Qui és el veritable enemic del poble català?

Lluís Rabell, cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, i Raül Romeva, cap de llista de Junts pel Sí,
les dos candidatures catalanes autoconsiderades de ruptura amb el statu quo vigent.

Els següents comicis als quals ens enfrontem després del gran "tsunami" de les municipals són les eleccions catalanes del 27S, les quals han estat proclamades en clau suposadament "plesbicitària". En conseqüència, no paren de sortir articles d'opinió i anàlisis sobre el tema, així com les xarxes socials estan molt tenses. Surten com bolets eternes discussions bizantines, que comencen com debats però que acaben sent partits de tennis aviam qui la té més grossa i qui rebaixa més al contrari. Ocupen llargs fils de conversa tant al Facebook com al Twitter, tan llargs que alguns arriben a superar les 100 rèpliques i contrarrèpliques. I els dos bàndols són, per una banda, els "hooligans" de "Junts pel Sí" , i per l'altra, els de "Catalunya Sí que es Pot". I enmig tenim a Procés Constituent i a les CUP, que no estan a cap dels dos bàndols, però que tant JxP com CSQEP consideren que haurien de considerar-los en el seu respectiu costat, ja que ambdós es veuen com el referent principal de "ruptura" en aquest suposat plebiscit del setembre.

I quins són els arguments i contraarguments? Molts. I alguns molt complexos. Però el resum simplificat és "la teva opció és impossible - la teva ho és més - no, la teva ho és encara més". I així en una espiral esgotadora que arriba fins a límits surrealistes, arribant alguns fins i tot a dir que la "Llista del sí" és "el major desafiament a l'Estat espanyol en els darrers 300 anys". Sí, sí, aquesta bestiessa grotesca ha estat pronuciada... defensada... i reivindicada! Perquè veieu a quins extrems caricaturescos poden arribar-se en aquests debats sense cap ni peus.

"Junts pel sí" promet la independència en 8 mesos, i, com va dir el doctor Josep Fontana, "Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos?". Certament, jo també m'ho pregunto. Que aquesta és una altra: la llista de "Junts pel sí" , en paraules de Raül Romeva, promet que ens portaran la independència sense fer una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). I jo em pregunto: això com es fa? Per a independitzar-se només hi ha tres possibles vies: pacte amb Madrid de mutu acord, declaració unilateral, o bé un escenari de possible col·lapse de l'Estat Espanyol (a l'estil de la caiguda de la URSS). Però aquest darrer escenari, almenys de moment, el veig molt poc provable.

Per l'altra banda, des de Catalunya Sí que es Pot, es proposa fer la declaració d'una República Catalana, per a continuació decidir quin tipus de vinculació s'ha de tenir amb l'Estat Espanyol. Així, les opcions serien federar-s'hi, o bé romandre independents. Òbviament que aquesta proposta no va més enllà d'una declaració d'intencions, i molta gent fins i tot la ha trobat ridícula, parodiant-la i deformant-la molt durament. 

Certament, pot semblar estrany que una república vagi a federar-se amb una monarquia, però no és cap bestiessa. De fet, és el cas d'almenys 48 nacions sobiranes del món, així que no seria pas una cosa tan rara. Però el què és indubtable és que la proposta no està prou treballada, però tampoc pot estar-ho, perquè la confluència encara es troba en construcció, i de fet, encara s'està decidint qui hi participarà i qui no. Tot just fa un parell de dies Podem va aprobar en referèndum participar-hi (encara no ho havia decidit), i Procés Constituent va aprobar a la seva assamblea del dia 25 no participar-hi. Així doncs, encara és aviat per a jutjar la jove candidatura, ja que el seu programa serà fruit d'un consens que encara s'està elaborant. Però els seus detractors no necessiten esperar a que aquest consens s'elabori per tal d'atacar sense pietat i de manera molt gratuïta. Fins i tot, ja n'hi ha que s'atreveixen a presentar confluències alternatives.

El cas és que cap de les dos candidatures té clar encara absolutament res, precisament perquè estan en construcció. Però els defensors i detractors de qualsevol dels dos bàndols ja ho tenen tot molt clar, saben què faran i què no faran. I ens hauriem de preguntar: no és absurd? Si ni el mateix Raül Romeva té clar encara qui ocuparà la presidència de la Generalitat en cas de què la seva llista guanyi, com poden tenir-ho clar els potencials votants? La conclusió és que ambdós bàndols estàn lluitant una batalla a la què els contrincats encara no estan clarament posicionats. S'està donant tot per fet, i res està fet encara. Tot i que poden haver sospites molt clares de quines són les intencions d'un o d'altre bàndol, basades sobretot en els precedents, tampoc podem posar la mà al foc. 

Per als partidaris de Junts pel Sí, l'opció encapçalada per Lluís Rabell està destinada a fracassar, i els precedents que porten a sospitar-ho estan en les lluites històriques de l'esquerra catalana per la sobirania pactada, les quals suposadament van acabar totes en fracassos totals o parcials (siguent per a ells el "fracàs" més clar el de l'Estatut d'Autonomia de l'any 2006). I per l'altra banda, per als partidaris de Catalunya Sí que es Pot, la candidatura encapçalada per Raül Romeva serà necessàriament una estafa, i els precedents estan en el govern vigent de la Generalitat, que ha seguit de manera inequívoca la via de l'austeritat plantejada per la Troika (aquí entraria el debat sobre si han existit alternatives a l'austeritat de la Generalitat, cosa que els partidaris de Junts pel Sí no creuen que n'hi hagués, i en canvi els partidaris de CSQEP sí que ho creuen), i que tot sembla indicar que la tendència serà idèntica després del 27S: Mas president, austeritat, privatitzacions, corrupció generalitzada i protegida per la pròpia Generalitat, etc.

Després, existeixen contraargumentacions a totes dues declaracions, està clar, però aquestes contraargumentacions tendeixen de manera exponencial a deformar-se fins que al final res té sentit. Res està clar, però alhora tot sembla estar molt clar. No sabem absolutament res, però alhora ho sabem tot. Vist amb perspectiva, no és tot plegat una mica penós?

I mentres els dos bàndols autodeclarats com a rupturistes i que porten el canvi de debò (cosa que cada un dels seus contraris nega categòricament envers el rival) s'enfronten sense parar en bucles, bucles i més bucles sense fi, el veritable problema de tot plegat es manté al seu lloc, impune, i sense que ningú li presti atenció. I estic parlant, senyores i senyors, de Ciutadans.

Sí. Perquè l'impediment real del canvi no és ni "Junts pel Sí" ni "CSQEP". El problema real és Ciutadans. Qui més qui menys, ambdues llistes busquen un canvi, sigui pels mitjans que sigui i amb més o menys legitimitat. Però Ciutadans el canvi que busca és precisament regressiu. L'autèntic problema són ells, i ningú els hi presta atenció. I mentres tant, pràcticament tots els sondeijos els situen com a segona o tercera força.

Progre-indepes de Junts pel Sí! Activistes de CSQEP! Alto el foc! Fem el favor d'oblidar-nos del què ens creiem que representa el contrari. Deixem-nos de tonteries. El PP encara ens governa, i mentres ho faci, ni el poble català podrà decidir el seu futur, ni tampoc podrem elaborar un pla de rescat ciutadà que compensi les retallades de la Troika. Cap de les dos opcions és possible, ni la de Junts pel Sí ni la de CSQEP, amb Rajoy a la Moncloa. I ara mateix, els únics que poden fer que el PP es mantingui a la Moncloa són Ciutadans. I poden tenir precisament a Catalunya el seu principal sac de vots (cosa que és natural, ja que és la seva terra d'origen).

Així doncs, proposo deixar d'apuntar-nos entre nosaltres, i dirigir les armes envers l'enemic comú. Perquè lo veritablement important ara és trencar amb el règim corrupte que ens ofega. I això no serà possible si les dos llistes malgastem energies discutint-nos entre nosaltres.

ECG.

Grècia resisteix

Mentre estic escrivint aquestes línies, encara s'està celebrant el referèndum a Grècia, i ignoro quin serà el resultat. El meu cor desitja que sigui OXI, però una part de mi, escarmentada després de mil moments d'il·lusió, em fa témer que moltes i molts grecs es vegin derrotats per la por i decideixin apostar pel mal menor, tot i que això serà vist per molts com a una derrota.

Mai m'ha agradat aquest tòpic de què "la història es repeteix", però és cert, com deia Mark Twain, que a vegades rima. I no puc deixar de pensar en el tòpic tan inevitable de pensar amb la segona guerra mundial. Bé, en general, les referències a aquesta època derivades del conflicte grec són nombroses, i gairebé inevitables, començant pel llegendari OXI pel qual la esquerra grega fa campanya avui. Però els paral·lelismes són molt temptadors, i deliciosament reveladors.

Efectivament, Alemània torna a tenir la major part d'Europa sota el seu domini, abans per les armes, ara per mitjà de l'economia, però Anglaterra s'hi manté fora del domini del BCE. Rússia avança per l'est, lentament, recuperant territori que abans havia perdut. I ara, amb la major part d'Europa mirant amb mals ulls cap a Alemània, i amb un desembarcament imminent en el continent per part dels americans (per mitjà del TTIP). I dins de tot aquest conflicte, els grecs es rebel·len. I una vegada més, estan sols, i sembla que si volen fer fora a l'invasor hauran de fer-ho sols, com ja ho van fer en el seu moment en què van fer fora a l'exèrcit nazi sense pràcticament ajuda rellevant de ningú altre. Però una vegada van fer fora l'invasor, el país es va enfonsar en una terrible guerra civil. I tant com una guerra civil no crec, però és innegable que el país es troba profundament dividit.

Òbviament que les circumstàncies són molt diferents, i els paral·lelismes poden veure's com a forçats, però és inevitable. El record constant de la "quita" del deute alemany de la postguerra hi és present des de l'arribada de Syriza al poder, si no des d'abans, i el risc de la caiguda de Grècia dins de l'òrbita russa espanta molt occident, igual que passava a finals dels anys 40. Efectivament, ja a aquella època, els partisans comunistes es trobaven molt a prop de la victòria, i molta gent a Grècia apostava per un acostament a la URSS, igual que ara molts grecs miren cap a Rússia en busca d'una possible solució als seus problemes. Però occident no pot permetre aquest dràstic canvi de rumb de la política grega per interessos purament geoestratègics, els mateixos que van permetre a Grècia entrar a l'euro tot i no complir les condicions necessàries per a entrar-hi. Grècia és un punt clau, no només simbòlic per ser la terra del naixement de la cultura occidental, sinó també pràctic, ja que es troba en un encreuament de camins entre orient i occident. I aquesta porta, que ara mateix es troba oberta envers occident i tancada envers orient, pot girar 180º i passar a estar oberta a orient i tancada a occident.

Però les gregues i els grecs volen ser amos del seu propi destí. Estan farts de ser un peó en un tauler d'escacs molt major. Occident per una part els recolza en els conflictes envers els seus veïns, com el conflicte encara no resolt amb l'Antiga República Iugoslava de Macedònia, nom provisional que sembla eternitzar-se. Efectivament, l'intent de l'estat macedoni d'erigir-se com a hereu directe de la macedònia històrica va topar-se amb l'aplastant negativa per part dels grecs, i occident els hi va donar la raó. El debat pot fer-se etern en aquest joc de legitimitats. És obvi que la Macedònia històrica era un regne de cultura hel·lènica, i els habitants de l'actual estat macedoni són eslaus meridionals, emparentats amb els búlgars i els serbis. Existeixen mil relats i discussions sobre el tema, però tot acaba sent un "aviam qui la té més grossa". I així, veiem com els macedonis i els turcs neguen constantment la legitimitat de l'actual estat grec, veient als hel·lens actuals com a quelcom nou que no té res a veure amb l'antiga Grècia i la seva indubtable superioritat cultural. Un debat esgotador, al qual s'hi apunten molts sense saber ni tan sols de què estan parlant. I mentres tant, tenim als grecs teòricament recolzats per occident, però alhora seriosament castigats pel mateix occident, mentres per una banda els macedonis somien amb expandir les seves fronteres fins al mar adriàtic i rebatejar la ciutat de Tessalònica com a Solun, una part dels búlgars reivindiquen Tràcia, i sectors ultranacionalistes turcs somien amb recuperar els seus antics dominis al peloponès. Grècia està rodejada d'enemics, i els seus teòrics defensors ara són enemics també.

Avui, igual que ahir, els grecs tornen a estar sols i a dependre només d'ells mateixos per a sortir endavant. Les ombres del gran ós rus i de l'àliga americana cobreixen el sol del mediterrani. I al nord d'Europa, es desprecia als grecs tractant-los de vagos i morosos. Un tòpic que s'estén a tot el sud d'Europa, i que ens inclou també a nosaltres. Per això també és inevitable sentir solidaritat, aquí al mediterrani, envers el poble grec i el seu coratge en aquests terribles moments que estan passant. Per això, hauriem de fer-lis saber als grecs que en realitat no estan sols, i que moltes persones al sud d'Europa empatitzem amb la seva situació.

ECG.

Tragèdia grega

Grécia va fer Europa,
Grécia potser la desfarà.
Tot queda en mans
del poble grec.

Demà tindrà lloc el referèndum, i hi ha una gran expectació. Articles, opinions, tertulians televisius, i, sobretot, xarxes socials parlen del tema. Les xarxes bullen una vegada més, i ara mateix són la font d'informació més fiable, ja que els mitjans oficials estan fent una campanya vergonyosa, quasi orwelliana.

Pels diaris i informatius televisius del règim, tant catalans com estatals, Grécia no té més alternativa que votar "sí", o en cas contrari la espera un infern de proporcions bíbliques. Perquè sembla ser que no existeix vida més enllà de la UE, i acostar-se a Rússia o a Xina és celebrar aquelarres a on es devoren vius a nadons acabats de néixer. I no només els mitjans oficials són d'aquesta opinió, també algunes persones que es creuen posseïdores de la veritat recolzen aquestes opinions, basant-se en una suposada superioritat moral europea, i per extensió, occidental. Per a ells, sembla ser que formar part del monstre burrocràtic financer de la UE és equivalent a formar part de la cultura i els valors occidentals. És molt habitual establir aquesta errònia correlació entre UE-Europa, o el què és pitjor, UE-USA-Occident.

Primer de tot, que aquests tertulians, tant de dins com de fora dels mitjans de comunicació oficials, necessiten una llarga lliçó d'història. Abans de res, haurien de saber que el concepte d'Europa ve precisament de Grécia, i que es pot ser molt europeu sense necessàriament formar part de la UE. O ara negarem categòricament l'europeïtat dels noruecs? Hi ha vida més enllà de la UE, la qual, tot i que molts la tenen com a tal, no és una confederació europea. Ni de lluny s'acosta a uns Estats Units d'Europa. És una unió comercial i monetària asimètrica, amb legislacions i hisendes separades, i amb abismals diferències. La UE és una unió purament comercial, feta per i per a les grans èlits econòmiques i financeres, i el concepte d'Europa va molt més enllà d'això.

També existeixen alguns tertulians més agossarats que creuen una perillosa línia vermella quan se'ls hi recorda que Europa és filla de la cultura grega. Determinades persones tenen els sants nassos d'afirmar que els grecs actuals no tenen res a veure amb els de l'antiga Grécia. Quin és l'argument? Doncs l'argumentació és purament racista. Existeix un conflicte poc conegut per la gran massa a occident entre Grécia, Turquia i Macedònia sobre la posició de la primera. Així, es posa en dubte la legitimitat de l'existència de l'Estat Hel·lènic en base a què la majoria dels grecs actuals tenen algun tipus d'ascendència turca, fet molt normal tenint en compte que van formar part de l'Imperi Otomà durant quatre segles. Vale, molt bé. I? Que gran part dels grecs tinguin ascendències no-gregues no només és normal, sinó que és quelcom inevitable a l'actualitat després de segles de barreges culturals. Parlar de "puresses" o "impuresses" racials és anacrònic, i propi de moviments totalitaris gens racionals ni científics (no oblidem que la ciència ha demostrat sobradament no només que no hi ha races, sinó que l'endogàmia és extremadament perjudicial, i que els beneficis genètics del mestissatge són incontables). És curiòs com encara existeix entre l'imaginari col·lectiu una extranya tendència a encara parlar de vincles de sang a l'hora d'establir identitats o legitimitats nacionals, però això ara no és el tema.

El cas és que ara, per a saber realment què passa a Grécia i quina és la realitat, cal acudir a les xarxes socials. Persones com el twittaire Hibai donen informació de primera mà de la situació a Grécia, i nombrosos blogs i diaris digitals ens ofereixen una altra percepció de la realitat. Articles com "Grecia en la encrucijada" del blog de Sexmero ens permeten tenir una altra versió dels fets per contrastar amb el què ens bombardeigen a través dels mitjans impressos i de la televisió hipersubvencionada. Contrainformació, cada vegada més útil i més propera a la realitat.

El cas és que Grécia celebra el que podriem catalogar com a un autèntic "referèndum d'independència". Syriza va arribar al poder amb una situació molt difícil de reconduir, amb un estat arruïnat, símbol de la crisi econòmica occidental, i desprestigiat repetidament. De res serveix que el govern actual no sigui el què ha despilfarrat durant anys grans sumes de diners (com si els governs actuals que tenim tant a Catalunya com a l'Estat Espanyol no despilfarréssin de manera semblant mentres després retallen sense compasió). De res serveix que la majoria dels grecs no hagin viscut "per sobre de les seves posibilitats" ni siguin culpables dels desequilibris financers. De res serveix que fos Goldman Sachs la principal còmplice de l'ocultació dels nombres reals de l'economia grega durant molts anys (corporació empresarial gens hel·lènica, per cert). Res. Els grecs són uns despilfarradors, són els culpables de tot, s'han portat malament, i ara se'ls hi ha de fer pam pam al cul. I han de votar "sí" demà i seguir obeïnt Europa, perquè de lo contrari, tot serà un infern.

El paternalisme de l'alta burgesia europea és vergonyòs, i el servilisme dels mitjans al seu servei ja és per vomitar. Des d'aquí, desitjo que el poble grec demà no es deixi manipular i que voti amb dignitat. Que voti OXI. Que una vegada més li diguin que "no" als invasors externs, com li van dir "oxi" també a Mussolini ara fa 80 anys. És cert que el seu futur és incert, que el què els hi espera no és el paradís, i que hi ha moltes variables sobre la taula. Però com a mínim, les variables que els hi arribin seran les variables que ells hagin triat, no les que hagin triat altres per ells. Grécia ha de ser el què vulgui ser. Però curiosament sembla que això alguns no ho tenen gaire clar, i sorprenentment (o no tant sorprenentment) els mitjans catalans fidels al govern noCiU de la Generalitat sembla que això tampoc ho tenen molt clar. Perquè per a CdC sembla que voler la "independència" de Catalunya dins de les mateixes institucions econòmiques que no permeten governar-se amb normalitat a Estats "sobirans" com Portugal, la pròpia Grécia, o sense anar més lluny, el mateix Estat Espanyol, és lluitar per la democràcia. I en canvi, escollir independitzar-se de qui realment et governa, les institucions del gran capital europeu i global, és una bogeria i és, fins i tot, poc democràtic. Vaja... Té nassos. Ja veiem quin és el nivell d'"independentisme" del nostre govern...

Endavant, poble grec. Amb dignitat, recupereu la vostra sobirania, i trieu què voleu ser. Perquè ara més que mai és posible una Europa diferent, una Europa dels pobles, a on la voluntat democràtica estigui per sobre de la voluntat del "Déu Mercat".

ECG.

Guerra al ciclista

Fa poc més d'un any que vaig tornar a anar amb bici. I el més curiós de tot és que feia 14 anys que no agafava una bicicleta. La darrera vegada va ser en una bicicletada que va fer el meu institut, des de Roses fins a Castelló d'Empúries, la qual no vaig poder acabar i vaig finalitzar en el cotxe escombra. I abans d'aquesta pedalada, no havia anat amb bici habitualment des dels 9 anys, que anava amb una bici petita i sense frens per Boimorto (poble d'aprop d'A Coruña a on passàvem caps de setmana i algunes vacances). Com podeu imaginar, vaig acabar tenint més d'un sonor accident amb aquella llauna sense frens de color verd.

No pot dir-se que hagi estat ciclista des de sempre. Però és ben cert que una vegada s'aprèn a anar amb bici, no s'oblida mai. Quan vaig tornar a agafar-ne una, amb 28 anyets, vaig començar a pedalar, vaig fer unes quantes esses, i a la que vaig aconseguir posar recte el manillar vaig avançar sense problemes. I des de llavors, em passo el dia anant amb bici, ja que, amb 29 anyets que tinc ara, resulta que ni tinc carnet de conduir ni mai he volgut tenir-ne. Sóc una cosa ben estranya, ho reconec. En un principi anava amb bici només per mitjà del servei de Girocleta, però poc després em vaig comprar una de plegable per a mí, sobretot perquè sovint he de desplaçar-me fins a Salt i allà no existeix el servei de moment.

Certament, sempre havia circulat amb bicicleta preferentment per àrees rurals, i mai hi havia anat habitualment per ciutat. I és tota una experiència, especialment a Girona, a on els carrils bici s'interrompen sense explicació aparent. En un principi optava per baixar de la bici a cada ocasió, i em passava més estona caminant al costat del vehicle que a sobre d'ell, però poc a poc vaig començar a agafar confiança i a baixar-me d'ell només quan era indispensable. Vaig atrevir-me a anar més per carretera i vaig perdre la por als cotxes, anant amb mil ulls i atent mai em va passar res. I això fent mínim quatre viatges diaris amb bicicleta de punta a punta de la ciutat, i sovint també a la veïna Salt.

Un día, però, vaig tenir el meu primer ensurt. A finals d'abril, anant en direcció a Salt a fer una classe a domicili a un alumne per l'estret carrer Sant Antoni, una furgoneta blanca va tirar-me al terra. Jo anava pedalant per un costat del carrer, molt arrapat als cotxes aparcats el més ràpid que podia, ja que sempre intento deixar espai al cantó esquerre perquè els cotxes em puguin avançar, però aquesta furgoneta era molt gran i el seu enorme retrovisor va donar-me un cop que em va fer menjar-me l'asfalt. No em vaig fer molt de mal, però un cop de la cantonada de la vorera a la meva cama dreta em va tenir coix durant més d'una setmana, i prenent calmants. La furgoneta no es va aturar, al contrari, va accelerar.

Per què la furgoneta va decidir no complir amb el seu deure d'auxili? Ho ignoro. No vaig ser capaç de veure tota la matrícula, només els quatre números i una de les tres lletres, i quan vaig anar a fer la denúncia em van dir que era informació insuficient, que furgonetes d'aquell model, blanques i amb aquelles dades de matrícula que recordava n'hi havia quatre a tot Catalunya, i que podria ser qualsevol. I també podria ser que fos de fora de Catalunya. No he rebut cap notícia sobre la denúncia, així que suposo que això quedarà en res. Els mateixos policies em van dir que eren habituals casos com el meu, d'accidents en bicicleta a on el conductor no s'atura, i que això solia ser causat perquè molta gent ara opta per no pagar l'assegurança del seu vehicle degut a la crisi, i clar, si s'aturessin a auxiliar al ciclista, se'ls hi podria caure el pèl.

Segueixo anant amb bicicleta, amb mil ulls, però ara sóc més reticent a deixar passar als cotxes pel meu cantó. Pels carrils a on compartim espai bicicletes i cotxes, per la meva pròpia seguretat escullo anar pel mig, i sentint-ho molt, els cotxes han d'aminorar i ser pacients. Rebo pitades i insults, noto el càlid alè dels cotxes al meu clatell quan m'apreten perquè acceleri (les meves cames són fortes, però tenen un límit), però per una oïda m'entra i per l'altra em surt. Això sí, la reparació de la meva bici no me la va pagar ningú, que va quedar feta una pena després de l'accident, però com que en aquells moments no m'anava massa bé passar pel taller i pagar la reparació, entre el meu pare i jo vam fer un "apanyo" per a poder seguir fent-la servir. Una reparació amateur.

I lo més curiòs em va passar a finals del mateix mes de maig. Un dia abans de les eleccions municipals em van proposar participar en el Critical Bike que organitzava Mou-te en bici, amb l'objectiu de mostrar als futurs possibles regidors i regidores els nombrosos punts negres de la ciutat circulant en bici. Abans, però, cada bici havia de passar una petita revisió. Com podeu imaginar, la meva no la va passar, ja que el fre de davant fallava, el manillar tremolava, i la cadena estava donada, i no em van deixar participar. Amb una diagnosi acurada de la ITB (sí, amb B alta, Inspecció Tècnica de Bicicletes), vaig passar pel taller per a fer-li una posada a punt, i em van recomanar que cada any passés la ITB. Ignorava que s'hagués de fer tant de manteniment a una bicicleta, però a partir d'ara ho faré. 

Van passar les eleccions municipals, i el nou govern electe de la ciutat no ha trigat a emprendre mesures polèmiques, que ara no hi ha temps de detallar. Però la que ve al cas és la de la nova ordenança de civisme que és molt més dura i restrictiva amb les bicicletes. Ja durant l'anterior legislatura es va endurir la normativa respecte a les bicis, però ara es preveuen sancions molt severes, i molta vigilància. En general, la tendència d'aquest govern ha estat la d'aplicar ordenances de civisme molt restrictives (jo acostumo a catalogar-les de "nordcoreanes"), però aquesta ha estat una de les què ha causat més revol, especialment a les xarxes socials.

Sí senyors, les xarxes bullen. I els debats entre bicifòbics i ciclistes s'allarguen interminablement. Sembla ser que hi ha una espècie de fractura social entre gironins que estan farts de les bicis, i usuaris de la bicicleta indignats amb la caça de bruixes que s'està duent a terme. I és molt estrany.

Per una banda, ha estat sempre habitual sentir a determinades persones, sovint homes de mitjana edat, emetre renecs testosterònics contra els ciclistes, però es quedaven en això: renecs de bar. Però ara, aquests mateixos "mega-mascles-alfa" (i moltes "femelles-alfa" també) aplaudeixen la nova mesura de l'ajuntament, i tracten d'hipòcrites i incívics als ciclistes, i els conviden a obeir les normes de circulació, a portar-se bé, a ser bons nens, i així no els hi passarà res. Senyors, això és surrealista. La bicifòbia de moltes i molts "gironins de bé", que es creuen lliures de pecat i a punt per a llençar pedres a tot això que no els hi agrada, em recorda molt a les discussions sobre la immigració, molt més vives fa uns anys que ara, però encara vigents. Sí senyors, perquè són acusacions i renecs molt semblants als que aquests mateixos "opinadors professionals" feien envers els nouvinguts fa uns anys (i que en alguns casos, segueixen fent)

I quines crítiques són aquestes? Són crítiques basades en analitzar la seva situació i comparar-la amb situacions d'altres indrets amb problemes semblants? No pas... Així doncs... Són reflexions sobre el corresponent fenómen relacionant-ho amb les circunstàncies i tenint en compte la situació dels afectats? Doncs tampoc! Què són, doncs? Doncs són anècdotes. Sí senyors, pures anècdotes, combinades amb mantres "políticament correctes", que junts fan una perillosa combinació que dóna sensació de veracitat. Un cop de vista molt ràpid i poc reflexiu, una opinió ràpida i superficial. Així, tothom té males experiències amb ciclistes, tothom coneix iaies indefenses que han patit terribles abusos, tothom té un cunyat que li ha explicat algo que li ha passat a un amic d'un amic, i depenent de les vegades que s'explici l'anècdota, aquesta es va aproximant perillosament al tertulià: primer és a una persona quasi desconeguda a qui li ha passat (el famós "amic d'un amic"), després és a un familiar intermig (un cosí, un tiet, o, molt preferentment, un cunyat), després acostuma a ser un familiar proper (un germà, el papa o la iaia), i  amb la transmutació final pot acabar sent el propi tertulià qui ha patit l'anècdota, un dia en un temps indeterminat que ara no vol recordar.

Anècdotes, anècdotes i més anècdotes. Abans tothom havia vist a un marroquí anant a cobrar ajudes en cotxe i sense aparents problemes econòmics greus mentres li havien rebutjat la mateixa ajuda a un autòcton (i aquí s'aplica la cadena d'aproximació de l'anègdota, primer aquest autòcton és un desconegut, després un amic, etc.). Tothom coneixia algú que havia patit un furt o una agressió per part d'un nouvingut que havia quedat impune, sovint un menor d'edat. (i és ben estranya aquesta "impunitat" de la qual tothom es queixava tenint en compte que els nouvinguts suposen més del 70% de la població dels centres penitenciaris, quan la delinqüència és igual de comú tant entre els d'aquí com entre els d'allà). Tothom tenia anècdotes a dir, i preferentment havien de pronunciar-se amb to prepotent, i la gent del voltant havia d'anar assentint amb gest altiu i cara molt seriosa mentres les escoltava, per a després passar a explicar una altra anècdota, basada segurament en algún fet més o menys real, però deformada intencionadament per a procurar que fos igual de grossa o més que la que acabava d'explicar l'altra persona. I el perill era que sovint un dels membres de la tertúlia arxivava mentalment aquesta anècdota deformada (vull pensar que sense ser conscient de què l'anècdota havia patit aquesta mutació i no s'assemblava gaire al fet que l'havia originada), i sovint tornava a explicar-la a una altra tertúlia semblant. Pot ser que fins i tot els més agossarats la féssin servir per a iniciar un altre debat semblant, potser davant d'un públic menys impressionable que el de la tertúlia anterior, i que per tant necessités uns petits retocs per tal de ser més dramàtic. Així doncs, podia passar que un noi de 12 anys amb pell especialment morena que havia intentat robar una xuxe a una botiga de gominoles a una autòctona de mitjana edat i mal geni, acabés convertint-se en un latin king de dos metres i tatuat que havia entrat a robar a la botiga d'una pobre iaia, la qual havia quedat, si no traumatitzada, molt malferida. I el noi, òbviament, va quedar impune.

Doncs en els darrers debats de les xarxes, passa el mateix amb les bicicletes. Les anècdotes de ciclistes es deformen i pateixen mutacions esgarrifoses, i això porta a que mitja Girona viu atemorida per ciclistes terrorífics que es pensen que el carrer és seu. No puc evitar imaginar a grups de ciclistes amb xupes creuades de cuir i mocadors al cap atemorint a iaies i a botiguers, com a les pel·lícules de "moteros" de finals dels anys 50, quan sento aquestes ridícules anècdotes. I el més insuportable de tot és el paternalisme. Després d'haver explicat la seva anècdota i haver-se quedat a gust, "l'homo anècditus" opta per donar un consell moral, convidar als ciclistes a obeïr les normes per tal d'evitar aquests conflictes, recordant-los que si fan el què han de fer res els hi passarà, i repetir mantres socialment acceptats com que tots hem de complir la llei, tots hem de ser cívics, tots hem de respectar els semàfors en vermell i hem de circular pel camí que ens toca. Vomitiu.

Senyores i senyors, els recomano que deixin les anècdotes tranquiles i parin d'esgrimir-les com a arguments, perquè no ho són. Ni tampoc són arguments els mantres generalistes com "tothom ha de complir la llei". Són principis molt obvis que tothom sap, no ha de venir un "homo anècditus" a enlluernar-nos amb la seva saviesa. A tots els bicifòbics els hi recomano que deixin els seus cotxes al garatge i passin a fer servir la bicicleta habitualment. No, no serveix dir que agafen la bici els caps de setmana (segurament embotits amb equips arrapats de ciclista amb colors cridaners). Circulin per la ciutat, de forma habitual, mínim quatre vegades al dia com fem la resta de ciclistes, i després parlem. Després parlem de lo difícil que és circular per aquesta ciutat, dels nombrosos punts negres, de l'incivisme de molts de cotxes i de la majoria de peatons. I potser llavores se n'adonaran per què ahir dilluns hi havia una concentració d'usuaris de la bicicleta protestant davant de l'ajuntament de Girona, que no era perquè els ciclistes no vulguin pagar multes i vulguin portar-se malament.

Senyors, reflexionin. I tinguin en compte que qui s'equivoca no és qui va en bici, sinó qui va per la ciutat en cotxe malgastant benzina, fins i tot per a trajectes molt curts.

ECG.

Debats i promeses? Parlem de Drets Socials

Aquest matí hem pogut veure el debat per a les municipals de Girona a TV3 (que com podeu imaginar, no hem estat convidats), i amb algunes honroses excepcions, la majoria segueixen sense entendre els problemes de les gironines i els gironins. El nostre alcalde afirma que ha d'acabar la feina que es va començar, i afirma sense vergonya que vol que Girona sigui una ciutat turística. Una Girona de postal, un parc temàtic, una Carcassone catalana de feines precàries i buida de contingut per als seus habitants. I tot i així, els sondeijos donen al partit governant 10 regidors, i això és materialment imposible, però els mitjans de comunicació sembla que pensen que repetint una mentida aquesta s'acaba convertint en veritat. Cal dir que a la majoria dels sondeijos oficials no ens tenen en compte, així que per a ells som invisibles. Per això som ben presents en el carrer, i ho seguirem sent.

Enmig de tot aquest gran núvol promeses de construcció de ponts i rius i de projectes de conversió de Girona en un parc d'atraccions per als turistes, Compromís amb Girona preferim proposar mesures que sol·lucionin problemes que ja tenim en comptes de crear-ne de nous. Per posar un exemple, proposem una série de mesures de ràpida implementació, així com un document explicant la visió de com haurien de reestructurar-se els serveis socials i el per què.

La Gent Gran en la nostra ciutat és cada vegada més nombrosa i està constatat que cada vegada hi ha més persones visquent soles en el seu domicili. A part de les prestacions del programa d’atenció domiciliària d’ajut a la dependència, Compromís amb Girona considera necessari atendre la part més humana de relació d’aquestes amb el seu entorn immediat, el barri, els coneguts… S’hauria de proposar i formalitzar amb els Bancs dels Temps de Girona.

En l’àrea de Serveis Socials i Servei a les Persones, Compromís amb Girona vol incloure un servei d’Educació d’economia domèstica. Es tractaria de donar eines als responsables principals de les llars per tal que es familiaritzin amb les noves situacions que van sorgint: families monoparentals homes-dones divorciats/separats que no tenen experiència en l'ús de l’economia domèstica i/o disposen de pocs recursos econòmics per a compra i preparació dels àpats de la família. 

En referència al accés de persones amb problemes de mobilitat redüida a la nostra ciutat, creiem que s’hauria de fer un estudi de la ciutat per tal de corregir els punts negres i de difícil accés i revisar llambordes en mal estat. També proposem l'associació igualitària, per a la gent que viu en situació d’exclusió i pobresa.

I molt especialment, Compromís amb Girona  proposa l'advocacia social. Aquest principi professional es dirigeix a reduir l’estat de privació en què es troben aquests grups a través de la promoció i defensa dels drets socials. L’objectiu de la defensa és ajudar les comunitats marginades a expressar les seves demandes i inquietud , així com planificar i dur a terme estratègies efectives per contrarestar les seves mancances. El concepte Advocacia social és un concepte que té moltes definicions. Aquesta inclou intents professionals d’influenciar polítiques socials, institucionals, econòmiques que afecten grups exclosos. La pràctica del’Advocacia social promou la participació cívica amb el sentit de promoure interessos i objectius col.lectius. Aquesta tasca de defensa pot incloure, per exemple, despertar o crear consciència pública, investigar problemas socials, proposar alternatives, iniciar i participar en mobilitzacions públiques, lobbying i activitats relacionada amb les eleccions, i un llarg etcètera.

Perquè nosaltres no volem una Girona de postal. No volem viure a un parc temàtic. Volem viure a una ciutat de tothom, de les persones i dels barris. I això només és possible si parlem de Drets Socials.

ECG.

La jungla de paper

La nostra primera enganxada de cartells
simbòlica per inici de campanya, a les 12
de la nit del primer dia de campanya. Els
cartells van ser tapats, literalment, 15 minuts
després de ser enganxats.

Ja ens anunciaven que aquesta no seria una campanya electoral convencional. Des del divendres a les 0:01, que es va donar el tret de sortida, hem pogut veure com els partits majoritaris feien una campanya de pur odi, demagògia i manipulació, amb la estreta cooperació dels seus mitjans afins. La "guerra de cartells" és més dura que mai, i els carrers estan superpoblats d'exèrcits de "soldadets" que s'encarreguen de cobrir el plafó que prèviament han cobert uns altres. I aquests seran tapats per un altre grup, sense cap mena de respecte i només intentant silenciar als altres i fer-se veure un mateix.

Així mateix, hem vist com els partits majoritaris se salten a la valenta algunes normes bàsiques d'una campanya, com la de no fer inauguracions, i no passa absolutament res. No hi ha cap problema. I tampoc respecten els lots de campanya dels partits sense representació: també encartellen allà. Es pensen que la ciutat és seva, que és un partit ja prèviament repartit, i no volen la irrupció de noves opcions que els hi treguin la seva quota. Perquè ells veuen la política així: en quina part els hi toca i poden fer servir per a defensar la seva marca. Perquè els partits tradicionals són això: una marca, amb unes idees al darrera que acaben sent paper moll.

De fet, Xavier Villarreal (cap de llista de Compromís amb Girona) ho expressava ahir a les xarxes socials de manera molt gràfica:

Sincerament, la Campanya Electoral és una vertadera jungla.

Ens han estripat cartells, ens n'han tapat molts altres, se'ns ha menystingut a alguns debats i se'ns ha silenciat a d'altres. Els/les caps de llista dels Partits polítics cronometren les Agendes per fer-se tantes fotos com siguin possibles, i les seves legions twittaires corren a eternitzar els breus moments en que s'han barrejat amb el poble i les Entitats que, desinteressadament, dinamitzen la ciutat. Alguns fan gala de la capacitat per ser a tot arreu sense saber a on han anat encara... I d'altres fan notes de Premsa de temes mínimament exigibles, com és participar d'Actes organitzats i pensats per una ciutadania a la que "obsequien" amb papers corporatius demanant el vot.

A Compromís amb Girona no som de l'estil de fer-nos fotos menjant arròs o plantant floretes, ja que no volem forçar la idea del que no hem pogut fer i creiem que la gent ja sabrà el que hem fet fins ara.

Així doncs, sentim si no us inundem les xarxes amb fotos d'empatia de Campanya però som així... No programarem reunions urgents amb les Entitats per atendre les seves reivindicacions, ja que algunes les coneixem de molts moments compartits fins ara. No emplenarem els carrers de caríssims cartells a les faroles, ja que les nostres butxaques no arriben a tant i no ens finança cap administració pública encara.

Però hi ha una cosa que sempre farem... Mostrar la nostra il.lusió dels que estem convençuts/des del pas que hem fet, i demanar que corri la veu als que ens heu conegut fins ara.

El canvi és cosa de tots i totes. I el 24 de Maig no tindrà més opcions qui tingui més calers per la campanya, si no mai arribarà el canvi. Les opcions les posem nosaltres, i nosaltres som la opció.

El 24 de Maig voteu Compromís amb Girona. I confiareu en persones que, com vosaltres, es queixen. Però que hem fet un pas endavant per solucionar-ho...

Que corri!!!!!!!

Així doncs, en conclusió, a Compromís amb Girona ens toca ser diferents, i no malbaratarem recursos en empaperar-vos els carrers. Perquè el canvi ha de començar per la pròpia manera de fer, per la pròpia manera de gestionar la campanya. Perquè la ciutadania ja està farta de veure cares somriguents en caríssims cartells penjants a les faroles, somriures que prometen construir ponts i CAPs, ningú sap amb quins diners.

Perquè des de Compromís amb Girona sabem que no us podem prometre que tindreu un CAP a l'Eixample, perquè sabem que això no ho podem fer. Però sí que us prometem ser la vostra veu a les institucions, i seguir lluitant per la participació ciutadana i els drets socials. Perquè això sí que podem fer-ho!

ECG.

La campanya electoral dels sense-veu

La campanya electoral ja ha començat, i a partir d'ara veurem rostres sonriguents i elaboradíssims plans de màrketing per als partits majoritaris, així com una cobertura desmesurada dels mitjans envers la seva campanya. És ben curiòs, però els mitjans tenen el costum no-escrit de donar cobertura només als partits que van obtenir representació... però curiosament aquesta norma ha estat ampliada, ja que ERC no va obtenir representació i sí que se li està oferint la mateixa cobertura que els partits que no en tenen. I en menor mesura, C's també està obtenint atenció. Pero Compromís amb Girona ha de lluitar i insistir molt per a que se li faci una mica de cas. Una mica, no pensem que és gaire.

Ens podem preguntar: ¿per què si, per tradició, se li dona cobertura als partits amb representació al consistori i es tendeix a prestar menys atenció (per no dir cap ni una) als partits que no en tenen, també se li està donant cobertura a ERC i a C's? Al principi per justificar ERC ens deien que abans en tenien, i per això eren els partits que algun cop havien tingut representació. Però com que això és ridícul, i de seguida es podia contraargumentar amb molta facilitat (i a més a més no justificava la preséncia de C's), doncs ara es diu que se li dona cobertura als partits amb representació... al Parlament de Catalunya.

Bé... Des de Compromís amb Girona des del principi hem dit que el nostre objectiu era mobilitzar l'abstenció, tema que no sembla preocupar als partits majoritaris, però que a nosaltres ens preocupa moltíssim. Va haver un 49% d'abstenció, i això fa que una ciutat d'uns 100.000 habitants tingui un partit governant amb majoria que ha estat votat per... 10.000 persones. Un 10% de la població està decidint sobre el 90%. És molt preocupant. I si a les anteriors eleccions va haver una abstenció tan alta, això vol dir que aquest 49% del cens no va triar cap de les opcions que tenen representació a hores d'ara. Com es pot mobilitzar aquesta abstenció donant cobertura als mateixos que no van ser triats fa quatre anys? Per lògica hem de pensar que la gent necessita opcions diferents, opcions que il·lusionin, opcions que vegin que realment poden portar un canvi. Però no. El pastís ja està repartit, i tota la xarxa dels mitjans sembla ser còmplice.

Una excepció havia estat fins ara els debats electorals de barri. Aquests, com són més aviat petits, i a més a més hem tingut una relació molt estreta amb les Associacions de Veïns, doncs la tendència ha estat sempre a tenir-nos en compte i convidar-nos en igualtat d'oportunitats. Així mateix, des de Compromís hem tendit sempre a enviar als debats preferentment a algú que hi vivís al barri, i no necessàriament al cap de llista. Ahir tenia lloc el debat electoral del meu barri, l'Eixample de Girona. I no vam estar convidats. Els motius? Bàsicament, la premisa de sempre: només partits amb representació al Parlament de Catalunya, però "generosament" (paraules literals seves) se'ns va permetre intervenir durant 3 minuts a l'inici. M'havia preparat un discurs d'uns 5 minuts sobre el tema de l'abstenció i dels partits minoritaris (a més d'altres generalitats sobre la ciutat i sobre el barri de l'Eixample), ja que m'esperava una intervenció lliure, però se'm va preguntar concretament quin model de ciutat tindriem nosaltres per l'Eixample. Em va pillar de sorpresa, ja que no se'ns va enviar cap pregunta del debat, ni se'ns va informar sobre què se'ns preguntaria, així que vaig haver d'improvitzar. A mí no em va agradar gens la meva intervenció, però molta gent diu que li va agradar. Deu ser que em veuen amb bons ulls.

Precisament penso que en el nostre barri són necessàries més que enlloc més candidatures de base. Perquè, tot i que l'abstenció generalment ja és elevada a tota la ciutat, som el barri amb un major nombre de persones que s'abstenen. A l'Eixample Nord el nombre de persones que es van abstenir a les anteriors municipals va superar les 6.000 persones, i a l'eixample sud, a on resideixen nombrosos familiars indirectes i amics meus, aquesta xifra va arribar a les 7.000. I des de Compromís, ens preguntem: què podem fer per a mobilitzar aquesta abstenció? Si es fa el càlcul, ara mateix tenim un partit governant al consistori amb un nombre similar de vots del què sumen aquesta abstenció només del nostre barri. I veritablement, és estrany jutjar la validesa d'un partit per a debatre qüestions del nostre barri a partir del criteri de quanta representació va obtenir fa quatre anys, ja que això vol dir que cap dels partits que hi intervindrien va ser triat per aquestes 11.000 persones de l'eixample. Però és més estrany que aquest criteri no sigui la representativitat municipal, sinó la del Parlament de Catalunya. Llavors, veiem que la representativitat per a aquesta ciutat de determinats partits ha vingut de vots no només de Girona, sinó de Lleida, de Tarragona, de Vilanova i la Geltrú o de Sant Pol de Mar. Tècnicament, doncs, hauran de parlar sobre els problemes de Girona partits que han obtingut la seva representació a partir de vots que majoritàriament no han provingut de Girona. Em sembla molt estrany, i jo personalment sóc incapaç d'entendre-ho. 

Així mateix, ahir vaig poder veure asseguts al debat a partits que fa quatre anys van pronunciar-se enèrgicament en contra de què els partits sense representació al consistori poguéssin parlar, i altres partits que van manifestar-s'hi enèrgicament a favor de què poguéssin fer-ho. I no deixa de ser curiòs com han canviat les coses en els darrers quatre anys respecte aquest tema. En alguns casos, s'ha girat dràsticament la truita, i els antics arguments ja no són creïbles.

La veritat, des de Compromís amb Girona, quan vam anunciar que no haviem estat convidats al debat, el què ens va proposar pràcticament tothom va ser que denunciéssim això a la Junta Electoral de Zona, però vam decidir no fer-ho. De fet, fins i tot jo mateix vaig parlar amb la JEZ, i ens van sol·licitar que enviéssim un mail oficial de denúncia i que possiblement invalidarien aquest debat. I per això, precisament, vam decidir no fer-ho. Perquè més enllà de candidat de Compromís amb Girona, sóc veí de l'Eixample, i em preocupen els problemes del meu barri, que són molts. I per això, vaig assistir-hi com un veí més, a escoltar què havien de dir tots aquests partits que es trobaven presents respecte als problemes del barri de l'Eixample. I he de dir que, certament, em vaig sentir molt còmode rodejat de les veïnes i veïns del meu barri. Perquè en general, Compromís amb Girona ens sentim molt més còmodes entre el poble que entre la classe política.

I què vam escoltar? Bueno, ja era el tercer debat que escoltàvem durant aquesta campanya, i ens va sorprendre com vam seguir escoltant coses molt semblants. La majoria de candidats no coneixien els problemes reals del barri, i fins i tot vam arribar a sentir que no hi havia gaires serveis de restauració, quan som segurament el barri amb més bars i restaurants de tota la ciutat. El públic assistent al debat murmurava, i majoritàriament la queixa era que es prometia molt, però després no es feia res. Era la situació de l'alcalde de l'acudit que prometia que construiria ponts, i quan els veïns li recordaven que no hi havia rius, prometia també construir-ne els rius. Un veí, de fet, va xiuxiuejar-me a l'orella: "Napoleó quan volia fer algo, ho feia; quan no volia fer algo, creava una comisió per estudiar el tema". En el fons és normal que un barri acostumat a ser una "extensió" del centre, amb un elevat envelliment de la població i amb una preséncia aplastant de comerços, però sense molts equipaments municipals bàsics, se senti escèptic envers les promeses dels Partits. I més encara quan, de tres debats als què he anat, a cada un d'ells el partit que ens governa hagi promès construir alguna cosa. De moment ja portem promesos dos ponts i un CAP. Com no es posin demà mateix els cascos d'obrers i vagin corrents a construir coses, dubto molt que les obres promeses estiguin acabades en quatre anys... Però ja se sap. Promeses que no es poden complir, però que és el què la gent vol sentir. Ho tenim assumit com a normalitat, i no hauria de ser així.

I aquí estem. Ignorats pels mitjans principals. Compromís amb Girona no existim. El "xiringuito" ja està repartit, i no volen deixar cap escletxa per la qual pugui col·lar-se alguna altra alternativa que els faci trontollar. Però desgraciadament, el què no saben és que algunes i alguns tenim molt clar que hem vingut per a canviar les coses. I som molt, molt, molt pesats. Així que al final els mitjans hauràn de prestar-nos atenció, els hi agradi o no...

ECG.