¿Què va passar l'u d'octubre i el tres d'octubre de 2017? Fas aquesta pregunta a dos catalans, i obtens tres opinions diferents. Per a uns, el poble es va organitzar com mai s'havia vist, independentment de la seva ideologia, independentistes i no independentistes, amb la infinitat de matissos de cada un dels posicionaments, i tot per a poder votar. Per a altres, va ser una farsa que va ser legitimada per la repressió, i en cas de no haver existit aquesta, hagués estat un acte més de consum intern del moviment processista. L'"aturada de país" del 3O, per a alguns va ser una mobilització transversal sense precedents, per a altres un "lockout" burgès amparat per les institucions de la Generalitat. I com aquestes, n'hi ha infinitat d'opinions i punts de vista sobre aquests dos dies del passat any. No va deixar indiferent a cap sensibilitat.
Com més es reflexiona sobre aquells dies de la passada tardor, més inverosímil sembla tot plegat. ¿Com se suposa que hem d'explicar que l'Estat espanyol va enviar milers d'antidisturbis en un vaixell dels Looney Tunes per a atonyinar a gent que volia fer un referèndum simbòlic en urnes de plàstic? Crec que a qui li expliquéssim no sabria si li estem prenent el pèl o si li estem relatant un sketch dels Monty Python. Però deixant de banda els aspectes més inverosímils de tot plegat, la veritat és que la repressió va deixar una profunda petjada a la memòria de la majoria dels qui vam ser allà. No és que no hi haguessin hagut fets similars abans. Al 15-M, a les protestes estudiantils contra Bolònia i a alguns desnonaments hi ha haver repressió igual de salvatge, si no més, que la de l'1O, però la diferència és que en aquest cas van rebre qui normalment no sol patir la repressió dels antidisturbis. Els què ja havíem viscut embestides de la policia no ens venia de nou. Però allà hi havia molta gent que mai havia estat a manifestacions que no fossin "oficials" i molt preparades, gent que mai havia viscut aquesta classe de violència en primera persona. De fet, recordo que durant la jornada, mentres fèiem cúa i esperàvem, vam rebre la notícia que s'havien arribat a fer servir pilotes de goma, i quan vaig comentar que recordo durant el 15-M com es van fer servir raquetes de tenis per a tornar els pilotassos de goma, vàries persones se'm van acostar i em van preguntar: "però... per què es protestava exactament durant el 15-M?". Tot plegat, molt eloqüent.
Dies abans dels fets, s'escoltaven cacerolades des dels balcons quasi cada vespre. Balcons de pisos ben construits a barris de classe mitjana, o mitja-alta. Molta gent que picava aquestes cassoles i que després va estar present a l'1-o mai havia estat en moviments de protesta. De fet, m'atreviria a dir que, abans de l'arribada del processisme, la majoria dels seus integrants mai havien sapigut el què era formar part d'una causa. Hi ha gent que m'ha comentat que sempre havien sentit una mena de curiositat i, fins i tot, certa enveja envers qui militaven a agrupacions i partits, i que ara per fi s'hi sentien part de quelcom. I a la pregunta natural, de per què abans no s'hi havien animat a formar part de cap causa, la resposta solia ser que mai havien entès exactament què volien els partits i agrupacions que protestaven. Aquesta ha estat la màgia del processisme, haver creat un pensament molt simple i directe, fàcil de digerir fins i tot per qui té poques inquietuds.
I aquí està el més sorprenent de tot plegat: gent que mai havia format part de moviments de ruptura hi estava participant en un. Gent acomodada, amb molt a perdre, lluitant colze amb colze amb classes treballadores i gent militant més familiaritzada amb l'ambient reinvidicatiu. La mateixa gent que solia dir que fer vagues, recollir signatures o organitzar protestes no servia per a res, ara es trobava davant de les forces repressores de l'Estat. I això explica que existís un cert punt d'ingenuitat que portés a no entendre com podia ser que els estiguessin picant. La resposta senzilla, la més ajustada al marc mental del processisme, és que era repressió espanyola dirigida contra nosaltres pel fet de ser catalans, quan al cap i a la fi, tots els Estats tenen cossos de seguretat que actuen mitjançant la repressió de manera molt similar. Però aquest mateix marc mental tan simplificat va portar a molta gent a pensar que el cos dels Mossos d'Esquadra era, en paraules literals seves, "la nostra policia", i ara contemplen amb estupefacció com, un any després, els mateixos Mossos exerceixen una repressió molt similar a la que van exercir la Policia Nacional i la Guàrdia Civil fa un any. Gent admiradora del Major Trapero ara veu com els seus estimats Mossos treuen també les porres a passejar. I clar, dins d'aquesta lògica, a on els idolatrats Mossos no poden ser els dolents de la pel·lícula, la conclusió a la qual hi arriben és que els repressors són infiltrats, que no són Mossos de veritat, sinó gent que prové de la Guàrdia Civil o de l'Exèrcit. És cert que existeixen membres del cos dels Mossos que hi provenen d'aquests altres cossos de seguretat, però en són un percentatge molt baix. No és menys cert que hi va haver una certa cooperació per part del cos dels Mossos i de la figura del Major Trapero dins dels fets de fa un any. Però la veritat és, per molt mal que pugui fer a qui viu en mons de contes de fades i que no surt de la dialèctica "bons contra dolents", que els què reprimeixen són aquests mateixos Mossos, no són "els Mossos del 155", com argumentaven alguns fa uns mesos, ni tampoc és "obra d'infiltrats". Tots els cossos de seguretat d'un Estat actuen de forma similar, a tots els països europeus (i a alguns n'actuen amb molta més virulència).
Un any després de tot plegat, veiem com tenim una societat que segueix traumada, encara demanant la llibertat dels presos polítics i el retorn dels "exiliats", que segueix empassant-se acríticament la propaganda i el discurs dels què segueixen al poder, tot i la "proclamació d'independència" dels 8 segons, les eleccions, el 155 i tot el què s'ha anat veient. La postveritat és suficient per a molts. Però altres estan emprenyats, i amb molta raó. Com es lògic, hi ha qui ja no combrega amb rodes de molí i comença a veure que, tot i que el poble ja ha demostrat que vol i pot decidir, els polítics no hi van estar i segueixen sense estar-hi a l'alçada. Veiem protestes cada cop més pujades de to, i opinions enfrontades sobre la figura del govern de la Generalitat encarnat pel president Torra. Per als menys exigents, tot segueix endavant i cal cridar a la unitat per a que tot surti bé. Sempre n'hi haurà dels que, tot i que els fets hagin caigut pel seu propi pes, continuen volent viure en aquesta bombolla de "bons contra dolents", i com que els bon sempre són bons, hem de creure en ells perquè ja saben el què fan. Però també n'hi ha que ja tenen prou de falses promeses i mentides, que s'hi van sumant als què mai s'ho han cregut.
Fa un any vam veure com s'aconseguia un consens transversal i interclassista envers una qüestió purament democràtica. Però un any després, sembla que el consens s'ha trencat. I una part important de la societat catalana, que porta anys sentint-se exclosa del "procés" i de tota la política de la Generalitat en general, ha caigut en mans de la demagògia i la postveritat de Ciutadans. Més d'un mil·lió de persones. I no, no són "feixistes" ni "colons", com molts volen pensar (fent molt de mal, per cert). Són catalanes i catalans que se senten orfes, i que no encaixen dins d'aquest marc de "pensament únic" implantat per la Generalitat. I l'única manera que deixin de sentir-s'hi desamparats és que el processisme acabi d'una maleïda vegada.
Hi ha qui diu que el processisme ja ha mort, i que estem en una etapa posterior. Hi ha qui nega l'existència d'aquest, argumentat que tot plegat és simplement l'evolució constant del moviment independentista. Però el processisme, tot i estar mort, hi és present en forma de cadàver reanimat artificialment. Amb la proclamació interrompuda de l'any passat es va arribar al punt final de la lògica propagandística. La veritat ha sortit a la llum al llarg dels darrers mesos, i és un fet que no hi havia res preparat per a la independència, que darrera de la propaganda processista no hi havia res, i segueix sense haver-hi res. Però els partits segueixen "a su rollo", repetint relats antics i nous, pensant només en les eleccions municipals i europees que s'hi acosten.
En conclusió, ha quedat clar que els partits no poden (ni volen) portar cap canvi real. Només el poble organitzat pot portar endavant qualsevol tipus de canvi. Fa un any es va demostrar. Per això cal trencar amb els relats oficialistes i dir les coses tal i com són. Perquè en aquest món de mentida i postveritat, dir la veritat és l'acte més revolucionari concebible.
ECG.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario