lunes, 4 de marzo de 2013

Un sociata, dos sociates, tres sociates


I una vegada més, hi ha problemes al paradís. PSC i PSOE tornen a estar de morros, i no només això, sinó que a la habitual disputa familiar s'hi ha sumat ara també (amb la boca petita, això sí) el PSdG. Els meus "paisanos" veig que han rebut vents tramuntaneros que els han portat a posar en dubte la sacrosanta unitat de la "esquerra"...

(pausa per als riures)

Però bueno, senyors, calmem-nos... Algú sap alguna cosa de NECat, del gran partit del senyor Ernest Maragall?

(riures més pujats de to acompanyats d'aplaudiments)

Bueno, abandonem l'estil monologuístic una estona, que ja comença a avorrir... (monologuístic de monòleg, no monolingüístic, lectors ràpids!)

No hi ha cap mena de dubte de que la causa independentista ha sigut la major fàbrica de partits a Catalunya en lo poc que portem de segle XXI. I no candidatures minoritàries idealistes, sinó candidatures molt i molt presumptuoses, que s'han cregut autoritzades i capacitades per a ser "el" partit definitiu. Hem vist desfilar amb més o menys sort a Reagrupament.cat, a Solidaritat Catalana per la Independència, a Democràcia Catalana (no riguin, senyors, siusplau, que això és molt seriós) i ara a Nova Esquerra Catalana. Que com els seus predecessors, es quedarà en això mateix: en res.

Amb una enveja sana d'altres moviments històrics exitosos, i amb molta set de glòria i patriotisme barretinero, molts catalans i catalanes sobiranistes buscaven desesperadament un "líder", un "guía", un far que il·luminés el camí. Només s'havia de fer un passeig per la política i veure que els únics que prestaven atenció a tot i s'ho llegien tot eren els independentistes que buscaven "l'amor" de la seva vida en els vots a les urnes. I fins fa poc a ningú se li havia acudit que la resposta no es trobava en el partidisme tradicional.

Ara sí que l'independentisme és un tema pres seriosament. És debatut a diari en els mitjans, els diaris li dediquen pàgines i seccions senceres, els militars pronuncien amenaces, i hi ha fins i tot algun papanates que ja publica articles proposant diverses formes d'exèrcit català. No assenyalaré a ningú, qui es vulgui donar per al·ludit és el seu problema.

Però, ha sigut alguna d'aquestes candidatures faraòniques la què ha posat sobre la taula el tema seriosament per primera vegada? Doncs no, senyors. Va ser la indignació ciutadana, canalitzada per l'associacionisme no partidista, qui va aconseguir portar el debat a primera línia després del passat 11 de setembre. I sembla increïble com el tema ha trascendit fins el punt d'afectar molt seriosament a la política partitocràtica.

Per fi en algun aspecte el poble li ha donat la volta a la truita. Ara han sigut els partits del poder qui han hagut d'adaptar-s'hi a la nova realitat, i a alguns els hi ha anat millor que a altres. CiU semblava que no tenia ningú que la aturés, i ara ha iniciat una caiguda lliure sense precedents. ERC estava més morta que viva i ningú hi donava un cèntim, i ara poden aspirar a ser primera força. Fins i tot ICV s'ha sumat al carro del sobiranisme, sempre de manera ambigua, com és habitual en ells.

Però qui ha patit un major desgast del canvi social ha sigut el PSC. Fins el punt d'ara plantejar-se molt seriosament el PSOE de portar la seva marca amb les seves sigles a Catalunya, independentment del què opini el PSC.

No és la primera vegada que es proposa algo semblant. Ja anys enrere, en temps del senyor Nadal (o podriem dir Nadahl, imitant la seva peculiar pronunciació), el PSOE de Felipe González s'havia plantejat exportar la seva marca a Catalunya sense contar amb els socialistes catalans. També en època de ZP i el meu "paisano" Pepiño Blanco es va posar sobre la taula la possibilitat, degut a la deriva excessivament "republicana" i "federalista" de Maragall (en Pasqual, enteneu-me, no el confoneu ara amb el seu germà). Però ja és el tercer avís, i aquest sembla el més seriòs.

I tot i que el principal argument de "desprestigi" per part dels noCiUs era que amb el PSC "ens controlarien des de Madrid", la veritat és que PSC i PSOE són dos partits diferenciats, tant en origen com en realitat. El PSC va ser fruit de la fussió de molt diverses tendencies socialistes i socialdemòcrates catalanes, i irònicament ha acabat convertint-se en el partit "pijo-progre" per excel·lència. També en els reis de la incoherència i del doble discurs. En teoria, per fundació i origens, hauria de ser el PSC el partit veritablement obrerista català, més tenint en compte la tradició industrial de Catalunya, però no. Manda huevos, que deia cert pepero fa un temps, que la classe obrera catalana del cinturó vermell de Barcelona sigui en tendència molt més PSOE que PSC...

I ara ens preguntem si tot això acabarà en "agua de borrajas", com diu la meva àvia, o veritablement veiem una fractura irreconciliable del PSC-PSOE. Ja hem vist com s'han trencat múltiples disciplines de vot, tant a Barcelona com a Madrid. Ja hem vist com tothom se les dona de més sociata que el veí i mira de buscar l'autèntic esperit de resurrecció del PSC. Però si veritablement veiem com PSC i PSOE es trenquen per sempre, tot i que la intenció sigui que el primer es faci més fort, crec que el resultat pot ser diametralment contrari... 

Era molt habitual (i propi del "seny" català) veure com molts de votants durant les eleccions catalanes votaven CiU, però a les generals votaven PSC. Catalunya i Andalusia han sigut els "fortins" socialistes que sempre han mantingut el seu poder. I Andalusia encara no ha fallat massa... però si els sociates perden Catalunya, a l'altra banda de l'ebre ho poden pagar molt car.

Sincerament, no crec que la independència arribi, i si ho fa, dubto que ens porti canvis de veritat. Però hem de donar gràcies a què el moviment independentista, lluny de ser monopolitzat els noCiUs, hagi aconseguit trencar per sempre les dinàmiques de la política partidista, i hagi portat a primera línia el poder popular. Perquè ara molts que van començar a interessar-se per l'associacionisme i la mobilització ciutadana per la causa nacionalista, ara han descobert altres coses. Perquè molta gent que només volia que la "secessió" fos una possibilitat real, després de veure-la com a tal, va passar a pensar: i després què? Quin sentit tindria una independència sense veritables canvis socials? Volem realment una Catalunya independent amb els polítics que tenim ara? Doncs crec que el poble ha dit NO.

Perquè els canvis de veritat no arribaran mai per canviar una bandera per una altra. No arribaran per cantar un himne diferent. Ni tan sols tenir una altra constitució ens garanteix el respecte pels drets socials. 

Això només podem fer-ho nosaltres. Som nosaltres qui tenim la possibilitat del canvi, i l'estem fent possible. Però és important que no parem, ni tan sols encara que arribés la tan esperada independència (això és el què volen uns quants que ara no esmentaré).

Estem a una segona transició, i som la ciutadania qui la porta a terme. I els partits ja han vist que només els hi queden dos opcions: adaptar-s'hi o morir. Perquè són ells qui s'han d'adaptar a nosaltres, i no al revés (fins no fa gaire havia qui deia que "el PSC no s'havia d'adaptar a la societat perquè ERA la pròpia societat"). 

I ens ha costat, però sembla que per fi ho hem entès.

ECG.

No hay comentarios:

Publicar un comentario