La revolució de Paulo Coelho

Vivim en una mena d'edat daurada de l'autoajuda. Veiem les xarxes socials inundades de cites reals o inventades, sovint caiguent en la fal·làcia ad verecundiam o el magister dixit, és a dir, donant per bona una afirmació només perquè algú reconegut l'ha pronunciat, potser fins i tot sense que aquest personatge tingui coneixements específics sobre la matèria de la qual es parla. I la situació empitjora encara més quan visitem Twitter, a on sovint es reprodueixen dites i afirmacions sense importar si són veritables o no, entrant en les "fake news" o la postveritat. 

De fet, aquesta psicologia barata disfressada d'autoajuda tan present al nostre dia a dia (per exemple, en frases dels productes de la marca "Mr Wonderful"), tot i no ser res nou, darrerament és tan exitosa degut al canvi de cicle que acabem de viure. Han passat 10 anys des del començament de la crisi econòmica, i gran part dels polítics repeteixen un cop i un altre que la crisi ja està superada, tot i que també hi ha serioses advertències per part d'especialistes en economia i medi ambient que se'ns acosten crisis encara pitjors que la que hem viscut. En aquest nou cicle hem vist una clara regressió en els nostres drets socials i laborals, i molta gent està acceptant situacions que en altres temps no hagués acceptat per res del món. Acomiadament barat i contractes temporals i/o a temps parcial formen una combinació que porta cap a la incertesa, i inevitablement cap a una situació d'estrés permanent degut a la por a predre la feina. Tenir una feina a temps complet i correctament remunerada és percebut com a un luxe en comptes de com al dret fonamental que és. I aquesta situació ha esdevingut la nova normalitat. Així, com va dir recentment Ramon Nogueras, estem anant al psicòleg quan en realitat el què necessitem és afil·liar-nos a un sindicat. 

I el pitjor de tot és que la precarietat està sent camuflada com a quelcom nou i modern. És clar que és un fet ben actual, però d'això a esdevenir cool hi ha un gran pas. Però ens trobem que, sense rubor de cap tipus, molts mitjans li diuen freeganisme a consumir menjar recentment caducat o a punt de caducar descartat per grans superfícies i rescatat dels contenidors (quan en realitat aquesta tendència en un principi pretenia denunciar precisament el malbaratament de menjar i altres recursos per mitjà de la creació d'una xarxa per a la seva obtenció i "reciclatge"); li diuen nesting a quedar-se tancat a casa el cap de setmana considerant-ho una actitud de "fugida" del caòtic mon en què vivim, sense plantejar que potser el fet de quedar-se a casa el pot provocar també no tenir prous diners per a realitzar altres activitats a fora d'ella; li diuen job-sharing a que siguin dos o més persones les què exerceixin les tasques de la jornada completa d'una persona per mitjà de jornades parcials, mostrant-ho com a una mena d'acord entre treballadors en comptes de valorar-ho com a una tendència a l'hora de contractar, i un llarg etcètera. I què tenen en comú aquestes noves denominacions tan xules i modernes? Doncs molt senzill: converteixen la precarietat en una qüestió individual, fan que aquestes situacions esdevinguin una mena d'elecció voluntària per convicció ètica i moral.

Perquè aquí està la mare dels ous. Traslladar la responsabilitat de la situació al propi individu ens porta a pensar que aquest ha de ser capaç de superar-ho per ell mateix, i aquí entra l'autoajuda i la psicologia barata. Ens diuen que si a la feina les coses no van bé és perquè no estem prou motivats, i és la nostra actitud poc positiva la que provoca que la situació no sigui la desitjada, menystenint les circumstàncies objectives que poden estar dificultant la tasca. Però, una vegada més, això tampoc és quelcom nou: forma part de la concepció individualista neoliberal, que, per exemple, considera que establir un salari mínim no és prohibir remunerar poc a un treballador, sinó prohibir treballar per sota d'una determinada quantitat, situant el salari com a quelcom acceptat de forma totalment voluntària, com si el treballador i qui el contracta estiguessin en igualtat absoluta de condicions per oferir i acceptar, i, ja de pas, ignorant, menystenint o, fins i tot, negant el fet que la treballadora o treballador pugui no tenir elecció a l'hora d'acceptar un salari encara que no arribi a cobrir les seves necessitats bàsiques, i la corresponent entitat contractadora n'abusi oferint un salari més baix del què correspondria.

Vivim a un món construit al voltant de la ideologia del neoliberalisme, tot i què la majoria o bé no n'és conscient o bé considera que aquesta forma part de la "normalitat". Perquè aquest ha estat el major èxit del neoliberalisme, aconseguir passar per una mena de força natural, com la gravetat, que no pot evitar-se. Així, una ideologia sense nom esdevé simple "sentit comú", que ha de ser acceptat com a tal sota risc de ser titllat d'estar massa ideologitzat, o fins i tot ser pres per boig. A l'estil de la novel·la 1984, a on era suprimida la paraula "guerra" per a que no hi hagués forma possible d'esmentar-la, i així naturalitzar-la i fer-la esdevenir la normalitat. Una situació de guerra, doncs, passaria a ser una situació de "poca pau".

I dins de tota aquesta concepció, arribem a les "fake news" i la postveritat. A un món a on es fa molta més èmfasi en la teva actitud envers els fets, més que no pas en els fets en si mateixos, doncs la veritat perd importància. La veritat, l'objectivitat, passa a un segon plànol. No importen els fets, importa la teva percepció individual dels fets. La veritat és construida a la carta, seleccionant aquella informació que encaixa amb el què volem en comptes de preocupar-nos per assumir la veritat. I aquesta "postveritat" ha passat a formar part de la política. Ho veiem perfectament encarnat en el trumpisme americà, a on els fets objectius i la realitat no importen. Tot és a força de propaganda, de frases motivacionals. Tot és possible si ho desitgem, res ens pot aturar si tots volem el mateix. És indiferent que el sistema productiu hagi canviat i que per això les fàbriques hagin estat deslocalitzades, reduint-se considerablement la demanda de mà d'obra poc qualificada. Aquest fet objectiu no importa. La culpa que no tinguis feina és perquè l'inmigrant que ha arribat te la treu. La propaganda falsifica o altera la realitat amb molt d'èxit, arribant a substituir-la, apel·lant a les emocions i prescindint de la objectivitat. Farem "America great again" si ens ho proposem, ho desitgem i seguim a Trump fins al final, i quan aquest menteix, no té importància. És un complot dels enemics per afeblir-nos i evitar que assolim el nostre objectiu.

Així, vivim en precarietat i en incertesa sobre què ens depararà el futur, però consumim propaganda i autoajuda a granel per tal de maquillar aquesta realitat en comptes de pensar com podem canviar-la. És la revolució dels somriures. La revolució de Paulo Coelho. Somriguem i animem-nos mútuament per tal de canviar-nos a nosaltres mateixos, i així no tinguem la necessitat de canviar la realitat.

ECG.

El naixement dels comuns, rodejat d'atacs i insults

Si a algú no li interessa el més mínim un projecte aliè, la lògica ens diu que optarà per ignorar-lo, i no li prestarà cap atenció a la seva evolució. En canvi, si a algú li preocupa un altre projecte diferent al seu, pel motiu que sigui (generalment perquè pot suposar l'esfondrament del propi projecte), doncs la cosa ja canvia.

L'assemblea constituent dels comuns va ser interessant. Per una banda, va ser il·lusionant per tothom qui va ser-hi, ja que representa una quimera que porta al cap de l'esquerra d'aquest país des de fa generacions, la de la "unitat". Aquesta per sí mateixa no és necessàriament positiva (tot i que hi hagi el vell dit "la unió fa la força"), ja que mai pot existir aquesta "unitat" sense imposicions per part d'uns posicionaments envers els altres. Així, per exemple, gent que sigui euroescèptica (com és el meu cas) dins d'un projecte unitari com aquest li toca empassar-se més UE. Per això la unitat per sí mateixa no és necessàriament positiva, però desgraciadament és indispensable si es vol dur a terme alguna passa endavant envers qualsevol projecte de canvi, ja que el sistema electoral està dissenyat d'una manera que només amb enormes majories es pot fer quelcom palpable. Així doncs, tot i que sona molt romàntic i molt positiu de cares a discursos d'optimisme i de flors i violes, la unitat no és una virtut, sinó una necessitat, i toca empassar-se molts de gripaus per assolir-la. No és menys cert que l'absència de la part de Podem que representa l'Albano va suposar un toc d'alerta envers això, que la unitat a vegades no és tan senzilla, i no tothom està disposat a sacrificar-ho absolutament tot en nom d'aquesta. Veurem com evoluciona.

Per l'altra banda, va ser molt curiós veure com tot el processisme, des dels trolls més barroers fins als representants electes suposadament més "seriosos", van estar seguint atents com falcons aviam quin era el posicionament definitiu dels neonats "comuns" envers el tema de la independència. No cal dir que encara que, de l'assemblea hagués sortit tothom cridant "independència" amb estel·lades per tot arreu portant sobre les espatlles a Colau i Domènech amb barretina, el processisme hagués trobat algun resquici o punyeteta per on posar-se a atacar, criticar i posar en dubte (igual les barretines les portaven tortes). Mai estaran contents, sempre necessiten buscar "traïdors botiflers" sobre els quals projectar les seves pròpies mancances, perquè si no ho fessin no els hi quedaria més remei que enfrentar-s'hi a la dura realitat i fer catarsi, cosa que seria molt saludable, però ara mateix no els hi veig gaire disposats.

Jo personalment hagués preferit un posicionament més sobiranista, deixant la porta oberta a possibles enteniments amb la resta de pobles ibèrics, però és comprensible que el posicionament hagi estat més en línia confederalista tenint en compte que s'ha construït una força política molt barcelonacèntrica, plantejada a partir d'un model d'èxit com ha estat Barcelona en Comú. Aquest fet també molesta força a un habitant de les comarques gironines com un servidor, a qui el centralisme de la ciutat comtal li fa grima, però així és com ha nascut i s'ha desenvolupat el projecte (tot i haver-hi hagut aportacions molt valuoses de pluralitat territorial per part d'algunes llistes, com la que vaig decidir votar en el procés de tria de càrrecs interns, "Gent Comuna"). Tot i això, la declaració final ha resultat prou integradora per a que hi quèpiguen un ampli rang de sensibilitats. I aquesta declaració ha estat el punt principal de descalificació i burla per part del processisme, el ferro roent al qual s'hi han agafat amb les dos mans i fins i tot els peus per tal de poder posar el ventilador en marxa i deixar anar merda.

Les burles i descalificacions anaven en la línia de considerar una bestiesa sense cap ni peus parlar de "república catalana dins d'una monarquia borbònica", i que en realitat això era una tàctica per no mullar-se i enredar a incauts de poques llums. Bé, ni cal dir que no és això el què s'ha dit en la declaració definitiva, però per als trolls processistes que viuen en la seva pròpia realitat, sustentada per un discurs mutant dirigit pels seus gurús dels mitjans i les xarxes que no té correspondència amb la realitat, els hi és molt còmode deformar un concepte fins que encaixa amb les seves burles fàcils i anar-ho repetint un cop i un altre, repetint-ho mil cops fins que potser es torni una realitat. Dubto que funcioni, però a qui no li interessa la realitat sinó viure dins del seu propi relat i donar-li consistència de consum intern, doncs li dona exactament igual.

Tot i això, per si m'està llegint algun processista masoquista o prou crític com per a llegir opinions contràries (cosa que és una quimera, ja que el processisme es basa precisament en l'absència absoluta d'esperit crític, ja que un nanogram de crítica és suficient per desmuntar tot el seu discurs), m'agradaria compartir-hi alguns fragments de discursos pronunciats per altres polítics catalans:

"Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

(...)

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat (...).

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!"

"En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica."

Ja s'hauran adonat la majoria de lectores i lectors que els primers fragments pertanyen al discurs de proclamació de la República Catalana del 14 d'abril de 1931 per part de Francesc Macià, i que el segon fragment pertany a la proclamació feta per Lluís Companys durant els "fets del sis d'octubre" del 34. La primera declaració podem dir que s'hi troba més propera a la declaració dels "comuns" que no pas la segona, que es va enunciar en una situació d'emergència i com a un intent desesperat de salvar la República del pou on estava caiguent, però el concepte ve a ser el mateix: el de lluitar per la República Catalana, però sense renunciar a teixir aliances i complicitats amb la resta de pobles ibèrics.

¿Que ara mateix l'estat espanyol és una monarquia i no sembla que hi hagi possibilitats reals que això canvii a curt termini? Cert. Però el marc monàrquic està molt desgastat, i cal començar a esquerdar-lo de veritat. I aquesta proclamació de voler crear una "República Catalana" però sense renunciar de forma absoluta a un estat peninsular obre la porta a plantejar seriosament un model republicà federal o confederal amb cara i ulls (i no l'autonomisme 2.0 del PSOE/PSC que es fa dir federalisme, que ha desprestigiat a nivells ínfims aquest plantejament, des de sempre majoritari a Catalunya). Això obre les portes a més canvis, ja que plantejar simplement una independència de Catalunya i prou, sense cap mena d'intenció d'influir a Espanya, suposa reforçar encara més el model monàrquic, i fins i tot indirectament recolzar-lo, com amb la vella cantarella "Espanya és irreformable, marxem ja!" (que com deia un amic meu, fa pensar amb el típic nen petit que diu "doncs no jugo!" i se'n va).

¿Aconseguirà el projecte dels "comuns" cuallar a Catalunya i teixir les aliances necessàries tant amb la resta dels pobles ibèrics per acabar amb el règim del 78, com amb els pobles europeus per tal d'acabar amb el marc austericida? No en va també hi ha intenció de prendre part en el projecte de Varoufakis, DiEM25. ¿S'aconseguirà consolidar un discurs alternatiu al processisme que trenqui amb el model de la transició? Està per veure. Ho veig molt complicat, però de moment, sembla que nem ben encaminats...

ECG.

Fum, fum, fum.

Tal i com era d'esperar, la gran coalició d'esquerres En Comú Podem (als quals se'ns ha posat el sobrenom d'"Els Comuns", sobrenom que, per cert, ens agrada), tot i les nombroses dificultats i el ridícul presupost de campanya que ha fet servir, ha resultat la clara guanyadora a Catalunya de les eleccions generals. Com he dit, era d'esperar, sobretot degut a la gran mobilització del vot de l'àrea metropolitana de Barcelona que no va aconseguir-se al 27S, fet que va provocar el triomf de Ciutadans.

No m'agrada fer de Sheldon Cooper i dir "te lo dije", però certament es van complir les variants que vaig advertir repetidament:

1.- Donar-li caràcter plesbicitari al 27S no eixamplaria l'espai independentista, sinó que inflaria molt a Ciutadans, que s'erigirien com l'espai renovador del "no". Els unionistes ho tenen molt clar, però l'ampli i heterogeni bloc sobiranista, amb molt diverses i contradictòries sensibilitats, no va poder simplificar-se a una sola gran candidatura presidencial que assolís una majoria absoluta irrefutable (i encara gràcies que no van tornar a dir lo dels "vots prestats"...)

2.- La sol·lució "a la uruguaia" presa per l'esquerra a Catalunya necessitava als moviments municipalistes de confluència i a Procés Constituent per a triomfar, en cas contrari només seria una nova ICV-EUiA ampliada. Però tot i aquest hàndicap inicial i el nom impronunciable de sigles interminables, encara hi havia serioses possibilitats d'esdevenir una força influent, però els grans errors de la campanya van ser, per una banda, no donar veu ni difusió als candidats autòctons, que van restar desconeguts per a la majoria, i per l'altra, atacar sense pietat la figura de Mas i la candidatura de Junts pel Sí en comptes d'atacar a C's, fet que va provocar que una horda de processistes hiperventilats adictes a les xarxes invertissin la pràctica totalitat del temps lliure que tenien (que semblava ser que era molt) en assetjar i pressionar fins a l'esgotament a tot l'entorn de CSQEP. L'espai electoral per on CSQEP havia de créixer era el que havia ocupat amb èxit Ciutadans, els quals van arribar frescos i en plena forma, mentres que CSQEP va arribar esgotadíssima i cremada abans de començar.

3.- Una confluència d'esquerres que inclogués els elements que no van entrar a les catalanes i que fes una campanya de líders autòctons i centrada a l'àrea metropolitana i altres antics nuclis industrials de Catalunya seria la primera força a les generals, recuperaria l'esperit del Dret a Decidir (encara molt viu, tot i que intentessin dividir-lo, negar-lo i/o amagar-lo) i acabaria amb el processisme, el principal verí de la política mediàtica catalana.

I així ha estat. I els processistes hiperventilats, abans molt escèptics del triomf de la confluència catalana i de què Podemos esdevingués una força determinant, no han trigat ni cinc minuts en llençar-se a l'atac. Els atacs des de la caverna catalana i el Camamilla Party han estat múltiples, però tots ells patètics i molt mal documentats. La premsa groga de Directe!.cat va llençar un article vergonyòs difamant Albano Dante i Marta Sibina, que faria caure la cara de vergonya als mismíssims sensacionalistes americans (hàbilment contestat i deixat en evidència pel mateix Dante). No contents amb això, després van decidir extendre un altre rumor fals, molt fàcilment contrastable però que repeteixen una vegada i una altra amb la pueril esperança de què es fes realitat per art de màgia: que En Comú Podem no podria tenir grup parlamentari propi al congrés dels diputats perquè suposadament incomplia el reglament, cosa que és absurda perquè el reglament permet perfectament tenir grup propi sempre i quan a la candidatura aspirant no hi hagi diputats que siguin militants d'un altre partit que s'hagués presentat als comicis, cosa impossible d'incomplir perquè Podemos no té militància, i a més a més la resta de diputats electes d'En Comú Podem o bé són independents o bé formen part d'ICV i EUiA, així que no hi ha cap diputat que incompleixi aquesta condició. A més a més, tal i com queda palès a un altre article del Huffington Post, les normes es compleixen i es pot formar grup parlamentari sense problemes, però això a la caverna sembla donar-li igual: la qüestió és repetir mil vegades una mentida amb la vaga esperança de què un nombre suficient de desinformats se la cregui, i potser així, a l'estil del llibre "El Secreto", potser esdevindrà realitat. No hi ha fe...

I la reacció no ha vingut només des de la caverna mediàtica i des de la premsa groga (deixem de banda els hooligroupies processistes hiperventilats adictes al Twitter), sinó que ha vingut també del mateix entorn processista. Com que el resultat de les generals deixava en evidència que el projecte de refundació convergent no tenia un ampli recolzament real, quedant Democràcia i Llibertat (o com jo els hi dic, els agres DiLLuns) com a darrera força amb representació a Catalunya, va ser reconegut per diversos sectors (fins i tot alguns de la CUP) que investir Mas ja no era una obligació real (si és que algun cop ho havia estat). Es va esgrimir des del processisme que Mas havia estat el president més votat i que s'havia de respectar la "voluntat democràtica", fet que és completament absurd, perquè Mas no era cap de llista (i de fet, ell mateix havia dit que en cas de no obtenir majoria absoluta no optaria a la presidència, i fins i tot després de les eleccions fa afirmar que faria "un pas enrere" perquè es complís el "full de ruta"), i a més a més el vot a Junts pel Si...llón (perdó) era molt heterogeni i en molts casos, moltíssims, va exercir-se A PESAR de la figura de Mas, no gràcies a ell. Però aquest dur bany de realitat va fer caure aquesta argumentació pel seu propi pes (si és que havia tingut algun pes en cap moment). Així, el #PressingCUP ha tornat (o potser mai havia marxat), i volen posar-lis el màxim de pressió possible per a la seva assemblea del 27D, just tres mesos després dels comicis, a on valoraran si accepten o no la darrera proposta feta per Junts per Mas (perdó). Que ja de pas sigui dit, proposta que pretèn fer-se passar com la definitiva, però que l'apartat sobre el pla de xoc social que s'esgrimeix com a principal punt d'acord entre els massistes i la CUP és molt insuficient, ridícul i insultant, com va deixar palès la diputada Marta Ribas al seu blog.

Així doncs, els convergents, hegemònics fins fa poc a Catalunya, han fracassat en el seu intent de surfejar sobre l'onada sobiranista i de refundar-se com a nou gran partit de Catalunya. Votar els agres DiLLuns no és entès com a sinónim de votar per Catalunya, aquesta simplificació pujolista ja no cola (tot i que alguns nostàlgics encara utilitzin l'obsolet terme "sucursalisme" per a criticar altres partits). Ni tan sols divorciar-se dels socis duranistes d'UDC els hi ha servit per a evitar posteriors conflictes (com l'incident recent a l'ajuntament de Salt). El seu intent d'acabar amb l'esperit majoritari del "Dret a decidir" dividint-lo i bombardejant amb desinformació per mitjà de tertulians raholians i mitjans de comunicació subvencionats no ha tingut efecte suficient. Però el #PressingCUP segueix, i ara fins l'assemblea de diumenge l'argument més esgrimit per intentar donar alguna mena de sentit a la investidura de Mas és que el referèndum que té Podemos com a un dels cinc punts innegociables per a investir qualsevol govern és impossible, que no té recorregut, que hi ha majoria absoluta del PP al senat i ho tombaran, i mil coses més. Lo més "freak" de tot plegat és que posen com a alternativa al referèndum (que de totes maneres, ningú ha dit que sigui fàcil d'assolir) la "desconnexió". Una "desconnexió" que ningú sap com tindrà lloc, i que tothom invoca a la fe i a la paciència, assegurant que si som pacients i seguim les passes del Procés (incloent la investidura de Mas) tindrà lloc per art de màgia, però no hi ha "desconnexions" que valguin, que no ens prenguin el pèl. Fins i tot alguns periodistes abans respectables (però que fa temps que han perdut tota credibilitat en ser abduïts pel processisme) com Jordi Borràs proposen ara extranyes teories conspiranoiques i maquiavèliques difícils de creure per tal de seguir amb el #PressingCUP i que l'encanteri màgic de la desconnexió pugui donar-se.

Ignoro què decidirà la CUP a la seva assemblea. Però sigui el què sigui, independentment de si el president de les retallades i de les seus embargades és investit i amb quines condicions, el cas és que Convergència té els dies comptats. El mur ja s'ha esquerdat, i és possible que al març tinguem una o fins i tot dues eleccions.

I sobretot, que els processistes massians no oblidin que #TenimMemòria, i que no convenceran pas a ningú amb pseudodeclaracions de pla de xoc social que són una cosa molt adequada per aquestes festes: FUM, FUM, FUM.

Bones festes a tothom!

ECG.

Qui és el veritable enemic del poble català?

Lluís Rabell, cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, i Raül Romeva, cap de llista de Junts pel Sí,
les dos candidatures catalanes autoconsiderades de ruptura amb el statu quo vigent.

Els següents comicis als quals ens enfrontem després del gran "tsunami" de les municipals són les eleccions catalanes del 27S, les quals han estat proclamades en clau suposadament "plesbicitària". En conseqüència, no paren de sortir articles d'opinió i anàlisis sobre el tema, així com les xarxes socials estan molt tenses. Surten com bolets eternes discussions bizantines, que comencen com debats però que acaben sent partits de tennis aviam qui la té més grossa i qui rebaixa més al contrari. Ocupen llargs fils de conversa tant al Facebook com al Twitter, tan llargs que alguns arriben a superar les 100 rèpliques i contrarrèpliques. I els dos bàndols són, per una banda, els "hooligans" de "Junts pel Sí" , i per l'altra, els de "Catalunya Sí que es Pot". I enmig tenim a Procés Constituent i a les CUP, que no estan a cap dels dos bàndols, però que tant JxP com CSQEP consideren que haurien de considerar-los en el seu respectiu costat, ja que ambdós es veuen com el referent principal de "ruptura" en aquest suposat plebiscit del setembre.

I quins són els arguments i contraarguments? Molts. I alguns molt complexos. Però el resum simplificat és "la teva opció és impossible - la teva ho és més - no, la teva ho és encara més". I així en una espiral esgotadora que arriba fins a límits surrealistes, arribant alguns fins i tot a dir que la "Llista del sí" és "el major desafiament a l'Estat espanyol en els darrers 300 anys". Sí, sí, aquesta bestiessa grotesca ha estat pronuciada... defensada... i reivindicada! Perquè veieu a quins extrems caricaturescos poden arribar-se en aquests debats sense cap ni peus.

"Junts pel sí" promet la independència en 8 mesos, i, com va dir el doctor Josep Fontana, "Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos?". Certament, jo també m'ho pregunto. Que aquesta és una altra: la llista de "Junts pel sí" , en paraules de Raül Romeva, promet que ens portaran la independència sense fer una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). I jo em pregunto: això com es fa? Per a independitzar-se només hi ha tres possibles vies: pacte amb Madrid de mutu acord, declaració unilateral, o bé un escenari de possible col·lapse de l'Estat Espanyol (a l'estil de la caiguda de la URSS). Però aquest darrer escenari, almenys de moment, el veig molt poc provable.

Per l'altra banda, des de Catalunya Sí que es Pot, es proposa fer la declaració d'una República Catalana, per a continuació decidir quin tipus de vinculació s'ha de tenir amb l'Estat Espanyol. Així, les opcions serien federar-s'hi, o bé romandre independents. Òbviament que aquesta proposta no va més enllà d'una declaració d'intencions, i molta gent fins i tot la ha trobat ridícula, parodiant-la i deformant-la molt durament. 

Certament, pot semblar estrany que una república vagi a federar-se amb una monarquia, però no és cap bestiessa. De fet, és el cas d'almenys 48 nacions sobiranes del món, així que no seria pas una cosa tan rara. Però el què és indubtable és que la proposta no està prou treballada, però tampoc pot estar-ho, perquè la confluència encara es troba en construcció, i de fet, encara s'està decidint qui hi participarà i qui no. Tot just fa un parell de dies Podem va aprobar en referèndum participar-hi (encara no ho havia decidit), i Procés Constituent va aprobar a la seva assamblea del dia 25 no participar-hi. Així doncs, encara és aviat per a jutjar la jove candidatura, ja que el seu programa serà fruit d'un consens que encara s'està elaborant. Però els seus detractors no necessiten esperar a que aquest consens s'elabori per tal d'atacar sense pietat i de manera molt gratuïta. Fins i tot, ja n'hi ha que s'atreveixen a presentar confluències alternatives.

El cas és que cap de les dos candidatures té clar encara absolutament res, precisament perquè estan en construcció. Però els defensors i detractors de qualsevol dels dos bàndols ja ho tenen tot molt clar, saben què faran i què no faran. I ens hauriem de preguntar: no és absurd? Si ni el mateix Raül Romeva té clar encara qui ocuparà la presidència de la Generalitat en cas de què la seva llista guanyi, com poden tenir-ho clar els potencials votants? La conclusió és que ambdós bàndols estàn lluitant una batalla a la què els contrincats encara no estan clarament posicionats. S'està donant tot per fet, i res està fet encara. Tot i que poden haver sospites molt clares de quines són les intencions d'un o d'altre bàndol, basades sobretot en els precedents, tampoc podem posar la mà al foc. 

Per als partidaris de Junts pel Sí, l'opció encapçalada per Lluís Rabell està destinada a fracassar, i els precedents que porten a sospitar-ho estan en les lluites històriques de l'esquerra catalana per la sobirania pactada, les quals suposadament van acabar totes en fracassos totals o parcials (siguent per a ells el "fracàs" més clar el de l'Estatut d'Autonomia de l'any 2006). I per l'altra banda, per als partidaris de Catalunya Sí que es Pot, la candidatura encapçalada per Raül Romeva serà necessàriament una estafa, i els precedents estan en el govern vigent de la Generalitat, que ha seguit de manera inequívoca la via de l'austeritat plantejada per la Troika (aquí entraria el debat sobre si han existit alternatives a l'austeritat de la Generalitat, cosa que els partidaris de Junts pel Sí no creuen que n'hi hagués, i en canvi els partidaris de CSQEP sí que ho creuen), i que tot sembla indicar que la tendència serà idèntica després del 27S: Mas president, austeritat, privatitzacions, corrupció generalitzada i protegida per la pròpia Generalitat, etc.

Després, existeixen contraargumentacions a totes dues declaracions, està clar, però aquestes contraargumentacions tendeixen de manera exponencial a deformar-se fins que al final res té sentit. Res està clar, però alhora tot sembla estar molt clar. No sabem absolutament res, però alhora ho sabem tot. Vist amb perspectiva, no és tot plegat una mica penós?

I mentres els dos bàndols autodeclarats com a rupturistes i que porten el canvi de debò (cosa que cada un dels seus contraris nega categòricament envers el rival) s'enfronten sense parar en bucles, bucles i més bucles sense fi, el veritable problema de tot plegat es manté al seu lloc, impune, i sense que ningú li presti atenció. I estic parlant, senyores i senyors, de Ciutadans.

Sí. Perquè l'impediment real del canvi no és ni "Junts pel Sí" ni "CSQEP". El problema real és Ciutadans. Qui més qui menys, ambdues llistes busquen un canvi, sigui pels mitjans que sigui i amb més o menys legitimitat. Però Ciutadans el canvi que busca és precisament regressiu. L'autèntic problema són ells, i ningú els hi presta atenció. I mentres tant, pràcticament tots els sondeijos els situen com a segona o tercera força.

Progre-indepes de Junts pel Sí! Activistes de CSQEP! Alto el foc! Fem el favor d'oblidar-nos del què ens creiem que representa el contrari. Deixem-nos de tonteries. El PP encara ens governa, i mentres ho faci, ni el poble català podrà decidir el seu futur, ni tampoc podrem elaborar un pla de rescat ciutadà que compensi les retallades de la Troika. Cap de les dos opcions és possible, ni la de Junts pel Sí ni la de CSQEP, amb Rajoy a la Moncloa. I ara mateix, els únics que poden fer que el PP es mantingui a la Moncloa són Ciutadans. I poden tenir precisament a Catalunya el seu principal sac de vots (cosa que és natural, ja que és la seva terra d'origen).

Així doncs, proposo deixar d'apuntar-nos entre nosaltres, i dirigir les armes envers l'enemic comú. Perquè lo veritablement important ara és trencar amb el règim corrupte que ens ofega. I això no serà possible si les dos llistes malgastem energies discutint-nos entre nosaltres.

ECG.

Tragèdia grega

Grécia va fer Europa,
Grécia potser la desfarà.
Tot queda en mans
del poble grec.

Demà tindrà lloc el referèndum, i hi ha una gran expectació. Articles, opinions, tertulians televisius, i, sobretot, xarxes socials parlen del tema. Les xarxes bullen una vegada més, i ara mateix són la font d'informació més fiable, ja que els mitjans oficials estan fent una campanya vergonyosa, quasi orwelliana.

Pels diaris i informatius televisius del règim, tant catalans com estatals, Grécia no té més alternativa que votar "sí", o en cas contrari la espera un infern de proporcions bíbliques. Perquè sembla ser que no existeix vida més enllà de la UE, i acostar-se a Rússia o a Xina és celebrar aquelarres a on es devoren vius a nadons acabats de néixer. I no només els mitjans oficials són d'aquesta opinió, també algunes persones que es creuen posseïdores de la veritat recolzen aquestes opinions, basant-se en una suposada superioritat moral europea, i per extensió, occidental. Per a ells, sembla ser que formar part del monstre burrocràtic financer de la UE és equivalent a formar part de la cultura i els valors occidentals. És molt habitual establir aquesta errònia correlació entre UE-Europa, o el què és pitjor, UE-USA-Occident.

Primer de tot, que aquests tertulians, tant de dins com de fora dels mitjans de comunicació oficials, necessiten una llarga lliçó d'història. Abans de res, haurien de saber que el concepte d'Europa ve precisament de Grécia, i que es pot ser molt europeu sense necessàriament formar part de la UE. O ara negarem categòricament l'europeïtat dels noruecs? Hi ha vida més enllà de la UE, la qual, tot i que molts la tenen com a tal, no és una confederació europea. Ni de lluny s'acosta a uns Estats Units d'Europa. És una unió comercial i monetària asimètrica, amb legislacions i hisendes separades, i amb abismals diferències. La UE és una unió purament comercial, feta per i per a les grans èlits econòmiques i financeres, i el concepte d'Europa va molt més enllà d'això.

També existeixen alguns tertulians més agossarats que creuen una perillosa línia vermella quan se'ls hi recorda que Europa és filla de la cultura grega. Determinades persones tenen els sants nassos d'afirmar que els grecs actuals no tenen res a veure amb els de l'antiga Grécia. Quin és l'argument? Doncs l'argumentació és purament racista. Existeix un conflicte poc conegut per la gran massa a occident entre Grécia, Turquia i Macedònia sobre la posició de la primera. Així, es posa en dubte la legitimitat de l'existència de l'Estat Hel·lènic en base a què la majoria dels grecs actuals tenen algun tipus d'ascendència turca, fet molt normal tenint en compte que van formar part de l'Imperi Otomà durant quatre segles. Vale, molt bé. I? Que gran part dels grecs tinguin ascendències no-gregues no només és normal, sinó que és quelcom inevitable a l'actualitat després de segles de barreges culturals. Parlar de "puresses" o "impuresses" racials és anacrònic, i propi de moviments totalitaris gens racionals ni científics (no oblidem que la ciència ha demostrat sobradament no només que no hi ha races, sinó que l'endogàmia és extremadament perjudicial, i que els beneficis genètics del mestissatge són incontables). És curiòs com encara existeix entre l'imaginari col·lectiu una extranya tendència a encara parlar de vincles de sang a l'hora d'establir identitats o legitimitats nacionals, però això ara no és el tema.

El cas és que ara, per a saber realment què passa a Grécia i quina és la realitat, cal acudir a les xarxes socials. Persones com el twittaire Hibai donen informació de primera mà de la situació a Grécia, i nombrosos blogs i diaris digitals ens ofereixen una altra percepció de la realitat. Articles com "Grecia en la encrucijada" del blog de Sexmero ens permeten tenir una altra versió dels fets per contrastar amb el què ens bombardeigen a través dels mitjans impressos i de la televisió hipersubvencionada. Contrainformació, cada vegada més útil i més propera a la realitat.

El cas és que Grécia celebra el que podriem catalogar com a un autèntic "referèndum d'independència". Syriza va arribar al poder amb una situació molt difícil de reconduir, amb un estat arruïnat, símbol de la crisi econòmica occidental, i desprestigiat repetidament. De res serveix que el govern actual no sigui el què ha despilfarrat durant anys grans sumes de diners (com si els governs actuals que tenim tant a Catalunya com a l'Estat Espanyol no despilfarréssin de manera semblant mentres després retallen sense compasió). De res serveix que la majoria dels grecs no hagin viscut "per sobre de les seves posibilitats" ni siguin culpables dels desequilibris financers. De res serveix que fos Goldman Sachs la principal còmplice de l'ocultació dels nombres reals de l'economia grega durant molts anys (corporació empresarial gens hel·lènica, per cert). Res. Els grecs són uns despilfarradors, són els culpables de tot, s'han portat malament, i ara se'ls hi ha de fer pam pam al cul. I han de votar "sí" demà i seguir obeïnt Europa, perquè de lo contrari, tot serà un infern.

El paternalisme de l'alta burgesia europea és vergonyòs, i el servilisme dels mitjans al seu servei ja és per vomitar. Des d'aquí, desitjo que el poble grec demà no es deixi manipular i que voti amb dignitat. Que voti OXI. Que una vegada més li diguin que "no" als invasors externs, com li van dir "oxi" també a Mussolini ara fa 80 anys. És cert que el seu futur és incert, que el què els hi espera no és el paradís, i que hi ha moltes variables sobre la taula. Però com a mínim, les variables que els hi arribin seran les variables que ells hagin triat, no les que hagin triat altres per ells. Grécia ha de ser el què vulgui ser. Però curiosament sembla que això alguns no ho tenen gaire clar, i sorprenentment (o no tant sorprenentment) els mitjans catalans fidels al govern noCiU de la Generalitat sembla que això tampoc ho tenen molt clar. Perquè per a CdC sembla que voler la "independència" de Catalunya dins de les mateixes institucions econòmiques que no permeten governar-se amb normalitat a Estats "sobirans" com Portugal, la pròpia Grécia, o sense anar més lluny, el mateix Estat Espanyol, és lluitar per la democràcia. I en canvi, escollir independitzar-se de qui realment et governa, les institucions del gran capital europeu i global, és una bogeria i és, fins i tot, poc democràtic. Vaja... Té nassos. Ja veiem quin és el nivell d'"independentisme" del nostre govern...

Endavant, poble grec. Amb dignitat, recupereu la vostra sobirania, i trieu què voleu ser. Perquè ara més que mai és posible una Europa diferent, una Europa dels pobles, a on la voluntat democràtica estigui per sobre de la voluntat del "Déu Mercat".

ECG.

Debats i promeses? Parlem de Drets Socials

Aquest matí hem pogut veure el debat per a les municipals de Girona a TV3 (que com podeu imaginar, no hem estat convidats), i amb algunes honroses excepcions, la majoria segueixen sense entendre els problemes de les gironines i els gironins. El nostre alcalde afirma que ha d'acabar la feina que es va començar, i afirma sense vergonya que vol que Girona sigui una ciutat turística. Una Girona de postal, un parc temàtic, una Carcassone catalana de feines precàries i buida de contingut per als seus habitants. I tot i així, els sondeijos donen al partit governant 10 regidors, i això és materialment imposible, però els mitjans de comunicació sembla que pensen que repetint una mentida aquesta s'acaba convertint en veritat. Cal dir que a la majoria dels sondeijos oficials no ens tenen en compte, així que per a ells som invisibles. Per això som ben presents en el carrer, i ho seguirem sent.

Enmig de tot aquest gran núvol promeses de construcció de ponts i rius i de projectes de conversió de Girona en un parc d'atraccions per als turistes, Compromís amb Girona preferim proposar mesures que sol·lucionin problemes que ja tenim en comptes de crear-ne de nous. Per posar un exemple, proposem una série de mesures de ràpida implementació, així com un document explicant la visió de com haurien de reestructurar-se els serveis socials i el per què.

La Gent Gran en la nostra ciutat és cada vegada més nombrosa i està constatat que cada vegada hi ha més persones visquent soles en el seu domicili. A part de les prestacions del programa d’atenció domiciliària d’ajut a la dependència, Compromís amb Girona considera necessari atendre la part més humana de relació d’aquestes amb el seu entorn immediat, el barri, els coneguts… S’hauria de proposar i formalitzar amb els Bancs dels Temps de Girona.

En l’àrea de Serveis Socials i Servei a les Persones, Compromís amb Girona vol incloure un servei d’Educació d’economia domèstica. Es tractaria de donar eines als responsables principals de les llars per tal que es familiaritzin amb les noves situacions que van sorgint: families monoparentals homes-dones divorciats/separats que no tenen experiència en l'ús de l’economia domèstica i/o disposen de pocs recursos econòmics per a compra i preparació dels àpats de la família. 

En referència al accés de persones amb problemes de mobilitat redüida a la nostra ciutat, creiem que s’hauria de fer un estudi de la ciutat per tal de corregir els punts negres i de difícil accés i revisar llambordes en mal estat. També proposem l'associació igualitària, per a la gent que viu en situació d’exclusió i pobresa.

I molt especialment, Compromís amb Girona  proposa l'advocacia social. Aquest principi professional es dirigeix a reduir l’estat de privació en què es troben aquests grups a través de la promoció i defensa dels drets socials. L’objectiu de la defensa és ajudar les comunitats marginades a expressar les seves demandes i inquietud , així com planificar i dur a terme estratègies efectives per contrarestar les seves mancances. El concepte Advocacia social és un concepte que té moltes definicions. Aquesta inclou intents professionals d’influenciar polítiques socials, institucionals, econòmiques que afecten grups exclosos. La pràctica del’Advocacia social promou la participació cívica amb el sentit de promoure interessos i objectius col.lectius. Aquesta tasca de defensa pot incloure, per exemple, despertar o crear consciència pública, investigar problemas socials, proposar alternatives, iniciar i participar en mobilitzacions públiques, lobbying i activitats relacionada amb les eleccions, i un llarg etcètera.

Perquè nosaltres no volem una Girona de postal. No volem viure a un parc temàtic. Volem viure a una ciutat de tothom, de les persones i dels barris. I això només és possible si parlem de Drets Socials.

ECG.

Marchas por la dignidad y el poder popular.

Imágenes de Madrid ayer al atardecer.
La afluencia superó por mucho las
espectativas de las entidades organizadoras.

Un éxito. No existe otra forma de definir lo que pasó ayer. Se superaron las expectativas de afluencia, y se logró la mayor manifestación de la historia de la "democracia" (si al régimen en el que vivimos se le puede llamar así).

De todos los rincones de Iberia llegó gente de diversas ideologías, de diversas sensibilidades, con acentos e idiomas diferentes, pero una sola voz. Reclamando lo que es nuestro: nuestros derechos, los cuales se creen los de la clase política que son ellos quienes nos los dan o nos los quitan, cuando lo único que hacen es aceptarlos o negarlos. Porque nadie nos los tiene que dar, ya son nuestros. La clase política corrupta tiene el deber y la obligación moral de aceptar nuestros derechos, y actuar en consecuencia.

Ni la intervención de los antidisturbios al final de los actos, cuando todavía las voces de los niños cantando se oían sobre el escenario de los actos de la celebración, han podido empañar la velada. Como todo el mundo se esperaba, intervinieron sin previa provocación y justo cuando empezaban los informativos. El cuento de siempre: a tratar

los manifestantes de antisistema y de radicales que pretenden ocasionar daños materiales. Pero, pese a que decía Goebbels, por mucho que se repita una mentira no acaba nunca por convertirse en verdad. La verdad siempre acaba saliendo, y las fuerzas del estado no la tienen de su lado. Y lo saben.

Se dice a menudo que los pueblos ibéricos estamos aborregados, que discutimos mucho en los bares pero no hacemos nada en la calle, que sabemos mucho de fútbol pero no tenemos cultura política, que nos dejamos llevar por el bipartidismo, que los nacionalismos, sean del bando que sea, nos ciegan y nos hacen obviar otras cuestiones mucho más esenciales. Y tal vez esto mayoritariamente halla sido así, pero las cosas están cambiando. 

Miles de banderas desfilaban juntas ayer. Desde estel·ladas a tricolores, de Ikurriñas a banderas andalucistas, de rojinegras a banderas rojas, de estandartes de sindicatos y partidos mayoritarios a banderas de partidos y sindicatos alternativos. Muchos símbolos, muchas ideas diferentes, algunas de ellas totalmente incompatibles entre sí, pero no importaba. El espíritu del Frente Popular vuelve a volar sobre nuestras cabezas, y el acuerdo de mínimos para derrocar a la oligarquía que nos gobierna disfrazada de democracia empieza a verse como factible. En Cataluña, el movimiento independentista cada vez está más lejos de Artur Mas y de CiU, y quiere tender la mano a sus hermanos del resto de pueblos ibéricos. En andalucía el SAT sigue marcando la diferencia y mostrando que los cambios son posibles. En Euskadi ya no les pueden acusar de que ETA está detrás de todo (pese a que siguen haciéndolo), y ahora saben que pueden llegar los cambios de verdad. Y un largo etcétera.

Para el PP, era todo una colección de nazis. Pretenden equiparar esta gran masa de movimientos heterogéneos con Amanecer Dorado y otras agrupaciones de ultraderecha en Europa. Patético. Cada vez que intervienen provocan sonoras carcajadas, y a la vez verdadera preocupación ante la disyuntiva de si nos toman el pelo, o verdaderamente se creen las sandeces que dicen. Ciertamente, no se cual de las dos opciones da más miedo.

Pero ahora deben callarse y reflexionar. El Pueblo cada vez está más unido, y dice las cosas claramente. Muchos dicen que el 15-M fueron cuatro perroflautas y que aquello ya se acabó, pero su espíritu sigue muy vivo en diversas formas, y estas formas siguen materializándose.

Porque no nos dejaremos engañar, y esto no acaba de comenzar. Ya está ocurriendo. Y está muy maduro.

Al frente, la bandera legítima
de la democracia y el pueblo.
Al fondo, la bandera impuesta.

Y ahora, Gobierno oligarca pseudodemocrático, ¿escucharás la voz de tu pueblo? ¿O volverás a ignorarlo una vez más, confiando en la minoría cada vez más escuálida que te dio los votos, pensando que es cuestión de tiempo que las cosas mejoren y que el pueblo se calme? Porque por mucho que repitas que estamos saliendo de la crisis y que las cosas mejorarán, ya hace tiempo que no nos lo tragamos. Y cuanto más lo repitáis, será menos verdad, o al menos nos lo creeremos menos (recordad el cuento de Pedro y el lobo).

¡Poder popular!

ECG.

Torna el blog: "Danzad, danzad malditos"

Un servidor ha intentat durant la major part d'aquests darrers mesos, sense èxit, guardar silenci (més que res per tal de garantir la salut mental de les i els internautes), però certament els PePero-noCiUs (lo de peperovergents ja cansava) m'ho estàn posant extremadament difícil.  Sí, senyores i senyors. Torno a estar extremadament indignat. I he decidit tornar a escriure

Com a introducció, i per al públic lector que no estigui al cas, contextualitzo amb què la història de la meva indignació va començar amb la coneguda i polèmica compra del fons Santos Torroella. Sí, senyores i senyors... El nostre estimat govern municipal, que nega de forma sistemàtica tota mena de proposta que s'aparti dels seus projectes (si és que en tenen), ens va colar doblada fa un meset escàs una "reforma-expréss" de l'edifici de l'antiga audiència provincial de davant de la catedral, i per decorar-ho tot plegat, compra aquesta col·lecció d'obres d'art. 

Edifici del 'antiga audiència provincial

La indignació es va generalitzar. La forma com ho va gestionar tot el senyor alcalde feia vergonya. Si volia colar aquesta col·lecció de quadres, hi ha mil sistemes ja inventats de demagògia i de populisme que poden permetre "colar" la cosa i mantenir la opinió pública contenta. Es pot començar promocionant la reforma de l'edifici com a part d'un impuls econòmic i cultural per a la ciutat, i després, quan aquesta reforma sigui ben popular per a tots i totes, anunciar que s'inaugurarà el nou espai cultural de la ciutat amb les obres del fons Santos Torroella (que es poden haver adquirit disimuladament una mica abans). I tothom "content". Només ens queixariem els de sempre, i la resta de la gent diria que ens queixem per vici, que "a picar pedra ens posarien ells". 

Les abstencions de Veray (PP) i
Bonaventura (R.cat) van ser claus
per a fer que el vot de qualitat
de l'alcalde permetès la compra
del fons Santos Torroella

Però no. No podia haver-se fet pitjor. El penúltim ple, un ple molt crispat i amb moltes novetats (entre elles, el nombre de regidors d'esquerres es va reduïr de 5 a 4), va haver de menjar-se una nova manifestació de la PAH a la seva porta, havia de veure com uns pocs ciutadans i ciutadanes compromesos volien entrar en el ple a comprobar com s'intentava aprobar la impopular mesura del fons Santos Torroella... I no ho van poder fer. Com si de goril·les de discoteca es tractéssin, van situar una línia de policies locals fent barrera a la porta de l'ajuntament anunciant que "la sala de plens estava plena", i que no es podia passar. Estrany, perquè una persona s'havia deixat la jaqueta reservant un lloc a dins, però ja se sap que en la política sempre tenen lloc fenómens molt estranys (com la casual caiguda al terra i trencament de femur del senyor Millet just abans del seu judici). I quina casualitat també, es va tornar a permetre el pas al ple quan la moció sobre el fons Santos Torroella s'acabava d'aprobar...

L'alcalde va entrar en còl·lera, i va haver d'utilitzar (una vegada més) el seu vot de qualitat per poder portar-nos aquesta "meravella cultural" a la ciutat. La seva indignació es va basar en la defensa de la cultura de la ciutat, i altres perles vàries. Però aquí no va acabar la cosa, i el següent ple va venir calentet una vegada més.

Una altra idea de bomber va sorgir al diaris i a les converses de café, ara més nombroses, perquè a més dels jubilats, ara també hi participen els aturats. Ni més ni menys que cobrir el riu Güell per a construir-hi a sobre un vial. I aquí sí que van jugar amb foc, perquè han anat a tocar un dels símbols del "nacionalisme eugenienc", que tot i que pot semblar que està mort, a la que el toquen, reneix. I van menjar-se una reacció, vaja si se la van menjar! I una vegada més, un ple crispat, en el qual van haver de renunciar-hi per força al projecte.

I atenció, que ara arribem al moment actual. Ara resulta que el nostre govern municipal està ofès perquè la oposició "no li permet tirar endavant les seves polítiques", que li està fent una mena de boikot. Segons ells, la ciutat s'està tornant ingovernable.

Aquí és on arriba la disjuntiva a on un no sap què li fa més por: que ens estiguin prenent el pèl, o que veritablement es pensin que ho estan fent bé. Si realment creuen que tenen un projecte de CiUtat que és del gust de la ciutadania, i de què és la malvada oposició amb quatre perroflautes al darrera qui ho està arruinant tot, doncs certament "hay para alquilar sillas".

Després de lo del fons Santos Torroella, es parlava d'un "Gamonal" a la ciutat. Ara ha sorgit la polèmica dels rius, i moltes altres més. Reneixen vells "nacionalismes" locals, que semblaven soterrats: primer Sant Narcís, després Sant Daniel, ara Santa Eugènia (i tot coincidint amb que l'any passat van cumplir-se 50 anys de la seva annexió unilateral a la ciutat). I encara no s'ha refredat la qüestió dels serveis funeraris (amb la concessió amb Mèmora renovada per tres anyets més), molt viva des de finals de l'any passat, i encara hi ha coses per destapar.

I pot portar molta cua, perquè els serveis funeraris són només la punxa d'un enorme iceberg, que són els serveis municipals externalitzats. Perquè s'està veient amb aquests serveis (el cas més extrem el d'aigües de Girona) estan patint un seriòs risc d'impagaments en el futur per part del govern municipal, i podem trobar-nos en un futur no gaire llunyà amb què aquests serveis senzillament deixin de prestar-se. A l'estil de les ciutats de llatinoamèrica, amb tallades de llum i d'aigua en determinades zones, o coses pitjors. Hi ha qui m'acusarà d'alarmista, o, com sempre, de demagog (a més d'un se li hauria d'ensenyar què vol dir realment la paraula "demagògia", que ara està molt de moda), però qui avisa no és traidor.

I sí, senyores i senyors... Torno a escriure. Alguns (pocs) ho celebraràn, altres (uns pocs més) s'emprenyaràn, i molts, moltíssims, milers, els hi donarà exactament igual.

Però, com a mínim, tornarem a fer emprenyar una mica més al personal...

ECG.

Una nova esperança

Girona abans enamorava, i ara diuen que emociona. Certament que fa sortir llàgrimes dels ulls, però aquestes llàgrimes no són precisament d'emoció. Però ara sorgeix un motiu per a estar emocionat, i aquest motiu és Compromís amb Girona.

Durant els darrers anys, moltes candidatures han intentat partir de la base per tal d'intentar canviar les coses al nostre municipi, però cap d'elles ho ha aconseguit. Des de baix, Reagrupament.cat, SI, Pirates de Catalunya, PRE-IR... Candidatures amb molta feina desinteressada al darrera, amb idees fresques i nous matissos, amb cooperacions valuosíssimes amb els moviments socials, però reduïdes ara a espais web abandonats i a paperetes de col·leccionista. I totes elles fracassades pel simple motiu d'haver començat la casa pel sostre, i haver començat la feina social per la candidatura en comptes de per la feina de base.

Només la CUP va entendre com es feien les coses, i per això va aconseguir fer-se amb un espai al nostre ajuntament a les darreres municipals, després d'una gran feina de cooperació i treball amb el món associatiu i la ciutadania. I han sigut la veritable alternativa que ha aconseguit fer canviar la manera de fer de la esquerra del nostre municipi, forçant als partits de l'"establishment" a canviar la seva manera de fer i a estar presents amb els moviments socials. Així, hem vist a membres del PSC i d'ICV a primera línia de la lluita ciutadana, quan mai abans se'ls havia vist allà (amb contades i molt honroses excepcions, que sempre hi havien estat al peu del canó). La CUP no ha baixat el ritme, i tot i els conflictes naturals que han sorgit tant dins d'ella com entre ella i altres organitzacions, continua siguent l'alternativa més propera al poble. Però desgraciadament, la CUP no ha aconseguit veritablement l'objectiu que va presentar amb el seu eslògan electoral: ser la veu del carrer a l'ajuntament.

I el motiu és molt més simple del què sembla. No és només que la ciutadania no tingui cultura democràtica. L'abstenció segueix sent molt alta, i si els partits d'esquerres no aconsegueixen formar majories transformadores no és culpa de què el poble no sàpiga votar. El problema és de la pròpia esquerra, la qual no té les respostes que el poble necessita. El programa electoral de la CUP és fantàstic, i el d'ICV té moltes aportacions molt valuoses, però tot i això segueixen sense il·lusionar el vot de la ciutadania frustrada. I això és degut a molts factors, però el principal és que, per a poder votar el fantàstic programa electoral de la CUP, un ha d'acceptar coses que no necessàriament li han d'agradar. Si jo vull votar el programa municipalista de la CUP, amb el meu vot estic aprobant també el concepte de "Països Catalans", el qual no comparteixo. I molta gent segurament tampoc voldrà votar la bandera vermella ni els seus principis marxistes, símbols i idees que no em desagraden gens, però que hem de comprendre que hi hagi gent que no s'hi senti identificada, o que fins i tot li desagradin. Si vull votar a ICV, estic aprobant indirectament que siguin el segon partit més endeutat amb les institucions bancàries, i que juguin al mateix joc electoral econòmicament insostenible que els partits grans. I això són només exemples concrets d'un llarg etcètera.

Els partits esmentats sovint esgrimeixen arguments pràctics i de "vot útil" per a obviar tots aquests factors que desagraden al votant, i que aquest els hi cedeixi el seu vot tot i haver-hi molts de factors que no el convencen a fer-ho de tot cor. Però igual que tots els partits excepte la CUP cometien l'error de presentar primer la candidatura i exercir després la feina ciutadana, tots els partits amb la CUP inclosa cometen un altre error: pretendre que la ciutadania s'adapti a ells en comptes d'adaptar-se ells a la ciutadania (tot i que els esmentats són qui més s'han adaptat a les veritables reivindicacions del poble, però no suficientment). 

Però sembla que en poc temps hem après moltes lliçons molt valuoses, i ara la cosa ha canviat de veritat. I per això ha sorgit Compromís per Girona. Per fi ha sorgit una candidatura que és conseqüència, i no causa, de la lluita ciutadana i municipalista. En els darrers anys, la Mesa d'Entitats per la Participació i la Xarxa pels Drets Socials han aconseguit aglutinar forces ciutadanes molt plurals i dispars, i han aconseguit canvis útils. Girona bull, i hem vist com ha nascut l'Escudella Solidària i com la PAH ha aconseguit el què semblava impossible. I tot aquest bullir de la ciutat ha propiciat el naixement de la candidatura que fa possible l'entrada de tota aquesta lluita a les institucions.

La primera candidatura veritablement feta pel poble i per al poble, amb noms propis de la ciutat que són ben coneguts per totes i tots degut a la seva llarguíssima trajectòria amb el món associatiu i municipalista. Noms que fan sorgir sonriures inconscients, com Josep Canal o Xavier Villarreal (i que fan remoure's ventres de determinats personatges de la política oficial). I la feina no ha fet més que començar.

Duríssims són els inicis, i el projecte ja ha rebut desacreditacions molt gratuïtes i crítiques sense fonament, basades en tòpics i amb prejudicis. Però Compromís pot passar per sobre de tot això, perquè no té rival en treball i participació ciutadana. És el camí que molts fa temps que somiavem, i que ara tenim ben encarrilat i en marxa a tota vela.

Gràcies, Compromís, per crear una nova esperança.

ECG.