La revolució de Paulo Coelho

Vivim en una mena d'edat daurada de l'autoajuda. Veiem les xarxes socials inundades de cites reals o inventades, sovint caiguent en la fal·làcia ad verecundiam o el magister dixit, és a dir, donant per bona una afirmació només perquè algú reconegut l'ha pronunciat, potser fins i tot sense que aquest personatge tingui coneixements específics sobre la matèria de la qual es parla. I la situació empitjora encara més quan visitem Twitter, a on sovint es reprodueixen dites i afirmacions sense importar si són veritables o no, entrant en les "fake news" o la postveritat. 

De fet, aquesta psicologia barata disfressada d'autoajuda tan present al nostre dia a dia (per exemple, en frases dels productes de la marca "Mr Wonderful"), tot i no ser res nou, darrerament és tan exitosa degut al canvi de cicle que acabem de viure. Han passat 10 anys des del començament de la crisi econòmica, i gran part dels polítics repeteixen un cop i un altre que la crisi ja està superada, tot i que també hi ha serioses advertències per part d'especialistes en economia i medi ambient que se'ns acosten crisis encara pitjors que la que hem viscut. En aquest nou cicle hem vist una clara regressió en els nostres drets socials i laborals, i molta gent està acceptant situacions que en altres temps no hagués acceptat per res del món. Acomiadament barat i contractes temporals i/o a temps parcial formen una combinació que porta cap a la incertesa, i inevitablement cap a una situació d'estrés permanent degut a la por a predre la feina. Tenir una feina a temps complet i correctament remunerada és percebut com a un luxe en comptes de com al dret fonamental que és. I aquesta situació ha esdevingut la nova normalitat. Així, com va dir recentment Ramon Nogueras, estem anant al psicòleg quan en realitat el què necessitem és afil·liar-nos a un sindicat. 

I el pitjor de tot és que la precarietat està sent camuflada com a quelcom nou i modern. És clar que és un fet ben actual, però d'això a esdevenir cool hi ha un gran pas. Però ens trobem que, sense rubor de cap tipus, molts mitjans li diuen freeganisme a consumir menjar recentment caducat o a punt de caducar descartat per grans superfícies i rescatat dels contenidors (quan en realitat aquesta tendència en un principi pretenia denunciar precisament el malbaratament de menjar i altres recursos per mitjà de la creació d'una xarxa per a la seva obtenció i "reciclatge"); li diuen nesting a quedar-se tancat a casa el cap de setmana considerant-ho una actitud de "fugida" del caòtic mon en què vivim, sense plantejar que potser el fet de quedar-se a casa el pot provocar també no tenir prous diners per a realitzar altres activitats a fora d'ella; li diuen job-sharing a que siguin dos o més persones les què exerceixin les tasques de la jornada completa d'una persona per mitjà de jornades parcials, mostrant-ho com a una mena d'acord entre treballadors en comptes de valorar-ho com a una tendència a l'hora de contractar, i un llarg etcètera. I què tenen en comú aquestes noves denominacions tan xules i modernes? Doncs molt senzill: converteixen la precarietat en una qüestió individual, fan que aquestes situacions esdevinguin una mena d'elecció voluntària per convicció ètica i moral.

Perquè aquí està la mare dels ous. Traslladar la responsabilitat de la situació al propi individu ens porta a pensar que aquest ha de ser capaç de superar-ho per ell mateix, i aquí entra l'autoajuda i la psicologia barata. Ens diuen que si a la feina les coses no van bé és perquè no estem prou motivats, i és la nostra actitud poc positiva la que provoca que la situació no sigui la desitjada, menystenint les circumstàncies objectives que poden estar dificultant la tasca. Però, una vegada més, això tampoc és quelcom nou: forma part de la concepció individualista neoliberal, que, per exemple, considera que establir un salari mínim no és prohibir remunerar poc a un treballador, sinó prohibir treballar per sota d'una determinada quantitat, situant el salari com a quelcom acceptat de forma totalment voluntària, com si el treballador i qui el contracta estiguessin en igualtat absoluta de condicions per oferir i acceptar, i, ja de pas, ignorant, menystenint o, fins i tot, negant el fet que la treballadora o treballador pugui no tenir elecció a l'hora d'acceptar un salari encara que no arribi a cobrir les seves necessitats bàsiques, i la corresponent entitat contractadora n'abusi oferint un salari més baix del què correspondria.

Vivim a un món construit al voltant de la ideologia del neoliberalisme, tot i què la majoria o bé no n'és conscient o bé considera que aquesta forma part de la "normalitat". Perquè aquest ha estat el major èxit del neoliberalisme, aconseguir passar per una mena de força natural, com la gravetat, que no pot evitar-se. Així, una ideologia sense nom esdevé simple "sentit comú", que ha de ser acceptat com a tal sota risc de ser titllat d'estar massa ideologitzat, o fins i tot ser pres per boig. A l'estil de la novel·la 1984, a on era suprimida la paraula "guerra" per a que no hi hagués forma possible d'esmentar-la, i així naturalitzar-la i fer-la esdevenir la normalitat. Una situació de guerra, doncs, passaria a ser una situació de "poca pau".

I dins de tota aquesta concepció, arribem a les "fake news" i la postveritat. A un món a on es fa molta més èmfasi en la teva actitud envers els fets, més que no pas en els fets en si mateixos, doncs la veritat perd importància. La veritat, l'objectivitat, passa a un segon plànol. No importen els fets, importa la teva percepció individual dels fets. La veritat és construida a la carta, seleccionant aquella informació que encaixa amb el què volem en comptes de preocupar-nos per assumir la veritat. I aquesta "postveritat" ha passat a formar part de la política. Ho veiem perfectament encarnat en el trumpisme americà, a on els fets objectius i la realitat no importen. Tot és a força de propaganda, de frases motivacionals. Tot és possible si ho desitgem, res ens pot aturar si tots volem el mateix. És indiferent que el sistema productiu hagi canviat i que per això les fàbriques hagin estat deslocalitzades, reduint-se considerablement la demanda de mà d'obra poc qualificada. Aquest fet objectiu no importa. La culpa que no tinguis feina és perquè l'inmigrant que ha arribat te la treu. La propaganda falsifica o altera la realitat amb molt d'èxit, arribant a substituir-la, apel·lant a les emocions i prescindint de la objectivitat. Farem "America great again" si ens ho proposem, ho desitgem i seguim a Trump fins al final, i quan aquest menteix, no té importància. És un complot dels enemics per afeblir-nos i evitar que assolim el nostre objectiu.

Així, vivim en precarietat i en incertesa sobre què ens depararà el futur, però consumim propaganda i autoajuda a granel per tal de maquillar aquesta realitat en comptes de pensar com podem canviar-la. És la revolució dels somriures. La revolució de Paulo Coelho. Somriguem i animem-nos mútuament per tal de canviar-nos a nosaltres mateixos, i així no tinguem la necessitat de canviar la realitat.

ECG.