domingo, 29 de enero de 2017

Las "Tarjetas Black" de Media Markt, banalizando la corrupción




Hace unos días hablaba con un compañero de trabajo y me comentó que en Media Markt estaban haciendo una promoción usando el concepto de "tarjetas black". Al principio no podía creérmelo. No es que pensara que la empresa no fuera perfectamente capaz de banalizar algo tan serio como es la corrupción, de convertir en un tópico humorístico perfectamente homologable al mundo del márketing un asunto tan doloroso como es que representantes corruptos a sueldo de nuestros impuestos tuviesen acceso a tarjetas "black", y encima que dichas tarjetas se concedieran a través de una entidad bancaria rescatada también con nuestros impuestos. Eso no era lo raro, la empresa Media Markt se caracteriza precisamente por tener muy pocos escrúpulos en sus prácticas comerciales. Cuando hacen el "día sin IVA" o cuando tienen cualquier tipo de promoción usan publicidad muy agresiva y que aparece a todas horas en todos los medios de comunicación al alcance del consumidor, y siempre se vanaglorian de reventar precios y de ser los más baratos aunque muchos de sus productos dejen bastante que desear en su calidad, dando disgustos a más de uno. Ya sabemos cómo son, no me escandaliza que Media Markt normalice y banalice la corrupción, presentándola como algo normal e incluso divertido. Lo que me escandalizó y me hizo frotarme los ojos con incredulidad es que no hubiera oído a nadie más hablar del tema ni quejarse por ello, y lo peor de todo es que en casi un mes que lleva la promoción en curso no he oído a nadie más quejarse, aparte de mi compañero de trabajo y yo mismo.

No he leído ni un solo artículo sobre el tema en ningún periódico ni revista, ni tampoco en internet. No he visto ni un solo twitt, ni un solo comentario en muro de facebook que hable sobre ello. ¿Por qué nadie más se ha indignado? O si es realmente el caso (porque quiero pensar que no soy el único a quien le indigna semejante desfachatez), ¿por qué absolutamente nadie ha denunciado el tema?

Usar el tema de las tarjetas black, y anunciarlo como una manera de poder sentirse "un pez gordo" pertenece a uno de los problemas sociales más graves que tenemos en el sur de Europa. En algunas culturas, como en los países nórdicos o en Asia, detestan a los corruptos, los odian, los someten a humillación pública o incluso sus prácticas están penadas con la muerte. En cambio, aquí por lo que parece, lejos de odiar a los corruptos, se les envidia. Ya se dice que los representantes son un reflejo del pueblo a quien gobiernan, y que un pueblo corrupto elige a corruptos, pero estoy empezando a pensar que el problema es aún más serio. Pese a las numerosas denuncias contra la corrupción y al excelente trabajo de numerosos periodistas destapando elaboradas tramas de robo de dinero público y evasión de impuestos, pese a la creciente preocupación por parte de los nuevos políticos progresistas de evitar dichas prácticas, la corrupción sigue normalizada, y parece que cada vez más. Parece que lejos de aumentar el nivel de indignación, la información sobre dichas tramas las ha "popularizado", las ha convertido en algo similar a un meme. En el imaginario colectivo, el político es necesariamente un ser corrupto, como el león es un animal fiero o el perro es un compañero fiel. Por eso, en la lógica cuñadesca, todos los políticos son corruptos aunque se demuestre lo contrario, y si no lo son ya lo serán algún día, y por eso votar a los de siempre o a los que no combaten la corrupción está completamente justificado.

En fin. Ignoro si dicha promoción de Media Markt ha tenido una buena acogida o no. Quizás estoy hablando desde el desconocimiento, y sí que ha habido quejas sonoras, o incluso quizás la promoción ha sido un fracaso y muchos ex-clientes indignados no volverán a poner un pie en Media Markt después de haber sido testigos de una campaña tan insultante. Quizás los cerdos vuelen, no lo sé. El caso es que nunca he visto a ningún cerdo volar, ni tampoco he visto a nadie más quejarse o escribir sobre esa campaña publicitaria. Quizás esté rodeado de locos, o quizás el loco sea yo. Lo dicho, lo ignoro.

ECG.

sábado, 7 de enero de 2017

Sobre l'article "Unilateralitat(s)" de David Fernández


Benvolgut senyor Fernández,

Dubto molt que llegeixi aquesta "carta oberta" que llenço avui, des del meu irrellevant blog personal. Puc entendre que tingui millors coses a fer que llegir la meva opinió. Però ho sento, el seu article d'ahir m'ha provocat tal vergonya aliena que no puc romandre amb la boca tancada (o millor dit, amb els dits quiets) després de llegir-la.

D'entrada, permeti'm que li digui que jo mateix he exercit la desobediència que vostè relata amb la seva èpica habitual en el seu article. Vaig ser-hi a les mobilitzacions estudiantils contra la reforma de Bolònia, vaig estar implicat amb el moviment 15M, vaig treballar amb els moviments veïnals del meu municipi, i vaig cooperar durant un breu periode de temps amb la PAH, estant present a nombrosos desnonaments, alguns dels quals es van poder evitar. Un d'ells, a Salt, va acabar de manera molt violenta, i m'ha deixat un record funest a la retina. A totes aquestes experiències es va exercir reiteradament la desobediència com a forma de protesta, i va haver experiències assambleàries molt enriquidores. Permeti'm que li comenti una petita anègdota: enmig d'una de les més importants assemblees del Consell d'Estudiants que vam tenir durant les jornades de protesta contra Bolònia (i durant aquell temps en vam tenir moltes) va sorgir el tema de realitzar un tancament a la facultat de Magisteri de Girona (ara facultat de Medicina) com a forma de pressió. Era entre finals de novembre i principis de decembre, i dins de l'assemblea unes quantes persones, entre les quals hi era jo, vam comentar que el tancament hauria de fer-se passat festes i passat examens, perquè fer-ho en aquells moments implicaria enganxar les festes de Nadal pel mig a on lògicament les nostres companyes i companys voldrien tornar a casa per estar amb les seves respectives famílies. Un grup d'autoassignats "líders" de l'assemblea, casualment tots militants del SEPC, van manifestar de forma molt airada i autoritària que el tancament s'havia de fer ja mateix, per tal de coordinar-lo amb altres protestes estudiantils del moment i per tal que tingués efecte. Els que no estàvem d'acord amb aquesta mesura precipitada i irracional de pretendre mantenir el tancament durant les festes de Nadal li vam preguntar a la persona que més insistia en fer el tancament de manera immediata (persona, per cert, militant del SEPC i simpatitzant del seu partit) si ella mateixa estaria disposada a quedar-se a la facultat ocupada durant el mateix dia de Nadal, com ella havia dit que calia fer uns pocs minuts abans. Sorprenentment (o no) va dir que a ella mateixa personalment li era impossible, perquè havia de visitar la seva família que vivia lluny, però que calia igualment que algú s'hi quedés. Per cert, el resultat de tot plegat va ser que l'ocupació només va durar fins que van arribar les vacances, quan van començar les festivitats de Nadal òbviament tothom se'n va anar a casa, i l'ocupació va finalitzar. Van haver alguns intents passades festes de repetir l'ocupació, però van fracassar. Ignoro si aquesta fallida ocupació va tenir cap efecte real amb les negociacions amb la direcció de la universitat més enllà de cridar l'atenció mediàticament, però la sensació que vaig tenir de tot plegat va ser que van aconseguir-se moltes més coses per mitjà de la taula de negociació que es va obrir directament amb la direcció de la universitat, el portaveu de la qual, per cert, actualment és regidor pel seu partit. El tancament a la universitat va ser molt útil per a realitzar xerrades, tallers i formacions sobre dinàmiques assambleàries i altres coses, i certament valoro molt tot el què vaig aprendre durant aquella experiència (jo mateix en persona no vaig dormir a la universitat, però vaig cooperar en tot el què em va ser possible), però no vaig veure que tingués tot plegat cap efecte real de pressió cap a la direcció de la universitat. Curiosament, les persones que més criticaven les negociacions i insistien en la seva inutilitat (i que fins i tot increpaven al portaveu de la mesa de negociació, acusant-lo d'anar a pidolar "engrunes" - li resulta familiar?) eren les que més havien insistit en la necessitat de realitzar el tancament.

Es preguntarà vostè per què li explico tot això. Suposo que vostè tindrà moltes més anègdotes sobre militància i desobediència, i molt millors que les que jo li pugui explicar. Però amb tot això només li volia dir que la seva exposició m'ha recordat molt a moltes coses que vaig sentir durant aquella època. Vostè ha fet un repàs èpic a nombroses experiències de desobediència, establint un paralelisme amb el procés que estem vivint a Catalunya, i emetent un judici de valor envers els què ara demanen una via acordada per sortir de tot plegat. Bé, per començar, crec que no cal que li digui que el "Procés" català porta ja temps estancat, i que no s'ha realitzat per part del govern cap tipus d'acte de desobediència real des del "mandat democràtic" del 27S. Crec que no cal que li recordi que no s'ha complert ni un sol dels passos del "full de ruta" que van fixar-se després de les eleccions, ni tampoc que els portaveus més destacats de les forces que formen el govern van repetir fins a l'extenuació que el referèndum era "pantalla passada", que el referèndum "ja s'havia celebrat" al 27S, que ja havíem guanyat, que ja èrem república, i alguns fins i tot van afirmar que es presentaven a les eleccions espanyoles única i exclusivament per anar a explicar-lis a Madrid que havíem guanyat i que ja èrem república (que els representants espanyols debien ser molt rucs, o els representants catalans debien explicar-se molt malament, perquè va caldre que hi anessin un segon cop a explicar-ho). L'únic portaveu a qui li vaig sentir dir que el "referèndum" no s'havia guanyat va ser Antonio Baños. Tampoc crec que calgui que li recordi que durant la campanya del 27S tots els tertulians i twittaires extasiats amb la celebració del 27S que estaven invertint totes les seves energies en anunciar la bona nova de les plesbicitàries i de la imminència de la independència, van repetir un cop i un altre que la candidatura CSQEP (experiment que ara no jutjaré) estava en el bloc del "no", tot i haver repetit reiteradament els membres d'aquesta candidatura que no es posicionaven amb cap de les dues opcions perquè no reconeixien el valor "plebiscitari" d'aquests comicis i demanaven recuperar la via del referèndum vinculant. Lògicament aquesta insistència en anunciar que els vots de CSQEP anirien al bloc del "no" obeïa a una voluntat de disuadir al votant sobiranista d'esquerres de concedir-li el seu vot a aquesta opció. Però... Oh! Sorpresa! Després del 27S aquests mateixos que advertien que els vots de CSQEP anirien al bloc del "no" van dir que havia guanyat el "si", perquè els vots a CSQEP i a UDC (tot i quedar fora del parlament) no podien contar-se dins del "no", i que per tant el "si" havia guanyat. En què quedem? Ah! I ara resulta que aquests mateixos que repetien que el referèndum era "pantalla passada" i que proferien sonores burles cap als què encara reclamaven aquesta via, ara són els mateixos que diuen "o referèndum o referèndum", i intenten demostrar que ells sempre l'han volgut, i que són els altres qui no el volen. Torno a preguntar, en què quedem?

Com pot veure amb aquests exemples que li he exposat, a vegades em dona la sensació que els portaveus processistes ens prenen el pèl, o es pensen que tenim amnèsia selectiva (o potser són ells qui la tenen). Els portaveus del "Procés" porten des del 2015 canviant el discurs cada pocs mesos, sempre dirigint les seves crítiques i atacs envers els mateixos, els que ara formen l'espai dels "comuns", posant-los sempre com als dolents de tot plegat i els principals culpables de que les coses no surtin bé. No paro de veure a simpatitzants del seu partit atents com falcons a cada paraula que pronuncien als mitjans els portaveus comuns per tal d'acte seguit burlar-s'hi o fer-hi judicis de valor, sempre des d'una pretesa superioritat moral revolucionària, de desobediència.

Senyor David Fernández, deixim que li digui que a les experiències de desobediència civil que he viscut, que no puc dir que hagin sigut moltes però si n'han estat unes quantes, he vist poques, poquíssimes persones pertanyents a l'òrbita de l'actual bloc de govern de JxS participant-hi, i en canvi n'he vist moltes, moltíssimes del seu partit i de l'actual entorn anomenat dels "comuns". Deixim que li recordi que fa poc van jutjar a unes persones del seu partit per cremar fotos del rei, acte reivindicatiu a Girona que vaig presenciar en directe, i els portaveus de JxS van expressar una total aprovació envers l'actuació dels tribunals espanyols, i en canvi els portaveus "comuns" van condemnar-ho. A totes les mobilitzacions a on hi he estat a Girona he vist gent de la CUP i de l'entorn que ara anomenen els "comuns" lluitant colze amb colze, al #BlocSalt, a les protestes contra les obres del TAV, a les nombroses manifestacions veïnals dels darrers anys, a les manifestacions i actes a favor de les refugiades i refugiats, i un llarg etcètera. 

Ignoro què els hi porta a alguns portaveus de la CUP a disparar sempre contra els comuns i a ridiculitzar les seves propostes, quan crec que vostès tenen prou capacitat com per entendre que la intenció darrera de les mesures "acordades" és desencallar aquesta situació, que actualment es troba en un carrer sense sortida, mirant de fer veritablement efectiu un hipotètic referèndum. Poden no estar d'acord, òbviament (igual que els "comuns" tampoc estaven d'acord amb dotar-li al 27S un caràcter plebiscitari), i tenen tot el dret del món a criticar-ho, però sisplau, no profereixi judicis de valor ni vingui a donar lliçons de desobediència i revolució envers els què ara miren d'assolir una via acordada, ja sigui amb Espanya, amb Europa o amb la comunitat internacional. Faci-ho, sisplau, amb el govern de Junts pel Sí, al qual a vostè no li he sentit ni llegit mai criticar-lo directament per no complir cap ni una de les seves promeses tot i estar governant en majoria, i és a qui realment hauria d'estar criticant. Perquè són ells els què van prometre desobeir i no ho han fet. Són ells els què han exercit el #PressingCUP contra vostès reiterades vegades per a obligar-lis a acatar les seves directrius, i de fet ho estan fent ara amb el tema dels pressupostos un altre cop. Són els mitjans catalans afins al govern els què els ridiculitzen i els deixen com a nens rebels que perden el temps discutint-ho tot en assemblees. És el govern de la Generalitat a qui li han d'anar a demanar comptes i han de criticar per manca de desobediència.

Ara bé, vostè ara podria contestar dient que el seu article no s'adresava necessàriament als comuns, que no els esmenta en cap moment, i que podria ser perfectament aplicable també als sectors de l'antiga convergència, ara PDECat, que també aposten per la via acordada, i fins i tot podria aplicar-se a l'òrbita del PSC. Si, i tant que podria ser així, certament no diu cap nom concret de cap organització al seu article, sinó que es dirigeix en general a totes aquelles i aquells que ara aposten per la via acordada. Però precisament aquest és el problema: que movent-se vostè en aquesta ambigüitat es treu els problemes de sobre, no mullant-se i oferint múltiples interpretacions depenent de qui llegeixi. Però amb tots els meus respectes, llavors no queda vostè en posició de donar a ningú lliçons de valentia ni de desobediència si després és el primer en moure's en una ambigüitat calculada per tal de no perjudicar al govern de la Generalitat.

Senyor David Fernández, dubto molt que llegeixi la meva exposició, i encara que hagués tingut el rampell de començar a llegir-la dubto molt que hagi arribat fins aquí. No s'amuini, ho puc entendre, és un "tostón" interminable ple de coses que segur que li han dit un munt de vegades. Però en el cas que vostè hagi arribat fins a aquest punt, per començar li expresso el meu agraïment per prestar atenció al meu humil i particular punt de vista, i a continuació permeti'm que li suggereixi que, si vol donar lliçons sobre unilateralitat i revolucions, li faci a qui les necessita de veritat: els suposats "rebels" del govern de JxS.

Moltes gràcies, i bon any 2017.

ECG.

jueves, 5 de enero de 2017

Un hombre feminista es un hombre libre


Existe una creencia muy extendida de que los hombres feministas necesariamente son poco masculinos. No deja de ser una visión arcaica de la masculinidad, en la que un varón fuerte y machista es un hombre independiente, y por lo tanto, un hombre feminista sería un hombre débil y de poco carácter. La realidad es exactamente la contraria.

Dejando de lado estereotipos heredados de la literatura y del cine, lo cierto es que un hombre machista es de todo menos independiente. En realidad, un hombre machista es un hombre muy dependiente, es un hombre que necesita a una mujer para vivir, y que el miedo a perderla es precisamente lo que le lleva a ejercer una posición de dominio y de superioridad, que en el peor de los casos puede llevar a la violencia machista. Es un hombre que en la mayoría de casos ha crecido en un ambiente machista, en el que su madre era la encargada de cuidar de él y de atender todos sus caprichos, y fue educado en que esa es la normalidad, que los hombres no hacen según qué tareas y debe haber una mujer que las ejerza. El hombre machista, entonces, está acostumbrado a que haya siempre alguien a su disposición para servirle, siendo primero su madre y luego su pareja. Esto lo lleva necesariamente a ser una persona dependiente.

Así pues, un hombre machista no sabe vivir solo. Ha crecido teniendo a alguien siempre a su entera disposición, y por eso necesita encontrar a otra persona dependiente que satisfaga su necesidad de tener a alguien a su lado que atienda sus necesidades, a estas alturas ya seguramente afectivas.

A menudo se ha señalado que los hombres maltratadores son inmaduros emocionales. Yo iría más allá. Los machistas, sean maltratadores o no, son seres dependientes, prisioneros de la necesidad de tener a alguien que les complemente, que les atienda, que esté siempre allí cuando sea necesario. Es por ello que un hombre realmente libre es un hombre feminista.

Un hombre feminista es el que no necesita a una mujer que le sirva, porque sabe que una mujer es una persona independiente exactamente igual que él. Así pues, la pareja de un hombre feminista será una compañera de viaje, la suya será una relación sana entre dos personas completas. Porque esa tontería cuñadesca del "igualismo" no existe, la igualdad es el feminismo. O como decía Angela Davis, "el feminismo es la idea radical de que las mujeres son personas". Y ciertamente, esa es la idea: que las mujeres son personas completas, no complementos de otro ser. 

Por eso, ningún hombre debe tener miedo ni reparos en afirmar que es feminista, y el primer paso para llegar a serlo de verdad es decirlo con orgullo. Porque un machista no es un hombre fuerte ni libre, es más bien como un niño pequeño mimado, es un ser inmaduro e incompleto.

Pero de la misma manera, tampoco ningún hombre debe dar por sentado que por ser progresista está curado del machismo, o es inmune a él. La mayoría de hombres hemos sido educados en el machismo sin saberlo, asumimos actitudes y esquemas machistas como la normalidad, y deshacernos de todos esos cánones es una liberación tanto para las mujeres como para nosotros. Porque el feminismo hace libres a las mujeres, pero también nos libera a los hombres. El feminismo nos hace libres.

ECG.

lunes, 2 de enero de 2017

Reinici del blog "Danzad, danzad malditos"



No és cap secret que el ritme de publicació en aquest blog és força irregular. El vaig iniciar amb molta empenta i energia, amb l'objectiu de ser una mena d'altaveu-bitàcora i espai de reflexió, molt vinculat al moment polític del moment. Poc a poc s'hi van anar barrejant cada cop més les opinions personals, convertint-se en un blog d'opinió. Una eina d'autobombo com una altra qualsevol.

La manca de temps i motivació per escriure han condicionat la major part de la vida d'aquest blog. Definitivament, no tinc prou moral ni motivació per a fer articles com els què he anat fent fins ara de forma periòdica i disciplinada, així que avui, amb l'arribada d'aquest nou any i com un propòsit d'any nou més, he decidit fer-li una "maneta de gat", eliminar moltíssims elements que el sobrecarregaven, i convertir-lo en un blog personal.

D'avui en endavant, els articles que trobareu en aquest blog seran simples reflexions personals, a l'estil d'un diari. Sóc conscient que aquesta mena d'escrits són encara menys interessants que els què hi havia fins ara (i mira que ja n'eren, de poc interessants), però serà quelcom més adaptat a les meves possibilitats i a la meva moral en aquests moments. Em motiva més compartir pensaments i reflexions diàries més que no intentar fer articles més elaborats, que a un inútil com jo li requereixen un esforç molt gran i moltes hores de temps amb les que no hi conto.

Us dono, doncs, la benvinguda al nou "Danzad, danzad malditos". Un espai de reflexió d'un eugenienc amb un ego sobredimensionat que es pensa que té quelcom mínimament interessant a dir. Si us agrada el què llegiu aquí, no dubteu en deixar-hi els vostres comentaris...

ECG.

domingo, 7 de agosto de 2016

Ahora toca República


Ya pasó el 15-M, en el que debatimos en las plazas, y nos dijeron que las abandonásemos y luchásemos en las urnas. Ya pasaron las europeas, en las que el proyecto de un grupo de jóvenes politólogos de la complutense rompió todos los esquemas e hizo temblar los cimientos del sistema político de la transición. Ya pasó el largo año 2014, en el que tuvimos la ardua tarea de construir una nueva manera de hacer política, luchando por lograr acuerdos y confluencias en clave ganadora (con éxito desigual). Ya pasó el 2015, con sus tres elecciones seguidas, en las que primero asaltamos los ayuntamientos (de nuevo, con éxito desigual), luego Cataluña hizo oídos sordos a las brutas amenazas de la España profunda, y finalmente el bipartidismo se hundió en sus propios lodos, descendiendo sensiblemente la media de edad de los diputados del Parlamento. Ya pasó la repetición de las elecciones el 26J, en las que nos llevamos el primer gran chasco, y nos dimos cuenta de que no todo era tan fácil como parecía, y que la titánica tarea de unir lo que nunca ha estado unido (la izquierda) no podía hacerse en solo dos años, y mucho menos en unos meses.

Del esprint inicial ahora hay que pasar a velocidad de crucero. El régimen de la transición sigue vivo. La segunda restauración española agoniza, pero aún vive. En Cataluña lo que parecía un desafío directo ha resultado ser un "procés" sin fin, en el que todavía queda mucho debate y consenso por lograr, pero ya nada podrá impedir que el pueblo catalán decida su futuro (siempre y cuando antes eche a los convergentes, ahora PDC, del gobierno de la Generalitat). En la España profunda la gente sigue votando al PP, porque aun no confía en el cambio y sigue creyendo que tiene algo que perder, que puede permitirse el lujo de ser conservadora y escoger malo conocido. Aunque la sospecha del fraude electoral vuelve a sobrevolar la piel de toro y está en las cabezas de muchos (y no solo de los más conspiranoicos, y es normal teniendo en cuenta los precedentes históricos que tiene España de sonadas tupinadas), la realidad es que con fraude o sin él todavía queda mucho terreno que ganar.

Podemos empezó no queriendo ser un partido, sino más bien un movimiento social. Creció a velocidad exponencial sin saber exactamente lo que era (pero teniendo muy claro lo que no era), con un acoso terrible de todos los medios de comunicación al servicio de los partidos que veían peligrar el chiringuito en el que tan bien vivían. Acabó consolidándose una estructura de partido con hiperliderazgos sobrexplotados que han acabado quemándose demasiado pronto y con mil piezas de puzzle difíciles de encajar en un partido que pretendía ocupar el centro del tablero político, pese a ser claramente percibido tanto por los propios como los de fuera como de izquierda. Ahora, tras la confluencia con IU-UP, ya es claramente de izquierdas. Falta por ver si el matrimonio seguirá adelante, cosa que sería lo deseable, pero la cuestión es que ahora es el momento de abordar debates que fueron postergados una y otra vez debido a la velocidad de los tempos de estos últimos años convulsos.

Señores de Podemos, el partido y su masa social ya están consolidados, son inequívocamente de izquierdas y está muy claro que basan su proyecto en la regeneración democrática y en un gobierno alternativo al discurso austericida que ahora mismo es hegemónico, apostando por un Estado claramente social. Se han cometido muchos errores, sobretodo de discurso por exceso de tacticismo, pero es natural haber abusado de éste debido a lo precipitado de los tempos. Es el momento de enterrar el tacticismo, es la hora de abordar debates más serios y de ser muy claros con el proyecto. Porque el millón y medio de votantes que se ha perdido por el camino, independientemente de si ha sido a causa de la desafección o de una gran tupinada, no se recuperarán con más tacticismo y política de manual de instrucciones. Se recuperarán, y se multiplicarán, con un proyecto sólido que incluya principios muy claros. Y dicho proyecto debe incluir la República.

Sí, señores, ahora toca República. Porque no es normal que en Cataluña hasta la derecha liberal austericida se declare como republicana sin complejos. No es normal que los únicos que se declaren abiertamente republicanos y lo digan con la boca muy grande sean los independentistas. Toda la izquierda verdaderamente transformadora de este país debe diferenciarse de los protectores del régimen postfranquista de forma muy clara, debe demostrar que no es un mero "quítate tú para que me ponga yo". No hay que temerle a la República.

Y de hecho, no tendrán que hacer mucho para convencer a sus simpatizantes. Solo miren sus manifestaciones y sus actos políticos: están poblados de tricolores. El republicanismo late en los corazones de la izquierda desde hace generaciones, y la sesuda tricolor es una alternativa atractiva para los jóvenes titulados universitarios que forman el "precariado" y que no se sienten especialmente representados por la garrula rojigualda ni por el toro de Osborne (entre otras cosas porque suelen ser antitaurinos). La República es la forma más justa de gobierno, y el viejo cuento esgrimido por los monárquicos de que la monarquía garantiza la neutralidad de la jefatura del Estado ha demostrado ser una falacia, viéndose posicionamientos políticos muy claros por parte del rey, tanto el de ahora como el de antes.

La República no es la vieja batallita del abuelo que combatió en el Ebro. La República es el futuro, la República es democracia, la República es la garantía de que el cambio no solo sea, sino que lo parezca. Porque precisamente uno de los problemas a los que nos enfrentamos en la sociedad actual es el de la inmediatez y la ultrasimplificación de los mensajes, que hace que con los medios adecuados al servicio de unos pocos pueda hacerse creer a todo el mundo que no está teniendo lugar cambio alguno cuando sí que está teniendo lugar. No sirve de nada hacer las cosas de manera diferente si nadie sabe que eso está ocurriendo. La revolución no debe ser solo de las formas, sino también de las apariencias, y ya se ha dado en la estética de los nuevos diputados, más similar a la de las personas normales que uno se cruza cada día en la calle. Enterremos la rojigualda. Enterremos la monarquía borbónica. Dejemos de tener miedo de no gustarle a todo el mundo, porque eso nunca va a pasar, y tiene el efecto contrario: querer contentar a todo el mundo hace que al final se acabe no contentando a nadie.

La República debe volver. Que los cinco millones de personas que votaron por el cambio pidan claramente la República. Porque ahora hay tiempo de convencer a los reticentes de que la República no muerde, que no se va a tirar a los curas desde lo alto del campanario ni va a instalarse una guillotina en la Puerta del Sol. Ahora hay tiempo de dejar claro que la monarquía es anacrónica, que es una lacra del pasado que hay que dejar atrás entre otras muchas cosas, y que la ilusión del cambio puede recuperarse por medio de la ilusión por la República.

Señoras y señores de Unidos Podemos, ahora toca República.

ECG.

sábado, 6 de agosto de 2016

Els comuns, el processisme i el Born.




Les xarxes socials treuen fum. De manera semblant a com va passar ara fa un any, internet torna a ser un camp de batalla de retrets i de pura ràbia. "La guerra de les xarxes II: El Processisme Contraataca".

Recordarem que, ara fa un any, les xarxes a l'estiu van esdevenir un infern de proporcions bíbliques degut a la proximitat de les eleccions catalanes "plebiscitàries" del 27S, que havien de ser la consulta definitiva, el "tot o res". En aquesta lògica absolutament binària no hi cabia la disidència, i per això calia acosar fins a l'extenuació als que havien gosat no ser ni blancs ni negres, als que havien comès l'heretgia imperdonable de pensar per ells mateixos: els independentistes "procescèptics" i els renegats de CSQEP. I tot i que el "si" va guanyar clarament en el presumpte plebiscit (els vots a CSQEP i a Unió no estaven en el bloc del "no", tot i que aquests se'ls vulguin agenciar), va ser un "si" insuficient. Terrible. Després de tants d'esforços per a esclafar a la disidència, resulta que el problema no era que hi haguessin uns pocs renegats que fessin nosa, sinó que el problema era que encara no hi havia prou suport clar i incondicional al projecte.

Què calia fer? Autocrítica i obrir debat? Estudiar per què el projecte no havia convençut a prou gent i de quina manera podia fer-se un espai més inclusiu? Analitzar els encerts i els errors i actuar-ne en conseqüència? No, home, no! Això és de botiflers i podemites! El Processisme, com a moviment totalitari que és, no admet la desavinença, ni molt menys la deliberació (a menys que aquesta es basi en fer-se autobombo i en deixar clar que els que s'equivoquen sempre són els altres). Retroalimentant-se sempre amb la dreta filofeixista espanyola del PP i C's, el processisme ha continuat mirant-se el melic, fent victimisme, inspirant a trolls amargats i assenyalant possibles traïdors. Pur maccarthisme.

I així portem un any. Un llarg any a on hem anat encadenant dies històrics, declaracions grandiloqüents de desobediència que no s'han materialitzat en absolutament res, espectacles deplorables al parlament (que no ha aprovat ni una sola llei nova en el darrer any), contradiccions absurdes, despropòsits i disbarats per donar i per vendre, i molt, molt, molt de victimisme. 

- Aprovarem una llei de pobresa energètica!
- El PP / TC (arriba un moment en què són indistingibles) ens la ha tombat...
- Buaaaaa! Buaaaaa! No és just! Heu vist? Heu vist què dolents que són? Com ens maltracten a nosaltres i només a nosaltres? Marxem ja! Marxem!
- L'ajuntament de Barcelona diu que l'aplicarà de totes formes...
- No! Són uns botiflers lletjos i dolents! No els hi feu cas! Diuen que desobeeixen però després voten amb el PP! Buaaaa! Buaaaaa! Snif... Mama, on ets? Vull que marxem! Vull que marxem!

I així fins a l'infinit. El patetisme no té límits. Fer el ploricó per una banda, i famfarronejar per una altra.

- Nosaltres no hem de demanar permís a ningú per a fer res! Només ens debem al mandat del poble de Catalunya! Tirem pel dret, no tenim por!
- Però si encara no heu aprovat ni una sola llei vinculant de desconnexió...
- Ho farem! Nosaltres desobeïrem! No com els inútils de Podemos, que són monàrquics constitucionalistes que no aspiren a canviar res, només a fer-li sorpasso al PSOE i sustituïr-lo!
- Monàrquics? Però si als seus actes polítics i manifestacions no hi ha ni una sola bandera monàrquica constitucionalista... Sempre porten tricolors, o banderes castellanistes, alguna bandera vermella, estreleiras a Galícia... I els seus caps visibles sempre s'han declarat republicans, i una part important de la seva militància ve d'entitats netament republicanes...
- Són monàrquics i punt! Constitucionalistes! Espanyols! No canviaran res! Nosaltres construirem una república a on es canviarà tot!
- Però Podemos a Espanya i el moviment dels Comuns a Catalunya ja han canviat moltes coses... De fet, allà a on governen, encara que no puguin dur a terme canvis molt profunds per la seva insuficient representativitat, han remogut consciències i han fet importants actes simbòlics. Per exemple, a Barcelona han prohibit la misa als caiguts feixistes pel 18 de juliol, que quan governaven el PSC i CiU mai es va prohibir...
- Veus? Encara parleu de CiU! On heu estat tot aquest temps? Viviu al passat! Viviu al dia de la marmota! No heu entès absolutament res!
- Però als ajuntaments segueix sent CiU fins al 2019...
- CiU ja no existeix! Ara són el Partit Demòcrata Català, que s'ha declarat republicà, no com els monàrquics de Podemos!
- Però el nom encara no ha pogut ser donat d'alta per la seva similitut amb...
- Veus com desobeïm? No ens deixen donar el nou nom d'alta, però el donem d'alta igualment! Ha! Has vist? Has vist? Nosaltres sols ho podem canviar tot! Fora els "comuns" que contaminen el nostre procés cap a la república catalana! Visca Puigdemont!

I així, entre ploriqueig i famfarronada es va deixant anar alguna proclama paternalista mística en to condescendent, generalment finalitzada amb una salutació i bons desitjos. 

-Nosaltres només lluitem per ser una nació lliure, un país sobirà que pugui decidir què vol ser. A la república catalana ha de quebre-hi tothom, però per a assolir-la hem d'unir-nos tots, hem de fer pinya i compartir les aportacions de tots plegats a la futura República. Quan veieu que no hi ha remei i que no es pot canviar absolutament res a l'Espanya actual, us estarem esperant amb els braços oberts. Uniu-vos al Procés! Salutacions, companys!

Què romàntic que s'hagi recuperat l'estil epistolar, i què trist que només sigui un illot enmig d'un enorme oceà de bajanades. I de totes maneres, per molt fraternal i benintencionat que soni, tot són paraules buides que en realitat busquen el xantatge emocional, jugar amb els sentiments per tal d'esborrar tot rastre de racionalitat que pugui portar a l'escepticisme.

Però tot i que aquest cúmul de despropòsits té si fa no fa un ritme regular, amb altibaixos (depenent de si estem en un dia històric, en una proclama de sobirania/desconnexió, en una pasa endavant, en una pasa al costat, en una pasa al fons, o en el cha-cha-chá), al llarg dels darrers mesos el to s'ha recrudit. A les darreres eleccions del 26J, el processisme, estancat i sense rumb, va assenyalar a Podemos i als Comuns com l'enemic a batre, sobretot des d'ERC, que veia perillar l'hegemonia de l'esquerra catalana que ja s'havien auto-adjudicat després de la desintegració del PSC. El processisme i els comuns, després de molts rifi-rafes i enfrontaments, van arribar al directe xoc de trens després de les polèmiques votacions per la presidència de la mesa del congrés, a on ERC va donar explicacions molt vagues i poc convincents de la seva decisió d'abstenir-se. No negaré que potser la reacció dels comuns va ser desmesurada envers les abstencions d'ERC i les votacions favorables de CDC al PP (tot i que alguns processistes extrems raholians-markserrians neguin aquestes darreres i diguin que han estat els de Podemos els que han votat a favor del PP per a fer mal al Prusés, perquè tot, absolutament tot, es fa per a perjudicar al Prusés), però no és menys cert que els partits processistes estan portant el nivell de contradicció a límits incomprensibles. Van prometre que el 20D era el darrer cop que s'hi presentaven, i no va ser cert (la pela és la pela, noi), i els convergents de CDC/PDC (o MILF, com els ha rebatejat l'amic Albert Soler) denuncien al TC, el qual consideren deslegitimat, que no se'ls hi hagi donat grup propi al parlament d'un país que consideren estranger (deu fer molta ràbia haver-se venut al PP per a res). Però el conflicte entre comuns i processistes s'ha agreujat encara més aquests dies, a arrel de la polèmica del Born (per als qui no estiguin al dia del tema, aquest magnífic article de Núria Alabao en fa una bona síntesi). El què en un principi era una simple polèmica per una qüestió de memòria i simbolisme ha arribat més enllà, i ha acabat en forts enfrontaments.

El rerefons del conflicte, com la mateixa Núria Alabao explica clarament al seu article, és una qüestió de control dels relats. El processisme necessita controlar el relat històric per mitjà de promocionar el 1714, i obviar tota lluita posterior. Un suposat transversalisme, que en realitat amaga totalitarisme, al que li fa molta nosa el consens antifranquista, que comet l'heretgia d'unificar les lluites de l'esquerra espanyola i l'esquerra catalana (i part del centre-dreta català). Però la màxima indignació des de l'espai dels comuns va esclatar després d'una espurna llençada pel senyor Gabriel Rufián, el qual ha vist el seu ego incrementat fins a límits superlatius (crec que no va llegir el meu article del gener, i s'ha embriagat tant del seu ego que és un miracle que encara no hagi agafat un coma etílic). En un desafortunat twitt, l'enfant terrible d'ERC va vincular el fet que l'Associació d'Expresos Polítics del Franquisme publiqués un escrit manifestant que no els hi era ofensiva la presència de les estàtues franquistes a l'exposició amb un suposat partidisme del seu portaveu, Enric Pubill, autor del manifest i que va anar en un lloc simbòlic a les llistes de Barcelona en Comú. Cree el ladrón que todos son de su condición. És natural que el membre d'una entitat que ha acabat polititzada (entre altres entitats com l'ANC abans ciutadanes que ara són titelles de la política institucional) cregui que altres entitats són del mateix parer. Fins aquí, tot quedaria en una simple opinió. Al cap i a la fi, les opinions són com els culs, tothom en té. Però la cosa no s'ha quedat en una simple opinió, el to ha anat pujant com una bola de neu, i hem acabat veient com ERC i tot el processisme en general ha acabat despreciant directament a les víctimes franquistes que no siguin les seves pròpies, o relativitzant la seva importància, posant-se ells com a màrtirs màxims amb dret a assenyalar i a jutjar a qui li plagui.

Un panorama desolador. El processisme ha assolit el seu zènit d'impresentabilitat arribant a l'extrem de menysprear a les víctimes del franquisme per tal de reforçar el seu relat, de consolidar aquest mon imaginari a on està tenint lloc a Catalunya el major desafiament a Espanya de tota la història, a on el processisme és la major revolució política que hi ha a tot l'Estat Espanyol en aquests moments (o directament la única, com repeteix cert professor universitari el nom del qual no vull recordar). A on portarà tot això? Acabarà tot en una simple bronca d'estiu, i la oblidarem d'aquí a uns mesos, i tard o d'hora el processisme caurà pel seu propi pes? O anirà a més, i els nivells de surrealisme del processisme portaran a una histèria col·lectiva encara més gran? Qui sap. L'únic que sé segur és que no anem pas bé, senyors, no anem pas bé...

ECG.

jueves, 11 de febrero de 2016

Alimentar l'ego amb moderació


Avui m'he adonat que encara no havia escrit absolutament res en tot el 2016. Però és la tònica habitual. Des que vaig iniciar el blog allà per l'any 2013, embriagat per tota la mobilització que estava tenint lloc a la meva ciutat (o que a mi em semblava que tenia lloc), del gran impuls inicial vaig anar passant a la deixadesa, per a finalment escriure una vegada o dues al mes com a molt. Ja d'entrada sóc un procrastinador professional, però a més a més sóc hiperactiu i estic enmerdat en mil batalles, així que mai trobava temps ni ganes per a seguir escribint. Però especialment costava trobar la motivació.

Sovint pateixo un síndrome molt típicament ibèric, parlar del què no sé. Ja ho deia Azaña, si els peninsulars parlessin només del què saben, es generaria un profund silenci. Però en realitat, aquest és un síndrome comú entre els histriònics de les xarxes. 

Suposo que aquesta afició a ser un adicte a les xarxes bocamoll en part es deu al fet de ser professor, i a que la meva feina sigui precisament parlar sobre el que sé, així que en les meves estones d'oci és comprensible que prefereixi parlar sobre el que no sé. Sóc un gran ignorant, com tots ho som en realitat, l'única diferència està en quines coses ignorem, les quals sempre seran moltes més que les que sabem. 

Bé... Reconec que tantes profunditats m'estan avorrint fins i tot a mi mateix. Podria estar posant a parir el "processisme", com faig sempre. Podria estar llençant missatges demagògics i plens d'esperança, com també solia fer. També podria estar al llit dormint com a un bon gironí. Però no. Avui no. Avui em ve de gust fer quelcom encara pitjor que tot això: alimentar el meu enorme ego parlant de mi mateix.

Quan un està acostumat a ser un borni entre cegs acaba pillant el mal vici de sobrevalorar les pròpies capacitats. I en aquests casos, és molt saludable donar-se una dutxa d'humildat. Però clar, sovint aquestes dutxes d'autocrítica poden resultar en una dràstica reducció de la creativitat. En el meu pas pel món del teatre vaig aprendre que el motor d'un actor és precisament la seva vanitat, que el fet de ser algú amb una visió molt elevada d'un mateix permetia sovint un nivell de dramatització més alt, ja que l'actor necessita alimentar el seu ego demostrant les seves grans capacitats interpretatives. Crec que això podria ser aplicable a altres aspectes del dia a dia. Amb l'objectiu de satisfer el propi ego demostrant al món del què s'és capaç, es pot desenvolupar la creativitat. Tot i això, no s'ha d'oblidar que la egolatria, a banda d'impopular, és tòxica.

Amb el costum d'alimentar l'ego s'ha d'anar molt en comte, igual que amb l'alcohol. Una copa no fa pas mal, és plaent, i a més a més pot obrir la ment, però beure en excés té severes conseqüències, i embriagar-se d'ego pot ser igual de perillós, si no més.

Així doncs, lectores i lectors, us convido a treure els vostres egos a passeijar i a ser creatius, a escriure, a fer servir les xarxes per a donar a conéixer la vostra opinió, que les opinions són com els culs: tots en tenim. La xarxa està plena d'escrits avorrits i intranscendents, i es troba a faltar originalitat i xispa. I ja que aquí no la trobareu, doncs potser ha arribat el moment de crear-la vosaltres. Com a mínim, un lector en tindreu, un servidor, que és un lector insaciable, així com un col·leccionista d'egòlatres als quals m'agrada observar amb deteniment.

I bé... Em consola saber que, mentres esteu llegint això, no esteu cremant contenidors ni empenyent a iaies per les escales. Gràcies per compartir aquesta petita dosi d'egolatria diària, la qual us recomano a totes i a tots que també exerciu.

ECG.