viernes, 19 de abril de 2013

Cal pagar tributs a l'Emperador?


Aquesta va ser la pregunta capciosa que diuen les escriptures bíbliques que li van fer els fariseus a Jesucrist. Se la carregava igual tant si deia que "sí" com que "no", ja que en el primer cas s'identificaria com a un submís a la ocupació romana que patia Judea, i en el segon cas seria identificat com a simpatitzant dels rebels. En tots dos casos acabaria rebent, i aquesta era la intenció. Però diuen aquests mateixos escrits que se'n va escapar de la resposta agafant una moneda i preguntant:

- De qui són la cara i la inscripció?

Li van respondre que del César. Llavores va respondre:

- Doncs doneu-li al César el què és del César, i a Déu el què és de Déu.

Aquesta història m'ha vingut al cap quan llegint el diari Vilaweb vaig i em trobo amb la notícia de que el govern català convida a pagar els impostos a la generalitat per tal de bastir la hisenda pròpia. Uau! Què valents, els grans "independentistes" de CiU, que ara s'atreveixen a no donar-li diners a Espanya...! 

Ai, no! Que tal i com diu la notícia, igualment s'hauràn de pagar a Espanya per a no caure a la il·legalitat! Vaja home, quina pena.

Però lo dolent no és el fet en sí mateix, que és propi d'una pel·lícula dels Monty Python. El pitjor de tot és que a continuació de la publicació a les xarxes socials es van succeïnt comentaris d'al·legria aplaudint la iniciativa... Patètic. 

El govern convergent tothom qui tingui dos dits de front sap perfectament que té d'independentista el què jo d'astrofísic, però el problema està amb que molta gent es creu aquestes bestieses, i les veu com a "avenços" cap a l'Estat Propi. Per què aquesta necessitat de voler creure amb alguna cosa? Està bé que algú vulgui creure amb una Catalunya independent més justa, però d'aquí a fer-lis concessions a qui continua permetent els desnonaments i demés drames diaris hi ha un bon troç.

El fals independentisme convergent no és cap causa a creure-hi, és una manipulació social en tota regla. I hi ha causes de sobres per creure-hi, hi ha lluita diària amb la qual tenir fe. No hi ha cap motiu per a deixar-se engatusar per les mentides del govern.

Perquè a més a més, les burrades del PP protagonitzen les portades, amb frases vàries a cada qual més indignant. Però per molt dolent que sigui el PP, no s'ha de disculpar a CiU, que ens segueixen govenant, i segueixen parlant només de sobiranisme per a ocultar la realitat: que continuen siguent la delegació de la oligarquia financera  a Catalunya.

Qualsevol diferència entre PP i CiU, és pura coincidència.

ECG.

domingo, 14 de abril de 2013

14 d'abril verd


He viscut molts de catorzes d'abril a la meva vida, i sempre m'havia semblat que eren extraordinaris. L'any passat, quan vam viure aquell 14 d'abril tan optimista i mediàtic, tots pensavem que la República ja estava mig feta. La impopularitat de la cacera del rei a Botswana precisament pels volts del mateix 14 d'abril, lligat a l'accident de cacera del petit Froilán i els primers detalls de la gran estafa d'Urdangarín, van fer tota una conjunció de fets que ens van portar a molts a pensar que en qualsevol moment veuriem una gran massa social al carrer cridant "Visca la República!", i al Borbó fent les maletes com va fer el seu avi i marxant per a no tornar mai més.

Però no.

Com oblidar les sensacions positives de l'any passat, que em van portar a escriure un article que va tenir bastant d'èxit a la xarxa: "Un elefante se balanceaba...". Però certament, les sensacions "mediàtiques" que vaig tenir llavores no es poden ni comparar a les què he tingut el privilegi de viure avui.

Avui no hi havia una plaça plena de banderes, no hi havia un escenari amb altaveus amb personalitats públiques pronunciant discursos preescrits, ni tan sols hi havia una carpa plena de simbologia republicana des de la qual s'informava a la gent i es venia merchandising republicà. No. Avui, pel 14 d'abril he estat rodejat de gent increïble, a un lloc increïble. He tingut el plaer de poder-ho celebrar amb companyes i companys de trinxera al #BlocSalt. Perquè aquest racó del municipi de Salt, ubicat al davant del nou Santa Caterina és una illa de llibertat enmig d'un poble esclavitzat.

Ni rastre de personalitats de l'"stablishment". Ni rastre de personatges i col·lectius oportunistes. Avui, al #BlocSalt només hi havia gent lluitadora, gent concienciada, gent que vol canviar al món sense necessàriament "sortir a cap foto". Un dinar popular en tota regla, a on tothom ha mirat de posar el seu granet de sorra per a fer-lo realitat. L'esperit d'aquest 14 d'abril al #BlocSalt ha estat l'esperit més autèntic del canvi que necessitem.

Perquè per a canviar les coses no serveix de res canviar les institucions des de dalt. Qui hem de canviar som nosaltres mateixos, i som nosaltres qui farem les coses. I la República, que per a molts ens representa un somni, només pot fer-se realitat si estem units com a poble, i sabem que les coses que ens diferencien són secundàries. El què és important és tenir clar què és el què ens uneix. I també tenir molt clar que no ens serveix qualsevol república: de res ens serveix una república catalana feta per CiU i les "400 famílies". De res serveix una República Espanyola o Ibèrica feta pel PPSOE. De res serviria una República Europea governada per la Merkel i la  Troika. Necessitem una república del poble, pel poble i per al poble.

Avui, ha sigut un 14 d'abril verd. De la primavera verda de la PAH, la qual espero algun dia explicar als meus alumnes que estudiin història, i poder dir sense evitar un somriure "jo la vaig viure".

VISCA LA PAH!!! VISCA LA REPÚBLICA!!!











ECG.

jueves, 11 de abril de 2013

Qui és Carles Puigdemont?



Periodista de professió (amb estudis de filologia, però sense cap carrera finalitzada), nascut a Amer, Carles Puigdemont i Casamajó és l'alcalde de la nostra estimada ciutat de Girona des que a les eleccions municipals de l'any 2011 es posés punt i final a 32 anys d'hegemonia socialista.

El seu nom per descomptat que no era desconegut a la nostra ciutat abans de convertir-se en alcalde. Cap de redacció del diari El Punt, director de l'ACN i director general del diari Catalonia Today, a més d'autor del llibre "Cata-qué?" i director de la Casa de Cultura del 2002 al 2004, així com membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya. A més, venia de ser diputat al Parlament de Catalunya des de l'any 2006. Un currículum "envejable" per a qualsevol candidat a l'alcaldia d'un municipi, al menys a priori. 

No tothom tenia una imatge del tot positiva d'ell. Hi havia qui afirmava que era un periodista molt mediocre, i que com a polític li mancava carisma, tot i tenir personalitat. Per un altre costat se'l posava pels núvols, i CDC des del principi de la campanya el va oferir com "l'alcalde del canvi" (tot i que algunes veus deien que ell mai havia volgut ser alcalde). I el canvi va arribar, però ningú sabria dir si cap a millor o cap a pitjor.

El 22 de maig del 2011 es convertia en alcalde, i va ser bastant sorprenent, ja que d'entrada tothom donava per sentat que els socialistes repetirien majoria una vegada més, donant entrada a la jove Pia Bosch com a successora d'Anna Pagans. La veritat és que la explicació més realista sobre aquest canvi va ser que les eleccions municipals es van contagiar de la devacle del PSC i del gran auge de CiU durant el 2010 i el 2011, i en realitat, tant Puigdemont com CiU n'eren perfectament conscients. La seva victòria no es debia als mèrits de CiU durant la campanya o al seu candidat (cosa que no vol dir que no fos un candidat competent, ja que com ja s'ha explicat, el seu currículum era envejable), sinó a l'efecte sociològic que se n'havia derivat de la proximitat entre els comicis. No havien passat ni sis mesos des de les eleccions catalanes, i el govern convergent encara no havia mostrat la seva pitjor cara, i el mite de què tots els problemes que podien haver-hi "eren culpa de l'herència rebuda" encara podia ser creïble. Lo més greu de tot és que encara ara hi ha qui s'ho creu, però aquesta és una altra qüestió.

El fet era que l'ajuntament de Girona durant tota l'època socialista s'havia caracteritzat per un fort hermetisme. Tant Quim Nadal com Anna Pagans havien mantingut a l'ajuntament allunyat dels veritables problemes de la ciutadania, i sovint donava la sensació de què Girona era només el barri vell. Tot i que els socialistes van arreglar molt una ciutat que era coneguda per ser "tres vegades immortal i plena de merda fins dalt", la veritat era que els barris, a on resideixen dos terceres parts de la població total del municipi, eren els grans oblidats (i en ocasió fins i tot menyspreats). Així, des dels col·lectius municipalistes sovint es criticava la "Girona de postal" d'Anna Pagans, i les CUP van sortir-ne molt beneficiades de la seva participació a la majoria de moviments socials de la ciutat durant aquesta època d"'hermetisme", aconseguint ni més ni menys que tres regidors (amb el recolzament de R.cat). 

Així doncs, Carles Puigdemont va començar a governar a una situació molt delicada, i veritablement la seva legislatura fins ara s'ha caracteritzat pels problemes reiterats. Va heretar les obres del TAV, que havien destrossat el Parc Central per sempre i havien provocat seriosos problemes i conflictes en el barri de Sant Narcís; va viure la forta retallada de finançament dels ajuntaments, trobant-se amb un municipi endeutat fins dalt, i va patir la forta indignació social derivada de les retallades injustificables del sector públic per tal del govern de la Generalitat. Així, va arribar a ser agredit el 15 de juliol de 2011, quan es dirigia a una conferència del conseller de Salut, per part d'un grup de protestants contra les retallades a la sanitat.

Tots aquests fets li dificultaven molt la legislatura. A més, hi havia el factor d'haver arribat a l'alcaldia degut a la inércia de les anteriors eleccions catalanes. Així, de seguir amb l'estil "hermètic" que havia caracteritzat a l'ajuntament durant els 32 anys de govern socialista, no tindria cap mena de possibilitat de repetir alcaldia a l'any 2015. I a més a més molts analistes ja vaticinaven que no acabaria la legislatura. De no haver-hi algun canvi fonamental a l'ajuntament, res podria evitar el retorn dels socialistes al poder, i CiU veuria molt seriosament compromés el seu projecte d'Estat "propi" català a mida, ja que per tal de poder dominar tot el procés sobiranista derivant-lo envers les seves necessitats (i dels seus dominadors financers de l'oligopoli LaCaixa-Godó) era indispensable tenir controlades les quatre capitals de província. Així doncs, Puigdemont va donar un gir molt important a l'ajuntament.

La crisi i els reiterats insults que estava patint la ciutadania van fer que l'associacionisme ciutadà s'enfortís cada dia més. Ja en època del fenómen del moviment social dels Indignats les coses estaven mogudes, però des del fracàs del 15-M els teixits associatius gironins van aprendre la lliçó i van començar a organitzar-se. I aquesta excel·lent organització i mobilització ciutadana, motivada tant per la crisi global com pels problemes del municipi (tant els que ja venien d'abans com els nous derivats de les obres del TAV i de les retallades), van culminar amb la creació de la Mesa d'Entitats i de la Xarxa pels Drets Socials. Girona es movia, i l'alcalde no tenia més elecció que adaptar-s'hi o enfrontar-s'hi. I va triar adaptar-s'hi.

A la legislatura de Puigdemont hem pogut veure una certa obertura de l'ajuntament envers els moviments ciutadans, i hem vist com s'està deixant negociar per a aconseguir uns presupostos participatius. Hem vist canvis respecte al què la participació ciutadana suposa, no tots els què dessitjariem, però més que a qualsevol altra època. Però tot i això, darrerament l'alcalde ha esdevingut hostil.

Els seus tímids compromisos envers les entitats ciutadanes rarament satisfeien les reivindicacions de la ciutadania, que mai eren excessives. Poc a poc hem anat veient com la situació se li ha anat escapant de les mans, i tot i oferir diverses audiències públiques als veïns de Sant Narcís i de la resta de la ciutat respecte a qüestions com la del TAV, i de mostrar-se dialogant (en teoria) amb la majoria de qüestions, al final resulta que aquesta obertura envers l'associacionisme ciutadà se li ha girat en contra. Ara, té una ciutat organitzada, que ha vist que el canvi és possible, i disposada a fer qualsevol cosa per a ajudar a la resta de ciutadans i ciutadanes a superar les injustícies reiterades que estem patint. I a l'alcalde li està quedant tot massa gran, i gran part de la ciutadania té la sensació de què l'alcalde no està de la nostra part.

El problema principal ha sigut que Carles Puigdemont ha volgut jugar a una cosa que no sap jugar-hi. Ha volgut ser un alcalde popular i proper, quan no és aquesta la seva vocació. Carles Puigdemont sense cap mena de dubtes seria un gran administrador, un excel·lent ministre, i faria grans labors com a diputat de qualsevol parlament. És un especialista amb "política professional". Però no està preparat per a la democràcia participativa.

El sistema teòricament democràtic a on vivim és representatiu, i això ho van tenir molt clar els socialistes durant els 32 anys previs a la "era Puigdemont". Tenien molt clar que ells eren triats com a representants a les urnes, i que aquests vots eren la legitimació de la seva feina, així que "no havien de rendir comptes a ningú". Però aquest sistema de democràcia "representativa", com bé deien els indignats, li diuen democràcia i no ho és. El sistema representatiu podia estar bé com a transició d'una societat que venia de patir una dictadura, però ja fa temps que la ciutadania (especialment els més joves) estan reivindicant més democràcia. O millor dit, simplement reivindiquen democràcia, ja que el sistema al qual vivim no se'l pot anomenar com a tal. Però curiosament, l'ajuntament convergent de Carles Puigdemont pretenia ser un ajuntament proper a la ciutadania sense fer el pas envers la democràcia participativa, i el problema està en què la classe política "professional" encara no ha entès què és veritablement la democràcia.

Així, veiem com Puigdemont volia ser l'alcalde del poble, i està siguent superat pel poble. I una vegada més, tal i com era al principi, està en la disjuntiva d'adaptar-s'hi o enfrontar-s'hi. Però sembla que aquesta vegada ha triat la segona opció. 

No sabem què passarà d'ara a les properes municipals. Però el què està clar és que el moviment ciutadà ja no es pot aturar, i anirà a més. L'auge de les accions de la PAH, la iniciativa "Cuinem juntes i dinem en família", i la força creixent de la Mesa d'Entitats ja no poden menys que ser la base de futures actuacions amb més àmbits. Molta gent del municipi que mai s'havia plantejat formar part de cap entitat ara veuen que només ells són amos del destí de la nostra gent. I el nostre alcalde sembla que de moment no pot participar-hi.

I aquest canvi que era, teòricament, per a aconseguir assentar-se a l'alcaldia, sembla que ha sigut precisament el què ha signat la seva sentència de mort com a polític municipalista. Sempre li quedarà la "alta política", i molt segurament quan deixi de ser alcalde passarà a tenir algun càrreg com a diputat o ministre. Però passarà a la història per haver pogut ser l'alcalde del poble, i deixar passar l'oportunitat.

I és que potser, en realitat, el problema no és ell, sinó el Partit del qual forma part.

ECG.

jueves, 4 de abril de 2013

La princesa y el guisante


Cristina Federica de Borbón y Grecia (ya me jodería mucho llamarme así) parece que al final no era tan tonta como ella decía ser (o quizás sí, más todavía), y sí que estaba muy muy informada sobre los chanchullos de su marido...

Resulta que la señorita que no sabía nada era ni más ni menos que copropietaria de Aizóon y directiva de Noos. Sin embargo, los honestos y nobles cruzados de la fiscalía anticorrupción han tardado muy poco en recurrir la imputación... ¡Qué alivio estar protegido por tan magnánimos magistrados! Para ellos, que la Infanta utilizara su nombre, apellidos y cargo para firmar y ejercer sus funciones en las empresas de su marido, no son indicios suficientes como para pensar que estaba metida hasta el cuello... Ni tampoco que fuera socia copartícipe de todas las entidades de la trama... Me pregunto, ¿qué indicios serán necesarios entonces...? ¡Ah, sí! Exactamente los mismos que vinculan a la PAH con ETA.

No sé si son conjunciones de astros varias, o vientos republicanos que corren a principios de primavera... pero da la casualidad que los dos últimos 14 de abril se han caracterizado por metidas de pata astronómicas de la Casa Real. El año pasado tuvimos un "hat-trick" de escándalos en la casa real, culminados por la muerte de un pobre paquidermo. Y este año ya la cosa se está calentando bastante... ¿Con qué idea nos sorprenderán este 14 de abril? Igual al ciudadano Juan Carlos le da por largarse con toda su familia, como hizo su abuelo... No, no caerá esa breva.

Es realmente de chiste, y parece irreal ver cómo sus señorías, nuestra clase política y miembros de la casa real, se retratan ellos solos. Vemos cómo la querida infanta, que se las daba de santurrona y algunas marujas ya lloraban y la defendían "pobrecica mía", resulta que de honrada tenía bien poco. Vemos cómo el presidente de la Xunta, el señor Feijoo, parecía ser el único gallego que no sabía a qué se dedicaba Marcial Dorado. Y encima, sale el señor Rajoy a decir que en 2014 va a crearse empleo, y todas sus medidas asesinas de austeridad van a dar resultado por arte de magia.

¡Señores, paren de reírse  ¡Ya les he dicho muchas veces que no se rían, que esto es muy serio!

Y mientras los medios de comunicación extranjeros se hacen eco de los niveles de corrupción desorbitados de la clase política española, especialmente de la casa real, vemos cómo los medios succionamiembros de este país se dedican a hacerle la pelota a nuestras clases políticas. Quien lea los periódicos aquí en Cataluña y no viva nuestro día a día se pensaría que Mas es un patriota que está llevando a su pueblo hacia la libertad, cuando ahora se está toreando el independentismo todo lo que puede y más, y encima su amigo Marianico parece que le va a dar su pacto fiscal... ¡Ole, ole! ¡Más dinerillo para los convergentes y para el oligopolio La Caixa - Godó! Se van a poner más contentos...

Eso sí, sigue habiendo papanatas en la red que catalogan el gobierno convergente como "excelente" y "satisfactorio", y que hasta ahora "no les ha decepcionado"... Hombre, si las espectativas respecto al gobierno de CiU era que provocasen múltiples muertes con los recortes en sanidad, que siguieran robando y tomando el pelo, y que jugaran sin cesar al gato y al ratón con el tema del soberanismo, pues desde luego que no han decepcionado. Pero lo más divertido es ver cómo sale todavía algún zopenco diciendo que no pueden hacer más teniendo en cuenta la herencia que recibieron... creo que no se acuerdan que ya es la segunda legislatura del señor Mas y su tropa, así que la herencia en todo caso sería la originada por ellos mismos... Pero tranquilos, señores, que cuando "consigan" el sacrosanto Pacto Fiscal seremos todos felices y comeremos perdices.

Pero sinceramente, no sé cómo se va a conseguir dicho "pacto fiscal" teniendo en cuenta que siguen interviniendo en el congreso impresentables de la talla de Griñán, que no quieren ni oir hablar de pacto económico alguno... Y los barones del PP no es que en general estén muy contentos.

Vamos, que la princesita ha encontrado su guisante... Y parece que cuanto más se acerca el 14 de abril, los políticos más nos toman el pelo. Al menos, nos dan motivos para animar la fiesta, y salir con más ganas a protestar...

ECG.

miércoles, 3 de abril de 2013

Primavera verda


Hi havia una època a la qual tothom comprava el menjar al "súper", i qui robava bàsicament era per caprici o racaneria, i poques vegades era per autèntica necessitat.

Hi havia un temps en el qual els serveis socials més o menys donaven abast, i rarament li negaven el servei a ningú. 

Sembla que parlem de la prehistòria, però només han passat 5 anys. Llargs anys a on hem hagut de baixar d'un pedestal, forçats. A on hem vist que ens havien enganyat. 

Fins llavores viviem a la "fi de la història", i el sistema a on viviem era "el millor possible". La majoria teniem feina i pagues dobles, i consideravem que cobrar 1.000€ era un sou precari. Pagavem més de 50€ per fer-nos socis d'un gimnàs, i algunes persones fins i tot s'hi podien permetre pagar-lo i no anar-hi. Feiem totes les col·leccions de Planeta de Agostini, i teniem les estanteries plenes de taxis d'època o de camionets. Fins i tot si estavem una mica decaiguts ens permetiem el "luxe" de pagar 60e per hora d'un psicòleg que ens aconsellés, i sortiem a sopar fora cada cap de setmana.

Però no tothom vivia així, encara que fos el què ens semblava. Hi havia gent que no podia permetre's tantes coses, i li semblava que li faltava de tot. Ara, irònicament aquesta gent és la què sap que no li falta absolutament res.

Ens van prendre el pel. I molta gent ara mira els informatius horroritzada repetint: "Però quanta corrupció!", "Tot això abans no passava!", etc. I tant que passava! El problema era que ens tenien "sedats" amb un nivell de vida acceptable, i molts no tenien necessitat de saber-ho. I si ho sabien, no li donaven major importància, i el què és pitjor, molta gent somiava amb imitar-los. Quina pena que alguns confonguin ser llest amb ser un criminal.

Abans teniem por d'estrangers vestits de xandall, però ara hem vist que de qui hem de tenir por és d'autòctons amb corbata i vestit. Fa anys que ens roben, i la majoria ara se n'assabenten. Abans els petits empresaris i autònoms discutien amb els assalariats sobre si era millor el PP o el PSOE, i ara tothom ha vist que estem tots igual de fotuts. I a cap dels dos partits hi ha un pam de net.

I ha sigut finalment el drama dels desnonaments el què ha acabat de colmar-ho tot. Ja molts economistes advertien quan començava el 2012 que encara no havia arribat lo pitjor de la crisi, que els desnonaments de veritat encara havien de començar, i per primera vegada a la història els economistes no s'equivocaven. Però per sort, la gent ha reaccionat.

Ha començat la Primavera Verda de la PAH. Han passat moltes coses en poc temps, i alguns fins i tot ens frotem els ulls perquè ens costa acabar-nos de creure que tot això estigui passant. La gent surt al carrer, entra en el món associatiu, té idees i mou endavant iniciatives per a ajudar al banc d'aliments. La realitat la estem canviant nosaltres, perquè ells mai la canviaran. I ara no hem de parar.

Que la primavera verda de la PAH surti als llibres d'història, i poguem dir que nosaltres hi vam ser-hi.

I per cert, ja han començat les obres de l'arc de Sant Narcís, però això ja és una altra història...

ECG.

martes, 2 de abril de 2013

A on són les obres, les obres a on són?


A on és l'alcalde? Doncs avui per sort sembla que a l'ajuntament, però qualsevol diria que ha tornat a escapar-se al parlament, ja fent els preparatius per a ser ministre de l'Estat Català del gran emperador Artur I.

S'acosta la festa major de Sant Narcís, i el nostre George Clooney gironí havia promès que es faria la tan esperada obra de l'arc de Sant Narcís, destrossa fruit d'una anègdota pròpia d'un tebeo de Pepe Gotera i Otilio. A hores d'ara, els santnarcisencs encara estan esperant a que arribi aquesta meravellosa obra, la qual no sabem si arribarà avui o l'any vinent. Potser és això, que en realitat es referia que l'obra estaria acabada per les festes de l'any pròxim...

El castigat barri de Sant Narcís semblava que no tenia prou amb les obres del TAV, i ha de continuar patint insults d'una envergadura al·lucinant. Promeses vàries buides de contingut de futurs "gloriosos", garantint que es convertirien en el "nou centre" de Girona, i més jocs de la Puta i la Ramoneta al més autèntic estil convergent. Ja tenen una llarga experiència, i ara ens la estan demostrant...

Tenim una llarga llista de veïns cabrejats, i fins i tot han sorgit desavinences entre els propis veïns, fruit dels diferents nivells de cabreig que s'hi poden trobar. Els socis del gimnàs Girona abans gaudien de les vistes de la plaça d'Europa mentre suaven a les cintes de córrer i les bicicletes, i ara s'alça devant d'ells un panorama que recorda a les afores d'una ciutat síria en guerra. Va haver una nova tombada de les valles de l'obra per part dels veïns i comerciants, però cap mitjà de comunicació hi va parlar. La impotència s'apodera dels veïns, però admirablement no es cansen de lluitar, com gals irreductibles que han demostrat ser.

I l'únic consol que semblava que els hi podia quedar, que era recuperar la seva arcada per la festa major, difícilment sembla que es pugui fer realitat a temps... El dimarts passa volant, i l'arcada segueix igual.

Però la força de la ciutadania cada vegada queda més palesa en tots els actes, i especialment la PAH ha aconseguit demostrar que lluitant les coses es fan realitat. La Primavera Verda de la PAH ens omple d'il·lusió, i els constants atacs i despropòsits de les forces municipals i estatals són una mostra de què la classe política n'és perfectament conscient. Els atacs són senyal de què anem per bon camí.

Per això mateix, el dijous a les 21:00, tothom al centre cívic de Sant Narcís. Perquè no s'ha de callar davant dels insults reiterats que estem patint per part dels que es fan dir "els escollits democràticament".

ECG.

lunes, 1 de abril de 2013

Sobre Corea del Norte


La República Popular Democrática de Corea siempre ha sido tema en conversaciones de café, y a menudo es citada como "anégdota reminiscente de la Guerra Fría", o como "último estado estalinista del mundo". 

Hay quien la defiende por ser comunista, y quien por ese mismo motivo la critica. Hay quien niega que sea verdaderamente comunista, a menudo puntualizando que su ideología es la Juche. Hay quien incluso teoriza definiendo que el régimen tiene más características de fascista que de comunista, o quien incluso lo define como un imperio antiguo debido a la sucesión dinástica que se realiza con sus líderes. Pero dejando de lado la ideología del régimen, lo cierto es que estamos hablando de el país más aislado del mundo, y me atrevería a decir que el más militarizado juntamente con Israel.

Son numerosos los vídeos-documental y escritos sobre la Corea Juche, y llama la atención cómo un país de 25 millones de habitantes puede dar tanto que hablar, y dar lugar a tan dispares opiniones y teorías. Se muestran a menudo imágenes y vídeos contradictorios, y cifras contradictorias.

En realidad, el único testimonio que puede escribir en castellano y en catalán sobre Corea del Norte es el popular Alejandro Cao de Benos, el cual desde su blog comenta cosas sobre el régimen norcoreano y responde preguntas. Por supuesto que sus opiniones no son imparciales, ya que es un comunista convencido, pero no deja de ser interesante poder consultar su punto de vista sobre la cuestión.

Desconozco la realidad sobre la República Popular de Corea, ya que nunca la he visitado ni he oído de primera mano la opinión de nadie que halla estado (todas las opiniones que he oído o leído han sido a partir de fuentes de terceros). Pero la realidad es que se trata de una nación altamente militarizada, con una población muy fanática que no dudará en luchar y morir por su amado líder Kim Jong Un. 

Lo cierto es que es curioso cómo se está desarrollando el tema. Yo pensaba que eso de declarar las intenciones antes de atacar ya no se estilaba, y que las guerras ya no se declaraban. Pero todo el proceso de los últimos días obedece a lógicas bélicas del siglo XX. 

Independientemente de las ideas políticas de cada uno, la realidad es que el conflicto, de producirse finalmente, puede involucrar otros conflictos latentes en el mundo. Nos hallamos en un momento de tensión entre la UE y la Federación Rusa, primero por Grecia y ahora por Chipre, y USA parece estar permanentemente en tensión con medio mundo, así que no podemos saber hasta dónde puede llegar todo esto. Por suerte, la República Popular de la China parece haberse desentendido del conflicto, al menos por ahora.

Lo importante es que las dos Coreas busquen una salida pacífica al conflicto, que como ambas Coreas reconocen, obedece más a influencias extranjeras que a las relaciones entre los dos estados. Porque entre 2000 y 2007 parecía que las dos Coreas habían logrado un acercamiento, y empezaban a plantearse una reunificación en forma de república confederal, respetuosa con los sistemas de ambas naciones. Pero ciertamente, siempre ha interesado muy poco a las grandes potencias un país con el desarrollo de Corea del Sur y el enorme ejército de Corea del Norte.

Y como los lectores más veteranos recordarán, todo esto son fórmulas de pura guerra fría. No pensaba que viviría para volver a ver este tipo de movimientos político militares, pero tampoco quiero vivir para ver cómo las dos coreas se exterminan mutuamente, arrastrando con ellas a soldados de otras naciones. 

ECG.