentment (o no) va dir que a ella mateixa personalment li era impossible, perquè havia de visitar la seva família que vivia lluny, però que calia igualment que algú s'hi quedés. Per cert, el resultat de tot plegat va ser que l'ocupació només va durar fins que van arribar les vacances, quan van començar les festivitats de Nadal òbviament tothom se'n va anar a casa, i l'ocupació va finalitzar. Van haver alguns intents passades festes de repetir l'ocupació, però van fracassar. Ignoro si aquesta fallida ocupació va tenir cap efecte real amb les negociacions amb la direcció de la universitat més enllà de cridar l'atenció mediàticament, però la sensació que vaig tenir de tot plegat va ser que van aconseguir-se moltes més coses per mitjà de la taula de negociació que es va obrir directament amb la direcció de la universitat, el portaveu de la qual, per cert, actualment és regidor pel seu partit. El tancament a la universitat va ser molt útil per a realitzar xerrades, tallers i formacions sobre dinàmiques assambleàries i altres coses, i certament valoro molt tot el què vaig aprendre durant aquella experiència (jo mateix en persona no vaig dormir a la universitat, però vaig cooperar en tot el què em va ser possible), però no vaig veure que tingués tot plegat cap efecte real de pressió cap a la direcció de la universitat. Curiosament, les persones que més criticaven les negociacions i insistien en la seva inutilitat (i que fins i tot increpaven al portaveu de la mesa de negociació, acusant-lo d'anar a pidolar "engrunes" - li resulta familiar?) eren les que més havien insistit en la necessitat de realitzar el tancament.

Es preguntarà vostè per què li explico tot això. Suposo que vostè tindrà moltes més anègdotes sobre militància i desobediència, i molt millors que les que jo li pugui explicar. Però amb tot això només li volia dir que la seva exposició m'ha recordat molt a moltes coses que vaig sentir durant aquella època. Vostè ha fet un repàs èpic a nombroses experiències de desobediència, establint un paralelisme amb el procés que estem vivint a Catalunya, i emetent un judici de valor envers els què ara demanen una via acordada per sortir de tot plegat. Bé, per començar, crec que no cal que li digui que el "Procés" català porta ja temps estancat, i que no s'ha realitzat per part del govern cap tipus d'acte de desobediència real des del "mandat democràtic" del 27S. Crec que no cal que li recordi que no s'ha complert ni un sol dels passos del "full de ruta" que van fixar-se després de les eleccions, ni tampoc que els portaveus més destacats de les forces que formen el govern van repetir fins a l'extenuació que el referèndum era "pantalla passada", que el referèndum "ja s'havia celebrat" al 27S, que ja havíem guanyat, que ja èrem república, i alguns fins i tot van afirmar que es presentaven a les eleccions espanyoles única i exclusivament per anar a explicar-lis a Madrid que havíem guanyat i que ja èrem república (que els representants espanyols debien ser molt rucs, o els representants catalans debien explicar-se molt malament, perquè va caldre que hi anessin un segon cop a explicar-ho). L'únic portaveu a qui li vaig sentir dir que el "referèndum" no s'havia guanyat va ser Antonio Baños. Tampoc crec que calgui que li recordi que durant la campanya del 27S tots els tertulians i twittaires extasiats amb la celebració del 27S que estaven invertint totes les seves energies en anunciar la bona nova de les plesbicitàries i de la imminència de la independència, van repetir un cop i un altre que la candidatura CSQEP (experiment que ara no jutjaré) estava en el bloc del "no", tot i haver repetit reiteradament els membres d'aquesta candidatura que no es posicionaven amb cap de les dues opcions perquè no reconeixien el valor "plebiscitari" d'aquests comicis i demanaven recuperar la via del referèndum vinculant. Lògicament aquesta insistència en anunciar que els vots de CSQEP anirien al bloc del "no" obeïa a una voluntat de disuadir al votant sobiranista d'esquerres de concedir-li el seu vot a aquesta opció. Però... Oh! Sorpresa! Després del 27S aquests mateixos que advertien que els vots de CSQEP anirien al bloc del "no" van dir que havia guanyat el "si", perquè els vots a CSQEP i a UDC (tot i quedar fora del parlament) no podien contar-se dins del "no", i que per tant el "si" havia guanyat. En què quedem? Ah! I ara resulta que aquests mateixos que repetien que el referèndum era "pantalla passada" i que proferien sonores burles cap als què encara reclamaven aquesta via, ara són els mateixos que diuen "o referèndum o referèndum", i intenten demostrar que ells sempre l'han volgut, i que són els altres qui no el volen. Torno a preguntar, en què quedem?

Com pot veure amb aquests exemples que li he exposat, a vegades em dona la sensació que els portaveus processistes ens prenen el pèl, o es pensen que tenim amnèsia selectiva (o potser són ells qui la tenen). Els portaveus del "Procés" porten des del 2015 canviant el discurs cada pocs mesos, sempre dirigint les seves crítiques i atacs envers els mateixos, els que ara formen l'espai dels "comuns", posant-los sempre com als dolents de tot plegat i els principals culpables de que les coses no surtin bé. No paro de veure a simpatitzants del seu partit atents com falcons a cada paraula que pronuncien als mitjans els portaveus comuns per tal d'acte seguit burlar-s'hi o fer-hi judicis de valor, sempre des d'una pretesa superioritat moral revolucionària, de desobediència.

Senyor David Fernández, deixim que li digui que a les experiències de desobediència civil que he viscut, que no puc dir que hagin sigut moltes però si n'han estat unes quantes, he vist poques, poquíssimes persones pertanyents a l'òrbita de l'actual bloc de govern de JxS participant-hi, i en canvi n'he vist moltes, moltíssimes del seu partit i de l'actual entorn anomenat dels "comuns". Deixim que li recordi que fa poc van jutjar a unes persones del seu partit per cremar fotos del rei, acte reivindicatiu a Girona que vaig presenciar en directe, i els portaveus de JxS van expressar una total aprovació envers l'actuació dels tribunals espanyols, i en canvi els portaveus "comuns" van condemnar-ho. A totes les mobilitzacions a on hi he estat a Girona he vist gent de la CUP i de l'entorn que ara anomenen els "comuns" lluitant colze amb colze, al #BlocSalt, a les protestes contra les obres del TAV, a les nombroses manifestacions veïnals dels darrers anys, a les manifestacions i actes a favor de les refugiades i refugiats, i un llarg etcètera. 

Ignoro què els hi porta a alguns portaveus de la CUP a disparar sempre contra els comuns i a ridiculitzar les seves propostes, quan crec que vostès tenen prou capacitat com per entendre que la intenció darrera de les mesures "acordades" és desencallar aquesta situació, que actualment es troba en un carrer sense sortida, mirant de fer veritablement efectiu un hipotètic referèndum. Poden no estar d'acord, òbviament (igual que els "comuns" tampoc estaven d'acord amb dotar-li al 27S un caràcter plebiscitari), i tenen tot el dret del món a criticar-ho, però sisplau, no profereixi judicis de valor ni vingui a donar lliçons de desobediència i revolució envers els què ara miren d'assolir una via acordada, ja sigui amb Espanya, amb Europa o amb la comunitat internacional. Faci-ho, sisplau, amb el govern de Junts pel Sí, al qual a vostè no li he sentit ni llegit mai criticar-lo directament per no complir cap ni una de les seves promeses tot i estar governant en majoria, i és a qui realment hauria d'estar criticant. Perquè són ells els què van prometre desobeir i no ho han fet. Són ells els què han exercit el #PressingCUP contra vostès reiterades vegades per a obligar-lis a acatar les seves directrius, i de fet ho estan fent ara amb el tema dels pressupostos un altre cop. Són els mitjans catalans afins al govern els què els ridiculitzen i els deixen com a nens rebels que perden el temps discutint-ho tot en assemblees. És el govern de la Generalitat a qui li han d'anar a demanar comptes i han de criticar per manca de desobediència.

Ara bé, vostè ara podria contestar dient que el seu article no s'adresava necessàriament als comuns, que no els esmenta en cap moment, i que podria ser perfectament aplicable també als sectors de l'antiga convergència, ara PDECat, que també aposten per la via acordada, i fins i tot podria aplicar-se a l'òrbita del PSC. Si, i tant que podria ser així, certament no diu cap nom concret de cap organització al seu article, sinó que es dirigeix en general a totes aquelles i aquells que ara aposten per la via acordada. Però precisament aquest és el problema: que movent-se vostè en aquesta ambigüitat es treu els problemes de sobre, no mullant-se i oferint múltiples interpretacions depenent de qui llegeixi. Però amb tots els meus respectes, llavors no queda vostè en posició de donar a ningú lliçons de valentia ni de desobediència si després és el primer en moure's en una ambigüitat calculada per tal de no perjudicar al govern de la Generalitat.

Senyor David Fernández, dubto molt que llegeixi la meva exposició, i encara que hagués tingut el rampell de començar a llegir-la dubto molt que hagi arribat fins aquí. No s'amuini, ho puc entendre, és un "tostón" interminable ple de coses que segur que li han dit un munt de vegades. Però en el cas que vostè hagi arribat fins a aquest punt, per començar li expresso el meu agraïment per prestar atenció al meu humil i particular punt de vista, i a continuació permeti'm que li suggereixi que, si vol donar lliçons sobre unilateralitat i revolucions, li faci a qui les necessita de veritat: els suposats "rebels" del govern de JxS.

Moltes gràcies, i bon any 2017.

ECG.

Els comuns, el processisme i el Born.

Les xarxes socials treuen fum. De manera semblant a com va passar ara fa un any, internet torna a ser un camp de batalla de retrets i de pura ràbia. "La guerra de les xarxes II: El Processisme Contraataca".

Recordarem que, ara fa un any, les xarxes a l'estiu van esdevenir un infern de proporcions bíbliques degut a la proximitat de les eleccions catalanes "plebiscitàries" del 27S, que havien de ser la consulta definitiva, el "tot o res". En aquesta lògica absolutament binària no hi cabia la disidència, i per això calia acosar fins a l'extenuació als que havien gosat no ser ni blancs ni negres, als que havien comès l'heretgia imperdonable de pensar per ells mateixos: els independentistes "procescèptics" i els renegats de CSQEP. I tot i que el "si" va guanyar clarament en el presumpte plebiscit (els vots a CSQEP i a Unió no estaven en el bloc del "no", tot i que aquests se'ls vulguin agenciar), va ser un "si" insuficient. Terrible. Després de tants d'esforços per a esclafar a la disidència, resulta que el problema no era que hi haguessin uns pocs renegats que fessin nosa, sinó que el problema era que encara no hi havia prou suport clar i incondicional al projecte.

Què calia fer? Autocrítica i obrir debat? Estudiar per què el projecte no havia convençut a prou gent i de quina manera podia fer-se un espai més inclusiu? Analitzar els encerts i els errors i actuar-ne en conseqüència? No, home, no! Això és de botiflers i podemites! El Processisme, com a moviment totalitari que és, no admet la desavinença, ni molt menys la deliberació (a menys que aquesta es basi en fer-se autobombo i en deixar clar que els que s'equivoquen sempre són els altres). Retroalimentant-se sempre amb la dreta filofeixista espanyola del PP i C's, el processisme ha continuat mirant-se el melic, fent victimisme, inspirant a trolls amargats i assenyalant possibles traïdors. Pur maccarthisme.

I així portem un any. Un llarg any a on hem anat encadenant dies històrics, declaracions grandiloqüents de desobediència que no s'han materialitzat en absolutament res, espectacles deplorables al parlament (que no ha aprovat ni una sola llei nova en el darrer any), contradiccions absurdes, despropòsits i disbarats per donar i per vendre, i molt, molt, molt de victimisme. 

- Aprovarem una llei de pobresa energètica!

- El PP / TC (arriba un moment en què són indistingibles) ens la ha tombat...

- Buaaaaa! Buaaaaa! No és just! Heu vist? Heu vist què dolents que són? Com ens maltracten a nosaltres i només a nosaltres? Marxem ja! Marxem!

- L'ajuntament de Barcelona diu que l'aplicarà de totes formes...

- No! Són uns botiflers lletjos i dolents! No els hi feu cas! Diuen que desobeeixen però després voten amb el PP! Buaaaa! Buaaaaa! Snif... Mama, on ets? Vull que marxem! Vull que marxem!

I així fins a l'infinit. El patetisme no té límits. Fer el ploricó per una banda, i famfarronejar per una altra.

- Nosaltres no hem de demanar permís a ningú per a fer res! Només ens debem al mandat del poble de Catalunya! Tirem pel dret, no tenim por!

- Però si encara no heu aprovat ni una sola llei vinculant de desconnexió...

- Ho farem! Nosaltres desobeïrem! No com els inútils de Podemos, que són monàrquics constitucionalistes que no aspiren a canviar res, només a fer-li sorpasso al PSOE i sustituïr-lo!

- Monàrquics? Però si als seus actes polítics i manifestacions no hi ha ni una sola bandera monàrquica constitucionalista... Sempre porten tricolors, o banderes castellanistes, alguna bandera vermella, estreleiras a Galícia... I els seus caps visibles sempre s'han declarat republicans, i una part important de la seva militància ve d'entitats netament republicanes...

- Són monàrquics i punt! Constitucionalistes! Espanyols! No canviaran res! Nosaltres construirem una república a on es canviarà tot!

- Però Podemos a Espanya i el moviment dels Comuns a Catalunya ja han canviat moltes coses... De fet, allà a on governen, encara que no puguin dur a terme canvis molt profunds per la seva insuficient representativitat, han remogut consciències i han fet importants actes simbòlics. Per exemple, a Barcelona han prohibit la misa als caiguts feixistes pel 18 de juliol, que quan governaven el PSC i CiU mai es va prohibir...

- Veus? Encara parleu de CiU! On heu estat tot aquest temps? Viviu al passat! Viviu al dia de la marmota! No heu entès absolutament res!

- Però als ajuntaments segueix sent CiU fins al 2019...

- CiU ja no existeix! Ara són el Partit Demòcrata Català, que s'ha declarat republicà, no com els monàrquics de Podemos!

- Però el nom encara no ha pogut ser donat d'alta per la seva similitut amb...

- Veus com desobeïm? No ens deixen donar el nou nom d'alta, però el donem d'alta igualment! Ha! Has vist? Has vist? Nosaltres sols ho podem canviar tot! Fora els "comuns" que contaminen el nostre procés cap a la república catalana! Visca Puigdemont!

I així, entre ploriqueig i famfarronada es va deixant anar alguna proclama paternalista mística en to condescendent, generalment finalitzada amb una salutació i bons desitjos. 

-Nosaltres només lluitem per ser una nació lliure, un país sobirà que pugui decidir què vol ser. A la república catalana ha de quebre-hi tothom, però per a assolir-la hem d'unir-nos tots, hem de fer pinya i compartir les aportacions de tots plegats a la futura República. Quan veieu que no hi ha remei i que no es pot canviar absolutament res a l'Espanya actual, us estarem esperant amb els braços oberts. Uniu-vos al Procés! Salutacions, companys!

Què romàntic que s'hagi recuperat l'estil epistolar, i què trist que només sigui un illot enmig d'un enorme oceà de bajanades. I de totes maneres, per molt fraternal i benintencionat que soni, tot són paraules buides que en realitat busquen el xantatge emocional, jugar amb els sentiments per tal d'esborrar tot rastre de racionalitat que pugui portar a l'escepticisme.

Però tot i que aquest cúmul de despropòsits té si fa no fa un ritme regular, amb altibaixos (depenent de si estem en un dia històric, en una proclama de sobirania/desconnexió, en una pasa endavant, en una pasa al costat, en una pasa al fons, o en el cha-cha-chá), al llarg dels darrers mesos el to s'ha recrudit. A les darreres eleccions del 26J, el processisme, estancat i sense rumb, va assenyalar a Podemos i als Comuns com l'enemic a batre, sobretot des d'ERC, que veia perillar l'hegemonia de l'esquerra catalana que ja s'havien auto-adjudicat després de la desintegració del PSC. El processisme i els comuns, després de molts rifi-rafes i enfrontaments, van arribar al directe xoc de trens després de les polèmiques votacions per la presidència de la mesa del congrés, a on ERC va donar explicacions molt vagues i poc convincents de la seva decisió d'abstenir-se. No negaré que potser la reacció dels comuns va ser desmesurada envers les abstencions d'ERC i les votacions favorables de CDC al PP (tot i que alguns processistes extrems raholians-markserrians neguin aquestes darreres i diguin que han estat els de Podemos els que han votat a favor del PP per a fer mal al Prusés, perquè tot, absolutament tot, es fa per a perjudicar al Prusés), però no és menys cert que els partits processistes estan portant el nivell de contradicció a límits incomprensibles. Van prometre que el 20D era el darrer cop que s'hi presentaven, i no va ser cert (la pela és la pela, noi), i els convergents de CDC/PDC (o MILF, com els ha rebatejat l'amic Albert Soler) denuncien al TC, el qual consideren deslegitimat, que no se'ls hi hagi donat grup propi al parlament d'un país que consideren estranger (deu fer molta ràbia haver-se venut al PP per a res). Però el conflicte entre comuns i processistes s'ha agreujat encara més aquests dies, a arrel de la polèmica del Born (per als qui no estiguin al dia del tema, aquest magnífic article de Núria Alabao en fa una bona síntesi). El què en un principi era una simple polèmica per una qüestió de memòria i simbolisme ha arribat més enllà, i ha acabat en forts enfrontaments.

El rerefons del conflicte, com la mateixa Núria Alabao explica clarament al seu article, és una qüestió de control dels relats. El processisme necessita controlar el relat històric per mitjà de promocionar el 1714, i obviar tota lluita posterior. Un suposat transversalisme, que en realitat amaga totalitarisme, al que li fa molta nosa el consens antifranquista, que comet l'heretgia d'unificar les lluites de l'esquerra espanyola i l'esquerra catalana (i part del centre-dreta català). Però la màxima indignació des de l'espai dels comuns va esclatar després d'una espurna llençada pel senyor Gabriel Rufián, el qual ha vist el seu ego incrementat fins a límits superlatius (crec que no va llegir el meu article del gener, i s'ha embriagat tant del seu ego que és un miracle que encara no hagi agafat un coma etílic). En un desafortunat twitt, l'enfant terrible d'ERC va vincular el fet que l'Associació d'Expresos Polítics del Franquisme publiqués un escrit manifestant que no els hi era ofensiva la presència de les estàtues franquistes a l'exposició amb un suposat partidisme del seu portaveu, Enric Pubill, autor del manifest i que va anar en un lloc simbòlic a les llistes de Barcelona en Comú. Cree el ladrón que todos son de su condición. És natural que el membre d'una entitat que ha acabat polititzada (entre altres entitats com l'ANC abans ciutadanes que ara són titelles de la política institucional) cregui que altres entitats són del mateix parer. Fins aquí, tot quedaria en una simple opinió. Al cap i a la fi, les opinions són com els culs, tothom en té. Però la cosa no s'ha quedat en una simple opinió, el to ha anat pujant com una bola de neu, i hem acabat veient com ERC i tot el processisme en general ha acabat despreciant directament a les víctimes franquistes que no siguin les seves pròpies, o relativitzant la seva importància, posant-se ells com a màrtirs màxims amb dret a assenyalar i a jutjar a qui li plagui.

Un panorama desolador. El processisme ha assolit el seu zènit d'impresentabilitat arribant a l'extrem de menysprear a les víctimes del franquisme per tal de reforçar el seu relat, de consolidar aquest mon imaginari a on està tenint lloc a Catalunya el major desafiament a Espanya de tota la història, a on el processisme és la major revolució política que hi ha a tot l'Estat Espanyol en aquests moments (o directament la única, com repeteix cert professor universitari el nom del qual no vull recordar). A on portarà tot això? Acabarà tot en una simple bronca d'estiu, i la oblidarem d'aquí a uns mesos, i tard o d'hora el processisme caurà pel seu propi pes? O anirà a més, i els nivells de surrealisme del processisme portaran a una histèria col·lectiva encara més gran? Qui sap. L'únic que sé segur és que no anem pas bé, senyors, no anem pas bé...

ECG.

Fum, fum, fum.

Tal i com era d'esperar, la gran coalició d'esquerres En Comú Podem (als quals se'ns ha posat el sobrenom d'"Els Comuns", sobrenom que, per cert, ens agrada), tot i les nombroses dificultats i el ridícul presupost de campanya que ha fet servir, ha resultat la clara guanyadora a Catalunya de les eleccions generals. Com he dit, era d'esperar, sobretot degut a la gran mobilització del vot de l'àrea metropolitana de Barcelona que no va aconseguir-se al 27S, fet que va provocar el triomf de Ciutadans.

No m'agrada fer de Sheldon Cooper i dir "te lo dije", però certament es van complir les variants que vaig advertir repetidament:

1.- Donar-li caràcter plesbicitari al 27S no eixamplaria l'espai independentista, sinó que inflaria molt a Ciutadans, que s'erigirien com l'espai renovador del "no". Els unionistes ho tenen molt clar, però l'ampli i heterogeni bloc sobiranista, amb molt diverses i contradictòries sensibilitats, no va poder simplificar-se a una sola gran candidatura presidencial que assolís una majoria absoluta irrefutable (i encara gràcies que no van tornar a dir lo dels "vots prestats"...)

2.- La sol·lució "a la uruguaia" presa per l'esquerra a Catalunya necessitava als moviments municipalistes de confluència i a Procés Constituent per a triomfar, en cas contrari només seria una nova ICV-EUiA ampliada. Però tot i aquest hàndicap inicial i el nom impronunciable de sigles interminables, encara hi havia serioses possibilitats d'esdevenir una força influent, però els grans errors de la campanya van ser, per una banda, no donar veu ni difusió als candidats autòctons, que van restar desconeguts per a la majoria, i per l'altra, atacar sense pietat la figura de Mas i la candidatura de Junts pel Sí en comptes d'atacar a C's, fet que va provocar que una horda de processistes hiperventilats adictes a les xarxes invertissin la pràctica totalitat del temps lliure que tenien (que semblava ser que era molt) en assetjar i pressionar fins a l'esgotament a tot l'entorn de CSQEP. L'espai electoral per on CSQEP havia de créixer era el que havia ocupat amb èxit Ciutadans, els quals van arribar frescos i en plena forma, mentres que CSQEP va arribar esgotadíssima i cremada abans de començar.

3.- Una confluència d'esquerres que inclogués els elements que no van entrar a les catalanes i que fes una campanya de líders autòctons i centrada a l'àrea metropolitana i altres antics nuclis industrials de Catalunya seria la primera força a les generals, recuperaria l'esperit del Dret a Decidir (encara molt viu, tot i que intentessin dividir-lo, negar-lo i/o amagar-lo) i acabaria amb el processisme, el principal verí de la política mediàtica catalana.

I així ha estat. I els processistes hiperventilats, abans molt escèptics del triomf de la confluència catalana i de què Podemos esdevingués una força determinant, no han trigat ni cinc minuts en llençar-se a l'atac. Els atacs des de la caverna catalana i el Camamilla Party han estat múltiples, però tots ells patètics i molt mal documentats. La premsa groga de Directe!.cat va llençar un article vergonyòs difamant Albano Dante i Marta Sibina, que faria caure la cara de vergonya als mismíssims sensacionalistes americans (hàbilment contestat i deixat en evidència pel mateix Dante). No contents amb això, després van decidir extendre un altre rumor fals, molt fàcilment contrastable però que repeteixen una vegada i una altra amb la pueril esperança de què es fes realitat per art de màgia: que En Comú Podem no podria tenir grup parlamentari propi al congrés dels diputats perquè suposadament incomplia el reglament, cosa que és absurda perquè el reglament permet perfectament tenir grup propi sempre i quan a la candidatura aspirant no hi hagi diputats que siguin militants d'un altre partit que s'hagués presentat als comicis, cosa impossible d'incomplir perquè Podemos no té militància, i a més a més la resta de diputats electes d'En Comú Podem o bé són independents o bé formen part d'ICV i EUiA, així que no hi ha cap diputat que incompleixi aquesta condició. A més a més, tal i com queda palès a un altre article del Huffington Post, les normes es compleixen i es pot formar grup parlamentari sense problemes, però això a la caverna sembla donar-li igual: la qüestió és repetir mil vegades una mentida amb la vaga esperança de què un nombre suficient de desinformats se la cregui, i potser així, a l'estil del llibre "El Secreto", potser esdevindrà realitat. No hi ha fe...

I la reacció no ha vingut només des de la caverna mediàtica i des de la premsa groga (deixem de banda els hooligroupies processistes hiperventilats adictes al Twitter), sinó que ha vingut també del mateix entorn processista. Com que el resultat de les generals deixava en evidència que el projecte de refundació convergent no tenia un ampli recolzament real, quedant Democràcia i Llibertat (o com jo els hi dic, els agres DiLLuns) com a darrera força amb representació a Catalunya, va ser reconegut per diversos sectors (fins i tot alguns de la CUP) que investir Mas ja no era una obligació real (si és que algun cop ho havia estat). Es va esgrimir des del processisme que Mas havia estat el president més votat i que s'havia de respectar la "voluntat democràtica", fet que és completament absurd, perquè Mas no era cap de llista (i de fet, ell mateix havia dit que en cas de no obtenir majoria absoluta no optaria a la presidència, i fins i tot després de les eleccions fa afirmar que faria "un pas enrere" perquè es complís el "full de ruta"), i a més a més el vot a Junts pel Si...llón (perdó) era molt heterogeni i en molts casos, moltíssims, va exercir-se A PESAR de la figura de Mas, no gràcies a ell. Però aquest dur bany de realitat va fer caure aquesta argumentació pel seu propi pes (si és que havia tingut algun pes en cap moment). Així, el #PressingCUP ha tornat (o potser mai havia marxat), i volen posar-lis el màxim de pressió possible per a la seva assemblea del 27D, just tres mesos després dels comicis, a on valoraran si accepten o no la darrera proposta feta per Junts per Mas (perdó). Que ja de pas sigui dit, proposta que pretèn fer-se passar com la definitiva, però que l'apartat sobre el pla de xoc social que s'esgrimeix com a principal punt d'acord entre els massistes i la CUP és molt insuficient, ridícul i insultant, com va deixar palès la diputada Marta Ribas al seu blog.

Així doncs, els convergents, hegemònics fins fa poc a Catalunya, han fracassat en el seu intent de surfejar sobre l'onada sobiranista i de refundar-se com a nou gran partit de Catalunya. Votar els agres DiLLuns no és entès com a sinónim de votar per Catalunya, aquesta simplificació pujolista ja no cola (tot i que alguns nostàlgics encara utilitzin l'obsolet terme "sucursalisme" per a criticar altres partits). Ni tan sols divorciar-se dels socis duranistes d'UDC els hi ha servit per a evitar posteriors conflictes (com l'incident recent a l'ajuntament de Salt). El seu intent d'acabar amb l'esperit majoritari del "Dret a decidir" dividint-lo i bombardejant amb desinformació per mitjà de tertulians raholians i mitjans de comunicació subvencionats no ha tingut efecte suficient. Però el #PressingCUP segueix, i ara fins l'assemblea de diumenge l'argument més esgrimit per intentar donar alguna mena de sentit a la investidura de Mas és que el referèndum que té Podemos com a un dels cinc punts innegociables per a investir qualsevol govern és impossible, que no té recorregut, que hi ha majoria absoluta del PP al senat i ho tombaran, i mil coses més. Lo més "freak" de tot plegat és que posen com a alternativa al referèndum (que de totes maneres, ningú ha dit que sigui fàcil d'assolir) la "desconnexió". Una "desconnexió" que ningú sap com tindrà lloc, i que tothom invoca a la fe i a la paciència, assegurant que si som pacients i seguim les passes del Procés (incloent la investidura de Mas) tindrà lloc per art de màgia, però no hi ha "desconnexions" que valguin, que no ens prenguin el pèl. Fins i tot alguns periodistes abans respectables (però que fa temps que han perdut tota credibilitat en ser abduïts pel processisme) com Jordi Borràs proposen ara extranyes teories conspiranoiques i maquiavèliques difícils de creure per tal de seguir amb el #PressingCUP i que l'encanteri màgic de la desconnexió pugui donar-se.

Ignoro què decidirà la CUP a la seva assemblea. Però sigui el què sigui, independentment de si el president de les retallades i de les seus embargades és investit i amb quines condicions, el cas és que Convergència té els dies comptats. El mur ja s'ha esquerdat, i és possible que al març tinguem una o fins i tot dues eleccions.

I sobretot, que els processistes massians no oblidin que #TenimMemòria, i que no convenceran pas a ningú amb pseudodeclaracions de pla de xoc social que són una cosa molt adequada per aquestes festes: FUM, FUM, FUM.

Bones festes a tothom!

ECG.

#20D, la fi del processisme?

Autobús de campanya per al #20D
d'En Comú Podem per a Girona.

Des d'aquell 11 de setembre de 2012 a on els astres van alinear-se i va tenir lloc la major manifestació per la independència de Catalunya que es recorda, fet que suposadament va provocar que Mas i tot CDC (i una part important d'UDC) de sobte caiguessin del cavall i esdevinguessin independentistes per art de màgia, a Catalunya ha mirat d'establir-se una mena de "pensament únic" totalitari i excloent que ha fet servir per a imposar-se tots els mitjans de comunicació servils al seu abast i una legió d'adictes a les xarxes socials amb molt de temps lliure i molta mala llet: el processisme.

I què és el processisme? Abans de res, hem de deixar molt clara una cosa: processisme no és sinónim d'independentisme. Un veritable independentista és algú amb idees clares i, generalment, crític. Un processista no és res de tot això. Així que, sisplau, que cap independentista es doni per al·ludit quan parlem de processisme. Això sí, també és molt cert que cap processista és veritablement conscient de que ho és, sinó que es creuen que són independentistes. Així que, amic processista que es fa dir indepe, si et sents identificat amb el perfil que descriuré a continuació, fes el favor d'anar a vomitar la teva bilis a un altre lloc.

El processisme és un moviment social i folklòric que es basa en grans performances públiques, eslògans demagògics i arguments simplistes, reduccionistes, victimistes i sense cap contingut més enllà de l'emocional, i que culpa de tots els nostres problemes a un enemic exterior anomenat "Espanya", el qual és una mena de gran monstre que mai canviarà i que sense ell viuriem tots feliços en el país de la gominola, rodejats d'unicorns i arcs de Sant Martí. És un moviment que es ven com a democràtic, revolucionari, que no para de fer història, i que és equivalent (si no superior) al moviment pels drets dels afroamericans de Martin Luther King o a la resistència pacífica de Gandhi. Es veu a sí mateix com el major desafiament de la història de Catalunya a la terrible tirania espanyola, com la veritat absoluta, com el clam col·lectiu d'un poble que té la raó i que sap que té la raó. Per arribar a aquest gran món de màgia i fantasia, cal seguir cegament el sacrosant "Procés", el camí recte i innegociable al qual suposadament és el poble català qui marca els tempos i qui demana que es realitzi cada pas amb escrupulosa precissió, no sabem exactament per mitjà de quin interlocutor. El processisme, a l'estil dels meus alumnes d'ESO que es neguen a fer els deures que han quedat pendents de la setmana passada perquè "això ja és passat", considera que l'etapa de reivindicació del "dret a decidir" de Catalunya i del referèndum vinculant "ja està superada", i que ara lo que més es porta, lo més "fashion", és la "desconnexió". Una desconnexió que tindrà lloc per art de màgia polsant un botó (i no sabem tampoc exactament quin botó), i que per a que tingui lloc cal que complim una série de condicions recollides en un recetari, com si es tractés d'una poció màgica.

El "processisme" ha estat analitzat de molt diverses maneres. El genial blogger Arqueòleg Glamurós l'ha definit com "un moviment contrarevolucionari de classes mitjes", una ideologia de "tietes benpensants" (l'equivalent català dels "cuñaos" peninsulars). És molt complex de definir, ja que té milers de variants i manifestacions, però alhora és quelcom molt simple, i més vell que l'anar a peu: el processisme és una ideologia difusa dirigida per l'establishment català. Bueno, millor dit, el processisme és la reacció de l'establishment català a la força del moviment sobiranista, és la forma de "reconduir-lo" per a que deixi de ser perillòs. I fins ara semblava que havia tingut èxit en aquesta reconducció, però aquest #20D sembla que se'ls hi pot esfonsar el "xiringuito". 

Efectivament, la crisi va fer sorgir el 15M, els moviments municipalistes i els diferents moviments de reivindicació dels Drets Socials, com la PAH, i aquests moviments compartien trinxera amb una ja establerta i consolidada des de feia anys (tot i que encara no prou nombrosa) esquerra independentista. Tot això era paral·lel a un moviment que ja feia anys que era hegemònic a Catalunya, sorgit després de la sentència contrària a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del TC: el moviment pel Dret a Decidir. El Dret a Decidir era un consens del 80% de la societat catalana, tant independentista com federalista, confederalista o, fins i tot, autonomista que reclamava un major autogovern. Un consens molt perillòs per a una CiU que ja es tornava a veure hegemònica després de l'esfonsament del tripartit, una CiU que s'havia vist beneficiada de la gran onada blava que sacsejava Europa, del moment dolç de la dreta del què també gaudia el PP. Aquesta conjunció d'astres, moviments democràtics pels drets socials juntament amb l'esquerra independentista revolucionària influenciant a l'enorme i heterogeni bloc del Dret a Decidir, era un caldo de cultiu molt perillòs que podia acabar creant una oposició encara més forta que el vell Tripartit, tot i que encara no tenia una manifestació política clara, i es trobava internament molt fragmentat. Ni tan sols era conscient de què era una sola gran onada de canvi, influenciada a més a més per un relleu generacional. Per això, l'establishment català sorgit de la transició, encarnat per CiU, necessitava reconduir tot aquest clam de llibertat envers els seus interessos. I aplicant un napoleònic "divide y vencerás", extenent els seus tentacles envers les entitats civils i els mitjans de comunicació, van posar en marxa el "processisme", el qual en un inici va intentar convertir la figura de Mas en un Massíes de braços oberts que representava "La Voluntat d'un Poble". No va colar, però van aconseguir quelcom més suculent i exitòs, ignoro fins a quin punt de manera voluntària, però amb uns resultats que semblaven prou beneficiosos: van aconseguir partir en dos el gran bloc del "Dret a Decidir".

Sí senyors: allargant tempos, cremant etapes, sobre-desinformant, emplenant planes i planes d'informació irrellevant i de debats bizantins interminables, van aconseguir que una gran part de la societat catalana quedés enlluernada i/o esgotada, i acabés decidint deixar de pensar i deixar que fossin altres els qui pensessin per ells. Havia nascut el processisme: el Dret a Decidir havia esdevingut quelcom del passat, i la pastanaga de la independència semblava estar molt i molt i molt aprop, a tocar amb les puntetes dels dits. Però els tempos es feien llaaaaargs i lents, amenitzats amb uns preliminars interminables en forma de grans "performances" anuals perfectament sincronitzades i amb eterns debats i discursos recargolats carregats de demagògia i victimisme, i ja de pas, amb atacs amb molta mala baba sempre a un enemic cuidadosament seleccionat. El PSC, UDC, Podem, la mateixa ERC (que va acabar absorbida pel processisme), la naixent CSQEP i finalment la CUP. Els enemics del processisme eren assetjats per hiperventilats adictes a les xarxes fins a esgotar-los i fartar-los de tot plegat, amb l'esperança de què aquests enemics decidisin deixar de dir el què pensen i de raonar amb una certa lògica. Dins del processisme no hi cabia lògica ni racionalitat de cap mena, el missatge ja es precuinava en els "voceros" processistes d'inspiració raholiana, i només calia repetir-ho com lloros. Però tot i això, el temps pasava, i la gran massa processista necesitava culminar amb un gran orgasme tota aquesta successió imparable de preliminars. I aquest orgasme va ser el 27-S...

... Però aquest va ser un orgasme incomplet. No va sortir com s'esperaven. No va haver un nombre suficient d'hiperventilats abduïts ni de tietes benpensants que aconseguissin fer caminar endavant a enlloc a suficients zombis. El processisme va quedar en evidència per obra i gràcia de la CUP, i se li va caure una careta que igualment ja tapava molt poc: que tot plegat tenia l'objectiu únic i exclusiu de refundar el catalanisme regionalista de tradició convergent per mitjà de la figura de Mas. I el mite va caure de forma traumàtica. Ja se sap que els traumes pasen per diverses etapes: la "Negació", negar-ho tot, repetir com lloros que el plebiscit s'havia guanyat i que la "desconnexió" començava ja, inminentment, i que era imparable; després la "Ira", descarregar la seva terrible ira contra la CUP (el #PressingCUP), i acusar-los de fer-los fracassar tot plegat, de sabotejar el sacrosant "procés" i de ser infiltrats i còmplices de l'espanyolisme, i ara estem a la fase de la negociació, considerar que encara es pot arribar a un acord amb la CUP fent estranyíssims jocs malabars però sense renunciar a la presidència del Massies, i presentant candidatures a les eleccions generals que serveixin per "defensar el vot" processista. Bueno, aviat vindrà l'etapa de la "Depressió", que després hauria de suposar l'"Acceptació".

Però lo pitjor de tot plegat és que el processisme pot ser aviat derrotat per allò que desde el principi més va témer. L'èxit dels moviments de confluència a les eleccions municipals del 24M van encentre totes les alarmes del processisme, que va veure que una possible "Catalunya en Comú" podia acabar amb el seu moviment contrarevolucionari, que en aquells moments es trobava en ple apogeu, així que van necessitar crear el Junts per Mas... ai, perdó... el Junts pel 3%... ai, merda... el Junts pel Si...llón... ai, que no me surt! Ho sento, la meva dignitat m'impedeix dir-ho. Això, diguem-li, la candidatura 60% convergent (una convergència, irònicament, practicant la sobrerepresentació dins la coalició que sempre li havia fet UDC durant el seu llarg matrimoni) que tenia al candidat de número 4 afirmant que aquest era prescindible... Però després repetint que des del principi els seus votants sabien que era imprescindible. I amb el carismàtic Romeva al capdavant, convertit en una carbassa després de que les 12 toquessin, i els ex-noCiUs es convertissin en un agre DiLLuns, havent perdut a ERC. Certament, la no-participació de Barcelona en Comú ni Procés Constituent a les catalanes va donar oxigen al processisme, perquè molt intel·ligentment molts dels membres de BeC i del PC van veure que la polarització del discurs de l'establishment català en aquestes eleccions "plesbicitàries" seria molt tòxic i no permetria presentar opcions racionals (tot i que alguns massoquistes kamikazes vam decidir tirar-nos a la piscina igualment i aguantar el terrible setge processista impulsant Catalunya Sí Que es Pot). Però aquest oxigen se'ls hi ha acabat.

El què més temien, la "Catalunya en Comú", s'ha encarnat en En Comú Podem, que totes les enquestes coincideixen amb que serà primera força a Catalunya. S'ha recuperat l'esperit del Dret a Decidir, i la històrica i justa reivindicació del Referèndum ha ressucitat. O bé mai havia mort, sempre havia estat allà, però havia estat silenciada i ensordida pels crits dels processistes hiperventilats. Ara el #20D pot significar la fi del processisme a Catalunya, i les portes del veritable canvi poden obrir-se. Serà Catalunya finalment la punta de llança d'un gran canvi peninsular, com molts politòlegs fa anys que van vaticinar que havia de ser tard o d'hora? En una setmana ho sabrem...

ECG.