lunes, 3 de agosto de 2015

Independència, Revolució i el Dia de la Marmota.



Avui, el President Mas oficialment convocarà les eleccions per al 27-S. Però passen els dies, i el panorama català no canvia. Segueix la eterna bronca entre les dos candidatures de confluència, entre els dos grups que s'autoproclamen com la candidatura del canvi, del trencament. Però igual que és molt injust quan alguns pseudointel·lectuals afirmen que al bàndol franquista i al republicà es van cometre greuges equivalents, aquí si posessim a una balança els agravis emesos contra cada una de les respectives candidatures, aquesta balança es decantaria molt més cap a un costat que cap a l'altre. Igual que no podem considerar equivalents els crims franquistes que els republicans, ja que el bàndol franquista quantitativa i qualitativament va cometre molts més agravis, assassinant molta més gent i exercint una repressió molt més dura, el bàndol favorable a la llista de "Junts pel sí" llença molts, moltíssims més insults i improperis contra "Catalunya Sí que es Pot" que no pas a l'inrevès. Que òbviament això no vol dir que no hi hagi també desqualificacions i agravis envers l'altra banda, com tampoc seria cert afirmar que no es van cometre excessos per part de les forces republicanes ara fa 80 anys. Però diguem les coses com són: contra CSQEP hi ha un autèntic "bullying" a les xarxes socials, un "acoso y derribo" (sento no conéixer expressions equivalents en català).

Els mitjans de comunicació fidels a la Generalitat i al president Mas, els quals els sectors d'esquerres ens agrada anomenar "el Camamilla Party" (en homenatge al Tea Party americà, però triant una infusió més adequada al nostre context, ja que aquí el te és més aviat cosa de "progres"), han establert una serie de "mantres" que milers de "hooligans" internàutics no dubten en repetir tots a una a la menor oportunitat. Són afirmacions molt superficials i reduccionistes, però senzilles i efectives. Certament, la llista de "Junts pel sí" és una obra de pur màrketing, digna dels publicistes més cotitzats del mercat (i això ho dic alhora com a crítica i elogi), i això porta a què els seus "voceros" no es vulguin quedar enrere i hagin hagut de crear eslògans publicitaris amb molt de ganxo. I ho han aconseguit, però això ha convertit les xarxes socials en un infern inquisitorial, a on qualsevol que gossi criticar algun element de la "Llista del sí" o que s'atreveixi a posar en dubte el caràcter plesbicitari dels comicis del 27-S ha d'estar preparat per a afrontar una avalanxa d'insults i de desqualificacions gratuïtíssimes. I enmig de tots aquests agravis hi trobem els citats "mantres".

I tot i que ens hi podriem estar tot el dia citant-ne exemples i analitzant-los, la veritat és que en aquest article m'agradaria analitzar-ne dos de concrets. I no vull parlar d'aquests concretament perquè siguin els més repetits a les columnes d'opinió dels diaris afins al "Procés", el qual confonen amb la pròpia candidatura de "Junts pel sí" (que això és una altra qüestió que serà interessant analitzar més endavant). Vull parlar d'aquests perquè em semblen curiosos, ja que a mí personalment em semblen fruit d'una mena de projecció dels defectes propis en els altres, una evolució del tradicional victimisme que es fa servir per a tapar els propis errors. Hem passat del "no som nosaltres, és Madrid" al "si tot surt malament la culpa serà vostra". Ara resultarà que si la llista del "Junts pel sí" no arrassa (i, de moment, tots els sondeijos semblen indicar que així serà, que no passarà d'una majoria simple) no serà culpa de la pròpia llista, no serà que el projecte no ha estat prou creïble per a la major part de la ciutadania catalana. No senyors. La llista del "Junts pel sí" és perfecta, és la màxima expressió del sobiranisme català, és la conseqüència final d'un llarg procés de reflexió que per fi ha arribat a una conclusió irrefutable, i per tant, l'únic que pot fer que no arrasi serà que una série d'insensats s'hagin atrevit a perpetrar un terrible crim: presentar una altra llista a les eleccions amb un altre projecte. Perquè el què proposa aquesta llista alternativa és absurd, no té cap ni peus, és d'idiotes, és equivalent a oferir regalar unicornis. Per això cal portar el missatge de la Veritat a la ciutadania, cal advertir-los del terrible error que estan cometent, s'ha de fer-lis veure que estan seguint a líders cegs. I per tal de poder fer realitat aquesta noble creuada en nom de la Veritat, es fan servir, entre molts altres, aquests dos arguments estelars.

El primer de tots es basa en establir un paralelisme històric, com jo mateix he fet a l'inici de l'article, amb la guerra civil. És força popular la profunda divisió dins del "bàndol republicà", la qual sovint és considerada com a la principal causa de la victòria del bàndol "nacional" (afirmació historiogràficament discutible), i de fet aquesta divisió sovint sol veure's com a una representació gràfica de la tradicional divisió de l'Esquerra política al nostre país. El conegut com a "bàndol republicà" en realitat era un conjunt de forces molt heterogeni, algunes molt durament enfrontades entre elles des de feia anys, i a la pràctica tenien molt poc en comú. Potser l'únic que tenien en comú era el seu rebuig total al "bàndol nacional", i per això estaven d'acord en que se l'havia de combatre i derrotar-lo, però no estaven d'acord en absolutament res més. Ni tan sols en la forma de derrotar-los. Així, sovint com a recurs historiogràfic solen establir-se dos posicionaments en el bàndol republicà, molt simplistes i reduccionistes, però molt gràfics i força pedagògics: els què volien primer guanyar la guerra i després fer la revolució social, i els que volien fer la revolució primer i després guanyar la guerra (que en realitat volien fer la revolució simultàneament amb la guerra, no abans, però com ja hem dit, no estem parlant del reflexe fidel d'una realitat, sinó d'un recurs historiogràfic el més descriptiu possible). Les divisions entre trotskistes, anarcosindicalistes, estalinistes, social-demòcrates, nacionalistes progressistes, etc., eren molt més profundes i complexes que això, però a grans trets, hi havia aquestes dos formes elementals d'entendre el conflicte que estaven vivint. Així, per a alguns la guerra era una situació excepcional d'emergència que calia resoldre el més aviat possible, i pels altres aquest conflicte no era més que el recrudiment d'una lluita de classes que ja venia de molt temps enrere, i que per tant l'única manera de resoldre'l era acabar amb la pròpia lluita de classes en sí mateixa per mitjà de la revolució (així, revolució social i guerra eren indisolubles).

Així, per als sectors més esquerrans de la gran massa de fidels a la llista masista, "Junts pel sí" representa el bàndol dels què volen guanyar la guerra abans que fer la revolució. Identifiquen la situació de Catalunya com a l'anomalia d'emergència que cal resoldre el més aviat possible, i que qualsevol intent de canvi social seria inútil en l'actual context ja que Catalunya es troba "escanyada" i sense recursos per a poder fer front a la crisi. Així mateix, identifiquen la llista de CSQEP com als somiatruites que es pensen que poden fer la revolució abans de guanyar la guerra, els que creuen que poden posar sol·lució a la crisi des d'una Generalitat amputada i sense mitjans, cosa que veuen com a absolutament impossible. L'establiment d'aquesta dicotomia no és pas nou, ja que ja s'havia establert prèviament entre la CUP i Podem, posant a la CUP com als què volen guanyar primer la guerra i a Podem com els què pretenen fer primer la revolució.

Com a tots els recursos retòrics basats en el dramàtic periode de la Guerra Civil, aquest és molt gràfic i útil, però essencialment maniqueu. Per començar, parteix del precepte de què hi ha un bàndol que té la raó i un altre que està equivocat. De forma indirecta, estan culpant als anarquistes i trotskistes de la derrota militar del bàndol republicà, ja que van equivocar-se pretenent fer una revolució que en aquells moments no tocava, i així mateix estan assumint que CSQEP està repetint el mateix error. És un judici de valor molt agossarat, molt parcial, i que demostra un profund desconeixement del què veritablement va ser la guerra civil i de les propostes que defensaven el bàndol "revolucionari". Ni és cert que els que prioritzaven la victòria militar tinguéssin la raó, ni tampoc ho és que la llista transversal la tingui. Però més enllà d'això, jo personalment trobo que l'equivalència és errònia. Jo no veig que sigui "Junts pel sí" qui vol guanyar primer la guerra i CSQEP qui vol fer primer la revolució. Jo ho veig exactament a l'inrevès.

Per què assumeixen que la independència és equiparable a una "guerra"? Per què fer front a la crisi amb tots els mitjans que es tinguin a l'abast és equiparable a una "revolució"? Per començar, una guerra és una situació excepcional, i ara mateix Catalunya no es troba excepcionalment a dins d'Espanya. Ja porta segles formant-ne part. Així, no veig lògic que s'equipari fer la independència amb posar fi a una guerra, a una situació d'excepció. La independència, en tot cas, és posar sol·lució a una situació que ja ve de molt de temps enrere, de canviar profundament un estatu quo que ja porta segles vigent, que és la preséncia de Catalunya dins de l'Estat Espanyol. No ho veieu quelcom més semblant a una "revolució"? No seria més adequat equiparar el procés d'independència amb la revolució social que buscaven els sectors més llibertaris de l'Esquerra dels anys 30? I així mateix, la situació excepcional i dramàtica seria l'actual crisi. Fa 10 anys no hi havia la crisi, però fa 10 anys Catalunya sí que estava dins d'Espanya, exactament igual que ara. Així doncs, no seria més adequat equiparar "guanyar la guerra" amb "combatre la crisi"?

En conclusió, jo veig més històricament verosímil establir que és el bàndol de CSQEP en els què volen primer intentar guanyar la guerra com sigui, i després ja farem la revolució. Primer atenem a l'emergència social que patim, i després parlarem d'independència. En canvi, el bàndol de "Junts pel sí" considera que sense independència no hi ha forma possible de guanyar la guerra, ja que els recursos amb els què contem ara són insuficients per fer-hi front de forma efectiva, igual que molts consideraven que no tenia sentit lluitar la guerra si aquesta no significava alhora un canvi revolucionari. Perquè si només es concentraven en guanyar la guerra, quan aquesta passés tot tornaria a l'estatu quo original, i haurien de tornar a començar la lluita social pràcticament de zero. La guerra era una gran escletxa oberta en el terrible mur del sistema econòmic que els oprimia, i calia aprofitar aquesta escletxa per tirar avall tot el mur. D'aquí el sentit de tot plegat de voler portar endavant la revolució social simultàniament amb la guerra. Però de totes formes, el "seny" popular ens diu que aquells anarquistes idealistes estaven equivocats, i lo més surrealista de tot és que aquestes mateixes persones "senyudes" que comparteixen aquest judici de valor, en realitat s'estan equiparant amb el què estan criticant sense adonar-se'n. Així doncs, l'equivalència hauria de ser a la inversa. Però clar, hi ha un element que trenca tots aquests esquemes, i és la CUP, la qual molt clarament vol fer la guerra i la revolució alhora, sense renunciar a cap de les dos coses, i el bàndol de "Junts pel Sí" dona per fet que la CUP està en el seu costat de la barrera. I s'equivoquen, perquè la CUP no està amb cap dels dos bàndols, però els hi és molt útil intentar portar-los cap a la seva òrbita per tal de donar-li a "Junts pel Sí" un toc revolucionari que en realitat no té.

I per l'altra banda, i ja oblidant-nos de la guerra civil, també s'estableix per part del Camamilla Party una altra correlació amb la història més recent. A nombroses columnes d'opinió i debats a les xarxes socials he pogut llegir al llarg del darrer mes que el projecte de CSQEP ve a ser equivalent al què ja es va intentar a l'any 2006 amb la negociació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Podemos-Podem ve a ser el nou PSOE-PSC, i Pablo Iglesias és una mena de nou Zapatero, que promet respectar la decisió del poble català sense tenir possibilitat d'oferir cap garantia inquebrantable. I, presumiblement, el resultat seria similar: infructuòs. Perquè tota negociació amb Madrid, per al Camamilla Party, està necessàriament destinada a fracassar, com ja va passar a l'any 2006, i tornar a donar-se cops de cap contra aquest mur és ser molt il·lús, o tenir molt poca memòria. Així, alguns anomenen CSQEP com a "la candidatura del Dia de la Marmota". Per a qui no ho sàpiga, a la pel·lícula de "El Dia de la Marmota" (coneguda a Espanya com "Atrapado en el tiempo"), Bill Murray era un meteoròleg que es quedava atrapat en un poble degut al mal clima precisament en el dia de la marmota, i misteriosament, cada dia en aixecar-se tornava a ser el mateix dia, atrapat en un bucle, de cada dia repetir-se el mateix. Tota negociació amb Espanya seria, doncs, un bucle semblant, un "tornar a començar", un nou dia de la marmota.

Bé... aquesta correlació és encara més desafortunada que l'anterior. Entre altres coses, aquesta identificació d'una candidatura amb el "dia de la marmota" no és pas nova. Ja s'ha fet moltes vegades, però curiosament no fa ni un any la va fer el mismíssim López Tena, de Solidaritat per la Independència, per a referir-se al Procés encapçalat per Artur Mas i ERC. El líder independentista, que fa poc va plegar definitivament de tota activitat política, tenia molt clar que el veritable "dia de la marmota" era el bucle en el qual ens tenia tancat el govern convergent. I jo també ho veig així. Sincerament, trobo molt rebuscat trobar una similitud entre el projecte de CSQEP i el del "Tripartit" de mitjans de la dècada del 2000. Cal establir molts de reduccionismes i obviar molts factors per arribar a aquesta conclusió. I en canvi, establir un "dia de la marmota" amb la proposta de Junts pel Sí és ridículament fàcil. 

Per començar, va haver un intent de referèndum independentista a l'any 2009 (el famós "referendum d'Arenys de Munt"), que no va anar més enllà d'una acció simbòlica amb una baixa participació ja que legalment no es podia fer. Per això, a les eleccions del 2010 hi van concórrer dos candidatures clarament independentistes amb clara vocació transversalista, SI i R.cat, però van fracassar (la segona més estrepitosament que la primera), i les eleccions les va guanyar CiU siguent molt ambigua amb la qüestió independentista i fent molta llenya del desgast del desafortunat govern "tripartit". Després d'aquesta primera derrota de l'independentisme sense ambigüitats a les urnes, al 2011 es va fundar l'ANC amb l'objectiu de tirar endavant un projecte independentista transversal que sorgís de la societat civil i que construís una Catalunya independent des de baix, i amb aquest objectiu es va convocar  una gran manifestació a l'any 2012 que va tenir un èxit aclaparador, inesperat per a molts. I Artur Mas, "arrossegat per la massa", va decidir convocar eleccions per a aconseguir "l'Estat Propi", amb moltes ambigüitats, i demanant "vots prestats" per tal d'assolir "una majoria excepcional". I no va aconseguir majoria absoluta. I va pactar amb un altre soci un govern d'estabilitat per a arribar a un referèndum de veritat. I al 2014 es va celebrar un altre referèndum, amb pregunta doble, i una vegada més amb caràcter extraoficial, i amb una participació baixa (tot i que molt més alta que a la votació anterior). I san torne-m'hi una vegada més... Tornem a convocar eleccions, però ara sí que sí, de veritat, en clau plesbicitària, per assolir la independència... Però sense explicar exactament com.

Doncs, senyors... Si no veuen vostès aquí el veritable "dia de la marmota", doncs dec ser jo qui està molt ceg, o té una visió molt limitada. Però jo no veig cap dia de la marmota entre les negociacions per l'Estatut del 2006, i amb el projecte rupturista de CSQEP. Els actors són diferents, les circunstàncies són diferents, la mobilització popular és molt més alta, les pressions són molt més altes, i els interlocutors estan molt més predisposats a canvis profunds sense por. Crec que les situacions no es poden comparar per molt que s'hi insisteixi. I en canvi, jo a la via Masista li veig un bucle que mai s'acaba. Bueno, o millor dit, que sempre acaba igual: investint Artur Mas president.

I bueno... La conclusió global de tot plegat és que, si Junts pel Sí vol ser una candidatura de concòrdia, els seus seguidors haurien de relaxar les seves embestides reiterades. Prou de tanta crítica gratuïta, que en realitat amaga una projecció dels propis complexes. Així no convencereu a ningú, al contrari: quedeu retratats com a totalitaris que veuen el món en blanc i negre. No convencereu més gent per a la llista de Junts pel Sí posant a caldo les altres llistes. No. El "i tú més" no li agrada a ningú. Treballeu en la vostra pròpia candidatura, igual que CSQEP està treballant en la seva. Concentreu-vos en seduïr votants fent la vostra candidatura creïble, no intenteu rebaixar la credibilitat dels altres per a fer que la vostra només SEMBLI més creïble. La dona del César no només ha de ser honesta, sinó que ho ha de semblar. I ara mateix, "Junts pel sí" no ho sembla prou, i tenim molts de dubtes de què ho sigui. Feu que ho sembli, o si no, l'escenari serà encara pitjor del què ens podem imaginar. Perquè l'enemic del Procés no és CSQEP. Els enemics del Procés són el PP... I Ciutadans.

ECG.

8 comentarios:

  1. Qui vullga independència que vote CUP. Qui vullga política social que vote Catalunya sí que es pot. Junts pel Sí = teatrers que no faran ni lo un ni lo atre.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Si vols justícia social vota la CUP. Si estimes Espanya i no vols que es separi vota Catalunya Sí Que Es Pot. No aconseguiràs justícia social, però almenys hi haurà un govern amb estètica progre i salvaràs Espanya.

      Eliminar
  2. LOL un que es pensava que podia fer una campanya sense rebre d'hòsties o ke ase? a més una campanya del nivell del que la feu, és que ens poseu molt fàcil per desmuntar-vos i a més us poseu molt nerviosos i feu molta gràcia xD aneu-vos mentalitzant que no sereu segona força política, almenys mentre continueu per la mateixa línia, ànims.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Llavors estas confirmant el què manifesto al meu escrit, company: que esteu fent una campanya de bullying per a silenciar la nostra opció. Això no és gaire democràtic que diguem...

      Eliminar
    2. És que la democràcia és això, confrontar arguments. Quan dic que ens ho poseu fàcil, és que ens ho poseu fàcil per desmuntar-los. No banalitzem el bulling!

      - República Catalana dins Regne d'España. (LOL)
      - Procés constituent català subordinat a l'espanyol, sense saber ni com ho fareu, ni què s'ha de canviar a la Constitució, ni amb quins suports. Un procés que només vol fer Podem. Ni PSOE acceptarà canvis profunds, ni PP voldrà iniciar un procés constituent del tot, com a molt canviar alguna coseta. I Podemos no treurà els 2/3 del congrés que es necessiten.
      - Equipareu l'independentisme a Mas. Amb això només ens ofeneu, i llavors n'hi ha que s'enfaden. És clar.

      Què preteneu amb aquests "arguments"? Com espereu que reaccionem, quan esteu deixant passar l'oportunitat de canviar coses, amb una esperança il·lusa de que Podemos obtindrà 2/3 dels diputats al congrés?

      Eliminar
    3. Una cosa és confrontar arguments, cosa molt legítima i desitjable. Una altra de molt diferent, fer setge a les xarxes socials reprimint tota mena d'argumentació, i insultant, que és el què se sol fer.

      Cap dels arguments que has dit són els arguments que diem. Precisament això és un altre problema: caricaturitzar les argumentacions al màxim per a anul·lar-les, i imposar un pensament únic. I lo més curiòs de tot: que això es fa des d'una posició que només promet "que la independència arribarà". En 18 mesos... i en aquests 18 mesos, quines polítiques es duran a terme? El país es paralitzarà? Tots ens quedarem quiets a casa esperant a que s'acabi el procés de "desconnexió"? I com es farà la "desconnexió", si Romeva ha dit que es farà sense DUI? I si no es fa en 18 mesos? Vosaltres preteneu que callem, no construïm opcions, ridiculitzeu els nostres arguments fent reduccions a l'absurd, i preteneu silenciar-ho tot. Si realment tot el què diem fosin bestiesses sense cap ni peus, com dius, per què us obsessiona tant acosar-nos? Si realment fos així, no caldria dir res, les bestiesses cauen sota el seu propi pes. Tan insegurs esteu?
      Normal que esteu insegurs. Junts pel sí es basa en una promesa: que la independència arribarà. No sabem com, però arribarà. Nosaltres volem lluitar a nivell del sud d'Europa contra l'austeritat que ens imposa la troika, i som conscients de què no podem prometre els canvis demà passat, però estem construint una alternativa i lluitant per fer-la realitat. I mentres tant, els "herois" de juntspelsí, amb tots els mitjans de comunicació subvencionats directa o indirectament per la generalitat al seu servei, porten anys i anys marejant la perdiu sense fer absolutament res més que seguir aplicant la "austeritat". I això no ho dic jo: ho diuen independentistes de debó com López Tena. Pregunta-li què n'opina de JuntspelSí a twitter, veuràs què et contesta.

      Eliminar
  3. Hauries de millorar el teu nivell de redacció. Te ha quedado un texto larguísimo y muy pesado para expresar un par de ideas bien simples, para muestra un botón: dices estar en contra del "paralelisme històric" para a continuación perder lineas haciéndolo. No sé, creo puedes hacerlo mejor.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tendré en cuenta el consejo, y la crítica de que mis textos son "demasiado largos" me la hacen muy a menudo. Pero un detalle que me gustaría aclarar (y que creía que quedaba claro en mi texto, pero veo que no): no digo estar en contra de establecer "paralelismos históricos", digo que ese concretamente es erróneo, y luego intento mostrar cuál sería, a mi juicio, el paralelismo histórico correctamente formulado. Pero el problema quizá es que debería escribir más a menudo, porque muchas veces (como ha sido el caso de este texto) me pongo a escribir después de estar una semana reflexionando sobre un tema en algunos ratos muertos, y luego resulta que acabo teniendo tanto "overbooking" de información en la cabeza que a la hora de plasmarlo me quedan monstruos como éste jeje
      Intentaré ofrecer artículos más breves y más a menudo.

      Eliminar