Una nova esperança

Girona abans enamorava, i ara diuen que emociona. Certament que fa sortir llàgrimes dels ulls, però aquestes llàgrimes no són precisament d'emoció. Però ara sorgeix un motiu per a estar emocionat, i aquest motiu és Compromís amb Girona.

Durant els darrers anys, moltes candidatures han intentat partir de la base per tal d'intentar canviar les coses al nostre municipi, però cap d'elles ho ha aconseguit. Des de baix, Reagrupament.cat, SI, Pirates de Catalunya, PRE-IR... Candidatures amb molta feina desinteressada al darrera, amb idees fresques i nous matissos, amb cooperacions valuosíssimes amb els moviments socials, però reduïdes ara a espais web abandonats i a paperetes de col·leccionista. I totes elles fracassades pel simple motiu d'haver començat la casa pel sostre, i haver començat la feina social per la candidatura en comptes de per la feina de base.

Només la CUP va entendre com es feien les coses, i per això va aconseguir fer-se amb un espai al nostre ajuntament a les darreres municipals, després d'una gran feina de cooperació i treball amb el món associatiu i la ciutadania. I han sigut la veritable alternativa que ha aconseguit fer canviar la manera de fer de la esquerra del nostre municipi, forçant als partits de l'"establishment" a canviar la seva manera de fer i a estar presents amb els moviments socials. Així, hem vist a membres del PSC i d'ICV a primera línia de la lluita ciutadana, quan mai abans se'ls havia vist allà (amb contades i molt honroses excepcions, que sempre hi havien estat al peu del canó). La CUP no ha baixat el ritme, i tot i els conflictes naturals que han sorgit tant dins d'ella com entre ella i altres organitzacions, continua siguent l'alternativa més propera al poble. Però desgraciadament, la CUP no ha aconseguit veritablement l'objectiu que va presentar amb el seu eslògan electoral: ser la veu del carrer a l'ajuntament.

I el motiu és molt més simple del què sembla. No és només que la ciutadania no tingui cultura democràtica. L'abstenció segueix sent molt alta, i si els partits d'esquerres no aconsegueixen formar majories transformadores no és culpa de què el poble no sàpiga votar. El problema és de la pròpia esquerra, la qual no té les respostes que el poble necessita. El programa electoral de la CUP és fantàstic, i el d'ICV té moltes aportacions molt valuoses, però tot i això segueixen sense il·lusionar el vot de la ciutadania frustrada. I això és degut a molts factors, però el principal és que, per a poder votar el fantàstic programa electoral de la CUP, un ha d'acceptar coses que no necessàriament li han d'agradar. Si jo vull votar el programa municipalista de la CUP, amb el meu vot estic aprobant també el concepte de "Països Catalans", el qual no comparteixo. I molta gent segurament tampoc voldrà votar la bandera vermella ni els seus principis marxistes, símbols i idees que no em desagraden gens, però que hem de comprendre que hi hagi gent que no s'hi senti identificada, o que fins i tot li desagradin. Si vull votar a ICV, estic aprobant indirectament que siguin el segon partit més endeutat amb les institucions bancàries, i que juguin al mateix joc electoral econòmicament insostenible que els partits grans. I això són només exemples concrets d'un llarg etcètera.

Els partits esmentats sovint esgrimeixen arguments pràctics i de "vot útil" per a obviar tots aquests factors que desagraden al votant, i que aquest els hi cedeixi el seu vot tot i haver-hi molts de factors que no el convencen a fer-ho de tot cor. Però igual que tots els partits excepte la CUP cometien l'error de presentar primer la candidatura i exercir després la feina ciutadana, tots els partits amb la CUP inclosa cometen un altre error: pretendre que la ciutadania s'adapti a ells en comptes d'adaptar-se ells a la ciutadania (tot i que els esmentats són qui més s'han adaptat a les veritables reivindicacions del poble, però no suficientment). 

Però sembla que en poc temps hem après moltes lliçons molt valuoses, i ara la cosa ha canviat de veritat. I per això ha sorgit Compromís per Girona. Per fi ha sorgit una candidatura que és conseqüència, i no causa, de la lluita ciutadana i municipalista. En els darrers anys, la Mesa d'Entitats per la Participació i la Xarxa pels Drets Socials han aconseguit aglutinar forces ciutadanes molt plurals i dispars, i han aconseguit canvis útils. Girona bull, i hem vist com ha nascut l'Escudella Solidària i com la PAH ha aconseguit el què semblava impossible. I tot aquest bullir de la ciutat ha propiciat el naixement de la candidatura que fa possible l'entrada de tota aquesta lluita a les institucions.

La primera candidatura veritablement feta pel poble i per al poble, amb noms propis de la ciutat que són ben coneguts per totes i tots degut a la seva llarguíssima trajectòria amb el món associatiu i municipalista. Noms que fan sorgir sonriures inconscients, com Josep Canal o Xavier Villarreal (i que fan remoure's ventres de determinats personatges de la política oficial). I la feina no ha fet més que començar.

Duríssims són els inicis, i el projecte ja ha rebut desacreditacions molt gratuïtes i crítiques sense fonament, basades en tòpics i amb prejudicis. Però Compromís pot passar per sobre de tot això, perquè no té rival en treball i participació ciutadana. És el camí que molts fa temps que somiavem, i que ara tenim ben encarrilat i en marxa a tota vela.

Gràcies, Compromís, per crear una nova esperança.

ECG.

Independència sense sostre

El #BlocSalt aquest matí

 9 famílies sense casa, però amb "data i pregunta". 

Com ja suposo que us havieu adonat, en els darrers mesos havia decidit deixar d'escriure, com a part de la meva "retirada temporal" de l'escenari militant per a dedicar-me a la meva feina, la meva família, els meus estudis i la meva cooperativa. Un "zapatero a tus zapatos". Però ho sento. Avui la meva ira no es pot descriure amb paraules. Pensava que la meva indignació no podia arribar a cotes més altes, però ho ha fet.

Els meus sentiments en aquests moments són de profund odi i despreci, per una part cap als de sempre (classe política i part dels cossos de seguretat), però ara també en part cap a la gent del meu voltant. Sí, cap a la gent que m'envolta.

Perquè avui hem viscut el major drama social des de fa anys, i exceptuant els companys de sempre, he vist que l'únic que preocupa a tothom és la pregunta i la data d'una suposada consulta que en el fons saben perfectament que no se celebrarà.

Tothom penja als seus murs i twitters imatges de retrats de la emperadriu Sissí, i en canvi no pengen fotos del què ha passat aquest matí. Tothom emplena els seus blogs d'articles a on analitzen possibles resultats del referèndum o d'interpretacions de la intencionalitat de les dos preguntes. Tothom es caga en el govern espanyol perquè "no ens deixa celebrar el referèndum" (quina novetat! ara resulta que és la primera vegada que adverteixen que no permetran que es faci!) i aplaudeix al govern convergent per "haver donat data i consulta".

I mentres tant, 14 famílies han estat expulsades del #BlocSalt, i 9 d'elles no tenen a on viure.

El projecte social més espectacular dels darrers anys a les nostres terres ha sigut destruït per les forces del règim, i pocs s'alteren. Un habitatge alliberat pel poble i gestionat pel poble, amb hortes cooperatives, a on s'havien celebrat grans trobades i actes. Un oasi enmig d'aquest desert de corrupció, retallades i conformisme. I l'oasi ha estat esclafat.

La companya Marta Afuera ha estat detinguda per motius que es desconeixen i que no són gens clars (he sentit moltes explicacions contradictòries) i no passa absolutament res. Tothom està de festa perquè hi ha "data i pregunta" per al referèndum, i mentres té lloc la festa, ens han fotut la pitjor ganivetada que podriem imaginar.

Ha sigut com la escena de la "boda roja" de Game of Thrones. La pitjor de les traicions precisament en un moment en què tothom havia baixat la guàrdia.

I lo pitjor de tot és que la majoria de la gent ho ha permès... Potser serà veritat allò de què un poble té el govern que es mereix.

I com a un apunt apart, fastiguejat em vull mostrar respecte a l'actitud dels mossos d'esquadra en aquesta qüestió. Sabeu que precisament jo he sigut sempre un defensor dels cossos de seguretat, considerant que eren ciutadans igual de putejats que els altres. Però aquest acte no té nom.

Complien amb el seu deure? Bueno, no vull ser demagog, però m'agradaria recordar-lis a tots qui pensin això que totes les grans atrocitats de la història han estat executades per gent que "complien amb el seu deure". No tenien elecció? Ho dubto molt. Sempre es té elecció, i un expedient o una suspensió de feina i sou és un mal menor comparat amb el què han patit i hauran de patir les persones que s'han quedat sense res per culpa seva. Perquè han estat expulsades de la seva nova llar sense deixar-lis recollir absolutament res, ni tan sols el menjar.

I com a mínim, jo exigeixo que si un mosso d'esquadra accepta perpetrar aquest greu atemptat contra els drets humans, que com a mínim tinguin la decència de mostrar la seva cara. Perquè aquesta imatge amb els rostres tapats i en fila romana que veiem per tot arreu només pot definir-se amb una paraula: COVARDIA. Siguin valents, senyors, de mostrar el seu rostre i que les víctimes sàpiguen qui són els seus botxins! Perquè si ningú ve a aplicar una sentència, aquesta per lògica no s'aplica. I han estat vostès qui la han perpetrat.

Perquè tan culpable és qui la fa com qui ho permet. I tothom qui calla és igual de culpable.

Però tenim data i pregunta del referèndum. Sí, la tenim. I quina casualitat... precisament quan falten pocs dies per a acabar l'any, i el govern convergent necessita els vots parlamentaris d'ERC per a aprobar els seus presupostos. Precisament en el moment en què totes les enquestes anunciaven una caiguda en picat dels suports (i vots) cap a CiU, i donaven majoria a ERC. I quina gran casualitat també que el desnonament que portava temps anunciat s'hagi dut a terme just després de l'anunci d'aquest referèndum. I també què curiòs que la data s'hagi establert a un any vista, després de què se celebri el referèndum escocés i de l'11 de setembre, època en què l'independentisme està més en auge.

Quina casualitat tot plegat.

Ara CiU tornaràn a ser herois patriotes. Seran qui "ens han portat el referèndum", i no seràn pas tan dolents. Recuperaràn vots i recolzament, i molts els hi perdonaran totes les burrades que ens facin.

Hem perdut el #BlocSalt. Però no perdrem mai l'esperança. Perquè alguns potser no serem "herois patriotes", però tot i això seguim i seguirem lluitant per la nostra gent. Ja que ells mai no ho faran... però ens han donat data i pregunta.

ECG.

.

14 d'abril verd

He viscut molts de catorzes d'abril a la meva vida, i sempre m'havia semblat que eren extraordinaris. L'any passat, quan vam viure aquell 14 d'abril tan optimista i mediàtic, tots pensavem que la República ja estava mig feta. La impopularitat de la cacera del rei a Botswana precisament pels volts del mateix 14 d'abril, lligat a l'accident de cacera del petit Froilán i els primers detalls de la gran estafa d'Urdangarín, van fer tota una conjunció de fets que ens van portar a molts a pensar que en qualsevol moment veuriem una gran massa social al carrer cridant "Visca la República!", i al Borbó fent les maletes com va fer el seu avi i marxant per a no tornar mai més.

Però no.

Com oblidar les sensacions positives de l'any passat, que em van portar a escriure un article que va tenir bastant d'èxit a la xarxa: "Un elefante se balanceaba...". Però certament, les sensacions "mediàtiques" que vaig tenir llavores no es poden ni comparar a les què he tingut el privilegi de viure avui.

Avui no hi havia una plaça plena de banderes, no hi havia un escenari amb altaveus amb personalitats públiques pronunciant discursos preescrits, ni tan sols hi havia una carpa plena de simbologia republicana des de la qual s'informava a la gent i es venia merchandising republicà. No. Avui, pel 14 d'abril he estat rodejat de gent increïble, a un lloc increïble. He tingut el plaer de poder-ho celebrar amb companyes i companys de trinxera al #BlocSalt. Perquè aquest racó del municipi de Salt, ubicat al davant del nou Santa Caterina és una illa de llibertat enmig d'un poble esclavitzat.

Ni rastre de personalitats de l'"stablishment". Ni rastre de personatges i col·lectius oportunistes. Avui, al #BlocSalt només hi havia gent lluitadora, gent concienciada, gent que vol canviar al món sense necessàriament "sortir a cap foto". Un dinar popular en tota regla, a on tothom ha mirat de posar el seu granet de sorra per a fer-lo realitat. L'esperit d'aquest 14 d'abril al #BlocSalt ha estat l'esperit més autèntic del canvi que necessitem.

Perquè per a canviar les coses no serveix de res canviar les institucions des de dalt. Qui hem de canviar som nosaltres mateixos, i som nosaltres qui farem les coses. I la República, que per a molts ens representa un somni, només pot fer-se realitat si estem units com a poble, i sabem que les coses que ens diferencien són secundàries. El què és important és tenir clar què és el què ens uneix. I també tenir molt clar que no ens serveix qualsevol república: de res ens serveix una república catalana feta per CiU i les "400 famílies". De res serveix una República Espanyola o Ibèrica feta pel PPSOE. De res serviria una República Europea governada per la Merkel i la  Troika. Necessitem una república del poble, pel poble i per al poble.

Avui, ha sigut un 14 d'abril verd. De la primavera verda de la PAH, la qual espero algun dia explicar als meus alumnes que estudiin història, i poder dir sense evitar un somriure "jo la vaig viure".

VISCA LA PAH!!! VISCA LA REPÚBLICA!!!

ECG.

Primavera verda

Hi havia una època a la qual tothom comprava el menjar al "súper", i qui robava bàsicament era per caprici o racaneria, i poques vegades era per autèntica necessitat.

Hi havia un temps en el qual els serveis socials més o menys donaven abast, i rarament li negaven el servei a ningú. 

Sembla que parlem de la prehistòria, però només han passat 5 anys. Llargs anys a on hem hagut de baixar d'un pedestal, forçats. A on hem vist que ens havien enganyat. 

Fins llavores viviem a la "fi de la història", i el sistema a on viviem era "el millor possible". La majoria teniem feina i pagues dobles, i consideravem que cobrar 1.000€ era un sou precari. Pagavem més de 50€ per fer-nos socis d'un gimnàs, i algunes persones fins i tot s'hi podien permetre pagar-lo i no anar-hi. Feiem totes les col·leccions de Planeta de Agostini, i teniem les estanteries plenes de taxis d'època o de camionets. Fins i tot si estavem una mica decaiguts ens permetiem el "luxe" de pagar 60e per hora d'un psicòleg que ens aconsellés, i sortiem a sopar fora cada cap de setmana.

Però no tothom vivia així, encara que fos el què ens semblava. Hi havia gent que no podia permetre's tantes coses, i li semblava que li faltava de tot. Ara, irònicament aquesta gent és la què sap que no li falta absolutament res.

Ens van prendre el pel. I molta gent ara mira els informatius horroritzada repetint: "Però quanta corrupció!", "Tot això abans no passava!", etc. I tant que passava! El problema era que ens tenien "sedats" amb un nivell de vida acceptable, i molts no tenien necessitat de saber-ho. I si ho sabien, no li donaven major importància, i el què és pitjor, molta gent somiava amb imitar-los. Quina pena que alguns confonguin ser llest amb ser un criminal.

Abans teniem por d'estrangers vestits de xandall, però ara hem vist que de qui hem de tenir por és d'autòctons amb corbata i vestit. Fa anys que ens roben, i la majoria ara se n'assabenten. Abans els petits empresaris i autònoms discutien amb els assalariats sobre si era millor el PP o el PSOE, i ara tothom ha vist que estem tots igual de fotuts. I a cap dels dos partits hi ha un pam de net.

I ha sigut finalment el drama dels desnonaments el què ha acabat de colmar-ho tot. Ja molts economistes advertien quan començava el 2012 que encara no havia arribat lo pitjor de la crisi, que els desnonaments de veritat encara havien de començar, i per primera vegada a la història els economistes no s'equivocaven. Però per sort, la gent ha reaccionat.

Ha començat la Primavera Verda de la PAH. Han passat moltes coses en poc temps, i alguns fins i tot ens frotem els ulls perquè ens costa acabar-nos de creure que tot això estigui passant. La gent surt al carrer, entra en el món associatiu, té idees i mou endavant iniciatives per a ajudar al banc d'aliments. La realitat la estem canviant nosaltres, perquè ells mai la canviaran. I ara no hem de parar.

Que la primavera verda de la PAH surti als llibres d'història, i poguem dir que nosaltres hi vam ser-hi.

I per cert, ja han començat les obres de l'arc de Sant Narcís, però això ja és una altra història...

ECG.

"ETA" sí, "ETA" no, "ETA" me gusta, me la como yo

¿Sabéis quién provocó la extinción de los dinosaurios? ¡Sí, fue ETA!

¿Sabéis quién abrió la caja de Pandora? ¡No, no fue Pandora! ¡Fue Ainhoa Zabaleta, famosa etarra! ¡También fue ETA!

¿Y sabéis quién provocó el Tsumani? ¡ETA también! Y la peste negra, y el asesinato de Kennedy, y la caída de la Unión Soviética, y el holocausto, y el genocidio armenio, y la catástrofe del Hindemburg, y las dos guerras mundiales, y la guerra de Vietnam... TODO, TODO, TODO LO HIZO ETA. O al menos, todos los que lo hicieron fueron filo-etarras.

Ya de por sí a las pobres rubias les cuesta defender que no todas son tontas, pero desde luego la Cifuentes (no se merece la categoría de "señora" o "señorita") no pone mucho de su parte para desterrar el mito... 

Ahora, todo parece indicar que se va a comer una denuncia como un piano, pero a ella le resbala. Seguramente ni siquiera se enterará de la denuncia, pues sus papitos se encargarán de gestionar que quede en agua de borrajas, y ni siquiera se disculpará.

ETA desde siempre ha sido la excusa perfecta de la derecha española rancia para demonizar todo movimiento alternativo, de izquierda o transformador. Ninguna ayuda daba ETA a la izquierda autodenominándose como de izquierdas (pese a que en los últimos años habían abandonado mucho las vinculaciones marxistas de sus inicios). Pero ciertamente, a la desgracia del terrorismo, que se le juntaban factores sociales varios, parece que a la derecha no le interesa ponerle fin.

Ya pudo el franquismo en su momento desarticular a ETA, teniendo infiltrados entre sus filas y habiendo realizado operaciones bastante exitosas donde habían caído importantes miembros de sus cúpulas. Pero no lo hizo, por miedo a que, si llegaba la transición, la izquierda pidiera demasiado. ETA ha sido la herramienta perfecta de la derecha española para dar miedo, para provocar en la izquierda complejos, y para criminalizar todo tipo de movimiento.

Desde el cese de la lucha armada de ETA, el PP ha estado muy pero que muy preocupado, ya que su mejor baza electoral se les había perdido. Pero no piensen que se han dado por vencidos, como tampoco se dieron por vencidos con el 11-M (hay freaks por la red que incluso siguen preguntándose qué pasó de verdad, insinuando que fue todo un complot judeomasónico extraño). Siguen diciendo que ETA "no ha entregado las armas", y otras cosas extrañas. Aunque se dejaran encular en medio de la plaza mayor, para el PP seguiría sin ser suficiente. Nunca será suficiente, porque para ellos ETA no debe desaparecer. Su desaparición a quien más perjudica es al PP.

Pero habló la rubia, y volvió a sacar ETA para criminalizar a la PAH. El movimiento ciudadano más transversal y más exitoso ha empezado a dar miedo de verdad, y así nos lo han mostrado los peperos. Ahora han demostrado que verdaderamente tienen miedo a la PAH, y necesitan criminalizarla de alguna manera. Y no sólo habló la rubia, ya salió también el succionamiembros de Basagoiti a intentar "batasunizar" las acciones de la PAH.

Las reacciones han sido básicamente carcajadas muy sonoras, pero ell@s son muy listillos, y se creen que así han conseguido que la gente tenga miedo de la PAH y se crea que son etarras. Desgraciadamente, aunque lo fueran (que no es el caso), el pueblo elegiría antes a etarras que luchan por evitar que la gente duerma en la calle, que no a políticos que permiten que se produzcan estafas de la categoría de las preferentes. Todo un robo perfectamente organizado a octagenarios para quedarse con sus ahorros... El timo de la multipropiedad de toda la vida, ahora convertido en operación legalizada.

Por eso, con ridículos de esta envergadura, se siguen retratando y se retratarán aún más. Lo dicho, no es necesario desacreditarlos: se desacreditan ell@s sol@s. Pero al circo se han sumado Rosa Díez, lideresa de los estUPyDos, diciendo que la PAH quiere imponerse a la voluntad democrática (pese a que la recogida de firmas de la PAH logró más firmas que votos tuvo su partido), y cierto columnista de La Razón que ahora no voy a nombrar, ha salido comparando a la PAH con el nazismo...

Pero lo dicho. La clase política tradicional tiene sus días contados, y lo sabe. Y todo esto no es más que el pataleo del niño rabioso. Porque sus pueriles pataletas son un retrato fiel de lo que significan toda esta casta de memos, que se creen capacitados para dar lecciones de democracia sin tener ellos ni la más repajolera idea de lo que significa la democracia.

Ah, y el otro día también volvió a hablar Toni Cantó, pero lo siento... me niego a darle más bombo en mi blog.

ECG.

Avui és un gran dia

Tot i que el fred ha tornat, la meva al·lèrgia no ha marxat. I tot i el dopatge d'antiestamínics que porto a sobre, avui estic molt content.

Podria estar content per moltes coses, i podria no estar-ho per moltes altres. Però avui ho estic perquè per fi Europa ha fet justícia, declarant il·legal la llei espanyola sobre els desnonaments. 

Molts portem anys dient-ho, i quan semblava que tot anava bé i gossavem dir-ho ens tatxaven de "rojos ressentits cainites": encara vivim a una societat post-franquista, i conservem moltes lleis d'aquella època. Aquesta, concretament, data de l'any 1946. Però Europa per fi ha intervingut en aquest drama terrible que vivim a diari.

Jo sovint sóc incapaç d'entendre a on estem. Sóc incapaç d'entendre com senyors trajats que han treballat molt poquet a la seva vida però que tenen les seves butxaques molt plenes són capaços de dir sense despentinar-se que les persones desnonades s'ho mereixen perquè tenen deutes que han de pagar, i tothom s'ha de fer càrrec de les seves despeses. Sóc incapaç d'entendre com hi ha gentussa que sota el paraigües de ser "empresari i liberal" s'atreveix a fer judicis de valor i considerar que tot estava molt bé tal i com estava, i que els canvis que calen són mínims, i en tot cas que ha de ser tot regressiu (menys Estat i més "llibertat" econòmica). Bueno, potser sí que ho entenc, però el problema està en què si ho he d'entendre em cabrejo encara més.

Molts viuen sota l'argument de què qui no té diners és perquè és un vago i no vol treballar per guanyar-se'ls. Surten uns senyors allunyats de la realitat i diuen que el què hem de fer els joves és anar a servir cafés a Londres per sortir de la crisi, sense ells parlar anglès. Que diuen que muntem una empresa i treballem i així aixecarem el país. I no són només polítics infectes, sinó també la societat que hi ha al darrera que els recolza. Els mateixos que diuen que perquè "la prima de risc" baixi, ara resultarà que les "mesures d'austeritat" del PP estan funcionant...

Aquest matí mentres esmorzava escoltava parlar a un economista a TV1. La majoria d'economistes em posen nerviós, ja que van d'il·luminats i la caguen més sovint que l'home del temps, però algunes de les seves aportacions em van semblar interessants. I curiosament, a lo què molts hem repetit (jo m'incloc) de què fora de l'€uro estariem molt millor, ell s'hi ha mostrat molt escèptic. Realment volem recuperar-nos devaluant artificialment la nostra moneda con fa la Xina?

I avui Europa ens ha donat una lliçó de defensa dels drets socials. Aquesta Europa tan impopular, que molta gent garrula vol sortir-ne. Aquesta Europa que diuen "governada per la Troika i per la Merkel". Doncs jo m'atreveixo a dir que Europa sí, però per descomptat que no així.

Hi ha molts que ara pensen que aquí a Catalunya sempre hem estat més aprop d'Europa que la resta d'Espanya, i que per això molts criden com lloros que "volem ser un nou Estat d'Europa", o "no som una regió d'Espanya, som una nació d'Europa". Precisament és al revés... Un dels problemes principals de Catalunya ha sigut sempre mirar massa cap a la península i mirar massa poc cap a la resta d'Europa... No entenc d'on surten ara tants de super-europeus dient xorradas del calibre de què Catalunya independent seria un dels països més rics del món, i la tercera potència europea (amb menys habitants que Holanda, i fins i tot que Àustria). Però bueno, com sempre me'n vaig del tema.

La qüestió és aquesta. Jo crec que Europa sí. Una altra Europa. I tenim molt a on emmirallar-nos. Podem mirar envers el sindicalisme alemany, podem mirar l'educació finlandesa, l'Estat del benestar suec... Però ells també poden mirar-nos a nosaltres, i veure com hem sigut un poble amb coratge al qual no li tremola el pols a l'hora d'impedir desnonaments i d'enfrontar-se a les garrotades de la policia.

I a fí de comptes, Europa som tots...

ECG.

El hombre, como Berloso, cuanto más peludo más hermoso.

Sento la meva absència del blog durant aquests dies, però he tingut l'agenda molt apretada. I la segueixo tenint, doncs escric això quan encara ni tan sols he tingut temps d'esmorzar, però he decidit no defraudar als meus lectors i lectores.

Feia dies que li volia dedicar un article al nostre estimat regidor de Serveis Socials, però fins ara m'he contingut. Però després d'haver assistit ahir a un trosset del ple municipal (molt poquet, doncs de seguida certa persona que jo em sé em va reclamar i se'm va emportar cap a casa) ja certament que no tinc ganes de callar-me. I tinc ganes de dir noms i cognoms.

Sentint al senyor alcalde, Carles Puigdemont, aquí semblaria que vivim a una espécie de Marinaleda catalana. Sentint les seves condescendències i declaracions de "místic" qualsevol diria que és un alcalde que és adorat allà a on trepitja, que sempre està amb els barris i que no triga anys i panys a arreglar certa arcada derruida de Sant Narcís, i que es dedica a baixar-li l'IBI als comerços perjudicats de la Plaça d'Europa. Tot això sembla, sí, però res més lluny de la veritat. Com pot aquest senyor dir que no li molesta que entrin pancartes al ple mostrant disconformitats després d'haver expulsat a la PAH de la sala de plens? Com es pot dir que tothom pot entrar lliurement quan té a mig cos de la policia local muntant guàrdia davant de la porta de l'ajuntament com si de matons de discoteca es tractéssin? Es parla de llibertat estant rodejat de goriles... Tot i que no deixa de retratar el concepte de "llibertat" de CiU i del PP...

Però ara de moment deixarem de banda al George Clooney gironí, ja que a qui va dedicat l'article és al nostre estimat regidor de serveis socials, Eduard Berloso. Bueno, suposo que es dedica a això, ja que encara és hora que faci alguna cosa per a servir a la societat a banda de parlar... Però bueno, també hi ha molta gent que diu estar fent molta feina per al poble, i l'únic que fan és parlar.

Ja el senyor Berloso es va erigir com a salvador d'avis i àvies necessitats, després del tancament del centre de dia de Santa Eugènia. Però encara no conec cap avi que hagi rebut cap ajut des de la regidoria del senyor Berloso... com sempre tot es limita a parlar. Però lo més greu ha sigut com ara pretèn fer seva la iniciativa "Cuinem junts i mengem en família".

Abans era la política qui portava la iniciativa, i la ciutadania (per mitjà del món associatiu) sempre acabavem anant a remolc, havent de reaccionar. Ara, per fí és al revés. És la política la que ha de reaccionar i anar a remolc, intentant assignar-se els progressos de la mobilització ciutadana. Perquè ha sigut la ciutadania, a partir d'una iniciativa de la nostra companya Rosa Navarro, qui per fi ha fet realitat una nova manera de treballar amb els menjadors socials, fugint de la "caritat" i respectant la dignitat dels seus usuaris i usuàries. Però curiosament, quan la nostra companya, per mitjà de la Mesa d'Entitats, va tirar endavant la nova iniciativa, resulta que van aparéixer de sota les pedres molts que "ja tenien un projecte semblant" o que "tenien en marxa la mateixa idea", incloent gent del "lobby". Mira tú, on éreu fins ara? On era el vostre projecte?

I sobretot, senyor Berloso, què pretenia fer vostè? Com és que fins ara no s'ha fet (i continua sense fer-se)?

Doncs la resposta és, que si la ciutadania volem quelcom, ho hem de fer nosaltres. Doncs ells no ho faran.

ECG.

Video de la Marxa per la Dignitat del passat 18 de Gener

Vídeo editat per  Xavier Díez (USTEC-STEs/IAC) el mateix divendres de la "Marxa per la dignitat" de Girona.

La creació de la Xarxa pels Drets Socials (o XDS) l'any passat va significar la coordinació definitiva de totes les entitats que des de feia anys lluitaven pels Drets Socials. Aprofitant un moment clau com va ser l'acte de la PAH per tal d'evitar el desnonament del company Rómulo, es va fer oficial la fundació de la XDS, i des de llavores ha sigut la eina fondamental per la coordinació de la lluita ciutadana al nostre municipi, juntament amb la Mesa d'Entitats.

La passada Marxa per la Dignitat va ser un crit ciutadà envers la hipocresia de la classe política i dels poders fàctics, que sovint opten per ignorar les reivindicacions ciutadanes pensant que són quelcom passatger i que aviat passarà, com les antigues revoltes medievals. Però ara per fi al nostre municipi i rodalies tenim un fil conductor, aliè als electoralismes de les forces polítiques del nostre municipi (que encara que ho neguin, sovint hi participen a les entitats com a una eina d'electoralisme més que no perquè realment creguin amb la causa).

Gràcies a la XDS per la seva feina, que ha aconseguit fets històrics com organitzar un debat polític pels Drets Socials enmig de la passada campanya electoral, tractada com "plebiscitària" per l'hipòcrita govern convergent. I la seva feina no ha fet més que començar.

PODER POPULAR!

ECG.

Ous amb xoriç

Avui sembla que el PP ha fet una pausa amb la seva lluita castiça a favor dels toros i ha decidit considerar que s'aturi un altre "art" que provoca morts: els desnonaments. Això sí, han acceptat considerar la dació en pagament retroactiva amb la boca petita, i sapiguent que la majoria absoluta que el poble "lliure i sobirà" els hi ha otorgat és una garantia de què es cumpliran igualment els seus designis. Perquè sembla que l'esport nacional de la Banca, sota l'ala protectora de la classe política peperovergent (no em canso d'inventar noves paraules, m'hi hauré de dedicar professionalment), és la del desnonament sense discreció, i a sobre desagnant encara més a les víctimes desnonades si aquestes aguanten la primera hòstia que suposa el desnonament, provocant així suïcidis cada vegada més dramàtics, que semblen no tenir cap mena d'efecte a la sensibilitat d'aquesta gentussa. Tot i que potser soc molt ingenu de pensar que tinguin sensibilitat, o que ni tan sols se'ls pugui considerar éssers humans.

Acte de dol de la PAH del passat
divendres a Can Ninetes, per
la mort del company de Còrdoba.

Aquests suïcidis són assassinats, que quedi molt clar i que ningú es pensi que dir-ho és pixar-se fora de test. Però ara cada vegada més la ciutadania s'està adonant de què les coses poden canviar, i avui ha sapigut posar al govern més prepotent que es recorda des dels temps de Juli César Aznar contra les cordes, i fer-li fer un "donde dije digo, digo Diego". Gairebé un mil·lió i mig de firmes i una excel·lent organització i coordinació de les diverses PAH estatals han aconseguit que el poble per fi estigui unit sota un sol símbol, tot i que ningú s'hagués imaginat mai que aquest seria una senyal de Stop. Tot i això, el què sí que ha acabat siguent una realitat és que un símbol vermell ha sigut qui ha guiat al poble cap al descobriment de la seva pròpia força. 

Acció de la PAH d'ahir per a
evitar un desnonament de
La Caixa, impedit molt ràpidament
gràcies a Catalunya Ràdio.

L'etern argument de que "jo no entenc de política" que era una limitació autoimposada per molta gent per a no sortir al carrer per a fer canviar les coses ja no té efecte. Perquè el drama dels desnonaments i les morts que estan tinguent lloc no entenen d'ideologies ni de matissos: és una qüestió purament humana, i al darrera hi surten moltes altres qüestions també molt humanes. És una meravella visual poder veure a gent de diverses cultures i ideologies unida sota les senyals de Stop Desnonaments i vestits amb samarretes i xalecos verds. És emocionant i gratificant poder sortir al carrer al costat de lationamericans, subsaharians i musulmanes amb vel sense prejudicis, i sentint-nos tots part del poble que som. Perquè el poble unit mai serà oprimit.

Concentració d'aquesta tarda
devant de la seu del PP, a on es
podien llençar sabates contra
aquest logo de cartró.

I entre els diversos actes que han tingut lloc per tota la pell de brau, avui a Girona hem vist com es preparava un no gaire apetitòs plat d'ous amb xoriç. Com els ous podrits impactaven contra la placa del PP sense manies, i com les sabates volaven per a impactar contra les dos pes sobre el fons blau. I ahir vam veure com els veïns i veïnes de Sant Narcís deien la seva opinió sense manies abans de que comencés un ple marcat pels durs presupostos de l'any que entra.

Concentració d'ahir dels veïns
i veïnes de Sant Narcís devant
de l'ajuntament de Girona abans
del ple municipal, marcat pel
peliagut episodi dels presupostos.

I tot i que els nostres representants polítics municipals, tant d'esquerres com de dretes, ens han decebut bastant al món associatiu fent seves reivindicacions i feina que han sigut de les entitats i de la ciutadania, lo cert és que els representants polítics estan havent d'acostar-se cada vegada més al poble. Perquè si ells no baixen, el poble és qui els estira cap avall, i potser aviat no serà dels peus d'on els agafaran per fer-los baixar. I ara el poble està més reivindicatiu que mai, i el Poder Popular ja és una realitat que pot palpar-se cada dia.

Ni independències, ni repúbliques, ni hòsties amb ous i xoriç. L'autèntic canvi ha de venir de la societat, i la societat està canviant. I aquí és on està venint el canvi de debò, i permanent. I Déu vulgui, si existeix, que el Poder se n'adoni aviat, perquè si no les conseqüències seran molt dures per a ells.

VISCA LA PAH! VISCA SANT NARCÍS! 

VISCA EL PODER POPULAR!

ECG.

Criminales, cínicos, mentirosos, asesinos, estafadores.

Ada Colau

Entrevista en Tele 5 a Ada Colau

La sociedad cambia a través de grandes personas que marcan la diferencia. Y una de ellas es Ada Colau. Valientes palabras y verdades como puños, de las que escuecen, para una purria apestosa que merecerían ser ahogados en mierda como poco.

El clan bancario, protegido por los mediocrísimos cobardes de la clase política (que encima osan llamarse "representantes del pueblo"), es el peor cáncer que existe en    la sociedad en estos momentos, y lo demuestran día a día. Pese a que muchos se excusan y no quieren verlo, esos vampiros chupan la sangre de sus presas hasta dejarlas secas, y encima justificándose con que son claves para la economía y que gracias a ellos la gente tiene dinero. Eso no es una opinión: sencillamente es mentira.

Gracias a personas que dicen las cosas claras, como Ada Colau, algunos empiezan a sentir que quedan en evidencia. Porque como ella misma ha dicho, el silencio te hace cómplice, pues quien calla otorga. Y ahora es más necesario que nunca no permanecer en silencio, decir las cosas muy altas y muy claras, y empastifárselas en la cara a quien se lo merece.

Claro que no han tardado en salir los loros, como ese pederasta que no entiendo qué hace fuera de la cárcel llamado Sánchez-Dragó. Ya cargó contra los indignados con pedantería creyéndose superior y afilado en sus críticas, cuando lo único que hizo y hace ahora es demostrar que es un zurullo mal cagado que habla y escribe (pero al menos mientras escribe sandeces no está tirándose niñas). Pero como él, quienes critican desde supuestas posiciones de superioridad lo que les pasa es que saben en el fondo cuál es la realidad, pero si lo admitieran deberían hacer una dura reflexión y un cambio en sus vidas. No, no, no. Para hacer eso es necesario ser inteligente, y precisamente la inteligencia es algo que escasea en exceso entre los pseudointelectuales  de este calibre.

Él es sólo un ejemplo del nihilismo social que entre muchos "conservadores rebeldes" ahora está muy de moda. Son los que se las dan de rebeldes criticando a la clase política, y ellos luego son los primeros que escupen sobre los auténticos héroes que trabajan día a día. Porque ni la clase política ni la banca son defendibles ya, son criminales. Con todas sus letras.

Lo único que resta es no ser cómplice de los mercaderes de la muerte. La banca ética ya es una realidad, y pese a que no es muy accesible por el momento, poco a poco es necesario que nos mentalicemos de que las cosas pueden hacerse de una manera diferente. Los cambios son posibles, y en realidad son muy sencillos. Lo que ocurre es que hay a quien no le interesa que las cosas cambien, o bien porque ya le están bien como están, o porque su enorme ego le impide ver más allá de su nariz. 

Gracias, Ada, por tus palabras y tus verdades. Y gracias a la PAH y a tod@s l@s valientes que siguen luchando día a día.

SÍ SE PUEDE.

ECG.

Mi más sentido pésame para el compañero Francisco, de Córdoba

Esta mañana un compañero activista de la PAH de Córdoba, Francisco, de 36 años, se ha suicidado.

Según lo que nos ha comunicado la compañera Marta Afuera a través de su muro, "El hombre vivía con su mujer y su hija de alquiler en un piso de Córdoba tras haber sido desahuciado de una casa que tenía en un municipio cercano a Córdoba. Fuentes de PAH señalan que el banco habría aceptado la dación en pago del inmueble y que, meses después, la entidad bancaria le informó de que mantenía una deuda de 25.000 euros. Los padres eran los avalistas de la casa embargada. 

- Nosotros estábamos trabajando activamente con él para solucionar el problema y, hasta ayer, estaba animado. Era un miembro muy activo de la plataforma-, según el portavoz de la PAH en Córdoba. La Plataforma desconoce el contenido de la carta remitida por el juzgado y que habría provocado su reacción desesperada. El hombre se lanzó al vacío con la notificación en la mano."

Se ha suicidado alrededor de las 10:00 de la mañana, en la calle Cartago de Córdoba capital. Se arrojó al vacío desde un cuarto piso. 

Desde Girona quiero enviar mi más sentido pésame para la familia y l@s compañer@s de Francisco, nueva víctima del genocidio financiero que estamos viviendo. Porque no hay que andarse con tonterías y hay que decir las cosas muy claras, aunque a algunos les escueza: estamos viviendo un GENOCIDIO FINANCIERO, amparado por las instituciones de gobierno tanto de la Moncloa como del Palau de la Generalitat. Y quienes amparan a las entidades bancarias en este drama social que estamos viviendo son cómplices, independientemente de las excusas que ofrezcan. Así pues, sólo podemos definirles con una palabra: ASESINOS.

Així mateix, vull convidar a les companyes i companys de Girona i rodalies a assistir avui a l'homenatge que tindrà lloc a Can Ninetes a les vuit del vespre, interrompent la reunió d'avui de la PAH. És important no restar en silenci envers els crims que patim a diari.

Salut, i ànims a totes les companyes i companys que segueixen lluitant dia a dia.
No us rendiu mai!

ECG.