#20D, la fi del processisme?

Autobús de campanya per al #20D
d'En Comú Podem per a Girona.

Des d'aquell 11 de setembre de 2012 a on els astres van alinear-se i va tenir lloc la major manifestació per la independència de Catalunya que es recorda, fet que suposadament va provocar que Mas i tot CDC (i una part important d'UDC) de sobte caiguessin del cavall i esdevinguessin independentistes per art de màgia, a Catalunya ha mirat d'establir-se una mena de "pensament únic" totalitari i excloent que ha fet servir per a imposar-se tots els mitjans de comunicació servils al seu abast i una legió d'adictes a les xarxes socials amb molt de temps lliure i molta mala llet: el processisme.

I què és el processisme? Abans de res, hem de deixar molt clara una cosa: processisme no és sinónim d'independentisme. Un veritable independentista és algú amb idees clares i, generalment, crític. Un processista no és res de tot això. Així que, sisplau, que cap independentista es doni per al·ludit quan parlem de processisme. Això sí, també és molt cert que cap processista és veritablement conscient de que ho és, sinó que es creuen que són independentistes. Així que, amic processista que es fa dir indepe, si et sents identificat amb el perfil que descriuré a continuació, fes el favor d'anar a vomitar la teva bilis a un altre lloc.

El processisme és un moviment social i folklòric que es basa en grans performances públiques, eslògans demagògics i arguments simplistes, reduccionistes, victimistes i sense cap contingut més enllà de l'emocional, i que culpa de tots els nostres problemes a un enemic exterior anomenat "Espanya", el qual és una mena de gran monstre que mai canviarà i que sense ell viuriem tots feliços en el país de la gominola, rodejats d'unicorns i arcs de Sant Martí. És un moviment que es ven com a democràtic, revolucionari, que no para de fer història, i que és equivalent (si no superior) al moviment pels drets dels afroamericans de Martin Luther King o a la resistència pacífica de Gandhi. Es veu a sí mateix com el major desafiament de la història de Catalunya a la terrible tirania espanyola, com la veritat absoluta, com el clam col·lectiu d'un poble que té la raó i que sap que té la raó. Per arribar a aquest gran món de màgia i fantasia, cal seguir cegament el sacrosant "Procés", el camí recte i innegociable al qual suposadament és el poble català qui marca els tempos i qui demana que es realitzi cada pas amb escrupulosa precissió, no sabem exactament per mitjà de quin interlocutor. El processisme, a l'estil dels meus alumnes d'ESO que es neguen a fer els deures que han quedat pendents de la setmana passada perquè "això ja és passat", considera que l'etapa de reivindicació del "dret a decidir" de Catalunya i del referèndum vinculant "ja està superada", i que ara lo que més es porta, lo més "fashion", és la "desconnexió". Una desconnexió que tindrà lloc per art de màgia polsant un botó (i no sabem tampoc exactament quin botó), i que per a que tingui lloc cal que complim una série de condicions recollides en un recetari, com si es tractés d'una poció màgica.

El "processisme" ha estat analitzat de molt diverses maneres. El genial blogger Arqueòleg Glamurós l'ha definit com "un moviment contrarevolucionari de classes mitjes", una ideologia de "tietes benpensants" (l'equivalent català dels "cuñaos" peninsulars). És molt complex de definir, ja que té milers de variants i manifestacions, però alhora és quelcom molt simple, i més vell que l'anar a peu: el processisme és una ideologia difusa dirigida per l'establishment català. Bueno, millor dit, el processisme és la reacció de l'establishment català a la força del moviment sobiranista, és la forma de "reconduir-lo" per a que deixi de ser perillòs. I fins ara semblava que havia tingut èxit en aquesta reconducció, però aquest #20D sembla que se'ls hi pot esfonsar el "xiringuito". 

Efectivament, la crisi va fer sorgir el 15M, els moviments municipalistes i els diferents moviments de reivindicació dels Drets Socials, com la PAH, i aquests moviments compartien trinxera amb una ja establerta i consolidada des de feia anys (tot i que encara no prou nombrosa) esquerra independentista. Tot això era paral·lel a un moviment que ja feia anys que era hegemònic a Catalunya, sorgit després de la sentència contrària a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del TC: el moviment pel Dret a Decidir. El Dret a Decidir era un consens del 80% de la societat catalana, tant independentista com federalista, confederalista o, fins i tot, autonomista que reclamava un major autogovern. Un consens molt perillòs per a una CiU que ja es tornava a veure hegemònica després de l'esfonsament del tripartit, una CiU que s'havia vist beneficiada de la gran onada blava que sacsejava Europa, del moment dolç de la dreta del què també gaudia el PP. Aquesta conjunció d'astres, moviments democràtics pels drets socials juntament amb l'esquerra independentista revolucionària influenciant a l'enorme i heterogeni bloc del Dret a Decidir, era un caldo de cultiu molt perillòs que podia acabar creant una oposició encara més forta que el vell Tripartit, tot i que encara no tenia una manifestació política clara, i es trobava internament molt fragmentat. Ni tan sols era conscient de què era una sola gran onada de canvi, influenciada a més a més per un relleu generacional. Per això, l'establishment català sorgit de la transició, encarnat per CiU, necessitava reconduir tot aquest clam de llibertat envers els seus interessos. I aplicant un napoleònic "divide y vencerás", extenent els seus tentacles envers les entitats civils i els mitjans de comunicació, van posar en marxa el "processisme", el qual en un inici va intentar convertir la figura de Mas en un Massíes de braços oberts que representava "La Voluntat d'un Poble". No va colar, però van aconseguir quelcom més suculent i exitòs, ignoro fins a quin punt de manera voluntària, però amb uns resultats que semblaven prou beneficiosos: van aconseguir partir en dos el gran bloc del "Dret a Decidir".

Sí senyors: allargant tempos, cremant etapes, sobre-desinformant, emplenant planes i planes d'informació irrellevant i de debats bizantins interminables, van aconseguir que una gran part de la societat catalana quedés enlluernada i/o esgotada, i acabés decidint deixar de pensar i deixar que fossin altres els qui pensessin per ells. Havia nascut el processisme: el Dret a Decidir havia esdevingut quelcom del passat, i la pastanaga de la independència semblava estar molt i molt i molt aprop, a tocar amb les puntetes dels dits. Però els tempos es feien llaaaaargs i lents, amenitzats amb uns preliminars interminables en forma de grans "performances" anuals perfectament sincronitzades i amb eterns debats i discursos recargolats carregats de demagògia i victimisme, i ja de pas, amb atacs amb molta mala baba sempre a un enemic cuidadosament seleccionat. El PSC, UDC, Podem, la mateixa ERC (que va acabar absorbida pel processisme), la naixent CSQEP i finalment la CUP. Els enemics del processisme eren assetjats per hiperventilats adictes a les xarxes fins a esgotar-los i fartar-los de tot plegat, amb l'esperança de què aquests enemics decidisin deixar de dir el què pensen i de raonar amb una certa lògica. Dins del processisme no hi cabia lògica ni racionalitat de cap mena, el missatge ja es precuinava en els "voceros" processistes d'inspiració raholiana, i només calia repetir-ho com lloros. Però tot i això, el temps pasava, i la gran massa processista necesitava culminar amb un gran orgasme tota aquesta successió imparable de preliminars. I aquest orgasme va ser el 27-S...

... Però aquest va ser un orgasme incomplet. No va sortir com s'esperaven. No va haver un nombre suficient d'hiperventilats abduïts ni de tietes benpensants que aconseguissin fer caminar endavant a enlloc a suficients zombis. El processisme va quedar en evidència per obra i gràcia de la CUP, i se li va caure una careta que igualment ja tapava molt poc: que tot plegat tenia l'objectiu únic i exclusiu de refundar el catalanisme regionalista de tradició convergent per mitjà de la figura de Mas. I el mite va caure de forma traumàtica. Ja se sap que els traumes pasen per diverses etapes: la "Negació", negar-ho tot, repetir com lloros que el plebiscit s'havia guanyat i que la "desconnexió" començava ja, inminentment, i que era imparable; després la "Ira", descarregar la seva terrible ira contra la CUP (el #PressingCUP), i acusar-los de fer-los fracassar tot plegat, de sabotejar el sacrosant "procés" i de ser infiltrats i còmplices de l'espanyolisme, i ara estem a la fase de la negociació, considerar que encara es pot arribar a un acord amb la CUP fent estranyíssims jocs malabars però sense renunciar a la presidència del Massies, i presentant candidatures a les eleccions generals que serveixin per "defensar el vot" processista. Bueno, aviat vindrà l'etapa de la "Depressió", que després hauria de suposar l'"Acceptació".

Però lo pitjor de tot plegat és que el processisme pot ser aviat derrotat per allò que desde el principi més va témer. L'èxit dels moviments de confluència a les eleccions municipals del 24M van encentre totes les alarmes del processisme, que va veure que una possible "Catalunya en Comú" podia acabar amb el seu moviment contrarevolucionari, que en aquells moments es trobava en ple apogeu, així que van necessitar crear el Junts per Mas... ai, perdó... el Junts pel 3%... ai, merda... el Junts pel Si...llón... ai, que no me surt! Ho sento, la meva dignitat m'impedeix dir-ho. Això, diguem-li, la candidatura 60% convergent (una convergència, irònicament, practicant la sobrerepresentació dins la coalició que sempre li havia fet UDC durant el seu llarg matrimoni) que tenia al candidat de número 4 afirmant que aquest era prescindible... Però després repetint que des del principi els seus votants sabien que era imprescindible. I amb el carismàtic Romeva al capdavant, convertit en una carbassa després de que les 12 toquessin, i els ex-noCiUs es convertissin en un agre DiLLuns, havent perdut a ERC. Certament, la no-participació de Barcelona en Comú ni Procés Constituent a les catalanes va donar oxigen al processisme, perquè molt intel·ligentment molts dels membres de BeC i del PC van veure que la polarització del discurs de l'establishment català en aquestes eleccions "plesbicitàries" seria molt tòxic i no permetria presentar opcions racionals (tot i que alguns massoquistes kamikazes vam decidir tirar-nos a la piscina igualment i aguantar el terrible setge processista impulsant Catalunya Sí Que es Pot). Però aquest oxigen se'ls hi ha acabat.

El què més temien, la "Catalunya en Comú", s'ha encarnat en En Comú Podem, que totes les enquestes coincideixen amb que serà primera força a Catalunya. S'ha recuperat l'esperit del Dret a Decidir, i la històrica i justa reivindicació del Referèndum ha ressucitat. O bé mai havia mort, sempre havia estat allà, però havia estat silenciada i ensordida pels crits dels processistes hiperventilats. Ara el #20D pot significar la fi del processisme a Catalunya, i les portes del veritable canvi poden obrir-se. Serà Catalunya finalment la punta de llança d'un gran canvi peninsular, com molts politòlegs fa anys que van vaticinar que havia de ser tard o d'hora? En una setmana ho sabrem...

ECG.