Hi havia un temps en el qual els serveis socials més o menys donaven abast, i rarament li negaven el servei a ningú.
Sembla que parlem de la prehistòria, però només han passat 5 anys. Llargs anys a on hem hagut de baixar d'un pedestal, forçats. A on hem vist que ens havien enganyat.
Fins llavores viviem a la "fi de la història", i el sistema a on viviem era "el millor possible". La majoria teniem feina i pagues dobles, i consideravem que cobrar 1.000€ era un sou precari. Pagavem més de 50€ per fer-nos socis d'un gimnàs, i algunes persones fins i tot s'hi podien permetre pagar-lo i no anar-hi. Feiem totes les col·leccions de Planeta de Agostini, i teniem les estanteries plenes de taxis d'època o de camionets. Fins i tot si estavem una mica decaiguts ens permetiem el "luxe" de pagar 60e per hora d'un psicòleg que ens aconsellés, i sortiem a sopar fora cada cap de setmana.
Però no tothom vivia així, encara que fos el què ens semblava. Hi havia gent que no podia permetre's tantes coses, i li semblava que li faltava de tot. Ara, irònicament aquesta gent és la què sap que no li falta absolutament res.
Ens van prendre el pel. I molta gent ara mira els informatius horroritzada repetint: "Però quanta corrupció!", "Tot això abans no passava!", etc. I tant que passava! El problema era que ens tenien "sedats" amb un nivell de vida acceptable, i molts no tenien necessitat de saber-ho. I si ho sabien, no li donaven major importància, i el què és pitjor, molta gent somiava amb imitar-los. Quina pena que alguns confonguin ser llest amb ser un criminal.
Abans teniem por d'estrangers vestits de xandall, però ara hem vist que de qui hem de tenir por és d'autòctons amb corbata i vestit. Fa anys que ens roben, i la majoria ara se n'assabenten. Abans els petits empresaris i autònoms discutien amb els assalariats sobre si era millor el PP o el PSOE, i ara tothom ha vist que estem tots igual de fotuts. I a cap dels dos partits hi ha un pam de net.
I ha sigut finalment el drama dels desnonaments el què ha acabat de colmar-ho tot. Ja molts economistes advertien quan començava el 2012 que encara no havia arribat lo pitjor de la crisi, que els desnonaments de veritat encara havien de començar, i per primera vegada a la història els economistes no s'equivocaven. Però per sort, la gent ha reaccionat.
Ha començat la Primavera Verda de la PAH. Han passat moltes coses en poc temps, i alguns fins i tot ens frotem els ulls perquè ens costa acabar-nos de creure que tot això estigui passant. La gent surt al carrer, entra en el món associatiu, té idees i mou endavant iniciatives per a ajudar al banc d'aliments. La realitat la estem canviant nosaltres, perquè ells mai la canviaran. I ara no hem de parar.
Que la primavera verda de la PAH surti als llibres d'història, i poguem dir que nosaltres hi vam ser-hi.
I per cert, ja han començat les obres de l'arc de Sant Narcís, però això ja és una altra història...
ECG.
Sembla que parlem de la prehistòria, però només han passat 5 anys. Llargs anys a on hem hagut de baixar d'un pedestal, forçats. A on hem vist que ens havien enganyat.
Fins llavores viviem a la "fi de la història", i el sistema a on viviem era "el millor possible". La majoria teniem feina i pagues dobles, i consideravem que cobrar 1.000€ era un sou precari. Pagavem més de 50€ per fer-nos socis d'un gimnàs, i algunes persones fins i tot s'hi podien permetre pagar-lo i no anar-hi. Feiem totes les col·leccions de Planeta de Agostini, i teniem les estanteries plenes de taxis d'època o de camionets. Fins i tot si estavem una mica decaiguts ens permetiem el "luxe" de pagar 60e per hora d'un psicòleg que ens aconsellés, i sortiem a sopar fora cada cap de setmana.
Però no tothom vivia així, encara que fos el què ens semblava. Hi havia gent que no podia permetre's tantes coses, i li semblava que li faltava de tot. Ara, irònicament aquesta gent és la què sap que no li falta absolutament res.
Ens van prendre el pel. I molta gent ara mira els informatius horroritzada repetint: "Però quanta corrupció!", "Tot això abans no passava!", etc. I tant que passava! El problema era que ens tenien "sedats" amb un nivell de vida acceptable, i molts no tenien necessitat de saber-ho. I si ho sabien, no li donaven major importància, i el què és pitjor, molta gent somiava amb imitar-los. Quina pena que alguns confonguin ser llest amb ser un criminal.
Abans teniem por d'estrangers vestits de xandall, però ara hem vist que de qui hem de tenir por és d'autòctons amb corbata i vestit. Fa anys que ens roben, i la majoria ara se n'assabenten. Abans els petits empresaris i autònoms discutien amb els assalariats sobre si era millor el PP o el PSOE, i ara tothom ha vist que estem tots igual de fotuts. I a cap dels dos partits hi ha un pam de net.
I ha sigut finalment el drama dels desnonaments el què ha acabat de colmar-ho tot. Ja molts economistes advertien quan començava el 2012 que encara no havia arribat lo pitjor de la crisi, que els desnonaments de veritat encara havien de començar, i per primera vegada a la història els economistes no s'equivocaven. Però per sort, la gent ha reaccionat.
Que la primavera verda de la PAH surti als llibres d'història, i poguem dir que nosaltres hi vam ser-hi.
I per cert, ja han començat les obres de l'arc de Sant Narcís, però això ja és una altra història...
ECG.
No hay comentarios:
Publicar un comentario